Dent d'Orlú ( 2.222 m. )

Via Tapa sans dalle

Dimarts passat vàrem anar a fer la Dent d'Orlú. Vàrem sortir ben d'hora del càmping de les Bulloses i anàrem cap a Ax les Termes, on esmorzàrem. Després vàrem prendre direcció Ascou i en comptes d'anar cap al poble d'Orlú, que dóna accés a la cara sud de la Dent, vàrem anar cap a l'estany de Goulours, la vall que va per sobre. Passat aquest estany es pren una pista ran de càmping que puja zigzaguejant fins a l'aparcament. És una pista que passa per entremig d'un bosc fantàstic d'avellaners i avets. El sotabosc es veu impecable, sembla que està esperant caçadors de bolets. És un bosc tranquil, ombrejat, que convida a passejar-hi. Al capdamunt de la pista hi ha l'aparcament, a uns 1.500 m.
A partir d'allà es va pujant per dins del bosc cada cop menys frondós fins al coll de Braseil, des d'on es veu bé la cara nord de la Dent, potser la menys espectacular. Parets dretes però de pedra descomposta i amb força vegetació baixa.

Dalt del cim

De pujada ens vàrem trobar força gent que anava a escalar, més tard, quan baixàvem, gent que hi anava de passeig. El cim és a 2.222 m. i les vistes que ofereix fan de bon reclam. La idea era pujar al cim per la via Tapa sans dalle, una via d'uns 300 metres, però la realitat fou força diferent. A l'arribar a l'aparcament ens vàrem adonar que de bon matí, tot remenant el maleter del cotxe, ens havia caigut un talabard i com que era fosc, no ens n'adonàrem. Per tant, tot i l'oferta d'un conegut de fer-nos un arnés d'emergència amb cintes planes allà mateix, la llargària de la via i la incomoditat d'aquest, ens varen fer desistir i al final vàrem decidir fer una petita excursió fins a les vies i després pujar al cim.
És un magnífic mirador de l'Arieja. Des d'allà dalt estant es té una visió esplèndida de tots els cims del voltant i de més enllà. Malgrat el desengany de no haver escalat, val a dir que l'indret i l'excursió justificaren tot el camí. A més, de tornada, al pàrquing dels busos que pugen a les Bulloses ens varen dir que havien trobar el talabard.
Així doncs, un altre dia serà, de moment ja li hem pres les mides.

Els nostres grans pensadors

Hi ha persones que quan tenen una pensada, no ho sé, la que sigui, potser se'ls hauria d'escoltar i un cop acaben d'exposar el seu magnífic pla, fotre'ls-hi un clatellot i convidar-los a passar-se la resta de l'estiu torrant-se a la platja o a remar a galeres. Res, perquè vegin que se'ls escolta, som oberts, però també perquè tinguin clar de la bajanada que acaben de dir. Ara bé, sembla que la ceguesa mental està ben estesa i quan un té una idea estúpida, disfressada de progressisme solidari, la claca l'aplaudeix i fa seus els arguments d'altri. O és que hi ha altres interessos, no ho sé.
Sigui com sigui la darrera bona pensada al consistori de Girona. Es veu que per impedir que els indigents agafin menjar dels contenidors dels supermercats, diuen que per caducats -deu fer menys mal la panxa buida que amb menjar "caducat"-, els tancaran amb cadenats i desviaran els indigents cap a centres socials. I això que tampoc fan cap mal. Senzillament remenen els contenidors de productes que moltes vegades encara són útils, però que el nostre nivell d'exigència de primer món rebutja. És clar, tenir gent remenant escombraries fa lleig. Fa pobre i com a totes les societats civilitzades, nosaltres tolerem la pobresa i ja ens va bé, però ben lluny de casa i que no es vegi, que fa deixat. Com deia aquell, escombrem i deixem la merda -i em refereixo a la situació, no a les persones, per descomptat-  sota l'estora, només la canviem de lloc. El cert és que darrerament hi ha molta gent que remena contenidors i si no ho poden fer ran de grans superfícies, on potser trobaran quelcom mengívol, remenaran a d'altres indrets. La necessitat mana. I és que en som de rucs. No els ho podem posar més fàcil?  
Us deixo aquí un fragment d'un interessant reportatge de Trenta Minuts sobre el que llencem...

 

Tuca de la Forcanada ( 2.881 m. )

Estany de Toro

Fa un parell de dies vàrem marxar amb el Marc i la Montse cap a la Vall d'Aran. La idea era fer la Tuca de la Forcanada, un cim semblant al Pedraforca, tant pel que fa de tipus de sòl com per l'enforcadura.
Vàrem sortir a les dotze de Manresa i cap a quarts de cinc ja deixàvem el cotxe a la Vall del riu Nere, a uns 1.500 m. d'alçada, després de seguir una pista forestal que s'agafa un parell de quilòmetres passada la boca nord del túnel de Viella.
És una vall tancada, que discórrer entre roca calcària i molta vegetació, fins i tot després de sortir del bosc. Herbes altes que ens arribaven fins al pit. El corriol, marcat amb fites, va pujant progressivament fins a l'estany de Toro on vàrem passar la nit acampats, a una alçada d'uns 2.000 metres. De guaita, davant nostre, la Tuca de la Forcanada. Des d'aquest costat es veu impressionant i gairebé tota l'ascensió, excepte algun petit tram, el tindríem sempre visible. L'ascensió es fa per terreny molt rocós i sense gens de neu.

