L'endemà del dia D

L'endemà de les eleccions a tots els partits se'ls gira feina. Sobretot si volen deixar els carrers tal com els van trobar, sense cartells, pancartes o banderoles.
Ja se sap, a l'inici de campanya, amb les espectatives ben altes, tothom es veu disposat a sacrificar hores de són per un candidat triomfador, vinga a decorar. Ara bé, l'endemà del dia D, amb la realitat com una plantofada, costa més retirar les imatges dels protagonistes que s'han estimbat. Però també dels que han guanyat.
Durant uns dies més veurem les seves cares allà encimbellades i amb un somriure irònic les podrem mirar i dir-nos, de què rius, ruc, si t'has estimbat.
Uns, perquè cregueren que a més publicitat més vots i ompliren - si més no al Bages - pobles i ciutats, viles i rodals, de banderoles costoses i llampants, malgrat l'austeritat regnant i potser per això, per aquesta màniga ample amb els diners d'altri, han hagut de plegar veles. Això sí, veles de disseny.
D'altres, que posaren els cartells de nit ben tard, com quan actuen amb bats i cadenes rere qualsevol persona de pell que no sigui operística, també seguiran a fora, malgrat uns instants d'incertesa amb el 30 % escrutat, la raó s'ha imposat. Ara, no pateixen, no, ja tenen a dins qui els representa, l'albatros d'abocador.
És ben cert però, que la majoria optaren pel pòster amb la imatge del candidat encolat - llegiu-ho com vulgueu, però poseu-hi una o, per educació - sobre cartró. Aquests tindran menys feina, tisores en mà i brides a tallar, i de la representació, n'hi ha de variats.
Uns tornen a regnar, veurem les promeses de concert quant de temps tarden a volar i d'altres, malgrat haver guanyat, aquella nit és la triomfal, guanya fins i tot el dolent de la pel·lícula, segueixen sense comptar.
Poden celebrar moltes coses, poden maquillar resultats, però ens agradi o no, diumenge només un va guanyar, la resta, serà una comparsa que farà molt soroll però res decidirà.
Ara bé, seria d'agrair que eufòria en mà, aprofitin per anar retirant la publicitat, ara que tenen les mans calentes d'aplaudir-se falaguerament i s'emportin els cartells.

La Font Blanca ( 2904 m. )

Avui he inaugurat la temporada d'esquí, si més no per mi. Feia dies que hi volia anar però entre unes coses i altres - a part de la manca de neu- s'ha anat posposant i no estat fins aquest matí que amb el Marc, hem anat a fer esquí de muntanya.
Finalment a Andorra, a fer La Font Blanca. D'entrada ens volíem quedar a la Cerdanya, però un cop creuat el túnel del Cadí -aquell on abans podies demanar anada i tornada i et descomptaven 2 € però ara ja no - ens ha semblat que estava força pelat.
Així doncs hem seguit fins a Andorra.
El cotxe l'hem deixat a peu de carretera, més amunt d'Ordino, just abans de l'estació de Vallnord, Arcalís. A partir d'allà hem enfilat cap al cim. Primer enmig d'un bosc, després, a certa alçada, per unes pales amb força neu. La Píxel, la gossa, xalant com qui més.
Al començament estava encapotat però just al cim, abans de començar a baixar, s'ha destapat i hem baixat sota un sol lluent i amb uns 30 centímetres de neu pols sota els esquís. Un plaer, tot i que pels que no en sabem gaire, és molt fatigat.
L'únic tram un xic compromès ha estat abans de la darrera pala, una canal ample però que a dalt s'estreny i al ser ventat et trobes que la neu està més glaçada. Ara, ganivetes i cap amunt.
I ja se sap, un cop s'obre la veda i triomfes, cal no deixar refredar l'esperit. Aviat doncs, la propera.

La primera fotografia és un cop es deixa enrere el bosc.
La segona és sortint de la canal.

Vista panoràmica des del cim, on hi surt el Marc i un senyor amb qui hem coincidit els darrers metres.

D'on sóc o on visc?

Fa uns dies un amic em va donar aquesta etiqueta. És una d'aquelles persones que com el xim-xim cala a poc a poc, sense fer soroll, però arriba un dia que te n'adones que hi has establert un vincle, quelcom d'especial i ja no el veus com un conegut sinó com un amic. Algú proper.
Potser hi ha poques coses que us uneixen, potser no, però aquestes són de veritat i uneixen fermament, més que les que separen.
Un cop m'hagué donat l'etiqueta, cofoi i sorprès, vaig preguntar-me de nou d'on sóc.
En aquesta etiqueta es veu l'església de Castellar, la Catedral del Vallès, d'on en sóc fill. Ara ja fa anys que no hi visc i els darrers anys he voltat força. Allà hi tinc amics i família, arreu alguns amics.
Avui dia em sento força calderí, tot i que sempre hi ha qui et recorda que no n'ets, que només n'ets un convidat, però allà ells, jo sento el què sento i fins a cert punt puc escollir.
Però si bé és cert que voltar m'ha permès sentir-me ben arrelat al país en general, alhora m'ha deixat amb aquell dubte d'on tinc les arrels, d'on sóc. Sembla que siguis d'arreu i d'enlloc.
Potser la pregunta tampoc és massa important, ja que ser d'un lloc té relativa importància. El que sí que és important és el què ets, el què sóc i això no es deu al lloc d'on sóc, sinó de tot allò que m'ha anat configurant, de tot el viscut, de com ho he anat assimilant i transformant.
Tots m'han deixat empremta i segurament sóc una mescla de tots. A dins porto un xic de Castellar, un poc de Prada, una mica de Bulaternera, força de Calders, un espurneig del Soler, però també unes gotes de la Païssa, un pensament del carrer Borriana i molt més que ara em deixo.
De tots aquests indrets n'he tret profit, a tots me'n sento lligat i qualsevol cosa que esdevé a ells, m'esdevé a mi i els cerco a les noticies i les llegeixo àvidament i hi retorno de tant en tant.
Sóc d'arreu i d'enlloc, però sóc el què sóc, gràcies en gran part a ells.

