Ja era hora. A esquiar que hi falta gent

Per aquestes dates, fa un any, ja havíem fet unes quantes sortides a esquiar, però enguany sembla que no passarà a l'anuari de les esquiades com un any gloriós. La neu es resisteix a caure i quan cau, poc després la pluja l'acompanya fonent-la.
Així doncs, avui , després de les nevades i les pluges de la setmana passada hem anat al Port del Compte, a fer el Padró dels Quatre Batlles. La neu; primavera, les previsions del temps; negres.
Ara bé, les ganes podien més que el cap i un cop hem enfilat primer la pista que surt des del Sucre i després ja per corriols, de nou se'ns ha dibuixat un somriure a la cara.
Hem foquejat amunt com si el dia fos esplèndid i la neu pols, però gairebé al cim hem hagut de fer mitja volta. Una boira espessa, com una cortina blanca, ens desdibuixava el relleu, i el cel i la terra es confonien. Així doncs, sabent que des del cim estant només veuríem un decorat blanc, hem decidit girar cua.
Ara, la passejada ha servit per encetar la temporada i ja només ens cal buscar un nou objectiu per assolir amb aquella alegria.

El Principi d'orquestració dels Ciutadans i d'altres

Avui he baixat a Barcelona per allò dels àpats familiars i com que no conduïa, m'he dedicat a observar el paisatge, però al cap d'una estona, com que ja l'he fet moltes vegades, m'he anat distraient amb els cartells, mirant-los i llegint-los.
Primer com un joc, veient què s'ofertava i després, a mesura que anava passant l'estona, he començat a mirar amb uns ulls més escrutadors, més crítics.
Poc a poc m'he adonat que la major part de la retolació era en castellà i la veritat, de cop m'ha vingut a la ment els comentaris i les afirmacions que de tant en tant deixen anar personatges de la faràndula com el Boadella, el Loquillo o bé Ciutadans. Què hi farem, em queden gravats certs comentaris i malauradament em retornen sovint davant de certs estímuls.
Del Boadella diríem que potser està actuant, buscant mercat, mentre que del Loquillo, per cert un cantant a qui escoltava assíduament d'adolescent, doncs això, que la seva música potser ja està una mica passadeta i no té res a veure amb la llengua. Caldria que algú li digués, algú proper per evitar suspicàcies, que això del tupé va de baixa, que només es porta per Carnestoltes o als matrimonis de les Vegas, i que al vestuari hi afegís un toc de color, qui sap, potser després les seves cançons tornarien a brillar, fins i tot en castellà.
Ara, el súmmum, la cirereta del pastís, els Ciutadans, l'estrella de la perversitat, els maquiavels de la política. Aquests m'han encès. Ja ho sé, no és nou i la veritat, si són així no cal capficar-se, però m'indigna. M'exaspera, perquè són allò que denuncien. Són mentiders, manipulen hàbilment, fan un discurs demagog, oportunista i de passada atien l'odi a partir de lectures esbiaixades i a mida. Del què fan res és gratuït o per manca de criteri, obeeixen a un objectiu, a una lògica de partit i fan asseveracions falses i reincidents per tal de crear el dubte i dibuixar una realitat a mida, tan sols per aconseguir vots al preu que sigui, fent polèmica allà on no n'hi ha, creant realitats virtuals catastròfiques.
El més greu però, és que si bé des de Catalunya estant es té clar que no és veritat allò que diuen, només cal sortir de casa amb els ulls oberts i les orelles parades per adonar-se'n, a fora, a l'estranger, sembla que és un discurs que qualla i no em preocuparia si no fos perquè ens descriu falsament, sense cap mena d'escrúpols, donant una visió de país que no existeix. Com a mínim quan ens ataquin, dialècticament és clar, que sigui perquè som com som i no per com ens descriuen uns polemistes buits. Ep, i no són els únics però un altre dia en parlarem dels altres, només faltaria.
Si voleu saber més coses de com funciona la mecànica de certs personatges us recomano aquest enllaç, és força aclaridor, sobretot una lectura atenta dels Principis.

Un dia més, per sort.

