Pedraforca ( 2.506 m. )

Avui hem anat amb el Dani i la Montse a fer el Pedraforca. Primer ens plantejàvem anar al Puigmal, però sabent que hi havia neu al Pedra ens hem arriscat. I l'hem encertat. És un dels cim que tenia més ganes de fer amb esquís.
Hem deixat el cotxe al mirador de Gresolet i amb els esquís a l'esquena hem enfilat cap a la tartera. Al primer tram fins al refugi, per dins del bosc, hi havia poca neu, però després, poc a poc ha anat augmentant. Al capdavall de la tartera ja hi havia una capa fina contínua de neu però no prou densa com per calçar-nos els esquís. Hem hagut de pujar uns 100 metres més fins que hem trobat prou neu per posar-nos els esquís i després, voltes Maria amunt.
A mesura que pujàvem la neu s'anava endurint, fins al coll, on era llisa i dura. Un cop al coll ens hem tret els esquís i amb els grampons i els piolets hem acabat de pujar al cim. És una pujada força inclinada amb algun flanqueig curt, però la neu, ja molt tocada pel sol, estava en òptimes condicions. Des de dalt teníem una vista esplèndida. Cap núvol.
La baixada fins al coll l'hem fet xino-xano, pendents de no relliscar i un cop al coll, l'esquiada, com ens esperàvem. El primer tram amb neu un poc glaçada, fantàstic. Lliscant de meravella. Més endavant hem arribat a un tram on hi havia trossos gelats amb d'altres amb crosta, d'aquelles que si hi intentes girar, se't trenca i caus, com ens ha passat vàries vegades i al final, tot ja era poc esquiable, així doncs ens hem carregat altre cop els esquís a l'esquena i cap avall on hem menjat una deliciosa sopa, escalfada allà mateix amb un fogonet, feta pel Dani la nit abans, acompanyat amb unes olives i una cervesa. Un triomf.  Un èxit de sortida .

  

Dividits en silenci

La flamant dona de plàstic, si no saps on vas, al rebuig aniràs, o el policia bo dels ciutadans del món, sobretot d'Espanya, deien que amb el procés sobiranista es dividia el poble català. Que es creava un conflicte on no n'hi havia i es trencava el consens i la convivència a Catalunya, forjada amb aquella Constitució nascuda de la por de la transició, que algú o altre va votar, per voler exercir el dret a decidir.
Doncs bé, jo li diria que voltés més. Que el problema no és que es divideixi, que per cert ja ho està el país de dividit, sinó que els silenciats, parlen, però des del respecte a l'altre, sense escarafalls ni amenaces vagues, senzillament, expressant-se amb llibertat i serenor. Volem posar les cartes sobre la taula. La divisió que ells temen ve perquè una part del país, qui sap si una gran majoria, no volen que ho sapiguem, pensa en clau catalana i no calla com fins ara, i aleshores es fa visible que aquell pensament únic, aquella falsa unitat estatal, no existeix i els molesta descobrir que els creixen els follets sota l'estora i que la utopia de l'estat només se la creuen ells.
De divisió sempre n'hi ha hagut i el tema independentista no és com agitar una pastanaga al davant de quatre eixelebrats i que tothom s'hi apunti. En som i n'érem, el que passa és que potser fins avui no ens han volgut escoltar ni els ha calgut. Ens han silenciat i ara que veuen trontollar el seu castell de naips, aquest estat construït a base de silencis, amenaces i coaccions, temen perquè saben del potencial nacional català i tenen por que com una onada gegant els passi per sobre i se'ls emporti. Per això no volen que el poble decideixi, perquè ens prefereixen dividits però callats que lliures i sorollosos.
Per cert, diguin el que diguin, malgrat els cinc Judes, els socialistes han decidit que el poble català no té dret a decidir, és a dir, per a ells, som inferiors al poble espanyol.

Vomiteu

Vomiteu

Hi ha cançons que amb el temps no només no passen de moda sinó que esdevenen de més rabiosa actualitat. Una és aquesta, el Vomiteu. Una cançó escrita pel Dani Sagrera i que Van de Vinatxo va prendre -amb permís, és clar- i després d'alguns arranjaments va incorporar al seu repertori. L'original era només amb guitarra, una cançó reivindicativa de cantautor. 

Un vespre, no recordo on, si que sé que fa força anys, en Dani ens la va cantar orgullós i la primera reacció dels que l'escoltàrem fou dibuixar un lleu somriure mentre ell, a mesura que enllaçava les estrofes, s'anava encenent i esverant. Ell és així. El cert és que hi havia i hi ha una certa complicitat entre nosaltres i el fet de saber, sense que ens ho digués, a qui es referia, ens feia ser partícips de la cançó. Vèiem les cares de polítics locals dansar davant nostre a cada estrofa. Algun, fins i tot, avui està al Parlament, malgrat tot. 

Ara, amb els anys, el ventall d'objectius potencials ha augmentat i quan l'escolto, les seves fesomies m'apareixen, els d'abans altre cop, els d'ara, tot seguit.

Gràcies als premis Enderrock 2013 i si aquesta surt força votada, potser viurà una segona joventut. Jo, per si de cas i veient com està el panorama polític, ja l'he votat. Animeu-vos!

Remeis tradicionals

M'explicaren que era un remei usat força sovint. La cura per gairebé tot. Quan a casa algú no es trobava massa bé, ja fos per una baixada de tensió, un mareig o una indisposició, l'àvia, la darrera que en féu un veritable ús, anava al bany i tornava amb una petita ampolla d'aigua del Carme. Alcohol pur. Un glopet o una cullereta amb sucre i tot es veia diferent. També es podia usar un altre dels remeis tradicionals. Un got de llet calenta amb una cullerada de mel i el catre de company. Infal·lible per gairebé tot i més políticament correcte. O bé el més clàssic de tots plegats, més econòmic i més expeditiu. Davant de qualsevol mal anímic o dubte transcendental, el clatellot o mastegot i passa que t'he vist. Especial per a reconduir situacions.
Sigui quin sigui el mètode escollit, potser ja començaria a ser hora d'aplicar-lo al Navarro i als dirigents socialistes per extensió. Avui el sentia a la ràdio i he trobat els seus arguments, per no adherir-se al pacte sobiranista, poc més que patètics. Perquè com ja ens tenen acostumats naveguen en dues aigües. En la inconcreció  perpètua i el tacticisme de partit.
Diuen que el dret a decidir s'ha d'exercir amb el vist i plau dels espanyols, els mateixos que truquen i fan pressions de sota mà perquè les seleccions nacionals no puguin competir internacionalment ( Fresno ), la llengua no sigui oficial a Europa, l'AVE prioritzi la línia Toledo-Albacete amb una mitjana de nou passatgers diaris, es denunciïn Ajuntaments per no tenir l'estanquera al balcó... I així un llistat de greuges llarg i obert.
Segons ells, hem de confiar el nostre esdevenidor a aquests personatges. Déu n'hi do. Un brindis al sol. Em recorda aquell cartell que hi ha a alguns bars i botigues on es llegeix: "Avui no es fia, demà sí."    

Tossa Plana de Lles ( 2.916 m. )

Fa uns dies vaig fer la primera sortida amb esquís de muntanya de la temporada. Després de les darreres nevades i en una pausa del mal temps, vàrem decidir anar a fer la Tossa d'Alp amb la Montse.

El viatge se'ns va fer llarg, sobretot perquè pujant cap a Cap de Reg ( 1.986 m. ) vàrem haver de posar les cadenes. No hi havia massa neu, però  prou com per a no deixar-nos avançar. Resumint, que fet i fotut arribàrem al refugi cap  a les onze tocades. 

Un cop amb els esquís ja calçats, vàrem enfilar cap al refugi del Pradell ( 2.120 m. ). S'hi pot arribar per pistes d'esquí de fons, però com que fan més volta, vàrem anar per corriols i senders ben marcats que passen pel mig del bosc. 

Fins al refugi es veia la traça. No massa però es podia seguir. A partir del refugi, tot i que podíem prendre les pistes fins el coll, vàrem decidir seguir per corriols, ara ja obrint traça. Mig metre de neu pols i sense gaire base. De tant en tant notàvem com els esquís rascaven amb alguna pedra i l'estómac se'ns encongia, però es pujava bé. 

A uns 2.300 m. es surt del bosc i a partir d'aquí, ja s'enfila per un pendent suau cap al cim. És un d'aquells cims que no veus el capdamunt fins que no hi ets. Superes un petit desnivell i et sembla que ja ets al cim, però darrera de la pala, una altra pala i així unes quantes vegades.

Dalt del cim hi havia una vista fantàstica dels Pirineus nevats, tot i que el fort vent que bufava i havia bufat, s'havia emportat força neu. La sensació de fred era força acusada. 

De baixada al primer tram hi havia força neu i estava un pèl gelada, fet que feia que anés bé per lliscar, però un cop perdíem alçada aquesta es tornava més irregular i amb alguna pedra que sobresortia.

Per ser la primera sortida però, va estar molt bé. Vàrem treure el ventre de pena i tampoc vàrem fer massa malbé les fustes. Al cotxe vàrem arribar contents i cansats. Molt contents i més cansats.

Sobre el terreny de davant de l'escola i les diferències de preu

Fa unes setmanes, després de l'acord entre l'Ajuntament de Calders i uns particulars per un terreny de davant de l'escola, sortia una notícia al Regió7.

Avui, la rèplica. Aquest és l'escrit que s'ha passat al regió7 i a manresainfo.cat La diferència notable. Un, el portal web, el transcriu literalment, l'altre,  el de paper, interpreta. Què hi farem. 

PUNTUALITZACIONS A UNA NOTICIA

Arran de la notícia Calders pagarà 200.000€ per tancar vuit anys de litigi per l’accés a l’escola apareguda al diari Regió-7 en la seva edició del dia 20 de desembre de 2012, els sota signants, ex-alcaldes i ex-regidors de l’Ajuntament de Calders fem les següents puntualitzacions:

1 – Que l’any 1998 l’Ajuntament de Calders va adquirir, registrar i escripturar legal i lícitament un terreny de 2’5 Ha. al seu legal propietari en aquella data i no pas a un “espoliador” com es qualifica a les persones en aquella noticia.

2 – Que és obligació de l’Ajuntament de Calders, i així s’ha actuat, defensar la legitimitat de les diferents propietats i interessos municipals per davant dels interessos particulars.

3 – Que l’any 2004 l’Ajuntament de Calders si que va atendre les reclamacions fetes pels demandants que van aportar una escriptura de l’any 1908, tot i que l’ajuntament n’era propietari des del 1998, a l’igual que ho era i ho continuen sent, amb les mateixes escriptures i segregacions, la Cia. Telefònica i dos particulars (als quals els demandants no han reclamat mai res). Aquesta resposta va seguir el mateix sentit i argumentació que tots els ajuntaments anteriors havien realitzat.

4 – Que l’Ajuntament de Calders no ha fonamentat la defensa dels seus interessos en base “a una sentència de l’època franquista” com de forma arbitrària i lleugera es diu en l’esmentada noticia i sí, en canvi, en base a

- Exposició pública del projecte de construcció de les noves escoles, sense cap al·legació

- Exposició pública del projecte d'accessos, sense cap al·legació

- Exposició pública de la nova revisió cadastral, sense cap al·legació

- Escriptura de compra i registre de la propietat de l’any 1998

- Declaració jurada de la Sra. Antònia Cortés Oliveras, besàvia dels demandants, de data 26 de novembre de 1952 en que reconeix la no propietat de l’esmentat terreny

- Certificat del secretari municipal i de l’alcalde de l’any 1978

- Escriptura de compravenda i posterior segregació de Telefònica de l’any 1979

- Escriptura de compravenda i posterior segregació de l’any 1991

- Certificat cadastral 6674102DG1267S0001LB.

La Candidatura Democràtica de Calders, des del 1987 fins al 2011 al capdavant de l’Ajuntament de Calders, ha fet sempre defensa dels seus interessos públics, malgrat això algú ho consideri un “malson que mai s’hauria d’haver iniciat”, per davant dels dubtosos interessos de particulars. Sí que es pot retreure a anteriors ajuntaments, i així ho acceptem, el fet de no haver defensat amb major fermesa i contundència els drets sobre aquest terreny no edificable, però de cap manera el fet de disposar d'uns terrenys en base a una suposada “sentència franquista”.

5 – Tot i que la sentència en cap cas diu que s’hagi d'indemnitzar a la part demandant, i molt menys per l’import a que s’ha arribat a l’acord al que es fa referència, bo i entenent que calia defensar judicialment els interessos de l’Ajuntament de Calders en totes les vies i opcions que encara eren obertes i que l’actual equip de govern ha declinat fer-ho, els sota signants reconeixen tot el dret i legalitat de l’opció acordada pels set regidors de l’actual equip de govern però volen deixar ben clar que la opció presa és una de les tantes possibilitats que hi havia i que, per tant, aquesta decisió és i serà responsabilitat única i exclusiva dels regidors que hi van votar a favor.

6 – Que acceptant i respectant la lícita però discutible voluntat de l’actual equip de govern d’arribar a un acord pactat amb la part demandant per a indemnitzar els 1.084 metres quadrats no edificables reclamats, discrepem en el fet de “comprar-ne” 2.671 metres quadrats (on són? d’on surten?) si solament es reconeixien judicialment a la part demandant aquests 1.084 metres quadrats no edificables. Discrepem igualment en el valor econòmic acordat de 200.000 € per a un valor cadastral reconegut l’any 2011 de 37.407 €.

