- I a la veïna, fes-li un petó. Què t'he dit! Quan una persona gran et diu quelcom, no has de fer un lleig. Has d'obeir. Sigues educat!
- Diga'm que estimes a l'àvia. A la gent gran cal respectar-la. Cal fer-li cas.
- Ep, si t'ha dit això, serà que és així... Per això és gran. Tu només ets un nen...
I com aquestes, moltes més frases que hem sentit de petits i que un cop de grans, diem als nostres fills si abans no ho parem a pensar. Ens surten a raig. Sempre en la línia de no qüestionar l'autoritat de l'adult. De creure sense recances. D'obeir perquè un adult, pel sol fet de ser un adult, ja té una preeminència sobre l'infant.
Ho hem sentit dels pares, dels avis i de tots aquells adults amb qui hem tingut contacte i quan un infant rebutja qualsevol de les indicacions d'un adult, avergonyits, aquests els posen entre l'espasa i la paret. No és amb malícia, és el que aprengueren també ells.
Però si bé és cert que els adults mereixen un respecte i una consideració, hi ha aspectes que potser caldria que ens plantegéssim. Per exemple quan aquella parenta pesada demana, gairebé exigeix, un petó del xic de casa i nosaltres reforcem aquesta demanda amb una frase per tal que l'infant obeeixi i li acabi fent. D'inèrcia surt animar a l'infant, mitjançant qualsevol argument, que li faci, sense que tingui present si li ve de gust o no. Sense respectar el seu desig. Cal complaure a l'adult i de fet, aquesta complaença no és del tot greu. I ara! És un petó innocent a la pesada de torn. No té cap altre repercussió que endur-se un petó d'una parenta necessitada d'afecte. Però aquests missatges, aquestes ordres velades que repetim i reforcem entre tots els adults, tenen una altra vessant. Tenen una altra lectura. L'adult pot demanar quelcom que encara que l'infant no vulgui, li ha d'oferir i a la llarga, aquesta manca d'opció a escollir, a rebutjar allò que no li plau, pot portar a situacions indesitjables. Perquè no està bé refutar allò que l'adult demana i així se li repeteix. Els pares i tot el cercle d'adults propers amb qui el nen té confiança, li ho reiteren abastament i per tant, si les persones a qui més estima i en qui més confia li diuen que ha de fer sempre el que l'adult li demana, no cal que sigui explícitament, perquè implícitament el missatge és així, aleshores, el que li demana aquest adult i que li pot semblar estrany i que a més no vol fer, no pot ser per definició dolent i ho ha de fer perquè a casa a més s'enfadarien si no ho fes. Cal complaure a l'adult.
En una societat sana, perfecte, aquest aspecte no deixaria de ser una anècdota, però el dia a dia ens demostra que no és així i per tant, cal protegir els infants i aquesta protecció només s'aconsegueix fent uns infants crítics, confiats en ells mateixos, lliures per escollir i sobretot, sent respectats.
Amb això el que vull dir és que potser, més que esperonar als nens a fer allò que no volen, cal ensenyar-los a ser crítics, tot tenint criteri, perquè respectar no vol dir creure a cegues. Si un infant no vol fer el bes de comiat a un adult, parent o no, cal respectar-li, sigui qui sigui l'adult, perquè els missatges que li enviem, faran que davant de certes situacions se senti obligat a fer quelcom, perquè és el que li haurem ensenyat, en comptes de tenir present el que vol. Depèn de l'adult canviar la manera de fer per ajudar a l'infant a respectar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada