Pic de Mortiers (2.605 m.)

Avui hem anat amb la Montse i el Robert cap al Capcir, a fer un cim que està a tocar del País de Foix, el pic de Mortiers (2.605 m.). Hem anat fins a les pistes d'esquí de Camporells, a Formigueres. 

Allà hem agafat un parell de telecadires per guanyar alçada, tot comprant el forfait de Randonné... De passejada.

Un cop a dalt, ens hem esperat una estona a que em portessin el guant, que m'havia caigut a baix, just quan agafàvem el telecadira. 

Ja amb tot hem començat a seguir traça amunt, cap al cim. Un camí ben marcat amb traces de molta gent, tot i que avui, no ens hem trobat a ningú. Hem anat pujant molt bé, amb una neu molt bona i un sol força lluent, tot i que quan hem arribat hi havia boira, però al cap de poc ha marxat.

Hem anat direcció al refugi de Camporells. Fins aquest hem hagut de fer una baixada enmig del bosc, un xic embolicada, però clara i fàcil.

Seguint unes estaques que marcaven el recorregut, hem arribat fins al cim, on hem menjat un xic i ens hem fet una foto.

Després hem decidit baixar per la vall de Gualba. Hem anat seguint les traces que baixaven pel torrent. Un recorregut divertit, amb sorpreses tota l'estona, des de baixades ben dretes a algun tub que ens ha fet recular. 

Un cop al fons del torrent hem arribat al refugi de la Jaça de la Llosa i més endavant al de la Jaceta. 

Al final hem hagut de remuntar un tram per empalmar amb el camí de raquetes que surt de les pistes d'esquí i s'enfila cap al cim. 

Ha estat una sortida molt bonica, amb bona neu, bona companyia, sense gens de gent i amb una temperatura ben agradable. 

Al final ens han sortit uns 15 km amb un desnivell positiu d'uns 700 metres i uns 1.000 metres de baixada. 

Puig de la Creu (688 m.)

Aquest matí, per celebrar els reis i perquè no, per deixar de banda maldecaps i compartir temps amb un amic, d'aquells que t'estimes i que no sempre trobes moments plegats, hem fet un Puig. Així. Amb aquesta expressió. Perquè els de la colla, quan van fins al Puig de la Creu, en diuen fer un Puig. I és un ritual, tant ho poden fer ben d'hora al matí o al capvespre o a la nit. Més que un ritual, és un símbol d'identitat, un trepitjar el Vallès -Alt Vallès que diu algun d'ells- i sentir-se de Castellar i recordar aquelles sortides de fa anys amb pares i amics. 

I ara, entraré en un jardí... Es veu que cada cop és més difícil fer el cim, perquè és clar, té amo. A Catalunya tot tros té amo i aquelles restes, ara molt ben restaurades, de castell i de l'església romànica ja documentada del segle XII, doncs es van tancant. A poc a poc, perquè no es noti tant i és que una cosa que hauria d'estar a l'abast de tothom, esdevé el privilegi d'alguns. Però bé, al que anàvem.

Hem sortit de Castellar a quarts de nou i hem enfilat per un corriol que puja alegre fins que planeja per desviar-se cap a  l'est, des d'on hi ha unes bones vistes, tot i que millor les de l'altre costat. 

Un cop al Puig hem gaudit de la panoràmica, Castellar als peus, Montserrat insinuant-se i la Mola al front. Unes vistes que ara es poden veure, però que més endavant recordarem amb enyorança. Després hem baixat per l'altra banda, per la pista que mena fins al carrer del Sot de les Goleres.

És una bonica excursió i si a més a més ho fas amb bona companyia, xerrant i rient, posant-se al dia i aprenent. Tot un bon regal de reis. 

Montgròs (1.133 m.)

Avui hem anat a fer una volta per Montserrat. Hem deixat el cotxe a l'aparcament que hi ha a prop de Can Jorba (490 m.). Des d'allà hem pres un camí que porta cap a aquesta masia i després, seguint la pista, girant cap a la dreta, hem fet uns metres fins a trobar el trencall del Pr. Hem pres aquest camí, que n'hi diuen el camí dels francesos i que va pujant força. És una pujada sostinguda fins al camell de Sant Jeroni. 

