Eleccions a Europa

Diumenge a votar. Perquè ara per ara, és l'únic que podem fer per fer-nos sentir i les notícies ens ho recorden i avisen dia sí i dia també.
Avui, en Manuel Valls, el ministre francès, deia en un míting a Barcelona del Partit Socialista, no dic de Catalunya perquè gairebé tots els ponents eren estrangers, deia que havent nascut a Barcelona, sent espanyol, havia decidit ser francès. I està bé. Jo que me n'alegro. Hom ha de poder escollir. Però trobo un pur acte de cinisme venir a Barcelona a parlar i lloar el dret propi a decidir i el negui, per passiva estant amb els socialistes espanyols, a tot un poble. Vaja, que el que és bo per a ell,  sembla que no ho és per als demés i no s'hi val com a excusa dir que s'és francès. No, senyor. Poc després ha parlat en Navarro. Res a dir. Res a destacar. Cap tieta virulenta.
Més tard ha sortit la noia de plàstic. Al seu costat un home grassonet, amb cara de salut i galtes vermelles, escoltant un ministre cínic i pompós. El mateix que més tard ha sortit a corre-cuita quan volaven pals. Un acte reprovable. I tant! El poble ha de parar l'altra galta. Ha de ser respectuós, malgrat els neguin la casa, la feina, la sanitat i el pa a taula. Només faltaria.
Cap al final ha sortit el d'Iniciativa. He hagut d'escoltar el resum un parell de vegades. Parla més ràpid que en Groucho Marx. Però té raó en el que diu, per descomptat, com en Terricabras, que parla bé però com ell mateix diu, no fa titulars. Bé, titulars de  programa sensacionalista, perquè si s'escolta el que diu, cada frase val un titular, perquè hi toca. Parla clar i serè. Prou com per neguitejar els Convergents, perquè és clar, tenint d'amic en Duran, que l'amaguen tant com els peperus al Cañete, no és estrany veure que el neguit s'estén. Però tampoc cal emocionar-se. Molta gent dels que voten, que són menys dels que ho haurien de fer, no escolten els candidats i voten per tradició. Per sigles.
Fa anys, un company em deia que votava socialista perquè son avi els votava. Per tradició. Per record. Per simpatia familiar... i així ens va. Però és clar, cadascú té els seus criteris per votar i fins i tot, no tenir criteri polític, és criteri i sinó, com s'explica que el PP, garant de la corrupció, del franquisme, de la centralització, del masclisme i moltes més coses segueixi al capdamunt de la llista dels escollits? O bé els socialistes, buits de contingut, estranys, erràtics, dubtosos i porucs, com justifiquem que encara treguin algun escó? I així més i més. Però com deia, tothom té els seus motius i encara que no els compartim, compten. Per això, diumenge, cal votar. Com ho haurem de fer el 9 de novembre, per fer-nos sentir.

TV3 al punt de mira. Sí, sí!

És indignant. Avui, en sentir la notícia que l'Estat retallaria TV3, el cor m'ha fet un salt. M'ha sorprès i corprès. D'arguments en contra de mantenir els canals de la televisió de Catalunya, algun. Pocs. Sobretot tècnics, diuen, dirigits a afavorir la implantació d'empreses de telefonia. A favor de mantenir tots els canals però, molts.  Ja fa temps que hi van al darrere, durant un temps esgrimien motius econòmics, però en no sortir-se'n, n'han cercat d'altres.
Ara bé, de motius, nosaltres, en tenim una corrua llarga. Tants, com calgui. Per exemple, per llibertat. Sí. Podria semblar estrany, però és així. Televisió de Catalunya és una de les poques emissores que garanteix la diversitat d'oferta en català i en tots els àmbits. Desapareixent aquesta oferta desapareix una bona part del dret a decidir. Del dret a escollir més televisió en català, no només de llengua sinó de manufactura, pensament i qualitat.
Per dignitat també. Perquè no pot ser que estiguem a les mans d'un Estat que decideix sense tenir en compte els afectats, fent valdre una majoria demogràfica o unes justificacions d'una Europa llunyana, per esclafar la diferència, la minoria que fa nosa.
Per justícia. Perquè el poble català és qui ha de decidir quina televisió vol i quina no, sense ingerències externes, sense haver de justificar-se. Sense imposicions forçoses. Regulant-se ell mateix sobre el que vol i amb què està decidit a invertir els seus diners.
Per sentit comú. Perquè minvar l'oferta en català equival a minvar el contacte amb la llengua a aquells que s'aproximen al món de l'audiovisual i de retruc és negar el dret a viure una realitat pròpia tot creant-ne una d'artificial i aliena.
Cada partit polític té uns objectius polítics. Uns ho diuen clar. Independència. Natura. Drets socials. D'altres, rere uns mots demagògics i unes idees teòricament humanistes, amaguen uns interessos vergonyosos, com és anihilar la diferència. Anihilar un poble molest i per això ataquen amb tot el que tenen per reduir la seva fortalesa econòmica, legislant de manera que es creï una dependència cada cop major, creant conflictivitat en diversos camps: llengua, escola... i ofegant totes les iniciatives legislatives pròpies del país tot recentralitzant.
Amb aquest Estat, tenim els dies comptats. Val més marxar i ràpid o només serem un record dolç i llunyà.
El 9N, sí i sí!  

Les xarxes socials...

En Fernández Díaz, no el sopes sinó el que parla com si tingués un atac de singlot i s'hagués d'empassar la saliva a glopades, ara ha focalitzat la seva total atenció en les xarxes socials i ha ordenat a la policia, com si fos un instrument de gaudi propi, que focalitzi la seva atenció en aquestes.
Avui han detingut a un sagal de 19 anys que es veu que en deixava anar de bestieses per twitter com només saben fer els de la conferència episcopal i a mode d'avís, l'han pres i acusat d'incitació a l'assassinat. I ja ho deu ser, perquè alegrar-se de la mort d'algú, ni que sigui un opositor polític, és inacceptable. S'ha de ser curós. Però aquesta exigència només ha aparegut quan s'ha incitat a l'odi i s'ha insultat cap a uns personatges mentre que quan es feia en un altre sentit, no afí al ministre de blanc i negre, aquest xiulava tot mirant cap a una altra banda i res no deia.
Ara haurem de vigilar i abans de demanar res o piular quelcom, com em va passar a mi que vaig pensar que l'assassinat es podia deure al clima de crispació existent,  com molt bé va predir en Navarro però no ho vaig escriure, haurem de consultar a un advocat o bé a la FAES per saber si podem o no opinar i demanar. Per seguretat.
Deixeu-me recordar que la xarxa en va, ha anat i anirà plena d'atacs, desqualificacions i insults contra els catalans, i el ministre falangista només ha sentit o llegit, allò que li interessava. Per exemple, nomenen cònsol el funcionari que va insultar els catalans. No és cinisme això? Hipocresia?
En el fons el que volen és controlar un mitjà que se'ls escapa de les mans i que difon les notícies a una velocitat que els fa témer perdre el control dels mitjans de comunicació. A més, ara la qüestió serà saber si seguiran el mateix criteri per aquells que insultin els catalans o incitin a fer barbaritats, si és així les presons quedaran plenes, els platós de televisions estatals buits i els ministeris deserts.  

Cursa de Calders feta!

El premi de muntanya

Diumenge vàrem fer la cursa de Calders. Per fi. Sí, per fi, perquè després de mesos preparant-ho tot, ja en teníem ganes. Necessitàvem saber si els esforços esmerçats donarien resultat. Si la gent acudiria a la cita i passaríem de llarg els cent corredors. La resposta va ser força bona, molta més gent que els altres anys, superant les previsions que ens vàrem fer i com sempre, tothom va lloar el recorregut. Un recorregut dur, amb moltes pujades i baixades, en un sòl rocós i amb algun tram un xic complicat, però la sensació, en general, fou que és bonic i agraït. Gairebé tot discorre entre corriols, amb un paisatge que canvia sovint, passant de rouredes a boscos de pi, corrent a ran de riu, resseguint la carena o bé a tocar d'edificacions mil·lenàries. Nosaltres ja ho sabem. Alguns es sorprenen dels racons que amaga Calders, però els que l'hem trepitjat, els que l'hem suat, sabem que té llocs preciosos i que només cal descobrir-los.
Ara és el moment d'afluixar la màquina, aturar-se un xic i fer valoració. Celebrar les coses que han anat bé, que en són moltes i les coses que cal millorar, que també n'hi ha força. Perquè malgrat que fa anys que fem la cursa, sempre hi ha algun punt flac. Alguna cosa per millorar i aquestes, a vegades poc transcendents, poden acabar menjant-se la jornada i és important lligar tots els caps.
Avui, uns dies després, encara tenim el sabor agredolç de la cursa a la boca, per tot el que es va fer bé i pel que no i ja pensant en la propera edició, en els retocs que cal fer i allò que cal mantenir, perquè si una cosa és clara, és que la plaça, diumenge, era un formiguer i en general les sensacions varen ser positives i les cares, si bé suades i cansades, eren de força felicitat i agraïment
.

Per molts anys, Mònica.

Dissabte vam celebrar l'aniversari de la Mònica. Els seus 40 anys. O eren 26, com ens digué amb murrieria el dia que ens convidà? No ho sé pas, algú va dir que per si de cas, portaria més espelmes. I així va ser, però com que estaven repartides entre varis pastissos, seguirà sent un enigma. Un dolç enigma.
La veritat però, és que els anys és el de menys. Ja ho sabem i els sabem. El millor fou veure la Mònica exultant, contenta, feliç, radiant, envoltada de molts amics i parents, lliscant entre uns i altres, saludant, abraçant, això d'abraçar és un tret d'ella, intrínsec, i somrient. Somrient molt. Se la veia molt feliç. Qui sap si en Marc també n'és el responsable. Segurament que sí.
Ella és una persona tendra, que estima als amics i sempre els rep calorosament. Molt extravertida. Vàrem ser companys a la Bressola i engegàrem força projectes plegats i en passàrem de tots colors. Encomana il·lusió, és de les que s'apunta a tot i que gaudeix amb allò que fa, sempre amb una visió positiva. Per sumar. Per afegir. És mestra. Mestra amb majúscules, d'aquelles que s'emociona amb la feina. Que la viu i la fa viure.
Dissabte la Mònica va fer anys i puntuals vàrem anar a Garrigàs, a tocar de Figueres, a festejar que la nostra amiga, la nostra bona amiga, feia anys.

El museu del Barça

L'altre dia vàrem anar al museu del Barça i la veritat és que el vaig trobar pobre. Rònec. Desangelat. Fosc. Potser fosc per amagar unes parets nues de formigó fred, no ho sé. A l'entrada hi havia unes taules amb objectes històrics del club, no massa. Quatre botes, algun banderí, algunes fotos i alguna pilota. Poc més.
A tocar, en una altra sala, hi havia unes vitrines llargues, molt llargues, amb trofeus del club. Sobretot de futbol, les seccions, un xic a part. La germana pobra. Hi havia copes variades sobre un fons blanc, tirant ja a torrat, el temps no passa en va, amb rètols mecanografiats, algun semblava fins i tot que s'hi podia distingir un xic de Tip-ex, on deia l'any i poca cosa més. Els aparadors més buscats i fotografiats eren tres. Un amb les copes d'Europa i els altres dos amb les botes d'or i les pilotes d'or d'en Messi.
En una altra sala hi havia una part més moderna. Unes pantalles tàctils grans on podies trobar des d'informació de penyes i jugadors a repeticions de jugades i moments històrics. Potser del millor, tot i que també enmig d'aquell ambient lúgubre i fosc. A tocar d'aquesta sala una sala enorme amb unes pantalles de gairebé dos metres d'alçada que repetien gols memorables, i a la sortida objectes que havien donat altres esportistes al club. Ara, un xic mal endreçat i deixat.
Segurament el millor de la visita al museu era a fora. Sortint d'aquest. Una volta per diferents instal·lacions del club; sala de premsa, vestidors de l'equip visitant, túnel de sortida, gespa i graderia, entre d'altres, donant valor a una visita poc memorable. Ara bé, amb ulls de nen, increïble. Al·lucinant. Amb ulls d'adult, pobre. Cara. 23 € per adult.
Es fa estrany pensar que aquest museu és el més visitat de Catalunya, segurament pels èxits i el nom del club i no pas pel que ofereix. Veurem si el dia que els títols manquin i la fama baixi si seguirà sent tan visitat.
Ara bé, per anar-hi amb nens està bé, perquè els espais, tot i no estar adaptat per cotxets, i molt menys cadires de rodes, són amplis i oberts i en cap cas tens la sensació d'ofec.

Els Països Catalans tenen una cita a Perpinyà

Per aquells que encara creuen que allà a la Jonquera canvien de país i que aquells que allà parlen en francès o bé tenen una pronúncia un xic diferent del català potser afrancesada, no són catalans, els recomanaria que aquest 24 de maig es deixin caure per Perpinyà, a veure i viure la Bressolada. La festa de les escoles en immersió en català de la Catalunya Nord. De la Bressola. 

Allà potser descobriran que rere unes parades plenes de senyeres -te les trobes arreu-, un poble encara viu de sardanes i una gent boja pel rugbi, que parla molt en francès però comença a deixar-se anar amb el català, s'amaga un bocí de país que ens varen voler fer creure que no existia. Que ens amagaren i ens vengueren com el país veí aliè a nosaltres. La Catalunya Nord i no hi ha res més lluny de la veritat.  

I tant que costa sentir parlar el català. I ves. L'Estat francès és més sibil·lí que l'espanyol. No se'l veu d'una hora lluny. No ataca espitregat i fatxenda, ataca amb guant de seda però amb puny de ferro. Després d'anys de feina bruta i constant, costa sentir el català pel carrer, perquè els que el parlen de tota la vida, ho fan com sempre ho han fet, d'amagatotis i amb aquell punt de vergonya del meu parlar no és el correcte, però si volteu per l'Esplanada de Perpinyà el dia de la festa, sentireu la quitxalla parlar en català. Desinhibits. Orgullosos. Contents. Ep, però alerta. No parlen el català de Barcelona. I ara. Allà es parla el rossellonès, que per alguns ignorants és un català afrancesat, res més lluny de la veritat. Té els seus mots diferents, propis de l'indret, que per entendre cal escoltar i deixar parlar. Ells, quan venen aquí, també els sembla que parlem espanyol. Bé, català espanyol, perquè també usem de manera incorrecte mots  i estructures manllevades de l'espanyol ( bueno, vale, assentat, tinc que... ), però malgrat tot, malgrat la nostra imperfecció a l'hora d'expressar-nos, no ens qüestionen la catalanitat. Està per sobre de la llengua. Aleshores, perquè ho fem nosaltres? Anem tan sobrats de conciutadans que podem erigir-nos com a jutges i senyors del fet català? O bé ens creiem propietaris d'aquest tret d'identitat que els castellans varen esmicolar i partir? Potser és millor que ens acostumem a sumar, com fan ells. Ja ho veureu, quan volteu per l'Esplanada també trobareu gent de les Illes i del País Valencià. Gent d'arreu des Països Catalans. Gent del mateix País orgullosos del seu origen.