Vint anys de vacances

En podria triar moltes, la samarreta, l'escola de Ribera, homenatge a Teresa, sí senyor, el desesperat, garrotada en swing o va com va entre moltes altres, però la Fera ferotge de fa temps que em té el cor robat... 

Lliçons d'un nounat

Avui fa sis anys que va néixer el Berenguer. Sis anys que la vida em va fer un tomb. Ens va fer un tomb. Des d'aleshores res ha estat igual. El centre de gravetat de les nostres vides ha basculat i les prioritats han variat.
Amb la distància es fa estrany. L'abans no existeix. La seva presència sembla eterna i s'allarga fins on la memòria arriba, però hi hagué un dia, una època, en que el principal era el jo, el nosaltres com a parella, però des d'aquell catorze de març, en que va sortir somicant però que la veu del pare darrere el pediatre calmà, tot s'ha capgirat. Tot s'ha trastocat.
Sense ser-ne ell conscient ens ha decorat la vida, ens hi ha donat color, però un color múltiple, variat. Moltes tonalitats que decoren el dia a dia. Colors vius i apagats. Colors intensos de múltiples matisos. Sembla estrany però és impensable un matí sense la seva mirada de murri, sense el seu somriure somnolent, sense l'espurneig que als ulls quan es lleva. De la mateixa manera l'estona abans d'anar a dormir, abraçats i xerrant. Bromejant i garlant. Però també totes les hores de jocs, d'hàbits, de conversa, de complicitat. I anem a més, perquè dia que passa, baula que s'estreny.
El balanç és impossible de fer. És un insult a la intel·ligència, perquè esdevenir pare és en si arribar al cim de la felicitat. És cert que hi ha moments de tot. Hi ha moments d'angoixa, de nervis, de pors, d'alegries, d'enrabiades, tot en la màxima expressió perquè tenir un fill és elevar a l'enèsima potència tots els sentiments. Totes les sensacions. Res és modulat. Tot va als extrems, perquè a banda queden les faixes que ens limiten els sentiments. L'arribada d'un infant esmicola els límits emocionals i un cop esmicolats, un ja no s'avergonyeix de sentir el que sent, d'estimar com estima, perquè en la mirada d'un fill un hi veu la sinceritat. La veritat i allà no s'hi amaga res. El que sent i el que vol és clar i planer i de retruc, aquesta honestedat, es contagia i es perd la por de mostrar afecte i amor. D'expressar-lo i viure'l. Tenir un fill, diria que et fa madurar. Créixer en tots els sentits.

RECTIFICACIÓ

En la darrera entrada, sota d'aquesta, escrivia que l'alcalde de Calders havia fet modificar el llibre d'honor de Calders, aquell on els personatges cèlebres signen quan visiten el poble.  Bé, doncs, em vaig equivocar. La vaig errar. Estava mal informat. Avui he vist el llibre.

La notícia partia del fet que el llibre d'honor havia sortit de l'Ajuntament per fer-hi quelcom, però de fet, no era que s'hi hagués afegit una pàgina nova al llibre, com m'havien explicat, sinó que al final de les pàgines escrites, s'havia fet un text especial amb lletra bonica i curosa, commemorant la visita del Pujol, per després deixar espai per la seva signatura. Per tant, no s'hi va afegir cap pàgina.

No és el primer cop que em passa. A vegades, tinc fe cega amb certs personatges i quan m'expliquen quelcom, segurament sense mala intenció ni amb la consciència de que es descuiden una part del relat, me'l faig meu i oblido -quin periodista més nefast, ho reconec- la feina de contrastar i em passa que afirmo coses que després resulten, com en aquest cas, errònies i em sap greu. I em dol. Perquè un perd credibilitat, per descomptat, però sobretot perquè he dit quelcom que no era cert i si hi ha alguna cosa que avorreixo molt, són les mentides, per acció o omissió. Per tant, d'entrada, a més de demanar disculpes a tothom que hagi llegit la notícia, també n'he de demanar a l'alcalde, perquè no era cert el que vaig dir.

Ara, a més de prometre'm i prometre que contrastaré les noticies, em deixo un temps de reflexió per veure quin rumb ha de prendre el bloc, ja que va néixer pel plaer d'escriure però sembla que poc a poc s'ha anat allunyant d'aquell origen primigeni i ha esdevingut més una eina política i perquè no, a vegades amb excés de bilis. 

Veurem, temps al temps, però com diuen, qui té boca, s'equivoca i qui té nas, es moca. I encara que rectificar és de savis, potser caldria no haver de rectificar. Ja veurem.  

Mai tindrà prou honors

L'altre dia llegia a un diari que l'alcalde de Tortosa era denunciat per mantenir un monument franquista. De fet em sonava la polèmica i que fins i tot hi va haver cert debat. Alguns són partidaris d'eliminar tot rastre del franquisme, d'altres de donar-li una altra orientació per a no oblidar el que va succeir i encara uns altres, a mantenir-ho tal com està perquè no se n'avergonyeixen del terrible passat viscut.
Amb tot això, vaig recordar una altra manera de fer. Una manera més subtil. Més neta. Menys sorollosa. Calders, com tots els pobles, disposa d'un llibre d'honor on tots els personatges cèlebres que el visiten, estampen la seva signatura. Una manera de recordar aquells que han passat pel poble. No és un llibre massa vell, diria que la primera signatura, a la primera plana -i ara parlo de memòria i podria equivocar-me- és del propi Pere Calders. Bé, era. Perquè fa uns mesos, quan en Pujol ens va visitar, abans de sortir de l'armari, es va portar el llibre a una impremta per afegir-hi una pàgina. Es veu que no semblava idoni que l'antic president, ara actual imputat, signés darrere d'altres personatges tot i que durant el seu regnat diria que no va visitar mai Calders, feu contrari a CiU -si més no a les municipals- i per això de la seva manca d'interès a visitar el poble.
És un petit detall. Si voleu una nimietat, però afegir una pàgina a un llibre que narra la història del poble, se'm fa com si s'afegís una pàgina a un fet històric que volguéssim canviar. Com transformar una realitat que no ens agrada i canviar-la per d'aquesta manera, en un futur, recordar-la diferent tot fent-nos-la a mida. No ho sé pas, però ep! només és una opinió i com totes, discutibles. Esperem que amb les noves eleccions no tinguem més visites i s'afegeixin més pàgines al llibre perquè sinó, serà el primer llibre que en comptes de créixer avall, creixerà amunt. Força poètic per cert.

La feinada del bufó

Avui llegia al diari Ara la darrera ocurrència de l'estrambòtic Albert Boadella. Es presentava un llibre a la llibreria Blanquerna de la casa de la Generalitat a Madrid. L'il·lustre Boadella anava a l'acte, on era ponent, amb una màscara per evitar contagiar-se del virus catalanescus. De fet ja estem acostumats a que malparli de tot el que ve d'aquest país petit i més des de que les garrofes les hi paguen els del PP. Té clar allò de no mossegar la mà que et dóna de menjar. És cert que pot tenir alguna ocurrència divertida, però malauradament no deixa espai per a la sorpresa, ja no. Qualsevol notícia d'aquest bufó sempre està associada a un menyspreu a una manera de sentir Catalunya i és clar, quan sempre veus les tares dels altres i mai les pròpies, perds credibilitat i sembla que actues per ràbia. Per cert, uso el terme bufó en el sentit més primitiu, més originari, el d'aquella persona que es dedicava en cos i ànima a fer les delícies de l'amo, encara que això fos a base de riure's d'ell mateix, humiliant-se o bé humiliant als propers. Perquè un bufó té un objectiu, fer la felicitat de l'amo, transformar-li, decorar-li, amagar-li, ni que només sigui per una estona, la crua realitat a base de jocs i trapelleries absurdes, i de fet en Boadella fa això, diverteix la cort, fa trapelleries i se'n riu del seu origen per ocultar-els-hi la realitat. Avui, ha arribat a dir, a part dels típics atacs als mitjans de comunicació i el sistema educatiu català com a adoctrinadors, que el català no es va prohibir mai, ni en l'època del dels vàters, anomenat com el rei d'ara, ni en l'època de l'eunuc. Ara bé, si bé és cert que hi ha relats de la història que depenen de qui els conta, certes lleis, ordenances o sentències són fàcilment trobables i en elles es veu la repressió i persecució a la llengua catalana, però és clar, en Boadella, contrari a tot, deu ser amic del clergue saudita i anant més enllà, segurament creu que l'univers sencer gira entorn d'ell mateix i no li cal cap altre informació que la seva percepció i intuïció

.

En Pujol, se'n sortirà

L'altre dia es va acabar la comissió d'investigació del Parlament sobre el cas Pujol. Una de les coses que em va xocar més, va ser que en la compareixença d'en Pujol al jutjat, parlava d'un paper sobre l'herència, tot i que no estava signat. Em va xocar perquè em va fer pensar en quelcom.
Donant-hi voltes, arribo a la conclusió que no s'arribarà a demostrar res sobre l'origen dels diners d'en Pujol. Una de les claus és l'època en que va passar tot plegat. Cap als anys 80. Durant aquell període es treballava sobretot amb màquina d'escriure i amb paper carbó. Tenir un ordinador era encara quelcom d'estrany i a més, els primers ordinadors eren concebuts com a màquines per calcular més que no pas com a bases de dades. Sembla que aquests aparells hi són de sempre i amb el màxim de prestacions, però just fa quatre dies que s'han estès.
Per tant, si es volia fer desaparèixer qualsevol d'informació, només calia eliminar-la físicament i tenint els contactes adequats, això es podia fer, no com ara que queda rastre a la xarxa i és molt difícil esborrar totes les petjades. Com a molt podria quedar un lleu rastre de moviment de diners, però difícilment es podrà establir el seu origen fraudulent.
Per tant, quan acabi la comissió segurament confirmaran que en Pujol té molts diners, però no en sabrem la font. I mira que tot plegat seria ben fàcil de resoldre només mostrant el testament si n'hi hagués. Amb aquest es podria esclarir la veritat, però com que no n'hi ha, es basarà en una qüestió de confiança i encara que no s'hi confiï, sembla complicat relacionar amb un cent per cent de seguretat l'origen fraudulent d'aquells diners amb en Pujol. Prou que se n'ocuparà el clan de tapar les fuites que podrien desvetllar quelcom.
Així doncs, després de la comissió, ens quedarà aquella sensació agredolça de veure que l'han atrapat però que no es pot demostrar res i ell marxarà amb un somriure burleta a la cara conscient que ens ha fet ballar al seu so.  

Un minut de silenci

L'altre dia, per la mort de no sé qui, feien un minut de silenci al Camp Nou. El mort, no en recordo el nom, es veu que havia estat un dels primers socis del Barça i el club, amb un gest que l'honora, li va voler dedicar una estona del seu temps.
Com sempre en aquestes ocasions els jugadors restaren clavats al camp. El silenci es féu amo de tot el terreny i a poc a poc, amb un augment de volum progressiu, el Cant dels ocells sonà al Camp Nou. Però ai las, al cap de deu segons, quinze a molt estirar, la melodia s'aturà i s'inicià el partit al so de quatre aplaudiments tímids i enfredorits. Ni tan sols seixanta segons de memòria. De record.
La veritat és que ningú no s'estranyà. Cap xiulet o crit de desaprovació. Ans al contrari, com si passéssim del Pol als Tròpics, de cop se sentiren els crits del públic animant l'equip i la pilota començà a córrer.
La veritat és que em sorprengué. M'entristí. Veure que un equip com el Barça no té ni un minut per a una persona que a ELLS els sembla digne de reconeixement és trist. Dies més tard passà el mateix amb l'homenatge a Udo Lattek. Es veu que vivim en una societat tan mercantil que no podem destinar ni un minut a recordar als nostres. Hi haurà qui dirà que és pel preu del minut de televisió. Qui ho sap, però potser, si se li vol fer un minut, no cal que es retransmeti. Potser, si de debò es vol retre un homenatge a tal personatge o tal altre, potser es pot fer abans que sintonitzin amb la tele, si això és el que talla el record, i se li fa com cal. Sinó, més que minut de silenci caldria dir-ne deu segons de silenci, perquè de fet és el que és. Ara bé, sona poc respectuós. Poc d'homenatge. Sembla conya.

Avui dia, volem i dolem. Volem recordar els morts però ens fan nosa. Perquè ens tallen l'espectacle i ho fem a corre-cuita. Poc a poc anem mercantilitzant tot allò que ens fa singulars, més que un club en diuen, i ho fem d'esma i sense creure'ns-ho de debò. Perquè toca i aquest és el pas previ per a fer-ho desaparèixer o buidar-ho de contingut i de fet, si a tothom ja li està bé, potser no cal mantenir formes d'abans que ens són incòmodes i molestes, senzillament, cal adaptar-se als nous temps i no témer als canvis i si un minut no ens el podem permetre -ja és trist- diem que el recordem i ja està. Sense quantificar-ho. Sense treure pit.