Qui els entengui, que els voti

Jo no hi entenc de tacticismes. Bé, un xic sí, però trobo els límits molt aviat. Hi ha línies -ara que està de moda això de les línies vermelles- que crec que no s'han de creuar.
L'altre dia al Congrés espanyol es va votar la nova llei del codi penal i per sorpresa de tothom, els de CiU van discrepar. Van mostrar diversitat de parers. I això està força bé. Ara, el més sorprenent és que amb aquesta nova llei, fent-ne una lectura interessada, accions encaminades cap a la Independència de Catalunya i per tant a trencar l'ordre constitucional establert, serien considerats actes de terrorisme i per tant, seria de suposar que partits nacionalistes votessin en contra d'aquesta. Davant d'això, els d'Unió no van dubtar. Van votar a favor d'aquesta. Segurament ens haurem de preguntar si realment volen la Independència o bé diuen que sí, però alhora preguen per tal de que no arribi mai aquesta. Bé, s'entén amb en Duran malvivint a l'hotel Palace. Deu tenir unes presses a marxar d'allà... D'altra banda els Convergents. Aquests semblava que sí, que anaven de debò i per tant, conseqüents amb el procés van votar que... Que endavant. Que no li posen traves.
Però com s'entén. Quin rèdit en treuen si aquesta ja s'aprovava per majoria sense el seu servilisme? Si votessin que no, a la llarga podrien justificar accions encaminades cap a la llibertat nacional, però votant com voten, només fan que donar munició als unionistes.
De debò, no ho entenc. Només sé que fan la puta i la Ramoneta, però no sé veure què és què, ni qui és qui.

L'educació, una oportunitat

L'altre dia, a l'escola, va venir l'Inspector per explicar-nos els indicadors de centre. Són unes dades objectives, per tal de valorar els centres. D'una banda hi ha el nivell de complexitat. Aquest indicador es mesura amb paràmetres com l'absentisme escolar, el percentatge d'immigració, el nombre d'infants amb necessitats educatives especials, la participació en l'AMPA de les famílies a nivell global o qualsevol indicador que mesuri la implicació de la comunitat i l'estat d'aquesta.
Un altre indicador que hi ha és a nivell de resultats. D'una part els resultats de les proves internes i de l'altra les externes. Les primeres són les que fan els mestres al centre i les altres les que vénen donades pel Departament, les conegudes com a Competències Bàsiques.
El darrer indicador fa referència als recursos. El nombre d'alumnes per aula i mestres per alumnes, així com de vetlladors i altres recursos de què disposa el centre.
De fet però, el que ens va dir que determinava la categoria de centre, bàsicament, és l'assoliment de resultats: el segon indicador, tot i que aquest està lligat amb els altres dos. Lògic. Si  una escola no és especialment complexa i té força recursos, se li suposa i espera que tingui bons resultats. De la mateixa manera si és una escola complexa i té pocs recursos sembla lògic que els resultats no siguin del tot els desitjables. Però és clar, són tres paràmetres i de combinacions n'hi pot haver força, però difícilment sorprendran.
Aquestes dades, a més de servir de reflexió per a l'acció educativa, clau i bàsica per a la tasca docent i per tant tota informació és bona, també serviran, això és nou, per als incentius, com són els sexennis dels mestres. I això, ja no sembla tan positiu i m'explico.
Un mestre que treballa en una escola amb bons resultats, que no és complexa i té recursos, no cal que justifiqui res. Els sexennis els tindrà sense dificultats. No haurà d'aportar cap prova de la seva tasca docent. Ara bé, un mestre que estigui en una escola molt complexa, amb pocs recursos i que tingui mals resultats, d'altra banda força provable, per assolir els sexennis haurà de demanar una avaluació interna. Un examen a la seva tasca per poder demostrar que val i s'ho mereix. No discutiré si cal o no cal aquesta avaluació, segurament sí que cal, però el que sí que veig és que amb aquest criteri em sembla que s'enquisten les escoles difícils. Es cronifiquen. Un dels motius, no l'únic, però sovint força determinant perquè una escola no acabi d'arrencar, és que la complexitat d'aquesta i les dificultats que comporta treballar en ella, fa que força mestres canviïn de centre quan puguin. Si ara, a més, sumem que per obtenir un reconeixement a la tasca cal obtenir bons resultats, en escoles on ho tens tot en contra, possiblement les escoles més complexes tindran equips docents molt inestables, perquè així que puguin, encara més marxaran, ja que veuran que a col·legues seus se'ls poden reconèixer mèrits sense cap esforç mentre que ells, que s'esforcen dia a dia, a sobre hauran de passar una revàlida. Vaja, que em sembla que més que potenciar i apostar per una educació de qualitat
per a tothom, es va cap a una educació més elitista, afavorint els millors en detriment dels més desafavorits i els centres, en comptes de ser anivelladors d'oportunitats, esdevindran fixadors de classes socials. Ep, i consti que no em trobo en aquest darrer cas, al contrari.

En Caja, en Rivera i l'atac constant a la llengua

En Caja aquest, personatge ancorat per l'estètica i la mentalitat al segle XIX, sembla que planeja des dels subterranis de Convivència Cívica Catalana, dit entre els amics i afins, Falange Espanyola Ressuscitada, l'eliminació de la llengua catalana. Bé, no del tot i ara. De fet la seva minorització perquè un toc de mots en altres llengües, com passava al 1978, així com de tradicions manllevades, tipus pa amb tomàquet i botifarra amb seques, fa de la llengua dominant -castellana, és clar- més cosmopolita i oberta, més agradosa. Sembla bona receptora.
L'home aquest, professor d'Estètica, ja té nassos que sigui d'estètica i no medievalista o cavernícola -que em perdonin els dignes historiadors- , té entre cella i cella poblades, acabar amb el català. Ignoro si és tan políglota com en Rajoy, allà a la planura no necessiten massa llengües per voltar i tampoc tenen massa oferta i per això, aquest guerrer de l'Espanya rància, -d'aquella que semblava que amb la mort de l'eunuc i la modèlica transició es va acabar- ha hagut de venir a Catalunya a treballar. Pobre desarrelat. I a sobre a la Universitat de Barcelona. Per cert, si és cert l'escrit d'aquest sinistre personatge, no sé a què tarden a aviar-lo, no perquè vulgui acabar amb el català, que també, sinó perquè un professor que hauria d'estar obert al coneixement i a altres cultures, es mostra tancat, obtús i rabiós. Qui ho sap, potser li van oferir un cafè en català i no ho va entendre i a partir d'aquí va néixer la seva croada feixista i pollosa contra la llengua del país que l'acull. Perquè Catalunya és terra d'acollida, on tothom és benvingut, fins i tot aquells que la volen anihilar. O potser, vés a saber, ja de petit arrencava les ales dels insectes, trepitjava formigues i colpejava els arbres, perquè algú que té tant d'odi contingut, tanta mala bava, de segur que en un moment o altre ho ha passat malament i lluita contra el món. Malauradament sembla que té un altre soci, un de menys franc d'aspecte. El dialèctic Rivera, aquell que parla d'igualtat per reclamar la supremacia estatal, racial deu pensar. Anem ben arreglats, però com diuen ells, allà a casa seva, amb la llengua d'en Cervantes -ai, no, que aquest parlava català- "a todo cerdo le llega su San Martín".

Tossa d'Alp cara B ( 2.536 m. )

Des del Coll

Per fi. Després del fiasco de la darrera sortida de la temporada passada, quan se'm van trencar les fixacions al Pic de la Mina, avui hem anat a fer la Tossa d'Alp des del Coll de Pal sense incidents.
Hem quedat força d'hora amb el Marc i després de fer una aturada a Guardiola, a fer un cafè, hem passat a buscar al Carles a Gréixer.
Hem pujat en cotxe per una pista neta i asfaltada fins al coll i hem aparcat al final del tros asfaltat. Allà va a parar una pista vermella de l'estació d'esquí. Hem pujat al costat d'aquesta, però el vent que ha fet aquests dies, ha deixat els voltants de les pistes força pelats, amb clapes i al final hem acabat pujant per la pista. Això sí, per una neu boníssima. El Carles amb raquetes, potser el que pujava millor per fora pistes.
Es puja força ràpid, només hi ha uns cinc-cents metres de desnivell. Hem començat amb algunes clarianes però poc a poc el cel s'ha anat tapant i al final, una boira persistent i un vent gelat ens han acompanyat en l'ascens i bona part del descens. La sensació de fred era força acusada. A dalt hem fet una aturada al refugi on, en dies clars, es veu bé la Cerdanya i el Cadí, però avui no es veia res.
Després de prendre quelcom, hem baixat ràpid. Una baixada força divertida per ser la primera de la temporada però amb massa sensació de fred tota l'estona. Massa vent i gens de sol. Sort de la companyia.

Al cim

Replantejant-se la feina

Hi ha èpoques que professionalment et sents molt segur. Molt fort. Que treballes d'una manera que et sembla que és correcte, que vas en la bona direcció i que només et calen alguns retocs, alguns matisos, petits -per què enganyar-nos-, per aconseguir fer quelcom d'especial. Et sents ple i segur. I aquesta falsa confiança fa que deixis un xic de banda l'autocrítica i la reflexió de la feina, pagat de tu mateix. Perquè quan fa temps que fas quelcom i n'obtens uns resultats correctes, dignes, què caram!, aleshores comences a creure't que has arribat a un bon nivell. I això creia. Això pensava. Però de nou m'ha passat, com em passa sempre que veig a la Maria Antònia Canals, que xerrant i escoltant a una altra gran mestra, aquest cop la Carme Alamany, descobreixo que estic lluny. Força lluny d'aquells personatges amb qui m'emmirallo i la seva saviesa, la seva modèstia i alhora naturalitat per transmetre quelcom de transgressor com és una educació senzilla, viscuda, agradable, atractiva i natural, em remou els fonaments. Això i que algun document que he presentat no ha estat acollit com m'esperava. Perquè de fet, crec que ser mestre és un procés. Un camí. Un anar cap a un lloc on difícilment s'arriba, però és en el procés que s'aprèn i de la mà de grans personatges com aquests pots replantejar-te allò que fas i pujar un esglaó. M'ha passat diverses vegades i crec que mai, després del sotrac, tornes enrere, tornes a la casella de partida sinó que avances un xic. Un petit graó per més endavant tornar a caure i replantejar-te de nou la feina i cercar fonts on trobar l'aprenentatge que també ens cal. Avançant a poc a poc. Pas a pas. Són l'estímul que necessitem per poder fer de la feina el repte que ha de ser, la prova a superar dia a dia i fer-ho cada dia un xic millor.

Quatre volves mal comptades

Som un país de pandereta. De pandereta i paper matxé. Cauen quatre volves mal comptades i tot es col·lapsa. D'acord. D'acord. Ahir a Mura va nevar una mica i un servidor, cames ajudeu-me, cap a casa, sense témer fer minvar la credibilitat del país. Però és que  no estem acostumats a conduir amb neu i aquestes carreteres les carrega el dimoni. El problema és que malgrat els avenços tècnics, els satèl·lits, els ordinadors i altres aparells per predir les precipitacions, aquestes van a la seva i davant de la incertesa de la nevada del segle -si l'erren els meteoròlegs demà serà un altre dia i diran, ai perdó i santes pasqües- , millor a casa que a la carretera. Després, quan l'episodi s'acaba i lluu un sol insultant i et queda una cara de ximple que no s'aguanta i més quan l'auxiliar de conversa que ve del Canadà t'explica que allà tanquen l'escola quan estan a quaranta sota zero, et queda el consol del, sí, però i si...  I penses que l'endemà ja no et passarà, però de nou, unes hores nevant, el cel tapat i les carreteres brutes aturen el país. Gent als túnels fent cua. Cotxes creuats a la carretera i de nou, i si...
Qui ho sap, potser una de les primeres estructures d'Estat que hauríem d'assegurar-nos, seria una flota de llevaneus i de passada bons aparells predictius, si és que n'hi ha, perquè sinó, al pas que anem, un cop ens proclamem independents, l'estat espanyol esperarà una nevada, no cal que sigui gaire important, per reconquerir el país. Ja ho veureu.

Ja ho veurem si podran

Negar l'èxit de la manifestació d'ahir dels de Podemos seria una absurditat. Seria com reconèixer l'èxit de la trobada amical dels de Societat Civil Catalana i la resta d'Unionistes a Plaça Catalunya. Una bestiesa. Perquè de gent n'hi havia un munt i a més, això segurament és el que ho fa més singular, és que era una marxa convocada per un únic Partit Polític. Només un i el seu èxit radica tant en la seva manera de fer les coses, com en la manera de fer-la els altres, l'alternativa. D'una banda el PP. Res a dir. Ja ho sabem. De l'altra els socialistes, que no aixequen cap i a més neguen el seu fracàs passant el mort a tercers. Ja ho veiem aquí a Catalunya. La nefasta gestió i la imatge patètica dels Socialistes catalans no es deu a ells, i ara. Res d'entonar el mea culpa i és clar, amb aquest tarannà, amb aquesta prepotència, només poden anar a un lloc. Sempre avall.
L'altra alternativa que tenen a Espanya és IU, però de nou tenim un mamut que s'ha acomodat i no ha sabut mantenir un discurs i sobretot, una manera de fer d'acord amb el seu ideari i per tant ha acabat sent un apèndix, radical, sí, però de fet una prolongació dels socialistes i aquests, amb ells, els han arrossegat al fang. Al llot.
Per tant, l'únic que sembla que pot canviar l'Estat de pandereta i amiguisme que ens coarta, és un partit nou, d'aquells que tenen intencions bones i idees millors. Però encara no ha governat i és fàcil prometre la lluna. Ara bé, vist com està tot, val més aferrar-se a la incertesa del canvi que viure la mediocritat de la realitat. Això sí, a Espanya, perquè a Catalunya tenim moltes opcions i potser, Podemos no deixa de ser un artifici que aquí, amb un parlament més fragmentat i disputat, es fa estrany, veient-se només com un producte de laboratori, sense un veritable fons. Amb l'única voluntat de tocar poder i no de millorar el benestar dels ciutadans catalans, sinó, d'entrada acceptaria sense condicionaments el dret a decidir dels catalans, la voluntat del poble i de l'altra no atacaria certs moviments amb semblances, els respectaria i tindria en compte.
Mirant el programa de Podemos es fa difícil veure com seran. D'una banda perquè la majoria d'enllaços es trenquen i de l'altra perquè sembla més una pluja d'idees a desenvolupar, de fàcil enumerar i agradoses, que un veritable programa a executar.
Amb tot, per ells, pels espanyols, potser és millor un Podemos que el que tenen i nosaltres, ja farem el nostre camí amb les opcions d'aquí.