Un concert esperat

Fa més de mig any, què dic mig any, potser un any i tot, que li van regalar al Berenguer el cd dels The Penguins. I com explicava fa temps el Tinet que li passava a ell, al nostre cotxe sovint sona la seva música. Molt sovint.
Fa cosa d'uns mesos vàrem saber que tocarien a la festa major de Manresa, a l'Alternativa, justament ahir.
Una setmana abans del concert li ho vàrem recordar, ja li havíem dit que vindrien i des d'aleshores, cada dia, tard o d'hora, demanava si a la nit seria el concert i quan la resposta era que no, demanava quan faltava. I amb els dits comptava. I dia a dia se li il·luminava la cara. Arribat el dia del concert es mostrà tot el dia molt esverat. Entre content i nerviós. Pensant-hi de tant en tant i fent comentaris. Minuts abans del concert dormia com un soc. El viatge en cotxe fins a Manresa es fa feixuc des de Castellar, però un cop va sentir que els músics sortien, obrí els ulls emocionat. I poc a poc anà entrant al concert. Primer deixondint-se des del cotxet, però al cap de poc, ballant i rient. Fent gestos i demanant cançons amb la cara il·luminada veient els seus músics. Un concert esperat, d'aquells que et saps les cançons, coneixes els músics i n'esperes la coreografia.

Ahir, al concert, vàrem encetar una etapa que segurament s'allargarà. S'allargarà força anys. Tenim al davant, aquest era a la tarda, els propers també, però aviat ja no, força viatges amunt i avall. Esperant a la sortida o a dins també ballant. Cada època tindrà la seva demanada. I sí, també ballant, perquè malgrat un sigui dels que li agrada mirar-s'ho tot tranquil·lament, escoltar la música i moure un peu al compàs d'aquesta tot assaborint una cervesa o un refresc, el fill demana i, què no faríem per un fill? 

Pollegó Inferior del Pedraforca ( 2.436 m. )

Al peu de la Gran Diagonal

Avui hem anat amb el Valentí i la Montse a fer el Pollegó Inferior del Pedraforca. Perquè ens entenguem, mirant l'enforcadura, la banya de l'esquerra. Era una ascensió que em feia força il·lusió. Sobretot perquè he anat molts cops al Pedraforca però sempre al mateix cim, al Superior, al de la dreta.
Hem sortit ben d'hora i hem deixat el cotxe a l'àrea de pícnic ( 1.335 m. ) , un parell de quilòmetres abans del Mirador de Gresolet. Des d'aquí puja un corriol ben dret fins al peu de la tartera on ens desviem cap a l'esquerra. El camí va agafant pendent, zigzaguejant entre arbres i amb algun tram que hem de posar mans. Sortint del bosc arribem al mirador de la Joaquima, on prenem el corriol que es desvia, deixant el camí principal, i voreja el pollegó. Passa per sota de les vies d'escalada, unes parets dretes i llargues que semblen difícils d'escalar. Poc després arribem a la Gran Diagonal. És una ferida oberta a la roca que la talla en diagonal i s'enfila cap amunt, de grau II. L'ascensió es fa força bé, entre herbes que punxen força, bones nanses i terrassetes de terra. Una grimpada distreta i segura.

La darrera canal

Un cop superada la Gran Diagonal, al cap d'amunt hi ha un tram equipat amb cadenes, arribem a un collet. Aleshores, en comptes de seguir pujant flanquegem fins a una tartera que anem resseguint per la dreta. A mitja tartera trobem una altra canal que s'enfila. Bona part del recorregut, fins aquí, està marcat amb fites. A partir d'aquí la intuïció i una fita a l'entrada de la canal ens marca el camí, tot i que al capdamunt es bifurca. La bona és la de la dreta. Sort d'un cordino que ens indica la ruta a seguir. És una canal força dreta, entre herbes i pedres, fins que arribem al pas més complicat, de grau III, a superar. Passat aquest ja només ens queda altre cop una pendent pronunciada però ample, que segueix terrasses fins al cim.
És un cim magnífic. Des d'aquí es veu la gernació de gent del superior, però tranquil·lament. Sols. En silenci excepte el passar d'algun trencalòs confiat.
De baixada anem seguint unes marques força desgastades de color verd que ens porten altre cop al mirador de la Joaquima on desfem el camí.

Des del cim. Al fons a l'esquerra el cim principal i al mig, la tartera que baixa.

És, com no, una sortida que val la pena. Té un punt de complicat, per la grimpada i perquè hi ha trams on costa trobar el camí. Però és distreta. No massa aèria i amb bones preses. Un d'aquells cims que quan arribes a dalt et sents cofoi d'haver fet, amb força desnivell, 1.110 metres i poc freqüentat. Un regal de final de vacances.  

De separacions amistoses

Hi ha països on regatejar és obligat.

Avui ens hem separat. Des que vaig tornar de la Catalunya Nord li havia estat fidel. Sóc així. Em costa canviar. Però després de les últimes jugades, vaig decidir trencar l'amor que ens havíem promès.
Aquest matí, quan he anat a acomiadar-me, per signar papers, m'han enviat primer a parlar amb la Maria. La prova de foc. Suposo, i potser sí que sóc desconfiat, que si m'hagués dit Paula m'haurien enviat a parlar amb el Ramon. Estratègies de mercat, ho accepto. No la coneixia. Era el primer cop que la veia i com sempre, ha començat ensabonant-me. Ensabonant l'entitat. Caiguda d'ulls inclosa i aquell parlar com si fóssim amics de sempre. Vells amics. Però un que és caparrut o si més no d'idees fixes, els cants de sirena no el sacsegen. Si més no aquests. Aleshores, veient que la tàctica de fer-te sentir malament, com si els deixessis penjats a ells que mai ho farien, no ha funcionat, ha passat a l'atac. A l'oferta. Si cal et donarem això i allò i allò altre. I cada cop més. I cada cop millor. Però si bé l'Ulisses es va lligar al major per poder sentir els cants de sirena i no defallir, un servidor anava repassant mentalment la jugada per no caure al parany tot aferrant-se a la cadira amb les dues mans. I ho he aconseguit. I he marxat digne i emprenyat. Com sempre que els visito, perquè em fan sentir ruc. Sobretot perquè en aquest país només quan fas un cop de porta et respecten. Et tenen en compte i un servidor està avesat a la confiança. Si em dius cinc són cinc i no estic acostumat a regatejar. Ni en sé ni m'agrada. Perquè quan rebaixen el preu m'estan dient que fins aleshores em prenien el pèl. M'estafaven. M'utilitzaven. Però funcionen així. Malgrat anar vestits amb corbata i americana o vestit i canalé no deixen de ser comerciants, subhastadors, regatejadors, fenicis. I encara que no m'agradi, cada cop anirem més cap al mercadeig. El proper cop, l'onze de setembre i veient com actuen tots plegats i les reaccions d'uns i altres, jo començaria tancant la porta, després, quan tinguem la pilota al nostre terreny, ja en parlarem. Oi tant que en parlarem.

Sopant a fora

Restes de calor que ja no marxaran, malgrat la brisa nocturna, la marinada a Calders. És un combat silent. Crònica d'una derrota anunciada, si més no per la brisa. Avui, és clar.  

Sobre la taula una crema de carbassa vellutada, saborosa. Un xic calenta, però amb temps i quatre esbufecs, es refredarà. De segon botifarra de Calders. I de company un vi de la terra. D'Artés. Avui un Solegibert. Amb cos, aromàtic i malgrat sigui un sacrilegi en ser negre, un xic fresc. Una llicència de l'època. El caldo per l'hivern.

L'escena il·luminada amb els fanals del carrer, avui s'obren els parells, demà qui ho sap, i a casa ens hi veiem, juntament amb quatre espelmes que abans la vetllada no s'acabi, només en restarà una d'encesa. Jocs de nens. El foc té quelcom, un no sé què que crida la bufera dels petits. Si més no el de casa. 

Mentre, la conversa flueix. Entre mos i mos. Un joc de tres. Mots que van i venen mandrosament, assaborint l'instant. Explicant qualsevol cosa. De fons algun grill que valent, obvia la calor i entona la seva melodia, deixant-se sentir per sobre dels mots. Trobador d'herba baixa.  

A l'estiu, al vespre al pati s'hi està bé. Molt bé.  

Que bonics són els anuncis...