La Forcanda al fons

L'endemà ben d'hora, prenguérem el corriol que puja resseguint el riu i entra a la vall, deixant un parell de llacs enrere, fins a tocar de la paret del Mulleres i abans d'enfilar el darrer tram d'aquesta, ens vàrem desviar cap a la tartera que baixa de la Forcanada. L'ascensió es fa per una canal  que puja de dret fins a l'escletxa sud de l'enforcadura. És una canal amb molta pedra solta, on cal estar atents a la caiguda de rocs.

Ascensió al cim sud

Des de dalt de l'escletxa comença la grimpada fins al cim sud, de 2.870 m. Des d'aquí es veu la caiguda vertical del cim a la cara oest, nosaltres pujaríem per la cara sud. És una grimpada distreta de grau I que té algun tram aeri però sense dificultat. Aquí la pedra és estable i amb força preses. Un cop al cim, una atalaia impressionant des d'on es té una bona visió dels cims del voltant, es baixa fins al collet per enfilar cap al cim nord grimpant altre cop. El cim és un mirador envejable del massís de la Maladeta.
La baixada es fa pel mateix camí i tot i que d'entrada pensàvem que la desgrimpada ens costaria més, la veritat és que es fa molt bé, suposo que sobretot perquè les vistes aèries fan que es vagi amb molt de compte. Per cert que no està de més portar casc. 
 És un cim que m'ha sorprès, per complert, per mirador. Un cim, i encara que ho dic sovint en aquest potser més, que val la pena fer i repetir. Segur!

Enxampar el moment

Talment com les persones. Aquests insectes són fascinants, per exemple, les papallones. N'hi ha d'enjogassades. Passen per davant teu per cridar-te l'atenció i un cop piques i les segueixes, inicien el seu joc. S'aturen a una flor uns instants. Res, a quatre passes de tu, uns segons i deixen que t'hi acostis. A tocar. Que preparis la càmera i quan ja estàs enfocant, com si sentissin el clic o el pes de les mirades, alcen el vol i s'aturen dues flors més enllà. Per fer-te la guitza. Aleshores tornes a aixecar-te, a poc a poc i tornes a acostar-t'hi i quan altre cop ets a punt de disparar, altre cop enceten el seu vol espasmòdic fins a una altra flor. I així estona, jugant. Fent-te l'ullet fins que es cansen i se'n van empeses per qualsevol corrent d'aire.
D'altres són més esquerpes. Només veure't se'n van. Res. Ni temps per acostar-t'hi. Una taca acolorida que desapareix sense deixar-te temps de mirar-la.
Poques, amb el que portem d'estiu un parell, t'esperen. Fan la seva feina i deixen que t'hi acostis. Mentre no les molestis, elles aniran feinejant. I tens temps d'enfocar, de mirar i remirar, de buscar l'angle, però tot té un límit i quan ja n'estan fins al capdamunt, adéu siau. Sense previ avís. Pot semblar que aniran un parell de metres més enllà però superant un marge o enfilant un talús, desapareixen de cop, deixant-te enrere.
Podríem dir el mateix de les formigues o dels dragons o de les vespes o... Talment com les persones, n'hi ha de totes menes. I entremig, capejant alenades d'aire que tot ho mouen i ho desenfoquen, els dits molsuts d'un fill que tot ho vol tocar. Que gaudeix veient-te a ran de terra perseguint animalons. Que n'és de difícil fer fotos d'animals...

Aquella assignatura de la "ciudadania"

Quan llegeixo que l'assignatura d'educació per la ciutadania es centrarà, segons el flamant ministre d'Educació, en "proporcionar als alumnes el coneixement de la Constitució com a norma suprema que regeix la nostra convivència, la comprensió dels seus valors, de les regles del joc i de les institucions que formen una societat pluralista"  em sembla poc més que adoctrinament, i m'explico.
Quan des d'Espanya es parla de Constitució, quan surt el trumfo gros, el papus, és per retallar expectatives i justificar coaccions. Perquè és una llei feta a mida, d'un moment on regnava la por i que qualsevol guany sobre el paper, per petit que fos i per molta raó que es tingués, ja es donava per bo tot tement un retorn al negre passat. I es callava i s'acceptava.
Aquesta assignatura sembla que pretén formar ciutadans submisos, mesells, sense dret a opinar o si més no dintre d'uns límits ben acotats. Parla de regles de joc, però donant la visió d'unes regles tancades quan, si alguna cosa hi ha oberta en aquesta vida és la relació entre els pobles. Una relació que es va formant i modificant amb el temps, només cal mirar un mapa del món per adonar-se'n. Els estats són dinàmics, com éssers vius, neixen, creixen, es desenvolupen i desapareixen o es transformen, és igual.
D'acord que és bo conèixer la Constitució, per descomptat, l'enemic cal saber-lo, però tenint en compte que és un marc de referència modificable i sobretot millorable i que en el millor dels casos, és indiferent als anhels i aspiracions del poble català. És més, és la coartada per tallar qualsevol brot de dissidència interna i per tant, és l'objectiu a canviar perquè aquesta llei està escrita des de fora, amb l'aval, és cert, de gent d'aquí però que no per això ens ha de ser pròpia i que ordena sobretot pel manteniment d'un estat aconseguit a base de la força i l'opressió. A més és una llei oberta a interpretacions en molts casos i els que interpreten són personatges nomenats per partits espanyols. Una situació realment maquiavèl·lica.  
Potser ells que són tan internacionals, oberts, cosmopolites, ciutadans del món, que promouen amb la seva àmplia visió del món el trilingüisme per exemple a València, sense por de perdre pel camí el català allà o d'altres grans iniciatives que tenen, de solidaritat posem pel cas, també els semblarà més que correcte afegir, sinó substituir com a base de l'assignatura el coneixement de la Declaració dels Drets Humans, els dels Infants o la Carta Europea de les Llengües. Ara, que segurament molts articles d'aquest toparan, si ens hi fixem, amb certs aspectes i interpretacions de la famosa Constitució.

Puigmal ( 2.913 m. )

Avui, amb el Valentí i el Domènec, hem anat a fer el Puigmal des de Fontalba. La idea era fer l'olla de Núria corrent, però un cop a dalt a l'aparcament, el Valentí ha vist que s'havia deixat les bambes. Així doncs, hem decidit pujar amb el Domènec mentre el Valentí ens esperava a Queralbs i un cop al cim, el trucaríem perquè tornés a buscar-nos.
Hem anat fent a pas viu la pujada, entre el córrer i el trot. Fet i fomut, amb una hora ens hem plantat al cim i després de les quatre fotos de rigor i etiquetar els cims que es veien des d'allà dalt estant, avui era dia de vent al Puigmal, hem començat a baixar corrent.
Un cop feta la primera pala ens hem creuat amb el Valentí que sorrut, pujava amb les Crocs a pas ràpid. Aleshores, tots junts hem pujat al cim. Hem fet quatre fotos més i hem baixat.
Amb tres quarts hem arribat als cotxes, ara sí, corrent gairebé tota l'estona. i la veritat, veient el Valentí com anava, potser tampoc van tan malament les crocs per anar per la muntanya...
Tot i tenir la perspectiva de fer l'olla, per enèsima vegada, ha estat interessant fer el cim gairebé tota l'estona corrent. Una nova experiència que potser repetirem en un altre cim un cop descansem.
Als cotxes, mentre menjàvem quelcom, cal dir que hi havia un parell de famílies recollint trastos d'aquelles que no voldries ni a cent quilòmetres de distància. Uns energumens amb la ràdio posada al màxim, allà a dalt, dant pel sac a tothom. Gràcies nois, sou collonuts! Sembla que n'hi ha que encara no han descobert la línia entre els drets propis i els aliens però bé, temps al temps.
Ja de tornada hem fet una aturada al riu. El Valentí necessitava refrescar els peus i la veritat, a tot ens ha anat bé. L'aigua era molt freda i ens ha eixorivit.

Què seré de gran?

Ara està en aquell impàs. D'una banda és capaç de jugar amb nens i nenes més grans i més petits. S'adapta i vol fer tant com vol que facin amb ell. Segueix i el segueixen. D'altra banda ja juga força sol, encara que li agrada que hi siguis a prop i juguis amb ell o si més no hi siguis present a l'ambient. Per si de cas. Fent castells al sorral, camins amb bastons o dibuixos de tot, tant hi fa.
Quan és amb d'altres nens i nenes però, desapareix. Es monten unes pel·lícules que fan riure. Poden fer des d'una poció a base de tot el que arrepleguen fins a esdevenir cavallers. La llegenda de Sant Jordi marca. Bé, va marcar i ara, a més de voler matar tots els dracs, vol ser el dia de demà un Sant Jordi. Un cavaller. Suposo que també hi ajuda el fet de tenir un castell a prop. Poc després però, un cop li cau una idea des del cap, com et diu ara ell, aparca les històries de cavalleria i et diu que vol ser paleta. I bomber i pastor i pagès i cuiner i el que sigui. Tot és bo. I jo em dic, tal com van les coses, ja va bé que tingui una ment oberta per a qualsevol ofici. Mai se sap.