Els dies passen

Els primers banys

Vestit només amb un tapall blanc absorbent, ple d'unes perles de plàstic que atrapen els orins i qualsevol líquid emergent, el Quirze corre més que gateja per casa. Busca un objectiu i sense importar-li la distància o la grandària s'hi llença. Vola sobre el terra mai prou net. De tant en tant s'atura, obre els grans ulls foscos que té i et dedica una rialla mancada de moltes dents, dret aferrat a qualsevol lloc. Feliç. Orgullós. És fort. Colpeja espasmòdicament allò que vol atènyer i s'enfada si no se'n surt. Rondina. Fa un crit ofès. I ho torna a provar. És constant. Li auguro una vida plena de reptes superats. Per insistència. Per tossuderia. Per voluntat.
Ara parla d'aquella manera que només els pares sabem desxifrar. Abans em semblava ridícul quan un nen feia aquests sons, poc més que esgarips guturals i sa mare sense donar-li massa importància deia, és això o vol allò. Però el temps et demostra que hi ha un llenguatge comú. Un vocabulari compartit a base d'hores, d'assaig i error. Es comuniquen. Ens comuniquem.
Aleshores, quan fas el que ell espera, un somriure ample se li dibuixa a la cara i als ulls. Perquè els ulls també riuen. Potser més i tot, com també s'entristeixen o diuen la veritat. I a la llarga, quan la boca sàpiga mentir, quan somrigui sense ganes o parli per no dir res, els ulls seguiran dient la veritat.
Si els sabem llegir, és clar.