7 – L’actual alcalde de Calders esmenta “que ha mogut cel i terra per arribar a un acord i no haver d’aterrar part del complex de l’escola”, doncs cal dir que això no és cert ja que des de la primera sentència (any 2008) s’exclou explícitament qualsevol afectació o reclamació sobre el “complex de l’escola” i sí solament sobre els accessos no edificables.

8 – Es fa referència, també, a una suposada “bona voluntat per arribar a un acord econòmic , que en cap cas compartim ja que per a un terreny no edificable i cadastralment valorat en aquella data en poc més de 30.000 € se'n demanaven, en prova de “bona voluntat”, segons escrit de data 16 de desembre de 2009, 350.000 €, quantitat que en cap cas, efectivament, no es va atendre ni negociar entenent-la del tot abusiva i especulativa i considerant, un cop més, que calia prioritzar sempre els interessos públics de l’Ajuntament de Calders i no pas els guanys desproporcionats i injustificats d’uns particulars als quals l’actual alcalde defensa públicament per davant del propi ajuntament al qual representa.

9 – Que el fet d’haver de destinar les subvencions que l’Ajuntament de Calders pot rebre de la Diputació de Barcelona per al que resta de legislatura per a abonar aquests 200.000 € pactats entre l’actual ajuntament i uns particulars per a un terreny no edificable és una decisió única i d'exclusiva responsabilitat de l’actual equip de govern.

10 – Que tot i compartir aquest escrit nombrosa gent que no ha estat mai a l’ajuntament de Calders aquest el signem solament les persones que al llarg dels anys han tingut alguna relació o responsabilitat a l’ajuntament de Calders i, directa o indirectament, amb l’esmentada noticia i les manifestacions fetes per l’actual alcalde.

11 – Que tal i com s’ha fet fins ara, aquest és el primer i últim escrit públic que de forma col·lectiva es fa, a la vegada que continuarem mantenint-nos com fins ara, fora de qualsevol opinió o manifestació pública relacionada amb altres temes de la política municipal entenent que aquesta és la millor manera de donar total legitimitat democràtica, absoluta llibertat i plena i exclusiva responsabilitat de les decisions i acords que els actuals regidors a l’equip de govern prenguin de la forma que considerin més adient i oportuna per al futur del nostre poble.

Calders, 14 de gener de 2013.

Pere Aguilar Vall (regidor, 1987-1995)

Conxita Capsada Palomas (regidora, 2007-2011)

Jaume Carné Coll (alcalde, 1995-1999 i regidor, 1991-1995)

Lurdes Castells Centellas (regidora, 1999-2007)

Montse Castells Centellas (regidora, 1995-1999)

Rosa Mª Coll Ponsa (1ra. Tinent d’Alcalde, 2003-2007 i regidora, 1995-1999)

Xavier Costa Segarra (1r Tinent d’alcalde, 2007-2011 i regidor, 2003-2007)

Jaume Perarnau Llorens (alcalde, 2003-2011)

Sergi Pich Cañisà (regidor, 2007-2011)

Elena Planas Coll (regidora, 2007-2011)

Martí Saladelafont Galí (1r tinent d’alcalde, 1995-1999)

Xavier Valldeperas Nuri (regidor, 1999-2003)

Xavier Picanyol Rius ( regidor, 1995- 1999 )

Fem pizza

Una de les satisfaccions que tinc com a mestre, a més del treball ben fet amb els infants i el tracte amb les famílies, és el reconeixement en forma de publicació d'algun treball fet a classe. És tancar el cercle, un treball que neix a l'aula, creix a poc a poc i acaba publicat en alguna revista educativa.
Moltes vegades em queixo, perquè ho veig i ho sé, que molts mestres fan feines molt interessants i engrescadores a l'aula, però malauradament no tanquen el cercle. La seva bona feina es queda dins de les quatre parets i no se'n poden aprofitar d'altres mestres. No en fan difusió. I em sap greu, perquè les experiències d'uns, poden donar noves idees a d'altres i tot enriqueix. A més a més si es difon el que es fa a les aules, potser i només potser, aconseguirem que es valori més aquesta professió i de retruc la nostra escola tan maltractada.
Aquest mes m'han publicat un article i em fa molta il·lusió perquè és un treball de matemàtiques i m'agrada. M'agrada perquè quan el vàrem fer m'ho vaig passar molt bé i crec que els nens i les nenes també, de manera que escriure'l no em va costar. Només vaig haver de deixar-me anar i el text va fluir. Un cop acabat el vaig enviar a la revista Guix, amb qui ja havia tingut tractes, perquè em venia molt de gust explicar-lo i compartir-lo. Perquè quan t'ho passes bé fent alguna cosa, almenys personalment, t'agrada compartir-ho.