Fita aconseguida

Una segona versió del castell de Calders.

Dibuix de Jordi Canet

Poc més de dues setmanes després d'haver començat a cercar mecenatge per editar la novel·la "El senyor de Calders", la fita ha estat assolida. D'aquí a unes setmanes, encara falten dies per acabar el període proposat i potser algú més voldrà afegir-se al projecte, aquesta anirà a impremta. Ara només resta, un cop ja és segur que es farà, els retocs formals. Acabar de decidir com serà la portada, la lletra emprada, els espais deixats, si hi haurà més o menys imatges i després, amb tot ja embastat, esperar que surti del forn.
I mentre espero dolçament que passin els dies, amb aquell rau-rau a l'estómac que em durarà fins que senti els primers comentaris dels lectors, gaudiré sabent que aquest projecte que vaig començar fa uns anys, l'hem acabat entre molts, perquè sense el suport de molta gent aquest hagués restat tancat en un calaix, com molts d'altres, que les pors fa que deixem aparcats per més endavant, a l'espera de temps millors o d'un cop de cap definitiu.
Pel camí força gent m'ha ajudat. Alguns assessorant-me, d'altres corregint-me, encara d'altres donant-me suport en el dia a dia i molts, més dels que em pensava, apostant perquè aquest veiés la llum esdevenint mecenes. A tots ells i elles, gràcies. Gràcies de tot cor.

Cal fer net

Fa fàstic. Pena. No hi ha dia que ens llevem i no hi hagi un cas nou de presumpta corrupció. Notícies i més notícies d'éssers sortits del clavegueram polític que juguen a ser immunes. I se'n surten. Fan i desfan a pler. Perquè saben que en aquest país de pandereta, on encara hi ha qui és capaç de defensar la tortura d'un animal com a art i no enrogeix, ningú plega per cràpula. I el més penós és que treuen pit. Borden, aleshores cavalquem. I etziben la frase aquella que si s'hagués patentat, poc ric que es faria el seu autor. Posaré una querella, canten un i altre cop. I passen els dies i les querelles s'estudien i es mediten i es pensen i potser es posaran. Però en el fons, juguen amb les paraules. Cerquen subterfugis lingüístics on aferrar-se. El Zaragoza va contractar l'empresa de detectius però ben bé no era per això que va descobrir, i ara, i tement una reacció irada de la dona de plàstic l'excusa de no haver denunciat l'hereu de can Pujol. Què sinó! Mentre, el Rajoy que diu que tot menys alguna cosa és mentida. I es queda tant ample. Cínic!
El cert és que en aquest Estat si hi ha una cosa transversal, que afecta als d'aquí i els d'allà d'igual manera, és la corrupció. El Duran ara té la barra de dir que si fos imputat plegaria. També va dir que si Unió ho era ho faria, però la senilitat el disculpa, és clar i ell segueix de diputat. Una altra fugida endavant. El Navarro que un imputat ha de plegar, però el Bustos allà, aferrat a la mamella. I encara que tota aquesta trepa nefasta, pútrida, fètida, gangrenosa, llefiscosa, odiosa, supèrflua, resti allà, el procés sobiranista no es perdrà per uns polítics desgraciats, perquè el procés d'alliberament nacional neix de la ciutadania i ells no ens desil·lusionaran, perquè no capitalitzen el nostre desig. Són actors prescindibles. Llast pel camí cap a Ítaca.
El pas ja està fet i si de camí cap a l'Estat propi deixem uns quants polítics pel voral, millor que millor, que en sobren i anirem més ràpids. Deixeu llast, que ens enlairem!

Què hi ha de real a "El Senyor de Calders"?