Avui és un d'aquells dies.
A fora fa vent, força vent. Els arbres es vinclen fins a acaronar el terra humit i el cel cendrós promet encara un darrer ruixat. Fa dies que la neu de principis de setmana s'ha fos, però potser tornarà, mai se sap, som a l'hivern.
Mentrestant, des de la finestra estant, amb l'escalforeta de la llar i aquella mandra que s'arrossega des del sopar d'abans de vacances amb els de la feina, miro a fora i sembla que el temps s'aturi, somnolent i mandrós.
Ara mateix, el sol, aquell desconegut que no ens visita des de fa no sé quan, treu el nas rera un gran núvol, poca estona, només per recordar-nos el seu escalf o qui sap si per desitjar-nos un bon descans.
I malgrat la fredor de l'ambient, malgrat el dia rúfol, avui és un d'aquells dies càlids en què tot convida a descansar, a viure el present, sentir-se bé i somriure agraït.
De lluny ressonen les passes apressades de l'infant, del fill que encara no enceta el primer hivern però que sembla que sempre hi ha estat, gatejant explorador. Ara sabem que la casa ja no tornarà a ser silent, l'ordre serà sovint absent, doncs les rialles i els plors ompliran tots els racons. Ja se sap, com les persones, les cases tenen memòria.
I aquest vespre, per sopar, poca cosa, un àpat per a dos però amb un tercer a l'aguait. Amb el tercer a l'aguait.
De segur que anit serà especial, no perquè sigui la nit de Nadal que poc ho celebrem, menys hi creiem, sinó perquè després de dies de no parar, avui hem aturat en sec. Hem posat el fre de mà, sabedors del què vindrà, contents del què tenim.
Avui celebrarem en família això, on som, on hem arribat i demà, quan comencem a desfilar per les cases conegudes, a reviure velles tradicions plenes de l'escalf familiar, portarem quelcom d'aquesta alegria o si més no d'aquesta família.
Però no ens enganyem, no és de celebracions que viurem, serà del dia a dia treballat. Avui, com ahir, com demà o bé el mes vinent, és un dia per a compartir, per a gaudir del què tenim, amb els que tenim.
Ja li podem posar el nom que vulguem, que la veritable fe, per a mi, rau en les persones. Les persones que quan cal són a tocar, del tal o del Pasqual, dels que te n'has de refiar.
Per tant, bones festes a tots aquells que sense celebrar res ho celebren tot cada dia, per aquells que s'hi pot comptar. Bones festes per a ells i elles.

Un altre Nadal i ja en van desenes.

Als carrers, càlids fins fa res, els llums fa dies que ho anuncien, gairebé ens amenacen i a les emissores de ràdio, sonen altre cop les velles cançons meloses sense parar. Un any més, ja el tenim aquí, l'entranyable Nadal.
Una d'aquelles festes carregada de contradiccions, sinó la més. Mentre ens atipem sense parar, amb una taula curulla que espanta, mirarem programes solidaris i potser, els més empàtics, sovint els més peixats, oferiran quelcom pel desafortunat. Qui sap, potser portaran un paquet d'arròs o bé un pot de mongetes, tant hi fa, tot sigui col·laborar. I després, un cop desprès de quelcom insignificant, una engruna del rebost, tornarà a taula a endrapar sense remordiments, amb un somriure de solidaritat a la cara, sabedor que aquelles menges a casa exposades no hi haurà qui se les acabi. Sort però, de Sant Esteve, que ajudarà a minvar el sobrant de l'àpat nadalenc.
I entre missatges de solidaritat, pau i harmonia, arribats amb postals de bones intencions, el compte corrent minvarà, doncs arreu ho diuen, cal comprar. A més despesa, més felicitat!
Antany era festa religiosa, ara, excepte algun espècimen estrany, és sobretot una festa comercial. Anuncis, falques, cartells i missatges mil per satisfer les misèries a cop de talonari que l'endemà cal treballar per tornar a comprar.
Com mana la tradició, gairebé imposició, aquests dies de nou ens trobarem amb un munt de gent i potser, qui sap si pel narcòtic dels missatges o per l'absurditat de la situació, semblarà que estem més propers o potser ens ho voldrem creure i segur que el fred ajudarà a refer lligams, tancats al voltant de la taula ben parada o bé amb un cafè fumejant.
Nadal no em fa ni fred ni calor, però és cert que el temps ociós permet retrobar-se, sobretot quan el fred és viu i hi ha aixopluc a prop. Així doncs, de nou riurem amb amics i familiars, de nou serrarem les dents amb aquell parent, la família no es tria, només faltaria, i potser de nou sobreviurem a un altre Nadal. Coses bones i dolentes, arreu n'hi ha.
Per si de cas, com que tota moneda té dues cares, fins i tot el Nadal, us deixo una cançó menys melosa, igual d'enganxosa, que les de costum.
Bona aturada de la feina, diguin com en diguin i gaudiu del descans.

