Com passa el temps. Nou mesos. Nou mesos que els seus grans ulls escrutadors tot ho sotgen i els seus cabells rossos desperten els comentaris més variats.
Fa nou mesos naixia a casa amb l'única ajuda de la Maria del Mar, la llevadora, i un servidor fent de suport. Perquè poc més es pot fer. La feina grossa la feia la seva mare. Un deu. Fa poc recordàvem el moment. Les sensacions. De fotos del part no en tenim, qui podia estar per la càmera. Malgrat la passió que em desperta la fotografia. La seva arribada se'ns va fer llarga, a la Lali eterna, però ara, nou mesos més tard, quan porta tant temps a fora com a dins, me'l miro i veig en la rialla que té sempre a punt, emmarcada per uns clotets simpàtics, un infant feliç i lluitador. Un infant únic.
Diuen que el primer obre el camí i que el segon, només ha d'anar fent. Trampejant. No ho sé. Jo veig que pel primer l'amor és inherent. Va de maneta per tot el que suposa de canvis. El segon ja no és tot nou i podria haver-se de guanyar un lloc. Un jo i el Quirze se'l va guanyar el primer dia, batallant, lluitant i somrient. Perquè la seva mirada et desmunta, et desarma i et desfà, com quan va obrir per primer cop els seus ulls per escrutar on arribava. Serè. Tranquil.
Fa nou mesos dubtava de les sensacions. Avui, nou mesos més tard el pit se m'omple d'emoció. De la mateixa manera que veure'ls patir em fa mal, m'escanya, m'esquinça, veure'ls créixer és tot. Tant quan veig un com l'altre. Em fan feliç. Em tenen captivat i cada dia que passo amb ells, cada instant viscut amb ells, ja ho justifica tot. M'omplen, fins i tot ara quan hem de batallar amb la gelosia del gran i hi ha moments que costen de gestionar. Però tot passa i tard o d'hora el somriure torna i l'abraçada també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada