Jocs d'infants

Fa força anys, en aquella època en que marxaves de casa al matí i només tornaves a les hores dels àpats, guiats per un sisè sentit, sense telèfons ni rellotges, vam anar amb uns amics d'aventura. A investigar uns túnels misteriosos que hi havia a Castellar, prop de la fàbrica del vidre. Al mig del bosc hi havia una porta, que donava a unes escales que baixaven avall, cap a una foscor intrigant. 

Un dia, decidits a descobrir on portaven aquelles escales, vàrem quedar per anar-hi. Agafàrem unes motxilles i les omplírem de tot allò que en aquell moment ens semblà indispensable. Una corda, lots, walkie-talkies, menjar, aigua, roba d'abric i quatre coses més i decidits i valents, anàrem amb bicicleta cap allà. 

Era un dia calorós. Vàrem arribar ja suats i amb el cor un xic encongit, però amb aquella seguretat que t'obliga la decisió presa, vàrem baixar les escales. Era un tram curt que anava a parar a un passadís, en la foscor més absoluta. A dins, la suor de fora es convertí en pell de gallina pel contrast de temperatura. El passadís feia alguna ziga-zaga al principi però ràpidament s'estenia en un tram recte i llarg. Les parets eren de maons. A terra hi havia pedres, alguna deixalla i poca cosa més, tot il·luminat pels feixos de llum dels nostres lots que també ens descobrien volves de pols dansant al nostre pas. Un tros més enllà, tornava a fer el passadís ziga-zagues per després acabar en un altre tram d'escales, però aquest cop cap amunt, cap a una altra porta al mig del bosc. 

Ho recordo clarament. Una aventura. Amb ulls d'infant havia estat una  gran vivència. Amb el temps vàrem descobrir que era un antic refugi antiaeri de la guerra civil abandonat. 

Avui, els infants de l'escola, han organitzat pel seu compte una guerra de Nerfs, aquelles armes que llencen bales d'espuma per Talamanca. Ho tenien tot ben organitzat. Han passat tot el dia jugant. Duien menjar per dinar i tenien unes normes ben establertes. El terreny estava marcat amb cintes de plàstic. Els camps ben separats un de l'altre i entremig, un gran espai boscós, ampli, sense tanques. I ho han viscut plenament, com aleshores nosaltres la nostra expedició i no sé massa perquè, però veure'ls voltar sols pel bosc, jugant, organitzant-se, sense adults, m'ha fet pensar en aquell dia, en que sent nens vàrem fer de grans i vàrem intentar pensar com si fóssim grans i com ens sentírem d'orgullosos en tot moment. 

Per la vall de Marfà

Aquest diumenge vàrem anar amb els nens cap a Marfà. Vàrem deixar el cotxe a la pista que uneix Monistrol de Calders i Moià i des d'allà, vàrem seguir el camí que baixa fins a Marfà. Aquest travessa el riu i passa per sota d'unes parets de roca, on es troba la casa i l'ermita de Sant Pere de Marfà. No ens hi vàrem poder apropar massa, ja que està tot tancat. 

Després de reposar un poc, vàrem seguir el camí cap al molí de Brotons. És una passejada ben bonica, alguns trams ran de riu, amb uns boscos de pins ombrívols. Abans de creuar-lo, a l'alçada de la font nova de la Tosca, que no rajava, vàrem estar jugant al riu. 

Al cap d'una estona, prenguérem el corriol que surt de la pista i porta al molí. Aquest es troba en una balma, sota el sal d'aigua, on es forma un petit embassament gràcies a una presa que hi ha. A dins del molí, molt deteriorat. es veuen unes quantes pedres de molí, alguna formant part de les parets. 

Feia temps que hi havia anat, diria que en una d'aquelles sortides que fèiem amb mon pare i el record, segurament distorsionat per l'efecte emocional, em feia témer que l'indret em decebria. que l'hauria magnificat.  Ara bé, no només em va agradar molt, sinó que els comentaris de sorpresa dels meus fills em feren adonar que el lloc, viscuts apart, és un lloc molt bonic. Sorprenent. Digne de visitar. 

