Fes-li un petó...

- Fes-me un petó. Si m'estimes, fes-me un petó. 
- I a la veïna, fes-li un petó. Què t'he dit! Quan una persona gran et diu quelcom, no has de fer un lleig. Has d'obeir. Sigues educat!
- Diga'm que estimes a l'àvia. A la gent gran cal respectar-la. Cal fer-li cas.
- Ep, si t'ha dit això, serà que és així... Per això és gran. Tu només ets un nen...
I com aquestes, moltes més frases que hem sentit de petits i que un cop de grans, diem als nostres fills si abans no ho parem a pensar. Ens surten a raig. Sempre en la línia de no qüestionar l'autoritat de l'adult. De creure sense recances. D'obeir perquè un adult, pel sol fet de ser un adult, ja té una preeminència sobre l'infant.
Ho hem sentit dels pares, dels avis i de tots aquells adults amb qui hem tingut contacte i quan un infant rebutja qualsevol de les indicacions d'un adult, avergonyits, aquests els posen entre l'espasa i la paret. No és amb malícia, és el que aprengueren també ells. 
Però si bé és cert que els adults mereixen un respecte i una consideració, hi ha aspectes que potser caldria que ens plantegéssim. Per exemple quan aquella parenta pesada demana, gairebé exigeix, un petó del xic de casa i nosaltres reforcem aquesta demanda amb una frase per tal que l'infant obeeixi i li acabi fent. D'inèrcia surt animar a l'infant, mitjançant qualsevol argument, que li faci, sense que tingui present si li ve de gust o no. Sense respectar el seu desig. Cal complaure a l'adult i de fet, aquesta complaença no és del tot greu. I ara! És un petó innocent a la pesada de torn. No té cap altre repercussió que endur-se un petó d'una parenta necessitada d'afecte. Però aquests missatges, aquestes ordres velades que repetim i reforcem entre tots els adults, tenen una altra vessant. Tenen una altra lectura. L'adult pot demanar quelcom que encara que l'infant no vulgui, li ha d'oferir i a la llarga, aquesta manca d'opció a escollir, a rebutjar allò que no li plau, pot portar a situacions indesitjables. Perquè no està bé refutar allò que l'adult demana i així se li repeteix. 
Els pares i tot el cercle d'adults propers amb qui el nen té confiança, li ho reiteren abastament i per tant, si les persones a qui més estima i en qui més confia li diuen que ha de fer sempre el que l'adult li demana, no cal que sigui explícitament, perquè implícitament el missatge és així, aleshores, el que li demana aquest adult i que li pot semblar estrany i que a més no vol fer, no pot ser per definició dolent i ho ha de fer perquè a casa a més s'enfadarien si no ho fes. Cal complaure a l'adult.
En una societat sana, perfecte, aquest aspecte no deixaria de ser una anècdota, però el dia a dia ens demostra que no és així i per tant, cal protegir els infants i aquesta protecció només s'aconsegueix fent uns infants crítics, confiats en ells mateixos, lliures per escollir i sobretot, sent respectats. 
Amb això el que vull dir és que potser, més que esperonar als nens a fer allò que no volen, cal ensenyar-los a ser crítics, tot tenint criteri, perquè respectar no vol dir creure a cegues. Si un infant no vol fer el bes de comiat a un adult, parent o no, cal respectar-li, sigui qui sigui l'adult, perquè els missatges que li enviem, faran que davant de certes situacions se senti obligat a fer quelcom, perquè és el que li haurem ensenyat, en comptes de tenir present el que vol.  Depèn de l'adult canviar la manera de fer per ajudar a l'infant a respectar-se.

La bata...

Mira que n'he voltat d'escoles. Diria que n'he vist de gairebé tots els colors i en moltes, per no dir gairebé a totes, s'imposa la bata. La bata protectora i la veritat, mai he entès perquè d'aquesta fal·lera per mantenir aquesta peça de vestir. Entenc que es faci servir puntualment, és clar, però portar-la tot el dia em sembla exagerat.
En algunes escoles, quan els ho demanava, m'argumentaven que era una peça que servia per evitar les diferències entre infants. La bata uniformitzadora. Però la realitat et demostra que no és així, que les diferències hi segueixen sent. Recordo a una escola, on calia anar amb uniforme, un sagal, que obligat a portar-lo, anà al sastre i amb la mateixa roba que els demés companys, es féu uns pantalons còpia d'una marca coneguda. Un cas extrem, ho reconec, però les varietats de bata també són il·limitades i les diferències entre infants, també es veuen amb la bata. O encara més.  
D'altres argumenten que és perquè els infants no s'embrutin. La bata capa. Ara bé, de què s'embruten? Perquè sí que és veritat que puntualment es fan servir materials que embruten, però només puntualment. Ja signaria si sempre fos per aquest motiu, però la realitat ens diu que la major part dels dies, els nens no s'embruten. D'altra banda, potser caldria tenir present que els nens, quan van a l'escola, no cal que vagin de diumenge. Senzillament, que portin roba còmode i les taques, senyal d'activitat. I si han de manipular materials que taquen, aleshores que se la posin. Una estona, però no tot el dia, no cal la bata condemna.
A més, la bata és una peça de vestir que pels petits fa de mal portar, perquè els limita els moviments i els condiciona. És la bata castradora. I als grans, bé, els dóna un aire de postguerra que espanta. La bata res ha canviat des que l'avi va anar a l'escola.
Ja ho sé que potser és cosa meva, segur, però quan entro a una escola i veig que tots els xiquets van amb bata, em col·lapso. La maleïda bata. A una escola, quan arribava el bon temps, als grans se'ls deixava anar sense bata. Es deia que era perquè els feia calor i encara que és un argument pobre, la bata estufa, com a mínim aconseguien que tots els infants frisessin per arribar a grans.     
Hi he donat força voltes i la veritat és que encara no he trobat cap argument a favor de portar la bata tot el dia i molts en contra. Sembla que això de portar la bata és més per comoditat dels  adults, que per benefici dels infants.

Un país normal

La mort de Muriel Casals ha desfermat moltes reaccions a la xarxa i als mitjans de comunicació, i aquestes, només han fet que refermar-me una impressió que tenia, i és que aquesta dona transmetia quelcom d'especial. Quelcom de proper. Era com aquella parenta serena, tranquil·la, digues-li àvia o tieta, que transmetia confiança. Fermesa. En moments en que prendre la bandera de la llengua o bé de la independència no era com ara, ella la prengué i l'onejà sense vergonyes, donant-li valor i legitimitat.
Era d'aquelles persones que per la seva brillantor feien qüestionar-se a molta gent si això de desitjar un país lliure era només cosa de quatre eixelebrats. Massa temps des de certs mitjans han maldat per associar la idea de la defensa de la llengua o la independència a gent intransigent, amb poca cultura, jovenalla o bé radicals. Ella, juntament amb d'altres, és clar, esmicolà aquest mite, mostrant-se tal com era. Perquè el seu tarannà, reposat i ferm, no deixava cap mena d'ombra a la legitimitat de defensar aquest ideal, per molt estrany que semblés a alguns i el seu discurs, ordenat i clar, arribava i arriba sense ambigüitats i alhora de manera contundent a arreu.


 

Sí, mestre!

Pintant amb els peus

Gairebé sempre, quan faig escrits sobre temes d'educació, escric coses agradables. Sensacions de felicitat derivades de la tasca educativa i per algun comentari que he sentit, podria semblar que ho faig per justificar-me o vés a saber què, però de fet, en els escrits on parlo de la il·lusió de la feina de mestre, del plaer de les descobertes o bé de la diversitat de la feina, ho faig més per constatar que la tasca de mestre, malgrat a alguns els pugui semblar avorrida o poc interessant, jo la trobo apassionant. És una feina tota plena de reptes. On cada dia estàs a prova i no sempre te'n surts de manera airosa, però d'altra banda, et permet sempre anar millorant i alhora, almenys per a mi i això és el que vull transmetre, m'ho fa passar bé i créixer com a persona.
Hi ha qui pensa que els que som mestres ho som, en general, per les vacances que tenim, un luxe i tant! O potser és perquè és una carrera fàcil, molt fàcil, ho reconec o bé per l'horari, privilegiat, per descomptat, però sense negar aquests privilegis, que hi són, diria que tot això només és la cirereta al pastís, perquè de fet, el que realment és més valuós en la tasca de mestre, és compartir hores amb els infants, vivències, somriures, aprenentatges i superació de reptes. Veure com aquell nen supera un entrebanc o com aquell altre gaudeix fent qualsevol activitat o bé com aquells es relacionen amistosament o qui sap si has despertat qualsevol interès a algun infant, és el que dóna valor a la tasca docent. Són tants els petits regals que ofereix la nostra tasca que tot allò que es veu i que molta gent es pensa que és la compensació de ser mestre, només és la punta de l'iceberg, perquè la tasca de mestre, sovint et dóna molt més del que et mereixes i només exercint aquesta professió des de la passió, descobreixes que ets ric. Molt ric i més afortunat.

Un llibre dit Mestres...

