El cel d'anit

Acabo de sortir a treure la Píxel, la gossa. La nit és clara. Diàfana que diria un saberut. L'aire és fred, menys del què toca, però comença a fresquejar. Potser que la neu aguanti dalt dels cims. Qui ho sap, però demà, a la plana, glaçat i a rascar. Estem avesats.
Ara però, a l'est, estirat, com dormint tot veient-les venir, Orió que ens observa. Tinc temps sembla que resi. I enfront Pegàs, juganer. Callat. Ocupant força espai. Inflat. Pompós dalt del cel. Enmig d'ells, navegant entre dos mars, diria que avui és Júpiter, però tampoc ho podria asseverar. Brillant sobre els nostres caps. Sense espurneig. Estàtic. Hieràtic. Seguint el camí traçat. Mentre, a darrere, sempre presents, les ósses, jugant al gat i a la rata, cercant-se, buscant-se en una partida eterna que comença quan el sol se'n va i mai s'acabarà. Nit rere nit, girant entorn d'un punt xic. Dansen alegrement. Cassiopea, la tercera en discòrdia. No se n'adona que no la volen i segueix provant, els trepitja els talons. Bufó enganxat a les faldilles dels grans. Ai si et veiessis amb els meus ulls! No veus que els grans et fan vores? Deixa'ls estar. D'altres companys pots trobar.
Avui m'ha semblat veure el cigne. Bella troballa m'he dit. Mes un fanal proper me'l desdibuixava, rere una casa alta. Rere un mur de to torrat. Demà, per gaudir-ne, cop de roc en mà... O no, és igual. Ell igualment sortirà, només cal voltar per veure'l ben clar o... esperar.
Quin cel tenim al damunt! Quin cel veiem de casa estant!

Bastiments ( 2.883 m. )

Deixant enrere les pistes

Avui hem encetat la temporada. Hem sortit amb el Jesús ben d'hora de Calders, cap a quarts de set i després d'una aturada a la benzinera de l'eix per trobar-nos amb la colla de Castellar, hem enfilat cap a Vallter 2000.
Cap a quarts de deu trepitjàvem pistes, sota un cel clar i un sol abrusador. La neu excepcional. Força. Un xic dura pel fred de la nit però en òptimes condicions per a esquiar. Hem anat pujant per les pistes fins al coll de la Marrana i des d'allà a la pala del Bastiments. Ara, Déu n'hi do de la gent que hi havia. Amb raquetes, esquís, grampons...  Una processó fins al cim. Gràcies homes del temps! Sou impagables.
A dalt, agrupament de tots plegats i un cop havent ganyipat, hem iniciat el descens però aquest cop, en comptes de baixar per la pala habitual, hem baixat anant cap a Marmotes, una pala un xic més dreta però que et permet estalviar-te el tram de remar des del coll de la Marrana fins a les pistes.
La baixada ha estat bé. Molt bé. Amb algun ensurt, es veu que el Marc, que anava tranquil·lament pel seu carril, un esverat l'ha avançat just en el moment del canvi de rasant i allà, ambdós, un servidor era el dos, han volat i aterrat poc estèticament. Vaja, una hòstia digne de veure, segons el Martí però sense altres conseqüències.

Des de la pala del Bastiments

Com sempre passa, queda aquell regust de que dura poc, però millor això que aquells dies que es fan eterns.
Donem doncs la temporada per inaugurada!

ZAZ

Un amic ens va sorprendre amb aquesta descoberta. Que corri...

 

La lletra vindria a ser...

JO VULL...

Em dones una suite al Ritz, no la vull pas!

Joies de Chanel, no les vull pas!
Em dones una limusina, què en faré?
M'ofereixes personal, què en faré?
Una mansió a Neufchatel, no és per a mi.
M'ofereixes la Torre Eiffel, què en faré?

tornada:
Jo vull l'amor, l'alegria, el bon humor, no són pas els vostres diners el què farà la meva felicitat, la meva mà sobre el meu cor... van junts, trobar la meva llibertat, així que oblideu-vos de tots els tòpics, benvinguts a la meva realitat.

N'estic tipa de les vostres bones maneres, és massa per a mi!
Jo menjo amb les mans i sóc així!
Crido i sóc sincera, perdoneu-me!
Acabeu la hipocresia, foto el camp!
N'estic farta del políticament correcte!
Mira'm, de totes maneres no us vull pas, sóc així.

tornada:
Jo vull l'amor, l'alegria, el bon humor, no són pas els vostres diners el què farà la meva felicitat, la meva mà sobre el meu cor... van junts, trobar la meva llibertat, així que oblideu-vos de tots els tòpics, benvinguts a la meva realitat.

Espanyols de dins i de fora...

Benvolguts espanyols, de dins i de fora;
Gràcies. Gràcies per ajudar-nos a ser el poble que som. Emprenedors. Perquè possiblement, si no ens escanyéssiu tant, si no ens prenguéssiu tant, mai no hauríem hagut de recórrer a l'astúcia, a la imaginació i a la creativitat per a sobreviure. Per a prosperar. Els emprenedors s'haurien acomodat a la vida fàcil. El país s'hauria deixat portar pel sucursalisme i hauríem acabat mal vivint d'allò que poguéssim arreplegar de la solidaritat. Ens hauríem deixat. Ens hauríem apagat.
Gràcies també per fer-nos amants de la nostra llengua. Del nostre parlar. Els vostres atacs ens fan forts. Ens fan estimar encara més el parlar dels nostres avantpassats. El parlar mil·lenari i el volem conservar. Volem que sobrevisqui una altra manera de veure el món, de viure'l, d'entendre'l, perquè cada llengua és una manera de veure el món i nosaltres, ai las, veiem el món amb prisma català, tot i que podem entendre el vostre món. El món únic, el castellà; monolingüe,  monolític, sense altres finestres, sense altres referents. La llengua ens fa oberts, conversadors, comprensius. Gràcies veïns pel regal!
Gràcies per ajudar-nos a ser austers. A viure amb menys. A conèixer-nos més, deixant de banda l'excés. El sobrant. A reclamar en justa mesura. Medicina quan cal. Sense més. Sense abusar. L'excedent vostre és, ja ho sabem, aquí només les revisions de rigor, la medicina vital. Les necessàries i a fora, perquè no, barra lliure. Paguem els catalans. No ens en queixem, si més no, no massa. Demà però, tindrem el què ens mereixem, el què volem. El què és nostre.
Gràcies per fer-nos universals. Oberts a voltar. Sabem que veure món té un preu. Un cànon i el paguem. En forma de peatges de diners o bé visitant la vostra capital. Volem conèixer el món i aquestes ànsies, aquest anhel, no l'atura ni el peatge de Madrid, ni el peatge de Martorell. Res ens atura, ni l'obligació de descansar a la capital si volem voltar. Un preu car però que ens fa més agosarats. Imagineu-vos sortir de Barcelona i anar arreu. Massa fàcil, massa llaminer. O sortir de casa i arribar ràpid arreu sense pagar? Quimeres, direu.
I gràcies també per ajudar-nos a posar les coses al seu lloc. L'esport, esport és. Res de fal·leres per seleccions. Res de perdre el temps per emocions buides i banals. Només una selecció juga al món i sent la vostra, hem après a veure-la de reüll. Sense fred ni calor. Amb distància. Sense emoció. Malgrat mercenaris d'aquí que juguen amb els d'allà. Per ells va, creiem en la llibertat.
Per cert, quin gran favor ens feu, i ja en portem uns quants, doncs a ser catalans ens ajudeu. Del seny, del paradigma dels catalans, en sou els grans garants. Amb organismes, governs, institucions, delegacions... allunyades, foranies, estrangeres, desnaturals i absurdes heu omplert la nostra comunitat però a cap ens hi sentim lligats i amb seny, amb criteri funcionem. Sense passions, sense sentiments. Anem allà on cal. Seguim els passos ordenats i si un organisme desapareix, si un organisme es fon, adéu siau i fins mai. Sou uns altres passavolants, demà, ja no hi sereu. Fenicis, grecs, romans o àrabs també es creien eterns i ara, on són? Mar enllà. No hi ha mal que duri mil anys.
Benvolguts espanyols, tot té un principi i un final. Avui segur que no. Demà, després d'unes eleccions ereccions  que us han deixat ben inflats, tampoc serà. Però un dia, un dia, allò que hem anat treballant plegats, allò que ens ha anat fent forts, els vostres frens, les vostres limitacions, els vostres atacs, esdevindran l'èxit del país i on ara hi veieu una colònia sucosa, un reducte gal empipador, un poble adormit, aviat hi veureu una forta nació que sola es governarà. El nostre país. Ens heu fet pacients i la paciència ens governa. Ens regeix. Sense escarafalls, sense depressions. Temps al temps que de més amunt han caigut.
Espanyols, d'aquí i de fora, seguiu-nos ensenyant que demà, segur, segur que us ho agrairem, doncs les vostres lliçons, dures i fredes, implacables, injustes i cruels, ens ajudaran a caminar, mes esperem no ser com vosaltres, esperem ser més tolerants i generosos amb els derrotats.

El cel ens caurà al damunt...

Tarda tranquil·la. Arribar a casa i fer feina una estona. Després bany, sopar i estona per a dibuixar. El petit reclama i ara que comença a l'escola, encara més. Demà comença els matins i perquè no, un cicle. El cicle de l'escola que un cop començat, ja no s'atura. No té volta enrere. Pots retardar l'inici però aquest arriba, així com el creixement i després descobreixes les excepcionalitats habituals de l'ara.

Com les notícies d'avui. Notícies de fora que no són massa falagueres. Podria sembla excepcional, però és el pa de cada dia. Diumenge cop de maç. Ja poden treure pit alguns, parlar del gran augment dels de casa i del mur de contenció, que la que ens caurà a sobre, esperem-nos ben asseguts. Trons, llamps i pardals. Rebrem per totes bandes, ens tenen ganes i veure el mapa com està, tot blau marí excepte la Gàl·lia catalana, dol. Els fa mal i supuren bótox arreu mentre amaguen un somriure ple d'esmolades dents canines. Espereu-vos que veureu, pensen. I no serà per menys. La pell de brau, que per ràbia diria de bou o de mul castrat, però que la seva testosterona em fa dir de brau, ens la té jurada. Som diferents i això cal anihilar-ho. Als bascos, a rai, ells són ferrenys. Aquí, fenicis convençuts.  

Aviat, segur, ni concessions, ni diferències ni hòsties amb vinagre. Tots a passar pel sedàs, corró aviat, i a dar el què tenim i tindrem en nom de la solidaritat. Anem ben servits, segur. De mentre, aquí, al poble gal, per allò d'aprofitar l'oreig dretós, escampem tisorada a tort i dret, que ara tenim claca que ens aplaudeix i la boira espanyola tot ho cobreix. Semblem ninots sacsejats.   

Ja ho deia jo, malgrat nacionalistes que es diuen, perquè el de la calba i perdonin-me els calbs, aquell n'és tot menys nacionalista, el país es vendran. Ep, català, és clar. Que només calia veure la cara de tres déus quan al Majestic - només ells poden tenir la seu allà, pomposos - començaren a cridar els cadells descontrolats:

- Independència, independència! 

Si la seva morenor esdevingué paper de fumar. Li dolia a ell, tan espanyol. Perquè sempre s'ha apuntat al carro d'aquell que ara n'ha baixat per allò del conat de senilitat, del ara no toca. I visca l'Estat. Demanarem i ens donaran, com si ens maméssim el dit. Callarem i sort si ens deixen respirar. 

Però ells, traient pit, de gall dindi potser, donaran suport al logopeda votat a l'Estat i demà, a justificar perquè no tenim ni pacte, ni país, ni llengua, ni calers. I sinó, temps al temps, que els xais, quan blanquegen tant, és que són llops i al carrer Gènova si alguna cosa hi ha, són llops ibèrics, malgrat el bluf del perill d'extinció.

Aquí en saben prou, avui independentistes, demà ministres i si cal, embolicats amb l'estanquera i a voltar. El partit per endavant.   

Un dia educatiu

Aquest matí al Passeig Pere III de Manresa hi havia unes parades especials. Unes parades muntades per estudiants de la FUB sota el lema, "Un passeig per la ciència". Eren activitats per a nens i nenes de 0 a 6 anys. Força jocs amb aigua, sorra, sabó o llum per tal d'experimentar principis bàsics de la ciència.
Una iniciativa força encertada a jutjar per les cues que es feien i l'interès que despertaven entre els infants, el nostre inclòs.
Futurs mestres portaven a terme els tallers i anaven observant i anotant els comentaris i les reaccions dels infants. A més a més de tant en tant intervenien demanant o preguntant i els infants, enmig del joc, aturaven un moment el què feien per a rumiar sobre allò que els demanaven i argumentar o respondre el què creien.
Penso que activitats com aquesta, que potser s'haurien de prodigar més,  són les que ajuden a augmentar el prestigi d'una professió. Serveixen als futurs professionals per experimentar i practicar aquells coneixements apresos i treure'n conclusions, i d'altra banda els acosta més a les famílies ara que cada cop les escoles es tanquen més i sembla que un petit mur invisible s'alça entre els dos mons.
A la tarda, sembla que avui era dia d'experimentació, qui sap si era per les activitats del matí, en Berenguer ha tingut, nosaltres també, la visita d'un amic i entre jocs i rialles han acabat els dos enmig de l'habitació, despullats i pintats de dalt a baix. Tenim la pintura al seu abast, ja que la fem servir sovint.
La nostra reacció, a més de la de sorpresa i després de les mirades entre els adults, ha estat la de complicitat. Segurament hem sentit moltes vegades tots els planys i les queixes per la brutícia o el desordre, però les seves expressions, de pur plaer, de felicitat, d'innocència, no ens han deixat altra alternativa que la de somriure mentre netejàvem. Ells, és clar, han acabat a la banyera i amb un altre pot de pintura han acabat de rematar la festa.
Avui, entre el matí de la FUB i el vespre pictòric ha estat un màster en educació.

Reflexionem-hi

Avui, jornada de reflexió...