Just arribar-hi. També han marxat.

Aquest matí hem anat a la Resclosa de Rubió. A fer un bany. És un lloc tranquil, net, calmat, a tocar de Monistrol de Calders. Hem agafat quatre coses i hem estat allà banyant-nos. Més o menys, perquè l'aigua, tot i que ve del parc natural de Sant Llorenç del Munt és freda. Sorprenentment freda.
És un lloc molt bucòlic, quatre ombres i tres taules per qui hi vulgui menjar. Com sempre en aquests llocs que et sembla que són isolats, desconeguts, hi ha qui hi arriba primer i t'aixafa la guitarra. Suposo que el fet que l'altre dia sortís a la tele, al Temps, hi té força a veure. Una família de Terrassa. El cotxe amb més estanqueres que la legió i de colofó, un toret ben perfilat. Ara, excepte quan l'home es llençava en planxa i feia quatre crits simiescs i demostracions de bíceps, poc soroll més. Però l'alegria dura poc.
Un quart d'hora més tard ha arribat una parella ben mona, amb nena, bronzejat i roba xic de bany. Tot d'anunci. Fins i tot instal·lar-se a tocar de la nostra tovallola. Malgrat l'espai existent. A un pam del cotxet que teníem aparcat i a dos pams de l'entrepà. M'escampes la crema solar, noi? Què hi farem! Aguantar que li digui a la nena no ploris, covarda, per l'aigua freda i que petita que ets, no veus que es riuen de tu ¿? mentre et mira amb una cara de complicitat que tu no saps ni vols correspondre. I és clar que plora, adonis de llautó. Si està gelada i la nena no arriba als tres anys!
Però fins al moment la situació era salvable. Ara, un quart d'hora més tard, es veu que van de quart en quart, ha arribat un trio fantàstic. Amb dos gossos i nevera de plàstic inclosa. Pensava que ja no en quedaven d'aquests. I sí, han donat pel sac. Lucas, Lucas, no, no... Un dels gossos es deia Lucas i els crits eren perquè aquest estava passant per sobre la tovallola del pobre infeliç d'abans, el de nena, no siguis petita. Però els gossos, innocència animal, vinga campar i de tant en tant la cançoneta.  Lucas, Lucas, no, no...
Tot seguit, per continuar la festa, un personatge estrafolari. Samarreta imperi blava a punt d'explotar. Ah, i també la mateixa cançó. Nena, no ploris, no ploris. En aquest cas la nena d'uns 4 anys i també, que no està freda, nena, mira el papa... Mentiders! Si sortíem amb cacauets! Estava gelada i jo, si no fos pels tabús de l'edat i per dignitat, també hagués plorat. Només faltaria.
Hem marxat al moment àlgid, just quan devia aturar-se un autocar. Quina alegria!Quina festa! Gent de totes les edats, amb neveres, gossos, crits, porros i aquell voler compartir conversa amb desconeguts. Alçant la veu perquè tothom sentís les ocurrències divertides d'altri. Que n'és de complicat tenir pau i tranquil·litat en terres baixes i sobretot, quan aquests llocs surten a la tele. 

De càmping

Les Bulloses amb els Perics al fons

Hem passat uns dies de càmping. A tocar de les Bulloses, a la Catalunya Nord. És un càmping salvatge, al mig del bosc, a uns cinc quilòmetres de Montlluís. Les parceles són petits espais entre els arbres, emboscades i els serveis hi són escassos. Latrines i poc més. Una botiga minsa a recepció amb WIFI, venedors de pa cada matí i mercat un cop per setmana dins del càmping. Un indret fantàstic.
Està a tocar de la pista que puja al llac de les Bulloses, a l'altra banda d'on s'agafen els busos i on hi ha l'aparcament dels cotxes. És a la plana, travessat pel Tet, el riu que neix al Carlit, passa per Perpinyà i va a regar la Mediterrània. Transparent, ample, fresc, ple de meandres i net, molt net. Diàfan. Al Pla de Barres.