Rugbi al Camp Nou

Podria ser que la USAP juguessin al Camp Nou. Sembla ser que demà, la Federació Francesa de Rugbi, la Lliga Nacional i el Canal +, visitaran el Camp Nou per veure si compleix els requisits i en cas afirmatiu, el proper 16 d'abril es disputaria un partit del Top 14, contra el Metro Racing 92.
Segurament a molta gent el deixarà indiferent, el mateix em passà a mi fa uns anys fins que vaig anar a veure un partit i enmig d'un mar de senyeres i una multitud que parlava en francès, a l'inici del partit un silenci esquinçà l'ambient, preludi d'una cançó. D'una cançó en català. L'estaca, l'himne de la USAP.
Amb les primeres notes els pèls se m'eriçaren, el cor s'alentí. Una fiblada elèctrica recorregué la meva espinada, despertant-me sensacions, fent-me un agradable pessigolleig. I l'ambient francòfon imperant fins al moment, excepte la minoria que manté la llengua dels seus avantpassats malgrat tot, es transformà i esdevingué el cant d'un país. A una sola veu. A ple pulmó en una llengua que agermana.
I potser a l'abril estarem de sort. Potser com cada dissabte a l'Aimé Giral, que com un sol poble entonen l'himne i fan retronar l'estadi al so d'una cançó que diu molt més que les paraules cantades, ho viurem aquí, a l'altra banda dels Pirineus. I descobrirem com són els nostres germans, com viuen. Molts no parlen la llengua, la tenen oblidada, massa atacs d'arreu, però el sentiment de país és present, és palpable. Són catalans, catalans del nord que lluiten per sobreviure.
Una bona notícia ja que permetria conèixer de primera mà l'esport rei de l'altre bocí de país.
Allà a

Semblances

Feia dies que la tenia localitzada. Cada matí quan treia a la Píxel a passejar, passava pel seu costat i sense excepció, pensava: He de fotografiar-la abans no es marceixi.
I avui, setmanes després, hi he anat i allà m'esperava i mentre el Berenguer jugava arreplegant closques de cargol i aglans madurs, m'he emportat un tros de la seva ànima. Me n'he emportat una imatge que perdurarà en el temps.
Una flor, or i sang com dirien a la Catalunya Nord, enmig d'un tros de terra erma. Sobresortint en un pam sec i pedregós, sense més companyia que algun insecte perdut que se n'aprofita uns instants per després desaparèixer terra enllà.
I ves per on, ja és casualitat que hagi tret el nas abans de les eleccions del Parlament de Catalunya. Colors semblants del país, es mostra ufanosa enmig de la desolació tardorenca, a contracorrent i mentre els arbres es despullen i les plantes ens amaguen la flor, ella desafia el temps i sabedora que la fi s'acosta, s'alça orgullosa sense témer l'esdevenidor. Qui sap si és el nostre reflex, el d'un país que amb un veí hostil per a tot allò que representa lluita per sobreviure, per mantenir una llengua i una cultura malmesa pels atacs constants i un autogovern retallat per un tribunal foraster.
Esperem que com la bella flor alcem el cap enmig de tanta buidor i com fa ella amb la seva gràcia, embellim el nostre entorn sense complexes, però reservem-nos més futur, malgrat un present semblant, tot desitjant-nos un llarg camí en solitari.

Poc debat

Un Montilla com una estàtua de gel cacofònica llastimosa, un Mas que sobrevola amb el núvol Kinton els demés contertulians, un Rivera que només té una obsessió i molta mala educació, una Camacho que camaleònica es mimetitza lingüísticament amb el del costat, un Herrera que a tot hi veu flors i violes i un Puigcercós poc combatiu.
A la taula de debat, poc debat. Poc s'escoltaren i menys respongueren.
Tenim uns candidats que tenen molt a demostrar i poc temps per actuar, però ja els deu anar bé, cadascú nedant i guardant la roba. Excepte un, que tallava fins i tot els anuncis per tenir el minut de glòria.
I a sobre proposen un cara a cara on més de la meitat dels catalans quedarien exclosos, com si al nostre país no hi haguessin més opcions, perquè no només hi ha blanc o negre, rosa o ortodòncia. Hi ha un ventall i si fins ara les quotes de partit regnaven les notícies, cròniques diguem-n'hi, doncs no canviem les normes de joc a mig partit, malgrat ens convingui.
De cara a cara res. Més aviat de cara a cares i la bipolaritat pels Estats Units que en aquest país només som rics en això, opcions polítiques. Amb tres catalans ja tenim quatre maneres de veure el món.
Embolica que fa fort.

Com anell al dit

En Dani fa anys la va escriure i temps després, Van de Vinatxo va fer-ne uns arranjaments i la va incorporar al seu repertori.
Aquests dies, abans del 28 de novembre, s'escau d'allò més bé...