Avui mirava la compareixença d'en Mariano i tal, esto es very difficult i veia que com una estrella de rock en un concert per adolescents plens d'alcohol de garrafa, cada cop que acabava una frase, la claca, tipus joves il·luminats d'aquells que van a veure el Sant Pare a Roma, aplaudia, reia, cridava i bramava. Vàries vegades. Fins i tot semblava que de tant en tant demanessin un bis. Qui sap si la Fàtima o en Wert s'han desmaiat de tanta emoció. D'altra banda, a la bancada oposada, els més afins als balls de saló, disgustats pel xivarri del músic de rock, de tant en tant clamaven, cridaven i xiulaven. Després al revés, sense escoltar l'altre, només emetent, radiant. Uns admirats per la seva claca i repudiats per la contrària, d'altres a l'inrevés. Hores i hores. Alguns grups, els principals, omplint seients, els altres, els teloners, amb quatre seguidors fidels. Però el resultat sempre el mateix. Crits i aplaudiments, xiulets, somriures i comentaris.
I ja està bé que es reconegui la feina del músic, però veient com estem de números darrerament, que retallem i retallem, per la feina que fan també els podríem retallar. Els gravem un dia i la resta de l'any passem els talls de veu, no fan res tampoc i a més de l'estalvi que suposaria la seva absència, ens estalviaríem les imatges patètiques, deplorables, infantils, messiàniques, obcecades, ignorants i estúpides d'alguns diputats, uns escarnint de manera mal educada, altres idolatrant de manera llagotera, però tots fora de lloc i amb molt poca dignitat.
Per tant, proposaria que si hi ha deu partits hi hagi només deu persones, això sí, cadascú amb la gravació de la seva claca i ens estalviem una bona morterada de sobres a final de mes, uns en blanc i altres en negre. Fin de la cita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada