Adéu Ramon!

Tornant de Mura, cap quarts de sis, passat el pont de Monistrol, un dia vàrem veure una esquena vinclada a un hort, feinejant. Reconeixent aquells gestos, vàrem botzinar, mentre els meus fills saludaven rient tot traient els braços per la finestra. Alçant el cap de gairell, sota un barret per protegir-se del sol, el Ramon ens saludà. A partir d'aquell dia, cada dia, dilluns, dimarts, dijous i divendres, quan passàvem per allà, botzinàvem. Ja abans, quilòmetres abans, els meus fills ja em deien... Hi serà el Ramon? I si hi era, que hi era gairebé sempre, ja des del pont, que vèiem el seu cotxe, començàvem a botzinar i ell, amb un somriure ample, traient-se el barret i alçant l'aixada, si és que la feia servir o bé aturant la conversa si estava parlant amb algú, ens saludava alegre, rient, fent grans gesticulacions... dia rere dia, mes rere mes, any rere any i amb el temps, va ser un ritual, fins que vaig deixar de treballar a Mura. 

Els meus fills, amb els ulls brillant, sempre deien... a veure si hi és i si hi era, mai deixà de saludar-nos, mai deixà d'oferir-nos una rialla i quatre mots llençats al vent que mai enteníem, i els meus fills, contents d'aquest intercanvi de salutacions, l'esperaven frisosos i quan ens vèiem pel poble, un somriure de complicitat se'ns escapava.   

Després, canviant de feina, ja a Calders, el vaig viure com a l'avi d'uns infants. Una persona entranyable, agradable, feliç... Una gran persona. D'aquelles que només amb la mirada transmetia afecte, confiança i que quan el veia a la sortida de l'escola, anava a parlar amb ell. Res, quatre mots, un cop a l'espatlla, perquè a vegades no cal dir-se gaire amb aquells amb qui t'hi sents a gust.  

I ahir, ens va deixar. Segurament, només som un instant a la seva vida, però hi ha persones, que amb poc, et fan sentir molt i el Ramon era un d'aquests, i malgrat teníem un contacte esporàdic, era d'aquells que t'omplien i que te'l senties proper i estimat, que sempre tenia un mot dolç o una mirada de complicitat.

Malauradament se n'ha anat, però per sort, ha deixat aquí una petja profunda, en el seu fill, que li veig aquest escalf humà i en els seus néts, que tenen quelcom del seu afable i bonhomiós tarannà. 

Ara, quan passi per Monistrol, passat el pont, malgrat sé que va canviar al final d'hort per allò de la sequera, sempre miraré si el veig i potser, alguns dies, botzinaré i segur que a dins meu el veuré allà, feinejant al seu hort, somrient i feliç, saludant alegrement tot traient-se el barret per dir adéu, perquè passat el pont de la Golarda, sempre el veuré i amb un mig somriure, el saludaré. 

Tuc de Mulleres (3.009 m.)

Ahir vàrem sortir al matí de l'aparcament de l'hospital de Viella (1.637 m.) amb la Gise, direcció a la vall de Mulleres. 

El primer tram és força planer i discorre entre algun pi i avellaners. És un camí agradable de fer, amb algun tram rocós, per al cap d'una estona entrar en una fageda. En aquesta trobem el salt d'aigua del Mulleres. Un salt generós que recull les aigües de davallen del cim. Poc a poc els arbres van desapareixent, això sí, abans de deixar-los enrere trobem un bosquet de pins negres. 

La natura està ofanosa aquests dies i les flors treuen el cap arreu, escabioses, cards, lliris de muntanya... Així com alguna marmota que pren el sol a les roques.

Deixant enrere el bosc. El camí s'enfila ran de muntanya fins que trobem el primer resalt, on hi ha un altre salt d'aigua. Passat aquest el camí guanya alçada ràpidament, fins que esdevé una pujada costeruda plena de zifa-zagues per suavitzar el desnivell.

Passat aquest resalt arribem al refugi de Mulleres (2.390 m.), a sobre del primer llac.

La idea era quedar-nos allà a passar la nit, però veient que teníem temps de llum i el cel era serè, de fet les previsions eren de dia assolellat, vam decidir dinar i seguir pujant.

Passat el refugi vàrem creuar quatre llacs i després, ja sense treva, pujada dreta fins el coll entre roques grans. 

Tot el camí està ple de fites i pots escollir el recorregut.

Un cop al coll, després d'una curta grimpada, vam enfilar cap al cim. 

Des d'aquí les vistes de la Maladeta i l'Aneto són impressionants. Ara bé, de lluny sentíem trons i el cel s'anava tapant. Així doncs vàrem fer el cim ràpidament i vàrem desfer camí.

Ja als primers llacs, vàrem sentir trons a sobre nostre i algunes gotes ens refrescaren. Tot i això, no va durar gaire i varem arribar al refugi amb un sol que treia el nas rere els núvols.

Hem passat la nit al refugi, sentint les ràfegues de vent que colpejavent aquest i aquest matí, hem acabat de baixar a l'hospital amb un sol brillant.

És un cim bonic de fer per les vistes que té des de dalt i per la vall que enfiles i que és molt feréstega.

El Pedraforca (2.506 m.) per mi sol

Ahir a la tarda vaig portar als meus fills als campaments del Cau. S'hi estaran uns dies. Enguany han anat a Saldes. 

Un cop els vaig haver deixat i veient el Pedraforca damunt del cap i amb aquell rau-rau a l'estómac, vaig decidir anar a pujar-lo. 

Vaig aparcar al mirador de Gresolet (1.521 m), em vaig canviar i cap amunt. Sortia cap a les 6. Per l'hora i perquè anava sol, vaig preferir anar a la idea i pujar a bon ritme. 

Amb poca estona vaig passar per davant del refugi Lluís Estasen, on algun grup de gent prenia quelcom. Sense aturar-me, vaig prendre el corriol que va voltant la muntanya per encarar el coll de Verdet (2.240 m.). El primer tram és un corriol força planer, que s'obre enmig de la vegetació i que creua la canal Rimbau. A partir d'aquí el camí comença a enfilar-se. Tot el recorregut està marcat i el camí està molt fresat. 

A mitja pujada hi ha un tronc molt gran, tombat i buit, on fa anys era una aturada gairebé obligatòria per fer-s'hi una foto. Avui, l'arbre torna a la terra. 

Després de la pujada, trobem una petita grimpada i passarem per la bauma de la Rua Gran. Passada aquesta ja fem la pujada més forta, per arribar al coll de Verdet. En aquest tram de pujada vaig avançar tres nois que anaven força carregats. De fet van ser les úniques persones que em vaig trobar en tot el recorregut, la resta, un munt d'isards. 

Vaig acabar d'enfilar fins al peu de la grimpada. Allà vaig guardar-se els pals, vaig beure i vaig encarar la pujada. 

És una grimpada fàcil. Potser, la major dificultat, si vas seguint les marques grogues, és alguna roca que està molt esmolada pel pas de la gent. 

El primer tram és potser el més llarg i dret. Encaixonat a la muntanya s'enfila cap al primer ressalt. És l'únic tram on hi ha una corda fixe. Superat aquest, es careneja uns metres i després es baixa per enfilar el segon ressalt. El camí està molt ben marcat i té molt bones preses quan t'has d'enfilar. Fet el segon, vaig encarar el tercer i darrer. En una de les canals, uns isards, aliens al meu pas, gaudien de les vistes.

Vaig arribar al cim una hora i poc més de quaranta minuts després d'haver sortit, amb tot el cim per mi, amb unes vistes extraordinàries. 

Vaig estar-hi una estona, fent fotos i gaudint de la solitud i les vistes i ja sadollat, vaig emprendre la baixada cap a l'enforcadura, alguns trams corrent, altres saltant, molts lliscant i en poc menys de mitja hora ja era al peu de la tartera. Només em quedava el quilòmetre i poc fins al refugi que el vaig acabar de fer ara corrent, ara caminant.

És una volta que he fet manta vegades. Són gairebé mil metres de desnivell amb uns 8 quilòmetres de distància. Aquest cop vaig decidir fer-lo sol i el vaig gaudir molt, sobretot perquè té la grimpada on, en anar sol, estàs més a l'aguait i tens els sentits molt més desperts. 

Al final vaig trigar més o menys dues hores i mitja en fer tot el recorregut, cosa que no m'esperava i ho vaig gaudir molt, cosa que sí que m'esperava. 

Pic de Neuvielha (3.091 m.)

 Dissabte vàrem quedar amb el Marc, la Montse i la Mercè a Manresa i d'allà vàrem anar cap a Tàrrega a trobar-nos amb el Pep i el Bernat. 

Després de dinar vàrem enfilar cap als Pirineus, a Occitània. Vàrem anar fins al llac d'Aubert (2.148 m.), on hi ha l'aparcament i es pot plantar la tenda per pernoctar però no es pot dormir al cotxe ni a la furgo... És un indret ben preparat amb lavabos secs i una bona pista asfaltada que t'hi mena.  

És una vall molt bonica i verda. Des del llac ja es veu el cim que s'alça de cop al davant, mig tapat pel pic de Ramougn (3.011 m.). A la nit vàrem gaudir d'un espectacle de llums gràcies a una tempesta que ens creuà, però que al matí només ens deixà ben d'hora una boira suau, que s'esvaí a mesura que el dia s'alçava i un terra moll que s'assecà ben de pressa. 

A les sis ens vàrem aixecar i després d'esmorzar i desmuntar el campament, començàrem a enfilar-nos cap al cim. És un recorregut molt traçat, ple de fites que et marquen mil i un camins i que va guanyant alçada ràpidament. El recorregut és molt pedregós, de fet, després de creuar la primera tartera, ja vàrem seguir tota l'ascensió entre un roquissar generós i algunes pales de neu. 

A l'hora que vàrem encarar les pales, la neu ja estava prou bé per trepitjar-la sense grampons, excepte l'última que era més dreta i a dalt un xic més glaçada, cap als 2.700 m. i per seguretat, vàrem preferir posar-nos-els. 

Després de fer la pala, vàrem fer l'última pujada fins al cim, el pic de Neuvielha (3.091 m.) que s'hi arriba per un collet on s'aixeca un xic. És un cim estret, amb molt bones vistes dels encontorns. Del mar de boires que vèiem des de dalt, en sobresortien els cims més alts, des del Vignemale als Infiernos. Un espectacle preciós amb una temperatura agradable mentre no bufava el vent, que quan aquest es despertava, de cop baixava en picat la temperatura. A dalt vàrem coincidir amb una colla de Reus, pràcticament els únics que ens vàrem trobar pel camí. Mentre baixàvem, sí que vàrem trobar algú que pujava però no massa gent. 

La baixada la vàrem fer més o menys pel mateix recorregut, tot i que la infinitat de corriols, feia que anessis més o menys pel mateix camí, metres amunt o avall. 

La baixada se'ns va fer més feixuga saltant entre pedres i vàrem intentar prendre sempre les pales de neu quan era possible, ja que clavant talons, baixaves molt bé.

És un cim fàcil de fer, molt fresat i que no té pèrdua si la boira no te l'amaga i fins i tot, aquests dies, segons l'hora o el recorregut no cal portar material. 

El Puig dels Llops (1.486 m.) i el Puigsacalm (1.512 m.)

Fa uns dies vàrem anar amb l'Oriol al Puigsacalm (1.512 m.). Vàrem deixar el cotxe a Joanetes (600 m.), a dins el poble i vàrem prendre el corriol que marxa cap a Santa Magdalena per les Olletes. 

Per aquesta banda el camí puja suaument. És una pista poc fresada que va pujant fent esses, sense cap pujada forta. És un camí ombrívol entre alzines fins a un trencall on pots escollir entre pujar al cim pels ganxos nous o vells.

Nosaltres vam pujar pels nous. Puges per un torrent on hi ha algunes escales enmig de roques. a mig camí hi ha una campana, que cal tocar per espantar el cansament, per després acabar de pujar.