Torre de la Manresana, a Els Prats de Rei

Ara fa poc més d'una setmana vaig penjar a mecenix, un portal de mecenatge, la novel·la titulada "El Senyor de Calders". En aquests nou dies s'ha arribat fins a un 75% del necessari per tirar endavant el projecte i és molt engrescador. Exageradament engrescador.
Ara que veig que potser sí que s'acabarà fent, no negaré que d'entrada tenia els meus dubtes, m'agradaria explicar més coses de la novel·la, però sense desvelar res. Potser explicar com l'he anat fent.
Ja vaig explicar que em vaig documentar força per fer-la, que vaig llegir molt i vaig demanar més a qui creia que em podia assessorar. Fruit d'aquesta recerca, inevitablement em trobava amb personatges i fets que em seduïen i que d'alguna manera o altra volia incloure a la trama.
De personatges n'he pres de diferents llocs. Uns, més que trobar-me'ls pel camí, que també n'hi ha, els he anat a buscar. Per exemple, si en un moment o altre es feia un mercat, aleshores anava a cercar aquells personatges que necessitava, ja fos un barber o un ferrer en documents de l'època. Altres personatges me'ls he trobat pel camí mentre indagava i a vegades, m'han captivat tant, que m'han condicionat el desenllaç de la novel·la. Un d'aquests és en Ramió, l'abat de Sant Benet en un dels moments més importants del cenobi.
Pel que fa als indrets per on passa la història un dels exemples més clars de com he intentat contextualitzar la trama és potser el mas de l'Angle o la torre de la marca. En el primer cas, del mas, un dels primers de Calders però només mencionat en certs documents, sense cap descripció exhaustiva, he hagut de recórrer a d'altres indrets per poder imaginar-me'l. Així doncs, he hagut d'anar a un dels pocs masos de l'època estudiats, el mas de Vilosiu al Berguedà. En el segon cas he pres de referència la Manresana, una torre medieval situada a Els Prats de Rei.
Bàsicament el que he fet ha estat prendre personatges històrics i indrets de l'època, i amb uns personatges imaginaris, a mode de fil de cosir, he anat lligant la història, però de manera que els fets més rellevants fossin reals i la trama argumental novel·lística la part imaginària. Al final, el vestit, ha estat, si més no, molt divertit de fer.

Per ELL

Li faig ganyotes. No entenc perquè d'aquesta absurda mania dels grans de fer ganyotes sempre que estem davant d'un nadó. Però hi caic de quatre grapes. Li trec la llengua, arrufo el nas, somric i si normalment em sentiria estúpid fent aquest teatre, massa racional que és un o amb un sentit del ridícul excessiu, la seva reacció, dos enormes ulls que s'obren de bat a bat i una rialla ben ample que es dibuixa, fan que segueixi fent l'estruç. I convençut. Però avui marxo una mica. O molt. Un núvol m'enfosqueix la rialla. Perquè penso en aquells que no tenen aquesta sort. I el cap se me'n va cap a uns amics d'uns amics. Uns que enmig del dia més feliç imaginable s'han despertat del somni a garrotades i l'alegria que havia d'omplir les seves vides amb colors, s'ha apagat. Hi ha estels que duren poc. Un instant. Un sospir. I el cap podrà raonar moltes coses, trobarà mil arguments, valorarà i sentenciarà, però el cor de segur que no hi estarà d'acord i ambdós hauran de conviure, com fins ara, però amb un dolor més gran, que no per entès és menys punyent. Els estels haurien de brillar fins al final. Cremar tota la matèria possible i al final, quan ja no restés res, desaparèixer, ja fos amb un final brillant o un de discret. Però la combustió hauria de ser màxima. Hauria de ser total. 

Veig el meu fill i penso en ells. En el que deuen pensar, el que deuen passar. I no en sóc capaç. És impossible. Si només una malaltia comuna ja m'era punyent, com seria la mort? Com seria la pèrdua? No ho sé. No en sóc capaç ni ho vull pensar. La meva imaginació té un límit i aquesta és la frontera. L'ordre natural de les coses hauria de ser respectat, si més no en aquest cas, en la resta, podem negociar, però hi ha una jerarquia que hauria de ser sagrada, mes res és definitiu. 

Què puc dir? No tenim al diccionari mots suficients, tampoc la seva combinació pot expressar allò que es pot sentir en aquests casos, caldria inventar nous mots, noves paraules, noves combinacions, però ningú n'és capaç. Qui posaria nom a allò que és innombrable? 

Ara bé, cal ser forts diran. I jo dic, on cercar la força quan t'has quedat buit?

Caminada d'hivern de Calders

Avui hem organitzat amb el Centre Excursionista de Calders, el Cargol, la Caminada d'hivern. Cants de sirena deien que potser l'hauríem de suspendre a causa del fort vent bufava per tot arreu, emportant-se torretes, contenidors i tot el que arreplegava, però finalment hem decidit tirar-la endavant. L'únic canvi ha estat que les botifarres, en comptes de coure-les a Sant Amanç, una masia ben situada enmig de camps i boscos dalt la carena, hem decidit fer-les a la plaça, malgrat el risc de donar-les fredes als excursionistes, però la por a un incendi era massa gran.
Ja de bon matí, abans de les vuit, la caminada començava a les nou, hi havia força moviment a la plaça. Un degoteig constant que al final s'ha concretat en 170 persones. Gent que ha fet la caminada malgrat el vent i ha gaudit d'un dia lluminós i fresc, idoni per a caminar, sobretot tenint en compte que el sol acompanyava durant tot el recorregut. També és cert que el recorregut passava per la banda solella de Calders.
La sensació és que aquesta ha agradat força. El recorregut feia setmanes que el preparàvem, algun tram fins i tot, l'hem netejat amb einam i al final la volta ha quedat rodona, valgui la redundància. Res doncs, que la millor compensació de la feina que porta organitzar un d'aquests actes és, d'una banda veure la solidaritat que desperta entre entitats ( Calders bike ens ha cedit material que els sobrava de la senglanada ) i persones del poble i de l'altra la satisfacció de la gent el dia de la caminada.

El senyor de Calders

El castell de Calders. Dibuix fet pel Jordi Canet
 a partir de les descripcions de la novel·la.

He fet el pas. Després de temps madurant aquest projecte, m'he decidit a fer el salt.
Tot va començar fa temps, amb una llavor que es plantà a base de petites estades en aquesta comarca. De més jove el Moianès representava per a mi un espai de gaudi. Un espai de descoberta i llibertat. Enmig de cursos tediosos i llargs, de disciplina i deures, les estades a l'estiu a Monistrol i més endavant a Calders, eren com una alenada d'aire fresc. Un parèntesis al dia a dia organitzat i estipulat, amb marge per a les il·lusions i els desenganys, als jocs i a les descobertes. Un lloc per ser el jove que el sistema educatiu amaga, el noi amb dret a perdre el temps tot mirant el curs del riu, a viure els amics o a somiar despert sense cap més pressió que la del present immediat.
La vida dóna moltes voltes i anys després vaig venir a viure a Calders. De la memòria sortiren a passejar fantasmes d'aquells anys de gaudi i poc a poc, vaig anar descobrint un territori que la flama de la tendra joventut m'amagava: Racons carregats d'història, personatges misteriosos, indrets per descobrir...
Sense un objectiu clar vaig començar a voltar el territori. A descobrir-ne els tresors i a la llarga, una sed de coneixements m'empenyé a cercar informació d'aquests. Vaig començar a llegir tot allò que trobava de Calders i els seus encontorns i un llibre em portava a l'altre i així amuntegant-los. A més a més sempre que podia recorria al Jaume Perarnau, coneixedor del territori, perquè m'aclarís un o altre dubte i m'ajudés a descobrir el país.
Carregat d'informació em vaig llençar a escriure una novel·la. Tot el que havia escrit fins aleshores, naixia del dia a dia, però cap estava bastit des d'un coneixement històric i em semblà un repte bonic i alhora esfereïdor. Un repte titànic. Era la manera de posar blanc sobre negre a tot allò que havia après. Valer-me d'uns personatges reals que juntament amb d'altres d'imaginaris, m'anirien acompanyant a través del temps a un indret inhòspit i hostil. La intenció era descriure aquells anys foscos de Calders i per extensió del país, però lluny del manual d'història, només amb pinzellades de l'entorn a poc a poc. Com un xarop, a petites dosis.
Amb el text ja acabat i revisat, d'una banda a nivell històric pel mateix Jaume i de l'altra a nivell lingüístic per la Montserrat Torra, m'he decidit editar-lo des d'un portal de mecenatge, MECENIX. Una aposta que el temps dirà si és encertada o no, de moment però, ja he llençat la pedra, sense amagar la mà i ara esperarem a veure què passa.

A l'hivern...

La passa. Només el nom ja fa ràbia, perquè el seu nom genèric ja et diu que no te n'escaparàs a menys de que estiguis de sort. I així és. Enguany una setmana de febre força alta, mal de cap i mal d'ossos. Víric diuen, que és tant com dir que no en tenen ni punyetera idea d'on ve i, pitjor encara, ni la més remota idea de com acabar-ho. Senzillament, podem maquillar els símptomes. Atenuar-los. Febre alta, antitèrmic. Tos de carreter, mucolític. Mal general, calmant.  Fred, tapa't. I anar passant els dies i les nits de la millor manera possible fins que desaparegui.
Però això no és el pitjor de tot. El pitjor és que no et passi a tu, que li passi al teu fill i haver d'esperar que la passa, passi, perdoneu la redundància. Perquè és així, cal passar-la, com la vida, cal viure-la. Però malgrat saber que és una passa més i que només cal paciència i abric, costa veure'l amb els ulls envidriats la mirada abaltida, la veu rogallosa després d'una nit d'estossecs i l'ànim aixafat. Dol. Preocupa. Però és la passa i, per sort, més que en passarem.