Vàrem estar una estona jugant allà, llençant pals a l'aigua al Quet, el gos, i pujant i baixant les parets que hi ha allà. Més tard, vàrem tornar a la pista que puja fins al creuament de la pista principal i des d'allà, al cotxe.

Fa uns dies vaig anar al salt de la Baga Cerdana, un altre indret interessant per visitar, tot i que no baixava massa aigua. De fet, tenim un entorn que amaga indrets molt especials i només cal temps i ganes per anar-los descobrint. De fet, des que vaig instal·lar-me l'aplicació Windy maps al mòbil, vaig seguint diferents camins i vaig trobant indrets molt bonics. 

Endarrerim l'inici del segon trimestre?

Vagi d'entrada que les meves opinions passen pel tamís d'aquell a qui li agrada la seva feina. Molt. Moltíssim. Vagi després que si fas el que t'agrada, faràs el que calgui per seguir-ho fent i dit això, quan sento que hi ha mestres que demanen d'endarrerir l'inici del nou trimestre, per seguretat diuen, se m'ericen els pèls del clatell com un gat en veure un gos passar. No vol dir que sigui millor, i ara. Gens ni mica. Qui sap si potser el meu desig va en contra de tots els postulats epidemiològics i aquests mestres són els veritables visionaris, però a dia d'avui, tinc massa ganes de començar com per plantejar-me dilatacions. 

Conec mestres que segurament ho diuen de bona fe, no molts, no pas com aquella mestra que no va anar a comiat de final de curs perquè tenia curs d'oposicions, tot i que per a les oposicions faltaven setmanes i en canvi els nens marxaven aleshores. No. I vés a saber, potser ni les va passar, però mira, qui prioritza quelcom abans que els infants es mereix això i més. Res. Els mestres, encara que us ho facin creure, no som un col·lectiu uniforme. Hi ha molta varietat i molts interessos, tot i que si fem un cap mas, segurament n'hi ha més dels que s'estimen la seva feina. Tant de bo! 

I com deia, tinc ganes de tornar a trobar-me amb els infants a l'escola i potser per això i veient com ha anat el primer trimestre, a l'escola sense cap contagi i amb uns infants il·lusionats i contents de trobar-se de nou, delerosos de projectes i tasques, només puc esperar que ens trobem de nou. Que iniciem el curs i avancem com si res passés. Emmascarats i hidrogelitzats, sí. Però fet i fomut, junts i fent veure que res no passa. 

Si cal, aniré amb escafandre i peus d'ànec, diuen que ells pateixen menys els símptomes i el problema potser som nosaltres, però a les escoles, s'educa i aquest mot és molt gros. Massa per encabir-ho en una sola paraula i prendre la decisió a la lleugera i tancar-les. A l'escola, els infants aprenen a conviure, relacionar-se, a ser crítics que a dia d'avui ens cal i molt, a reflexionar, compartir, plorar, discutir, estimar, tenir paciència, esforçar-se, escoltar, respectar, ajudar, tolerar, acompanyar, vetllar, explorar, investigar, descobrir... vaja, massa aprenentatges per fer-los a casa a través de la pantalla i si per por, si veritablement no tenim dades que corroborin el risc real tanquem les escoles, estem robant aprenentatges de vida a uns infants. Són infants petits, però els aprenentatges són grans, tan grans que els serviran per tota la vida i qui sap si també els condicionaran per un futur proper. 

Voltant pels records

 Aquests dies són d'aquells dies que, inevitablement, un moment o altre penses en aquells que ja no hi són. Bé, si més no a mi em passa i em veig xerrant amb els meus avis. Aquella llevadora exigent i aquell bon home de mil oficis, de llibreter o botiguer o vés a saber què, sempre amb misteris per explicar. 

Em veig a la casa de Sabadell, allà als sofàs, on un dia m'explicaven la seva vida durant la guerra civil, perquè l'endemà tenia un examen d'història i no havia estudiat, fent balanç d'aquests anys que no hi han estat. 

Els veig allà, asseguts escoltant atentament, perquè el que els explicava un dels seus néts sempre era important. L'àvia fent ganxet, mecànicament, aixecant els ulls per sobre d'aquelles ulleres gruixudes i amb llànties, i l'avi deixant el llibre a un costat, un llibre d'Estefania, petit però usat. Sempre històries de cowboys.