Que no es perdi cap festa

Parlant d'aquestes personalitats i la llibertat proposo que per fer gala d'aquesta i atendre les seves demandes, els posem també a la plaça i els persegueixin amb piques i lleons, res, estil festa romano-cristiana, perquè no es perdi la tradició mil·lenària i Barcelona segueixi tenint totes les expressions de la cultura.
Llibertat per a tothom!
Ah, i si queda algú, una crema de bruixes també estaria bé. Cal, sobretot, preservar tradicions malgrat siguin sanguinàries, arcaiques, retrògrades, absurdes i condemnables.
Fem que Barcelona sigui la capital de tot, per absurd que sigui.

Un altre manifest

Fa temps, visitant les espanyes, vàrem arribar a un poblet petit. Poca cosa, quatre cases i res més. Alegria nostra eren festes. Ja del carrer estant sentíem la xauxa que hi havia. Crits, aplaudiments, rialles i sons joiosos.
Sorpresos per aquest regal, doncs no ens ho esperàvem, ens encaminàrem cap allà tot seguint els sons llunyans. Carrerons després, arribàrem a una gran esplanada on es congregava una munió de gent. Nens, nenes, adults... tots allà cridant i rient.
Un espectacle envejable. Frisosos de participar ens acostàrem a veure què passava a la plaça, ja a punt per a unir-nos a la gresca.
Delimitant l'espai, unes graderies atapeïdes feien un redol ben tancat. L'anàrem seguint mentre sentíem els crits dels allà presents. Des de darrera, nens que no havien entrat, estaven penjats de les baranes tot animats i traient el cap entre la munió, mirant cap a dins.
Després de fer gairebé tota la circumferència arribàrem a una porta. Ens aturàrem i ens miràrem.
Allà, estès a terra, ulls vidriosos i sorpresos, poruc i traït, llengua penjant, hi havia un brau mort. Un enorme animal d'uns 500 quilos estirat.
La veritat, m'impactà. Ens impactà. Altres cops he vist animals morts, altres cops he vist gent fruir del patiment d'ells, però la mirada d'aquest, una mirada buida i alhora afligida i aterrida em deixà glaçat.
Què hi faré? No sóc aliè al patiment, malgrat sigui d'un animal o a causa d'aquest i a més, magnificat, ampliat per l'alegria d'altres em descol·locà. Em revoltà.
Vaig sentir ràbia per aquella injustícia, per aquella salvatjada. Ja sé que s'han escrit rius de tinta, però amb el brau cara a cara, què pots dir? Com ho justifiques? Com a cultura? Com a art?
No senyors, no. És una covardia i una salvatjada, pitjor, perquè segons com, sembla que bé de gent culte, de gent cultivada, almenys els que ho defensen.
Ara veig que s'ha fet un manifest protaurí i la llista de signants esfereeix. Realment creuen que és art o bé esperen treure'n quelcom en contrapartida defensant aquesta humanada? ( no dic animalada perquè ells no ho farien )
Personatges alguns sorprenents, d'altres evidents, i sinó, mireu: Miquel Barceló, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Jordi Estadella, Jordi Évole, Carles Flavià, Concha García Campoy, Mario Gas, Pere Gimferrer, Mercedes Milà, Pep Munné, Josep Maria Pou, Josep Puigbó, Enric Reyna i Jaume Sisa.
Com va dir Ghandi i malgrat Espanya és un estat, "l'evolució d'una nació pot veure's en el tracte que reben els seus animals".
I ho trobo lògic.
Per cert, us recomano aquest vídeo.

Un motiu més per estimar Calders

FINAL DEFINITIU: Calders.
cens 750.
participació 381 (50,80%).
Sí: 353 (92,89%)
Abs: 17 (4,47%)
No: 10 (2,63%)
Nuls: 1( 0,01%)

i res més a dir...