Avui m'ha vingut a parar a les mans un llibre titulat "Mestres". És un llibre infantil, que se suposa que ha de despertar la imaginació i fer estimar aquest col·lectiu als infants.
En el llibre, uns germans, tot preparant les coses per anar a l'escola -l'estiu s'acaba-, somnien que són mestres i expliquen com ho farien. Amb curiositat i un cert escepticisme, l'he llegit. Quina decepció. Però no només pel llibre, sinó perquè diria que en aquest hi ha moltes de les idees que té molta gent de la professió dels mestres i que potser no s'acorda amb allò que jo crec i defenso.
A la primera pàgina on es veuen infants a l'escola, se'ls veu asseguts en taules en una disposició magistral i si per si de cas no ens queda clar, el text reforça aquesta idea. El mestre ensenya i explica. Fa saber. Els nens, en aquest llibre, no passen de ser purs receptacles que cal omplir. El seu protagonisme és nul, excepte el de gaudir de l'oratòria del mestre. També hi ha un altre aspecte que em sorprèn. De nou els aprenentatges estan totalment desvinculats dels infants. Enlloc hi ha res que sigui significatiu per a aquests. A més a més, es reiteren els tòpics. Deures i deures, això sí, sota una capa de bona educació per amagar l'excés d'aquests.
En una altra pàgina, es veu la sala de mestres. Tots parlant d'educació, mentre els nens juguen al pati els mestres diuen: Faré, ensenyaré, explicaré... Sempre en primera persona.

 

Més endavant expliquen que els mestres porten els nens d'excursió, però sona com si fossin espectadors aliens, com si no anés amb ells. Acompanyen. Enlloc sembla que siguin partícips de l'activitat, excepte per mantenir l'ordre.
Per rematar el llibre surt en un moment les reunions de pares, on el mestre esdevé algú que parla però no sembla escoltar. No ho sé. Potser és que sóc susceptible amb el tema i sort encara que no són dels que porten bata tot el dia, que sinó... però és que em fa ràbia que els tòpics es mantinguin tant als llibres com a la realitat.
Tinc sort que aquest llibre és en color, perquè sinó, podria pensar que és un conte del meu avi. Ai, no, que durant la República encara innovaven. Amb aquests exemples només fem que reforçar un ensenyament vell i caduc, amb els mateixos models d'abans i sense cap ombra d'innovació.
L'educació, crec, ha de ser pura dinàmica. Un constant qüestionament de la pràctica docent. No pot ser que encara el dia a dia a l'escola d'un infant sigui el mateix que fa cent anys. Tot ha progressat excepte l'educació en molts indrets.
L'infant no és un receptacle, és una part activa de l'aprenentatge. Actua i pren partit en aquest i el mestre, per descomptat, no té ni ha de tenir totes les respostes, ha d'acompanyar, ha de proposar, ha de gestionar, però a l'hora s'ha de sorprendre i també aprendre juntament amb els infants. Per altra banda, també és sabut que si allò que es treballa parteix de l'interès de l'infant, aleshores l'aprenentatge és significatiu.
Enrere hauria de quedar aquell model magistral únic de l'escola on el nen s'asseu i espera, com qui va al cinema, que el mestre, talment un lloro ensinistrat, reciti de diferents maneres el temari. Cal que l'infant en prengui part, per sort però, en molts centres, això ja està canviant.
Una bona amiga em digué una frase, de Nicholas Negroponte, força interessant que diu així: Si fa cent anys s’hagués pogut hivernar un cirurgià i un mestre, i ara se’ls retornés a la vida, el cirurgià difícilment reconeixeria un quiròfan modern, mentre que el mestre identificaria tots els elements de l’aula i, amb una mica de sort, fins i tot podria continuar l’explicació ell mateix» i això, no és quelcom positiu, sinó que és quelcom per pensar-hi. 