Un cop a dalt, hem acabat de pujar fins al Puig del Llops (1.486 m.). Després, travessant una fageda, hem pujat fins al Puigsacalm, on ens hem trobat un grup de dones, les úniques persones en tot el camí. 

De baixada hem pres el camí dels Burros i els ganxos vells. Una sortida molt distreta encara que amb un xic de calor. 

Roc Colom (2.507 m.) i Costabona (2.465 m.)

Fa uns dies vàrem anar amb la Gise cap a Vallter 2000. Vàrem aparcar a l'estació i vàrem pujar cap al coll de Mantet. Un cop allà, amb la Catalunya Nord als peus i recordant que el bon amic Laurent porta les vaques a pasturar per aquelles terres, vàrem anar cap al Roc Colom (2.507 m.). Fins el coll hi ha la major part de desnivell, un cop allà, va fent sifons però sense gaires desnivells llargs.

Durant tot el camí hem anat seguint les marques de GR. És un camí molt fresat i fins i tot amb boira, com ens va passar, és molt clar. De fet és el camí que una bona part et porta al refugi de Marelles. 

Després del coll vàrem enfilar-nos fins al Roc Colom (2.507 m.) on vàrem ganyipar. Tot seguit, vàrem fer un sifó per pujar fins al Costabona (2.465 m.) totalment tapat per la boira. La temperatura es movia entre els 10 a12 graus quan bufava vent i estava tapat i els vint-i-pico quan tocava el sol. 

Durant el camí vàrem trobar algú que corria, però sobretot moltes vaques. 

La tornada la vàrem fer pel mateix recorregut. En total uns 800 metres de desnivell i aproximadament uns vint quilòmetres. 

Una sortida per un entorn preciós.  

Pic de les Borregues (2.693 m)

Avui hem anat amb el Marc cap a Vallter. Ara bé, en comptes de pujar fins a dalt, hem deixat el cotxe al Pla de la Molina (1.500 m). És el primer revolt tancat que et trobes abans d'enfilar cap a les pistes, just al peu de la vall de la Coma de l'Orri. 

Des d'allà hem pres la pista que s'enfila cap a Ulldeter, però uns metres més endavant, l'hem deixat per prendre el trencall que ens porta cap al coll del Coma de l'Orri. 

El primer tram és un camí ample, amb un pot de fusta, però ràpidament aquest es va estrenyent, fins que cal creuar el riu Ter i es pren un corriol enmig del bosc que es va enfilant suaument. És un corriol que passa entre pins i que està encatifat per pinassa. 

Guanyant alçada es deixa el bosc enrere i s'obre la vall pelada on avui hi hem trobat força isards. Sobretot cries tafaneres que no es movien fins que ens acostàvem massa. 

Hem anat pujant fins al coll, on ja hem trobat la neu. Una neu transformada i humida que ens ha acompanyat ja a les cotes altes. 

Hem anat fent els cims del Coma de l'Orri i hem acabat al pic de les Borregues (2.693 m). El cel s'anava tapant un xic, bufava vent i aquest era ben fred. 

Després de fer el cim i menjar un xic, hem baixat directe, alguna pala neu avall, ja que estava molt bé, per desfer el camí fins el cotxe. 

És una sortida bonica, un xic dreta, de fet acaben sortint uns 1.200 metres de desnivell i no només això, un cop a dalt, la carena s'allarga i va fent puja i baixa per tal d'anar coronant els diferents cims. 

No hem trobat gairebé ningú, bé, una parella que baixava per por del canvi de temps. Ara bé, a part d'aquest, ningú més. Sí que un cop al coll, amb el Gra de Fajol a la dreta, el Bastiments davant i l'Infern a l'esquerra, a més dels Torreneules i resta de cims, hem vist gent en algun d'aquests cims, sobretot el Gra de Fajol. Es veia encara neu, tot i que amb clapes. 

Ha estat una sortida ben bonica, però l'encostipat que porto a sobre ha fet que algun tram se'm fes feixuc, però serrant les dents, he acabat de pujar.