La majoria silenciosa

Què celebren? Extermini gairebé total o la resistència?

Quina mania de fer comptes sense tenir en compte els números. Els catalans tenim una dita molt nostrada que haurien d'aprendre els de la "lengua de encuentro": Tants caps, tants barrets. A l'Alícia se li han enganxat les presses del conill amb rellotge de cadena mentre busca el pastisset que li faci créixer els acòlits, però no se n'adona que ja ha fet tard i malgrat usi estratègies de prestidigitador de fira rural o de triler de la Rambla, ja no li quadra res o pitjor encara, se li veuen els enagos. Primer va sortir amb aquella majoria silenciosa. Suposo que demà, dia del genocidi espanyol, prendrà la galeta del fes-me petit i aquelles majories silencioses d'ahir seran només un record del passat i els valents turistes que per quatre euros tenen pac complert, manifestació, sopar i beatificació des de qualsevol punt de la pell de brau mentre acreditin electroencefalograma pla, seran comptats a la potència. Però tampoc se li pot demanar més, dona de números no n'és i ara, ociosa, el pont aeri ja li és sobrer, engega una campanya que parla de 47 milions. Abans s'apropiava d'aquells que no sortien al carrer, ara fins i tot d'aquells que surten al carrer per dir que no són del club del toro. Però està clar. Practica el monopoli. Si no te amb qui comptar, se'ls inventa o apropia tot esperant que la rectificació arribi tard i ningú se n'adoni de la  jugada mestra. Iniesta, Estopa... Personatges usats com a reclam per una jornada d'infame record per a milions de persones i que ells ja han declinat el protagonisme però que ja han quedat lligats a la festa de la raça.
Jo demà faré una llarga migdiada i a sumar majories silencioses, perquè diumenge farem recompte i com diuen ells, els que no són al carrer no estan d'acord amb el que se celebra i d'aquesta manera ens estalviarem els diners de la consulta. Visca la majoria silenciosa. Visca!

Per espanyolitzar els nens catalans, una llei a mida

Quan una llei educativa, bé, un avantprojecte de llei, s'aprova amb només els vots a favor d'un partit polític i per majoria absoluta, això ja ens ha de servir d'indicador de que quelcom no va bé. Poques lleis, si són consensuades i dialogades s'aproven d'aquesta manera, però la llei del senyor teclat tira endavant sense consens i si s'aplica o s'intenta aplicar de cara al curs vinent, la polèmica, la crispació i la confrontació estarà servida.

Aviat s'afegiran aquí els Ciutadans a defensar la legalitat, sempre tan legals quan els interessa però quan no, com avui que havien de votar en contra del franquisme i marxen del parlament per no haver de pronunciar-se, i es posaran les mans el cap i s'esquinçaran els vestits quan des d'aquí es parli de desacatament. Una postura valenta i conseqüent amb qui es creu això de l'Estatut.I segur que atiaran el foc, ja que això els serveix per captar vots. Què hi farem!

Aquesta llei conté força aspectes conflictius i de difícil aplicació. Un és la definició del castellà com a troncal, fet que li atorga el 50% de l'horari, mentre que el català, que passa a ser específica, no pot passar del 50%. Feu números, mireu especialitats -anglès- i veureu com queda la nostra llengua. Per cert que si el català no és troncal es podrà passar sense haver-la aprovat mentre que el castellà serà obligatori. Quina tindrà més pes? Quina guanyarà prestigi? 

Un altre aspecte d'aquesta llei és la voluntat de controlar el temari i ho faran a partir de l'examen de sisè. Si et marquen el contingut, aleshores t'obliguen a seleccionar un temari i prioritzar uns fets. Dos exemples, geografia i història. En el primer les comarques poden perdre pes en favor de les províncies, mentre que en història el gruix serà de la seva història d'Espanya, sense deixar cabuda a la de Catalunya o amb una visió espanyola. Cal un millor exemple per entendre el concepte d'espanyolitzar els nens i nenes catalans? 

Hi ha més aspectes, alguns els trobareu aquí, però el que està clar és que la insubmissió s'imposa i dijous vinent, el 24, quan hi hagi vaga, caldrà arremangar-se i mostrar que no hi estem d'acord. Primer els mestres, perquè si nosaltres no ens revoltem, nosaltres que som els "experts" en la matèria, qui ho farà. No és el moment de mirar-se el melic, amagar-se rere la necessitat d'un sou per no mobilitzar-nos o per la suposada manca d'utilitat de la vaga, perquè no és moment d'estar callat. Estar callat ens delata com a mercenaris de l'educació. Personatges grisos que només es mouen per un sou i uns interessos personals, que durant setmanes han mirat els mestres illencs amb il·lusió, però des de la llunyania, perquè no els calia implicació. Potser és l'hora que el col·lectiu de mestres, per primer cop després de molts anys, estigui veritablement al servei del país. Al servei dels infants i digui amb una sola veu que no. Per aquí no hi passem!    

Una marató per Extremadura

Ara que ja es diu amb totes les paraules que Catalunya no pot tenir un millor finançament entre d'altres coses perquè ha de seguir sent solidària, proposo que enguany, per allà els volts de Nadal, en comptes de fer una marató per qualsevol malaltia, la fem per Extremadura. O Andalusia. O Astúries. O millor encara, per a totes  les comunitats juntes. De les malalties ja se n'ocuparà algú altre, afecten a tot el món i ja trobarà padrins, però de les comunitats espanyoles, qui se n'ocuparà si no som nosaltres? De debò voleu que es perdi el meravellós llegat de cinc mil o sis-cents mil anys d'hispanitat per una frivolitat com els diners? Jo, no, i a més no crec que ningú es pugui sentir ofès per aquesta proposta, ja que ja es fa des de fa anys. Però en comptes de fer-ho de manera obscura i sibil·lina, es pot fer amb noms i cognoms. Amb el cap ben alt. Com a mínim sabrem l'aportació de cadascú. Jo ara mateix dic que si canviem el model de solidaritat, abans no marxem -això sí-, donaré una bona picossada per col·laborar amb els nostres estimats veïns i aquest cop a consciència i amb un somriure a la cara. No faré com aquell pobre noi que va dir d'apadrinar un nen extremeny. Això és molt lleig. Els diners se'ls han de gastar amb el que vulguin i creguin convenient, només faltaria i si volen tenir-los per seguir subvencionant, com deia avui l'encara que siguis de plàstic, certes feines poc competitives o mantenir l'anar fent, allà ells. No hi entro. Perquè no hi ha pitjor veí que aquell que veient les dificultats del seu, no li dóna un cop de mà i si li dóna, encara vol manar i se n'aprofita.
Com a idea però, proposaria que un dels protagonistes del programa fos el malaguanyat i mai ben valorat Curro Jiménez, aquell galà amb patilles i pit pelat, armat amb un trabuc i pantalons de coll alt assaltant a qualsevol català per tal de poder donar menjar a la seva família i a sota, la llegenda següent: La solidaritat no es pren. Ens la dónes, si vos plau?

Art efímer o deixalles duradores

Aquest matí he anat a córrer una estona. Feia un matí fresc i ennuvolat. Un d'aquells dies ideals per estirar les cames. He fet un recorregut força tranquil, cap a Torrecabota i el Forn de Calç, uns 9 quilòmetres molt planers entre pistes i corriols.
En arribar a l'alçada del Forn de Calç, al bosc, un bosc dens de pins, alzines i roures, he vist quelcom d'estrany. En alguns troncs, des de la llunyania, s'hi veia una tela acolorida de dalt a baix, mentre que en algunes branques es veia quelcom blanc que hi voleiava. A mesura que m'hi acostava he pogut distingir bé què era.
En els troncs hi havia unes robes amb dibuixos de persones, diria que fets per nens i nenes per l'estètica i les signatures al peu d'aquests, mentre que els trossos de roba que voleiaven eren trossos de tela sedosa amb símbols negres dibuixats. La veritat és que no feia massa impressió, potser perquè tampoc sóc gaire coneixedor de l'art i suposo que aquesta mena d'art, que deu ser efímer, deu despertar sensacions a qui ho veu, d'allò més transcendentals i profundes. A mi m'ha desvetllat més un sentiment de dissabte. De ganes de despenjar-ho tot i llençar-ho. Repeteixo que desconec força el tema de l'art efímer, vull creure que és això, temporal, però unes teles penjades en arbres, que al cap del temps s'esfilagarsen, s'entortolliguen, es descoloreixen i creen un efecte visual de deixadesa i brutícia, no sé si mereixen restar allà amb els honors pretesos, malgrat les reflexions que poden produir a qui ho veu. Les ampolles, els plàstics o papers del marge del camí ja serveixen per fer aquesta reflexió i no cal afegir més llenya al foc.
Veient això també em pregunto si són els mateixos que varen fer aquella improvisació a la roureda de les Tàpies i que mesos després l'exposició encara sobreviu, però menys digne, en forma de fils de plàstic en branques centenàries, taps penjant i altres restes indestructibles com a mostra d'aquella inspiració artística que volia fer-nos veure quelcom, no sé què, però que només ens mostra a dia d'avui la deixadesa i manca de civisme d'alguns.
No sé a qui pertoca netejar-ho. Tampoc sé si des de l'Ajuntament n'estan assabentats, tot i que veient com està encara l'art de les Tàpies, assabentats com n'estan, dedueixo que no depèn d'ells netejar una zona catalogada d'interès natural local i si ells no ho fan i els artistes només emeten i a l'hora de recollir disserten, qui ho farà. Ja ho veig, amb quatre obres d'art efímeres el terme ens quedarà ben poètic.  