El Tet al seu pas pel càmping

Cap al nord es pot anar a Alta Muntanya, això sí, primer uns quants quilòmetres de pla que permeten fer excursions tranquil·les i agradables ran de riu, després ja s'enfilarà, fins a l'estany de la Pradella o les Bulloses i si les forces acompanyen i les ganes hi són, ascencions fàcils i agraïdes. Cap al sud, a pocs quilòmetres Montlluís. Una passejada ombrívola i fresca. De fons el Cambre d'Ase. Al nord, el Peric i el Carlit.
Totes les passejades ben senyalitzades, amb passeres de fusta. A tocar d'un riu ben net. Els marges, en alguns trams, reforçats amb travessers de fusta per crear espais calmats, per pescar, banyar-se o reposar. Cadascú a triar.  
Ja ho deia el meu avi, si el timbaler del Bruc, en comptes de tocar el timbal s'hagués tocat una altra cosa, com a mínim l'entorn ho agrairia. El país potser no, perquè els francesos, pitjor que els espanyols. Tenen més cap i ho saben fer més bé. Però quins Pirineus tindríem...

L'onze de setembre, jornada Independentista

No ho entenc, de debò. Les paraules que diuen, els gestos que fan, les disertacions que exhibeixen, els postulats que prenen, tot plegat, les seves accions les van desmentint. No parlo del Duran, no, que aquest ja ho tenim més que clar que és espanyol i convençut, sobretot perquè mama de la mamella i ja li va bé. Hotel de cinc estrelles entre setmana a Madrid i caps de setmana a qualsevol torre catalana de propietat. Parlo dels de Convergència. Dels de a peu. Diuen que volen la Independència, que volen un Estat, unes seleccions, un país, però a l'hora de sumar, resten. Divideixen. Esmicolen. Sembla que vulguin treure rèdit polític de tot allò que fan, que es vegi qualsevol guany de país, com a guany de partit. Bé, bàsicament crec que és això. Qualsevol guany ha de computar al seu marcador, no pas al de Catalunya i si va en contra d'aquesta, mala sort. El partit és el primer.
Des de fa anys es fa una manifestació independentista l'onze de setembre i ara que sembla que hi ha una gran majoria social que la reclama i que podria ser una jornada històrica, prostitueixen els lemes. Sembren el dubte. Creen discòrdies. Venen la diada i l'esmicolen, dient que hem de sortir al carrer per demanar el pacte fiscal. Les engrunes de l'Estat. Però que en són de curts de mires. Diuen que si no pots lluitar contra l'embat de les onades, onades independentistes, facis surf, callis i segueixis. Ells ni això. Es conformen amb les escorrialles. Busquen la derrota que els justifiqui. Que doni pes als seus postulats porucs i conformistes. Varen fer el mateix amb les maleïdes xapes del maleducat aquell que posava els peus sobre la taula del Bush, l'esquiador negat i així ens va anar. En comptes de sumar, d'afegirse a la majoria del país, de presentar-se com a líders convençuts i guiar la revolta, van pel seu compte, només mirant-se el melic i pensant en els seus interessos personals. Aleshores ja van diluir la protesta que ells mateixos lideraven. Van matar la reivindicació abans de néixer. Us recordeu d'aquell híbrid d'enganxina dels Convergents que no era el del Cat sobre la bandera europea? Quanta gent la porta ara? Quatre gats. Bàsicament van carregar-se la demanda i d'aquesta manera ja justificaven les seves pors, sense tenir en compte que ells eren el cavall de Troia. Els assassins de masses ideològics.
Ara tornem a estar igual. Quan una enquesta mostra que la gran majoria de població vol la Independència, ells tremolen. Quan l'Estat es mostra més recentralitzador que mai, ells ploren. Quan els atacs a la llengua i a la identitat vénen per totes bandes, aleshores, en comptes de tenir uns Convergents responsables, combatius, fidels, valents, al costat del país, tenim uns militants fenicis, esporuguits, capaços de vendre's per un plat de llenties i fer-nos creure que no passarem mai més fam. Quins nassos!
Enguany, l'onze de setembre jo demanaré altre cop tot el pastís. Tot pel país. No vull ni l'embolcall ni les espelmes, ho vull tot perquè és meu, perquè és de justícia i si ells volen seguir fent el joc a Madrid, perdent per sobreviure, justificant la divisió que els manté surant, cosa seva. La factura, tard o d'hora es paga i quan siguem lliures, quan passem comptes, recordarem els aliats.