Doble vara de mesurar

Aquest cap de setmana, que s'han guardonat algunes pel·lícules amb els Goya en una gala poc lluïda però on s'ha dit de tot i força, uns titellaires han estat detinguts i empresonats per exhibir, en el seu espectacle "La bruja y Don Cristóbal", una pancarta amb el text "Gora Alka-eta". Els acusen d'apologia del terrorisme. És veritat, pel resum que ens en fa en Basté al Món, que l'obra sembla poc apropiada per a infants. Està plena de sang i fetge. Ara bé, el que més em sobta, és la celeritat amb què se'ls acusa i van a la presó. El delicte, segons sembla, ve d'una pancarta a la darrera escena, però sembla més reprovable el munt d'assassinats i la violació que l'anècdota de l'escrit. Cal recordar que és una obra de titelles, no apta, mal programada i bèstia, però de ficció. També cal recordar on s'emmarca l'obra inapropiada, dins del Carnaval, que per a aquells que ho desconeguin, representa una època d'excessos; els excessos per preparar-se per a l'època de les mancances, la Quaresma. 
De fet, si aquest és el llistó que marca el magistrat, aquest ex-policia en excedència que actua contra allò que sembla enaltir la violència, se li girarà feina, perquè d'entrada, haurà de processar gran part del govern espanyol, en funcions, per estar vinculat al terrorisme d'Estat en forma d'hereus del cop d'Estat. Els socialistes, també haurien de vigilar, per la seva simpatia amb membres dels GAL i també s'hauria d'empresonar a tots aquells que fan apologia del terrorisme contra el poble català via xarxes socials.
El que m'indigna més però, és que passant-se de la ratlla només ho faci per un tipus de violència, posats a fer disbarats i a empresonar artistes -potser amb poques llums i sense gaires musses que els il·luminin- se'ls podria també acusar per fer apologia de la violació o bé per malparlar de l'església, malgrat en aquest cas sabem que durant el franquisme certes monges robaven nens acabats de néixer i els donaven a afectes al règim. 
El problema és que en aquest Estat, l'existència d'ETA és necessària per alguns perquè els dóna rèdits electorals i l'usen cada cop que tenen dificultats i els serveix per tapar-se les vergonyes. Qui sap si aquest rebombori no és per diluir i desviar l'atenció pública dels casos de corrupció de la casa reial o el Partit popular a València o els ERES d'Andalusia o qui sap si és per atacar un Ajuntament de Madrid massa d'esquerres. El que està clar és que si no hagués existit ETA o bé la nació catalana, se'ls haurien hagut d'inventar per tapar amb ells les seves corrupteles, màfies, excessos i animadversions. 

Tu no tens drets...

Ara que a les Espanyes no hi ha govern i que comencen a negociar uns i altres per endur-se el peix al cove, els catalans tornem a estar a l'ull de l'huracà. Deia, el ben plantat d'en Sánchez, sort que és guapo que sinó poc més tindria, que amb els partits nacionalistes s'asseuria per dir que res, que cap concessió. Vaja, que faria com una ràdio, emetria però no rebria, perquè es veu que l'art de la negociació només es permet quan l'altre no demana res. De fet, el que deia, no m'ha sobtat gens. Veient el fatxenda i vividor del González, icona del socialisme amb puro i iot, ja tinc clar que el PSOE fa temps que va perdre pel camí l'essa de socialista i l'o d'obrer. La p, amb les baralles internes que tenen, sembla que trontolla i només els queda la E a la que s'aferren i per això la seva retòrica i el seu argumentari és tan ranci com el del PP. Res de consulta, res de referèndum, res de retocar la Constitució. Però això, de fet, ja dic que no m'estranya ni, en certa mesura, em molesta.
El que sí que em molesta és el vocabulari que fan servir. Els mots que usen, que de fet, denoten més el seu tarannà i aquí incloc la majoria de partits espanyols. Parlen que no ens deixaran, que no ens concediran i això, a més de denotar una jerarquia totalment arbitrària i una prepotència colonialista, denota un tarannà totalitari. Ens situa als que pensem diferent en una altra categoria, en un altre nivell, com si ells, només ells, poguessin decidir per nosaltres. A més a més, fan servir un to condescendent insuportable, parlant de Catalunya com un subjecte buit, immadur i incapaç de decidir.
Els que em fan més evident aquesta manca de sintonia, aquesta injustícia, són els infants, amb la seva senzillesa alhora d'analitzar els problemes, aïllant-se de les idees preconcebudes i atacant el problema de cara. És com aquell equip de bombers, maldant per desencallar un camió que havia quedat encastat en un pont, mitjançant politges i corretges i un nen, passant per allà, els suggerí de desinflar les rodes per poder-lo treure. Doncs això és el que passa dia sí i dia també. Quan hi ha qualsevol notícia sobre el fet català, et diuen amb la seva innocència i alhora clarividència que quin mal hi ha en deixar escollir a la gent. Bé, que si uns volen decidir, perquè no ho poden fer, si totes les persones representa que som iguals i no estem a gust en aquella situació.
L'únic partit que de moment em sembla que té una manera diferent de veure les coses és Podemos, que ara com ara, es manté ferm en la idea de deixar escollir a la gent. És veritat que els Socialistes, quan no governaven, deien el mateix i per això, no me'n refio massa no sigui una estratègia electoral, gat escaldat fuig de l'aigua, però fins que no em demostrin el contrari, veuré els de Podemos amb certa simpatia, tot i les discrepàncies evidents que tenim, perquè l'existència de partits amb programes diferents és riquesa, mentre aquest no et coarti la teva llibertat a defensar els teus interessos i deixi que les urnes decideixin.