Un model on inspirar-se

Ahir vàrem anar amb els mestres de l'escola a una xerrada organitzada per la FUB a Manresa, del Xavier Melgarejo, psicòleg i mestre coneixedor del sistema educatiu finlandès. Aquest país és un referent a nivell qualitatiu de l'educació. Un país capdavanter. Cada cop que es realitzen proves sobre els resultats del sistema educatiu està al capdamunt i per tant és força interessant estudiar-ne les característiques per veure en què podem millorar. És cert que darrerament també han pujat molt les escoles orientals, algunes fins i tot superant-los, tot i que el seus sistemes, basats en una competència ferotge i l'aprenentatge fins a l'extenuació, no semblen els més idonis pel nostre tarannà. Sembla que es perd aquell sentit de l'aprenentatge com quelcom d'atractiu i captivador i que a més es perd també l'escala de valors que volem transmetre als infants, lligats al desig d'aconseguir un món millor, més just i solidari. A més, l'escola finlandesa té quelcom bàsic de diferent i que és el que la fa atractiva. És una escola que cerca la qualitat però també l'equitat, és a dir, una escola de qualitat, efectiva i que a més pretén ser-ho per a tothom i en això aposta. Té una explicació lògica i gens altruista. Segons càlculs que han fet, un estudiant pot costar uns 5.200 € l'any, però el fracàs escolar, d'un nen que abandona els estudis sense acabar-los, costa a l'Estat prop d'un milió d'euros, entre recursos llençats, dificultats d'accés al món laboral i tipus de feina a que s'accedeix, subsidis, baixes, subvencions... Vaja, que gasten en el present, tot invertint en futur. Diuen, en to de broma, que els bons de l'Estat a 20 anys són els infants.

Un altre fet important en aquest sistema i diferenciador del nostre, entre d'altres, és la formació del professorat. Només els més bons poden accedir a ser mestres i per tant, és una feina respectada i valorada i no perquè cobrin molt, que no és així, sinó perquè tenen els coneixements, el reconeixement social i el recolzament total d'una societat que veu els infants com quelcom per mimar i per vetllar. Mirat amb perspectiva sembla que és de lògica ja que aquests tenen/ tenim entre mans a més del futur del país, els “objectes” més preuats de la societat, els infants i per tant, cal confiar i recolzar aquests fins a l'extenuació, sempre, és clar, vetllant per tal de que la feina es faci bé. Deia un finlandès que si els mestres són com motlles que ens faran els infants del futur, és lògic fer els millors motlles possibles per tal de tenir unes peces fantàstiques.

De fet ha estat una xerrada molt interessant. És cert que moltes coses de les que hem sentit, difícilment les canviarem nosaltres. Només estan a l'abast de certs dirigents. Possiblement l'auditori hauria d'haver estat diferent, però la convicció, fermesa i constància en que un Estat aposta per un futur, a través de l'educació, hauria de fer-nos reflexionar i prendre de tot el que allà es fa i està a les nostres mans, allò que pugui millorar la nostra acció educativa i persistir en allò que, si bé no està en les nostres mans, creiem que pot ajudar a millorar l'educació per tal de canviar-ho. Empenyent des de tots els camps possibles. Empenyent des d'arreu. Creient en el que fem i transmetent-ho. Sent, en resum, persistents.

Eficàcia provada...

Si no fos per la gravetat de l'assumpte, això de l'Ebola i l'Estat, sonaria a conya de la fina. Com una càmera oculta a gran escala. Qui sap, amb el sopes sempre darrera la pantalla, res no es pot descartar. Li agrada el món dels audiovisuals al noi. Ara bé, partint de la presumpció d'incompetència, podem creure que és ben real i que el primer Estat amb algú infectat d'Ebola fora d'Àfrica és el modern, efectiu, il·lustrat i científic Estat espanyol. Ep, però només uns filets d'Ebola com plastilina que s'han escapat. I la veritat és que fa patir, perquè ens varen dir i redir que seguien tots els protocols, que no passaria res i ara, quan s'ha vist que no l'encerten mai, surt la ministra de les festes, aquella dels confetis, la xauxa i disbauxa tot a càrrec del contribuent, i ens diu que res. Que no passa res. Que és un cas anecdòtic i que ho tenen tot controlat. Que s'han seguit els protocols. Ara, jo em demano si s'han seguit els protocols de la mateixa manera que els varen seguir per verificar la seguretat de la planta Castor i que ara, veient que anaven mal dades, tanquen la parada, indemnitzen a l'amic Floren i socialitzen les pèrdues. Perquè si un protocol sí que el tenen clar, és el de repartir les despeses. Com amb Caixa Madrid, on es veu que hi havia qui tenia una tarja que donava diners i pobres ells, es pensaven que el mannà rajava directe del cel i que era per la seva gràcia formosa que els era atorgat tal regal i ara els sorprèn que les compres i viatges fetes per ells, anessin a l'apartat d'error o bé de targes robades i pateixen. Sí nois, ho estan passant malament. I altre cop, quan hi ha pèrdues, perquè en això sí que són generosos, aquestes es socialitzen i de nou el ciutadà ha de pagar.
Mentre, de dimissions cap ni una, sembla que aquest mot els és desconegut i segueixen donant lliçons a tort i a dret de legalitats i beneficis de pertànyer a l'Estat. Segurament, a casa, al nostre petit país, també hi ha molt incompetent, molt aprofitat, lladre i dèspota però com a mínim, si votem, decidirem si volem seguir mantenint-los a tots o canviar l'estructura de país per fer net. Per fer foc net. Perquè el dret a decidir lligat a la Independència és per tot, per decidir el país i decidir com el volem ja de bon inici i aviar sangoneres, incompetents, aprofitats, lladres, corruptes i tota la cagarel·la.

A tot porc li arriba el seu Sant Martí, que diuen ells...

Parlen de desafecció. De divisió. De desencís. De societat partida. I es lamenten del procés iniciat a Catalunya, perquè es veu que fins ara, estàvem molt bé. Fantàsticament bé. Sobretot ho diuen els que ja els va bé que tot segueixi igual. Els que estan a favor que la nostra nació segueixi sent una mera joguina en mans de l'Estat. Sense cap tipus de capacitat de decisió, ja que qualsevol línia que surt del guió, és ràpidament tallada. Avortada de soca-rel. El botxí és un tribunal. Un grup de juristes que deuen el seu càrrec i sou a aquells que volen un Estat perenne, sense canvis, sense mutacions, sense alteracions. No en va el president d'aquesta colla de corbs infames fou militant d'un dels partits hereus del franquisme, on vells fantasmes encara pul·lulen i noves hienes s'alcen amb fam de poder i usen totes les estratègies que tenen a l'abast per fer-se un lloc. Res els fa canviar de parer. Res sacseja el seu cor petri i podrit. Ni mobilitzacions massives ni raons lògiques ni arguments democràtics. I ara! Aquests darrers els causen urticària. Només tenen una missió. Esprémer la mamella catalana i humiliar el conquerit, per això, a més de passar-nos per la cara la resolució dels dotze eunucs titelles, aprofiten l'avinentesa per mostrar-nos la seva generositat en forma de pressupostos encara més minvats. Reben molt de les terres catalanes, buiden les arques tal bandoler despietat, però la moneda de canvi és l'escarni i l'aixeta seca. La mofa i la prepotència.

El veritable problema no és la desafecció o el trencament de lligams que diuen i existeix, és el rebuig i el fàstic que poc a poc aconsegueixen instal·lar aquests governants plàsmics al cor dels catalans i que cada cop més, n'hi ha que veuen i veiem, l'Estat com un ens desagradable i ofensiu, agressiu i mesquí, que només ens vol per succionar la riquesa alhora que es vanta del seu poder i ens ofega. Ara bé, arribarà un dia, no massa llunyà, que de nou ressonaran a les muntanyes de Montserrat timbals i tambors i totes les estratègies pedants i abusives d'aquest Estat pseudodemocràtic, que s'ha bastit a base de falses veritats, transicions basades en la por i l'amenaça, reis imposats i lleis castradores i parcials, se'ls giraran en contra i quan vulguin rectificar o retenir la mà que els dóna de menjar, serà massa tard i ja haurem encetat el nostre viatge sols. Lluny d'aquest ésser despòtic i malaltís, que tot ho corromp i espatlla i aleshores, res sentirem quan demanin socors per sobreviure sense el motor sòlid que els ha fet prosperar fent que Europa oblidés la seva essència nècia i tirana i els convidarem a retornar a l'època pretèrita d'on mai haurien d'haver sortit. Al pou de l'ostracisme que es mereixen.   

Diumenge, motos a Calders.

Aquest diumenge se celebra l'Endurada a Calders, al Canadell. Potser seria el moment de fer per part de l'Ajuntament, per esvair dubtes, la prova sonomètrica en condicions reals i no a l'estil Passejant a Miss Daisy. D'aquesta manera sabrem quin soroll es produeix quan una motocicleta accelera amb ganes, sense tenir en compte si la mallerenga carbonera està niant o no i si se sentirà des del poble.
A més, posats a fer, també es podria fer un seguiment de l'augment de trànsit als camins rurals de l'entorn, ja que aquests dos punts eren dels que deien que es vetllarien abans d'atorgar la llicència definitiva i que semblava que més preocupaven. Pel que fa a la pols, possiblement, després de les pluges dels darrers dies, no serà un gran problema.
L'últim gran aspecte que també es podria contemplar, per allò de tenir en compte tot el que es va dir que es vetllaria però prenent dades properes a la realitat i així no haver de basar-se en fum, seria l'impacte econòmic sobre el poble i més sabent que aquest esdeveniment aplega força gent. Qui ho sap, potser sí que serà una injecció de capital força suculenta. Ara, a banda dels 5 o 6 comerços i restaurants que hi ha, no sé si es veurà enlloc més l'impacte. Menys potser a les arques municipals, que hauran de prestar uns serveis que possiblement no seran compensats per les taxes pagades. Ja ho veurem.
És cert que diumenge hi haurà, si es segueixen les restriccions futures, molt més moviment que quan el circuit funcioni, evidentment, però segurament es trobarà la manera d'extrapolar les dades i fer-les prou fidedignes per fer una previsió i plantejar-se coses i prendre decisions.

Amb tot a favor per aprendre

Hem començat el curs i hem canviat d'edifici. Hem anat a tocar de la riera, a tocar del bosc. I ara, com qui no vol la cosa, podem sortir a passejar pel bosc fàcilment. A més, sent escola rural, el reduït nombre d'infants permet aquestes aventures. I la gràcia, el plus que té això, és que vivim d'una manera més directa la natura. Hi estem lligats.
El primer dia, tornant d'una activitat al bosc, on vàrem veure un gripau, vàrem descobrir unes libèl·lules que s'aparellaven i dipositaven els ous a l'aigua. Allà ens quedarem embadalits veient el seu volar harmoniós. Era com una dansa. Anaven volant de manera compassada i de tant en tant, baixaven fins a tocar l'aigua, on suaument dipositaven els ous. I ran d'allà, en un jonc, veiérem una libèl·lula morta apressada per una aranya. Embolcallada per la teranyina.
Pocs dies més tard, potser dos, també en una sortida, vàrem veure una aranya que semblava peluda. En posar-la en un pot amb lupa, vàrem veure que el que ens semblaven pèls, de fet, eren les cries que s'aferraven al seu abdòmen i en veure's tancades, totes s'escamparen omplint el pot. El mateix dia vàrem trobar-nos una granota i un insecte bastó. I mentre caminàvem vàrem veure diferents tipus de plantes. L'empipadora ortiga, que amb les gotes de pluja esdevé inofensiva,  la força present alzina i algunes pinyes rosegades per esquirols o ratolins.
L'endemà vàrem anar a l'hort, perquè en tenim un, i allà, després de collir uns quants tomàquets ben vermells i repassar com estan les carabasses, vàrem poder menjar unes quantes pipes de gira-sol. Abans de l'estiu en plantàrem les llavors i ara en gaudim del fruit.
Vaja, que estar a tocar del bosc, de la natura, permet fer unes descobertes directes de l'entorn i gaudir-ne i sorprendre's i qui sap si potser això, aquest accés a l'entorn,  no és el veritable motor de l'aprenentatge, perquè l'àrea de medi esdevé significativa i els seus aprenentatges van lligats a una realitat palpable i amb aquesta, de bracet,  s'hi arrisquen les matemàtiques i la llengua.  
 

De trasllat

Trasllat a l'escola i a casa. Perquè a diferència d'aquells postres de maduixa que anunciaven fa poc, a mi de xic no me'n donaven dos, però ara, m'arriben de dos en dos. Un trasllat ja està fet. El calendari urgia i tothom anava veloç, i ara, de nou, altre cop el calendari prem i les hores s'escolen entre pots de pintura i mobles que se'n van.
Aquest cap de setmana hem estat atrafegats. Primer buidant el que hi havia. Mobles i més mobles als quals no hi trobem sortida, excepte la porta. Després, pintant. Perquè per fer-t'ho teu, potser va bé fer una mà de pintura i d'aquesta manera ja li dónes un toc personal a l'espai.
Per sort, aquest cap de setmana, a més d'atrafegat, ha estat ple d'amics. Uns i altres passaven a donar un cop de mà. Alguns a pintar, d'altres a moure trastos i altres a encintar. I sort. Sort d'aquestes visites disposades, perquè hi ha feines que són feixugues i aquesta, n'és una. Molt feixuga i més si tens canalla.
La veritat és que malgrat l'atabalament d'aquesta feinada, és agraït veure que pots comptar amb força gent i que aquests, de manera despresa i voluntària, s'ofereixen i vénen a ajudar. A oferir allò que tenen, un parell de braços i un xic del seu temps.
Encara ens queda feina, però feta d'aquesta manera, tot i que segueix sent pesada, és agraïda. És simpàtica i es fa bé.
.

Eduquem més amb menys, si us plau!

Anem farts d'estrès i no en fem cabal. Comencem el curs i planifiquem, programem, preveiem, decidim i orientem. I així fins a final de curs. Hem de fer una cosa i una altra. I quan acabem, en tenim un parell de més per si de cas. Perquè cal tenir-ho tot previst. I els nens i les nenes de Primària ja comencen a tenir aquell estrès per tot allò que cal fer, acabar o tenir, perquè sí. I en el camí, en el procés, perdem allò que realment és ric i enriquidor per poder abastar tot allò que havíem planificat, sense tenir en compte que l'ara i l'aquí, ens poden fer més rics i vius que allò que volíem fer.
Segons com em dóna la sensació que no tenim present l'essència de l'educació. De l'aprenentatge. Ens capfiquem en la quantitat. En el sac que hem d'omplir, però oblidem la qualitat. I sovint passa que per abastar molt, per abastar-ho tot, perdem d'una banda l'essència d'allò que hem d'aprendre, convertint-nos en màquines de superar proves i al final aquests infants aprenen a superar-les, un test, unes preguntes, el que calgui i de l'altra, ens centrem tant en uns continguts donats, que oblidem allò que realment els preocupa i interessa i ho deixem de banda, quan aquests aprenentatges potser els serien més útils i duradors que els altres, perquè neixen de les seves necessitats i interessos i al cap i a la fi van a raure al mateix lloc. Obviem la sorpresa. L'espontaneïtat.
Hi ha un moviment, una filosofia, basada en la lentitud, en la qualitat, que m'atrau. Basant els aprenentatges en quelcom més de qualitat i, perquè no, de plaer. Perquè sembla que darrerament ens capfiquem en omplir calaixos fins a vessar però sense tenir en compte el que hi entra ni com i en realitat, el més important, més que si és aquell contingut o l'altre és treballat, és el procés, el camí i el que en queda. Perquè un camí fet amb plaer i de manera agradosa és fàcil de repetir i es consolida, mentre que un camí fet a la força, sense interès i amb calçador, ràpidament s'oblida com el contingut, però es recorda el rebuig que va crear.
Un servidor aposta per una educació real, lligada a la realitat, als ritmes i als interessos, defugint la quantitat i obligatorietat de molts continguts que l'endemà de demostrar que es tenen s'obliden per desconnectats de la seva realitat i allunyats del seu interès.
Cal començar a deixar-nos de grans objectius. De grans titulars i centrar-nos en petits reptes que siguin significatius i que es consolidin, perquè tenim prou anys per endavant, com per treballar més relaxats i eficientment i potser, qui ho sap, potser despertarem infants més curiosos, interessats i motivats.