El dret a saber

Comencem a passar

La lluita pel dret a decidir ve de lluny. Fa temps que es reclama i és de fa poc que l'Estat comença a posar-se nerviós. Un cop la força del moviment comença a visualitzar-se, l'Estat, aquell que ens ha menystingut històricament, comença a adonar-se que ara no pot girar la vista com ha fet sempre i esperar que el problema desaparegui. Fa moviments. Comença a exercir pressions a tots els nivells, d'altra banda previsibles ja que no s'estarà de braços creuats mentre Catalunya avança, i pren posició.
Juntament amb aquest posicionament de l'Estat, amb les primeres escaramusses dialèctiques, de baix nivell però constants, comencen a sortir veus dins del moviment pro dret a decidir que dubten. Que flaquegen. Surt l'essència del català pragmàtic, aquell que és capaç de revoltar-se i encendre's davant d'una injustícia fins que està a punt d'aconseguir amb tenacitat els seus objectius i aleshores, quan se sent escoltat i només li resta la darrera passa, poruc del seu poder, comença a fer-se enrere i veu la victòria de la raó com un excés de força exercida i tem per l'endemà. Tem per la seva majoria d'edat.
Ara, amb el tema de la consulta passa el de sempre. Les peces es mouen de manera més que correcte i jacomencen a sortir catalans de bé, catalans d'aquells que també volen decidir i votar, perquè també s'ho creuen, que posen pegues. Que posen traves al procés en forma de barreres mentals que vénen de lluny. Perquè la perspectiva que se'ls obre al davant, els causa vertigen. Els corprèn i ja comencen a desdir-se abans d'iniciar el procés. Els arguments són variats. Uns branden la por. Que si ens faran això o allò, que si perdrem això o allò altre, que ja hem arribat molt lluny, i d'altres branden la incertesa com a arma. Que Catalunya, diguem-ho entre nosaltres però baixet, en el fons no és independentista. L'àrea metropolitana com a papus fonamental per a justificar els seus arguments. Allà, diuen, ningú s'ho creu això de la Independència i els exemples que arriben, en forma d'associacions -súmate, veu pròpia...- o declaracions, només són flors d'estiu i si aquesta realitat es contrasta, ja ho veureu. Ens anihilaran. Res els frenarà.
Però potser, el que hauríem de tenir en compte tots plegats, és que el millor que ens pot passar, encara que perdem la consulta, és que aquesta es faci, perquè si surt que sí, constatarem la gran mentida en que hem viscut durant anys i si surt que no, tindrem la foto de sortida. Pitjor no ens tractarà l'Estat i almenys sabrem on som i podrem construir a partir d'una certesa palpable i amb un objectiu clar. Sabrem el país que tenim i podrem deixar-nos de càbales infundades.
Aquesta incertesa actual només beneficia a l'Estat, ja que sense dades palpables, sense cap referència clara, poden argüir majories silencioses o suposats resultats electorals de l'Estat per bloquejar o eliminar qualsevol rastre de dissidència. Per tant, amb la consulta hi guanyem tots els catalans, fins i tot aquells que temen una derrota. Segur.

Marquès del Palace, virrei d'Unió, mascle alfa d'aquari assecat.

Jo no sóc professor universitari. Per això em caldria una tesi i una llicenciatura com a mínim. Tampoc sóc professor d'Institut. El meu camí no anava cap aquí. Tan sols, perdoneu el meu suposat conformisme, tot i que jo en dic vocació, sóc mestre. Mestre i punt. Fins i tot corregeixo aquells que ben intencionats es confonen i em diuen professor. No vull mèrits que no em mereixo, sóc feliç com sóc. Però en sentir aquell personatge llefiscós, llimac polític, vividor sense escrúpols, cràpula nocturn, bífid reptador, dandi en decadència i malbaratador universal, m'he sentit ofès. Indignat i emprenyat. Quins nassos que té aquest ser. Aquesta andròmina bípeda que rebutja amb vehemència la tasca de professor per a ell perquè no en podria viure. A cos de rei, s'entén. Si fos un personatge de l'àmbit privat em faria certa enveja. L'admiraria, potser. Però és polític i per allò que guanya i malgasta, perquè el senyor no es deu saber fer ni un ou ferrat, bon d'Unió com és, hauria de respectar com a mínim aquells que, amb el nostre treball, esforç i retallades, li paguem el sou perquè no faci gaire res, excepte tocar allò que no sona i atabalar el país amb les seves disquisicions de conformista poruc mentre viu com un senyor.
Com dic als meus alumnes, tot té una raó de ser. Res es fa perquè sí i les declaracions d'aquest home sempre de to torrat així com el seu posicionament inamovible, responen a uns interessos personals i no a uns interessos de país. Descarto d'en Duran, sobretot per la trajectòria que li sabem, que faci res de franc i veient el que diu, sentint el que xerra, només puc reafirmar-me en la percepció que aquest ésser, a més de ser un botifler recalcitrant, és un classista empedreït, capaç de trepitjar a qualsevol persona per poder seguir dormint entre coixins de seda gratuïts.

Perquè vull

Podria semblar, i més amb els darrers escrits que he fet al bloc, que necessito la Independència per canviar quelcom personal. Perquè m'hi jugo alguna cosa o perquè estic en una situació en que necessito un canvi per poder millorar la meva vida, però en línies generals, filant prim tot s'esmussa, excepte les millores que preveig a nivell general de país, no crec pas que la Independència millori massa la meva vida.
Tinc uns fills a qui adoro. Que em fan riure, plorar, enfadar i aprendre molt. Que quan fa una estona que no veig ja enyoro, malgrat faci quelcom que també m'agrada, però m'hi sento lligat. Vinculat i m'omplen. Amb la meva parella, com a bons oïdors de Manel, què puc dir. Que a vegades ens en sortim i en els dies bons, gairebé som invencibles, que ja és molt. La família anem fent. Com totes, segur. Ens anem trobant i a mesura que ens fem grans, ens fem més savis i ens respectem i estimem més. Dels amics, com tothom. Alguns són massa lluny, els de la universitat sobretot, d'altres que voldria veure més, els de Castellar segur i d'altres que només veig en comptades ocasions i que enyoro, que si Bressola, feines, infància, escola... Però tenim aquella edat que ens creiem que sempre hi haurà un demà i deixem les trucades, visites o sorpreses per més endavant, creient-nos eterns, segur que a la llarga ens en penedirem, però no hi podem fer més. De la feina què dir. En tinc. M'agrada i m'ho passo bé. D'acord, d'acord. Tampoc passaria res si amb una bona rifa pogués anar fent, reconec que em costen els matins i sé que podria estar malament. L'entorn m'ho demostra cada dia. Però sé que sóc un privilegiat. Faig el que m'agrada i com m'agrada.
I malgrat visc bé, sóc feliç i em sembla que tinc tot allò que vull, que tinc una vida tranquil·la, ordenada i relaxada, sóc dels que reclama la Independència. Dels que la desitja fermament. Millor potser difícilment m'anirà, segurament el contrari, car alguna maldecap de més tindré, però el sentiment és profund i senzill alhora. Difícil d'explicar.
La Independència possiblement no la necessito, malgrat les millores que entreveig,  però la vull. Perquè sí! Perquè no em cal justificar. En canvi ells, perquè em quedi, sí  que m'han de seduir!