I els explicaria que al final vaig acabar sent mestre i estic segur que de nou l'avi m'explicaria que ell, durant uns anys, tot i no tenir formació, féu de mestre de català a Barcelona, per a gent pobre i immigrant, durant la República. Llegia molt ell. Me àvia escoltaria sacsejant el cap, manta vegades que havia sentit aquella història, però somriuria orgullosa del seu home. 

Moltes vegades els busco, parlo amb ells, com fèiem sovint. Esperant aquell consell o aquell silenci afectuós, perquè la seva sola presència em calmava. La confiança que ens teníem. 

Recordo les xerrades sobre política i intueixo el desengany que tindria el meu avi, republicà de soca-rel, veient com van les coses i com els hereus d'un partit incorruptible, s'han doblegat a la poltrona i pateixen més per ells que pel país. 

L'àvia poc diria, parlava poc de política, només quan havia de dir quelcom important. Mentre, de fons podria sonar un vell casset de la Trinca, de Pau Casals o bé d'algun cantant d'aquells que els feia aixecar la vista i mirar-se amb complicitat, sense que jo acabés d'endevinar què deia aquella mirada però intuint l'afecte que desprenia. 

I mentre les hores s'escolessin, de fons barrejat amb la música se sentiria el xup-xup d'una olla al foc. Poca cosa, però segur que boníssima, perquè qualsevol plat allà cuinat, potser per les penúries passades a la postguerra que feren esmolar l'enginy, esdevenia un plat deliciós. 

Els veig encara a ells, els sento. I m'agrada visitar-los i demanar-los-hi consell, perquè sempre tenien quelcom a dir i sinó, també t'ho deien o bé t'escoltaven. 

Aquests dies, se'm tornen a fer presents i torno a aquella casa de Sabadell i volto per tots els seus racons. Les cambres les tinc gravades al cap. Els mobles se'm dibuixen ben clarament i fins i tot, trobo objectes als calaixos que feia anys que tenia oblidats.  

Tosa d'Alp ( 2.537 m. )

 

Avui amb el Robert hem anat cap a Masella. Des d'allà i seguint les pistes, ens hem enfilat cap a la Tosa d'Alp ( 2.537 m. ). Les previsions meteorològiques, per avui, no eren gaire esperançadores i per tant, hem optat per aquest cim fàcil i proper. 

Hem arribat cap a les quarts de deu. No hi havia gaires cotxes aparcats. Ens hem preparat i hem enfilat per les pistes cap amunt. El matí anava aguantant i fins i tot, quan hem arribat a la carena, el sol lluïa. Feia un xic de vent però no massa. Semblava que estiguéssim en una illa de bon temps. Al nord, els cims de la Cerdanya es veien tapats, així com a l'est, Puigmal i zona de Vallter. Mentre que cap al sud, una boira baixa cobria tota la plana i només el Montseny i algun altre cim treia el cap per sobre d'aquesta. 

La baixada, per poder-la gaudir, l'hem fet per les pistes. La part de dalt estava molt bé. Hi havia molta neu, de fet els canons anaven funcionant, però a mitja alçada, la capa de neu no era tan compacte i baixant hem rascat un xic els esquís. La part davall tornava a estar ben nevada.

La tornada l'hem fet per Castellar de n'Hug i val a dir que el paisatge d'aquells cims nevats, és impressionant. 

Ha estat una sortida divertida, d'aquelles que has fet molts cops i que saps que no és gens exigent, però tornar-te a calçar els esquís, després de tot, el temps passat i la situació que vivim, és un regal i esperem que duri i puguem fer moltes més sortides. 

Per veure més fotos, clica aquí. 

Pic de la Dona ( 2.702 m. )

 Aquest matí hem anat amb el Marc cap a Vallter. Hem quedat a les set i cap a les 9 ja estàvem enfilant per les pistes. 

En arribar m'he adonat que no duia els pals d'esquiar. En fer el canvi de cotxe, perquè hem quedat a Artés, me'ls he deixat i per tant es presentava una mala jornada. Per tal de fer-ho fàcil hem decidit pujar per les pistes d'esquí anant cap al Clot de la Xemeneia i fer el cim pel Circ de Morenç. 

Hi havia força neu i fins al capdamunt de les pistes hem pujat molt bé. De fet el Marc m'ha deixat un dels seus pals. Un cop al capdamunt hem anat resseguint el circ. Una fondalada tancada que ens arrecerava del vent. Primer puja suaument. Cap a l'esquerra pots pujar pel coll de la Geganta, però hem anat a buscar el camí més directe al cim, per la coma Ombriaga. Quan ha anat trempant i ha calgut fer algunes voltes Maria, li he tornat el pal al Marc. M'he tret els esquís i amb el piolet he pujat de dret. Més fàcil i segur. 

En poca estona hem arribat al cim, trobant-nos amb la gent que venia del coll de Mantet. 

La baixada l'hem fet pel mateix camí. Jo he baixat amb els esquís a l'esquena, la neu, força humida i pesada, no feia preveure una bona baixada sense pals. De fet el Marc m'ho ha confirmat.

He anat baixant bé, enfonsant-me alguns trams fins a l'engonal. 

Un cop a l'inici de la pista, ja m'he calçat els esquís i amb un bastó que m'ha deixat el Marc, hem baixat per aquestes molt bé. La neu està ben trepitjada.

A baix, a l'aparcament, no el principal que està tancat, sinó l'altre, regnava un caos impressionant de cotxes que pujaven i baixaven. De fet, per sortir, hem hagut de fer força cua. 

Malgrat tot, ha estat una bona primera sortida. Al matí encara ens ha brillat el sol una estona, tot i que de baixada han començat a caure els primers flocs de neu. Ara bé, ja estàvem avisats i ho teníem clar.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

Felicitats Eva!

Avui fa anys l'Eva. Avui és el seu aniversari. Avui és d'aquells dies que et sap greu encara més que visquem el que estem vivint, però malgrat la distància, avui estic amb ella. 

Avui celebro amb ella el seu aniversari. Potser no al seu costat, però de cor hi sóc. Perquè amb els amics, i això ho saben bé la colla de Castellar, la distància no té importància. Hi som de cor i ens notem encara que estiguem a quilòmetres de distància, perquè l'afecte no entén de barreres.

Avui és l'aniversari d'una persona que estimo molt, que n'hem passat moltes de plegats. D'ella n'he après molt, com a mestre i com a persona. És una persona sensible, sempre al cas dels altres, sempre intentant fer la farina plana, per ajudar a tothom i maldant per tal que l'ambient sempre sigui agradable. Com a mestra, vetllant pels infants, escoltant-los, demanant-se sempre què més fer, buscant la manera d'ajudar-los, sent sempre oberta i escoltant. 

Fa anys que vàrem trobar-nos, per dir-ho d'alguna manera, a l'escola i amb el temps, hem anat establint un vincle ferm, un vincle preciós. Tenim aquella complicitat que tenen els amics de cor, que amb la mirada ja s'entenen o bé que saben quan a l'altre li cal temps. Aquella complicitat que es dóna algunes vegades amb amics i que quan esdevé, cal celebrar. 

L'amistat és un sentiment molt poderós. Un lligam que es va forjant amb el temps i que a base de vivències es va consolidant. La nostra, ha superat força tempestes, onatges grans i n'ha sortit reforçada. Consolidada. 

N'hem passat moltes. Més que en passarem, però aquesta amistat que ens tenim, es sustenta en la confiança, la complicitat i l'estima que ens tenim.

Avui fa anys una gran persona. Una persona d'aquelles que quan entra a la teva vida ho fa de ple i se't mostra com és, sincera, alegra i somiadora. Una persona d'aquelles que no deixa indiferent. 

A l'escola som bons companys, arreu bons amics i sé, que aquesta amistat que ens tenim, aquest afecte que ens sentim, serà d'aquells que duraran per sempre i amb el temps, recordarem tot el que hem viscut amb un somriure i alhora, com a la cola que va segellar una amistat profunda.

Avui, estic molt content. Per molts motius, però un, és perquè l'Eva fa anys i jo, com molts dels seus amics, puc celebrar haver-la conegut. Puc celebrar compartir la seva amistat. 

Per molts anys bonica! Que gaudeixis molt del teu dia!