Allà el camí es bifurca. Cap a una banda es pot pujar a Sant Jeroni i cap a l'altra, seguint les marques grogues i blanques, el camí davalla fins al torrent de la Cadireta. 

 

Allà, de cop s'enfila i va trobant camí on sembla impossible que n'hi hagi. Un camí que passa entre roques esmussades pel pas de la gent i enmig d'alzinars i boixos. En aquest tram hi ha dos dels passos més bonics d'aquesta ruta. Un corriol que passa entremig de dues roques dretes i que s'obre pas de manera insospitada.

Al cim del Montgròs (1.133 m.) bufava força vent i avui era d'aquells dies freds, però les vistes, valen la pena. Tens una panoràmica espectacular de la zona d'Agulles i Frares, de Sant Jeroni i més enllà. 

Després de menjar un xic, hem desfet camí fins al torrent i hem pres el camí de la Cadireta. Aquest va baixant pel torrent fins que just abans del joc de l'Oca, trenca per empalmar amb el Pr.

És una volta ben bonica amb molt bones vistes i per on no hi ha massa gent.  

Pic de la Mina (2.680 m.)

Avui hem anat amb el Robert cap a la Cerdanya. La idea era fer esquí de muntanya i segons com veiéssim les muntanyes tot creuant el túnel del Cadí, decidir. I la veritat, la decisió ha estat fàcil. Sortint del túnel ja hem vist que els cims estaven ben pelats i només es veia neu cap a la zona de Portè. 

Així doncs, hem decidit anar fins al coll de Portè i Pimorent per veure com es veia des d'allà i la veritat, hem decidit assegurar-nos la neu de les pistes i fer el pic de la Mina (2.680 m.), que arriscar-nos i anar a un altre lloc, ja que a les parts altes es veia pelat.

Hem sortit ja amb els esquís a tocar de cotxe i hem anat enfilant pel costat de les pistes. La neu estava un xic dura i glaçada fora d'aquestes, però s'anava pujant bé. Avui era un dia ben assolellat i no bufava gens de vent. 

Hem anat enfilant fins al darrer remuntador. Allà ens hem tret els esquís per fer la pala del pic, que es veia impracticable amb esquís i ens hem posat els grampons. La pujada ha estat ben agradable i amb poca estona hem assolit el cim. Des de dalt les vistes són impressionants i més quan pots gaudir-les, ja que feia un molt bon dia. 

Hem menjat un xic i després hem desfet camí fins a peu de pistes. Allà ens hem calçat els esquís i les hem baixat. La neu estava fantàstica, d'aquells dies que et creus que saps esquiar. Diu un bon amic que no hi ha bona neu o mala neu, si no bons esquiadors i mals esquiadors. Jo sempre trobo pegues a la neu...

 

Aquest matí he gaudit com feia dies que no ho feia. Hem pujat amb els esquís, hem anat una estona amb grampons i hem gaudit d'una bona baixada... Què més es pot demanar?

Matagalls (1.698 m.) des del coll de Bordoriol (1.089 m.)

Aquest matí he anat a deixar els nens a tocar de Viladrau. Durant uns dies tindran la sort de poder gaudir d'una trobada del CAU i jo, també sortut, he decidit anar a caminar una mica.

He deixat la furgo al coll de Bordoriol (1.089 m.), des d'on surt un camí que puja al Matagalls. Eren quarts d'onze. 

He començat a pujar acompanyat del Quet, el meu ca, que fidel, avançava a tocar meu. El camí puja per una pista ample, que a aquestes hores, més perquè la muntanya fa ombra que perquè sigui d'hora, el camí estava un xic gebrat. 

Hem passat per la font dels Pastors, que no raja i hem anat per veure-la. Bé, per veure-la jo, ell anava fent sense proposar ni discutir gaire.

Després hem tornat al camí i hem anat seguint la pista fins que hem trobat un corriol. Marcat amb una fita, semblava més una muntanya que una fita, no sé perquè cal posar tanta pedra per marcar un trencall i hem enfilat cap al coll Pregon. És una pujada força dreta que s'obre pas entre la fageda fent ziga-zagues. A banda i banda un sòl ple de fulles i troncs, dels faig nus que ens escorten, fins al cim. A mig camí dues fonts, la dels Llops i la dels Mosquits. Ambdues rajaven.

Un cop a coll Pregon, ja hem anat trobant més gent i gossos fins al cim.

Avui feia un dia clar i agradable. Un bon dia per fer muntanya. 

Des del cim es veia bé el Pirineu i el mar. Hi hem estat una estona, per ganyipar un xic, i després hem desfet camí fins el cotxe. 

Mura (454 m.) - Montcau (1.056 m.) - Mura

Avui hem anat amb la Gise al Montcau (1.056 m.).

Hem sortit de Mura cap a les 10 i hem enfilat cap a les coves de Mura. Hem passat pel salt de la Blanquera, per on rajava aigua i hem anat seguint el corriol, cap al Gr que va de Mura a Terrassa. Un tram l'hem fet seguint el curs de l'aigua per estalviar-nos un puja i baixa. És un corriol ben agradable, que passa pel mig d'alzinars i que de tant en tant creua alguna codoleda. 

El primer tram puja força, algun cop amb esglaons, però es feia bé, ja que avui era un dia força fresc i fins i tot una peça d'abric no era sobrera. 

 

Un cop hem arribat a la carena, hem anat remuntant fins al trencall de Sant Andreu. L'hem deixat i hem anat direcció a l'avenc dels Codolosos. L'entrada d'aquest és una boca ben gran i on es veu un pou d'uns cinc metres d'alçària. 

Hem passat pel costat i hem anat carenejant fins arribar a la Mata i des d'aquí a Estenalles, on hem començat a trobar gent. 

Amb un vent força viu i fred, glaçador, hem pujat fins al Montcau, on ens hem fet una foto i hem marxat ràpid, tremolant de fred.

Hem anat direcció nord, cap a les roques de la Coca. Fins aquestes hi ha algun tram un xic dret, fàcil de fer, però que si vas amb gos, com m'ha passat algun cop, es complica perquè aquest et diu que baixis tu.

Després de les roques hem anat seguint el corriol fins a la carretera. L'hem seguit un tros fins a trobar el trencall que passant prop de Santllehí et mena cap als Caus de Mura i des d'allà a l'ermita de Sant Antoni i Mura de nou.

És una volta molt bonica, agradable de fer, que vas fent desnivell però de manera gradual i per tant fàcil de fer. 

Turó del Forn (2.694 m.) amb esquís

Fa uns dies vàrem anar amb el Marc cap a Sorteny. Hi vàrem arribar dissabte i vàrem fer nit al refugi de Sorteny. Un refugi molt recomanable, molt bonic i amb totes les comoditats. Vàrem passar la tarda jugant a cartes i descansant. 

L'endemà vàrem sortir cap a quarts de nou del matí. La idea era fer el pic de la Salt. Tot i això, les previsions no eren massa bones. A partir de migdia entraria força vent i abans, ratxes empipadores.

Vàrem anar enfilant direcció a la portella el Forn, seguint unes traces, però aquestes ens van portar a sota del Turó del Forn. 

Als pics ja es veia que bufava força el vent per la neu que s'aixecava, de fet a les valls, on s'acanalava, es feia sentir i només era a dins del bosc o en fondalades encarades al sud, on el vent no es notava. 

Un cop a tocar del Turó, vàrem decidir fer-lo. Primer vàrem optar per pujar per la pala que va directe, però el vent i el pendent, ens van fer desistir. 

Després vàrem anar a cercat el coll per pujar des d'allà. El camí es veia franc. Ascensió mixta amb piolet i grampons, però aquest pujava més exposat al vent i al final vàrem decidir fer mitja volta quan estàvem a poc més d'uns dos-cents metres del cim. 

A vegades, fer el cim no ho és tot. A vegades, cal gaudir-lo i aquell dia, amb el vent que feia, no era un cim per gaudir i per això, vàrem decidir baixar i fer una esquiadeta fins al punt d'informació.