Cursa de Muntanya de Calders

Un any més amb els companys del Centre Excursionista de Calders " el Cargol" organitzem per Festa Major la cursa de muntanya, la Popular. Serà el diumenge 9 de setembre a les 9 del matí.
Aquest any com a novetat, a més del recorregut de 12 quilòmetres com ja va sent habitual, hi haurà un recorregut de 21 quilòmetres. Una mitja marató. Durant els dos recorreguts hi haurà avituallaments i al final, botifarrada pels corredors. A més a més de sorteigs i obsequis pels participants.
Tot i que el cartell és provisional us el penjo aquí per tal de que tingueu un xic més d'informació. Més endavant, si hi ha canvis, ja els aniré penjant.
Si voleu més informació cliqueu AQUÍ.

Per quan serà, senyor Adelson?

Fa una mica de pena. És com aquell gos de Pàvlov a qui li donaren un tros de carn tot fent sonar la campaneta i des d'aleshores, cada cop que sonava la campana, salivejava que feia feredat. Sí senyor. Des de fa dies la campaneta és Eurovegas i el gos, el president o els convergents per extensió. I potser no cal ni campaneta. Només amb el gest d'agafar l'instrument ja bavegen. Ja salten. Primer els fan ballar el paraigües dient que decidiran al gener, després cap al juny, més endavant cap al setembre i a cada data nova, una reunió. Un àpat i una visita d'obres. Mentrestant a cada bugada un serrell que es tanca o potser una cessió de més, vés a saber. Aprofiten la nostra rivalitat amb els espanyols per treure'n beneficis. També és cert, i crec que no passa per alt a la majoria, que Madrid guanyarà sigui com sigui si realment el vol tenir. Perquè o es queda amb el projecte o bé gran part dels ingressos via impostos. Això sí que és jugar a cavall guanyador. I no serà amb aquesta carta, saber-se'n guanyador, que entra en aquest mercadeig per fúmer encara més Catalunya? No ho sé pas, però desconfio.
I a mesura que es va desgranant el projecte -opac, obscur, silenciat, misteriós-, sembla que cada cop és menys fantàstic. Però tampoc en sabem gaire. De moment que als pagesos a qui expropiaran la terra els la pagaran a preu regalat. A preu agrari i després, pati, patam, passarà a urbanitzable i hi construiran un megacomplexe. Però és clar, és pel bé del país. Es veu que hi ha milions d'euros en joc, centenars de milers de llocs de feina i no sé quines quantitats marejadores més. Però el que és inevitable és la sensació de vergonya aliena de veure com aquesta espècie de Torrebruno ianqui va fent anar al seu ritme el president i per extensió a tot el país. Benvingut Mister Sheldon! Més dignitat, senyor president!
Ara diu en Sheldon, fa tan temps que en sentim a parlar que em permeto tutejar-lo, que els calen més inversors. Bancs. Ostres tu. On era els darrers anys? Que no ho sap que en aquest país els bancs ens han fotut?  Fa uns mesos ho tenia tot per començar, ara li falten diners. I mentrestant sabem que a la seva dona li encanta Barcelona. Gran motiu de decisió. Segurament ja ha rebut un bon ram de flors i quatre caixes de bombons del Departament d'Igualtat amb imatges de Gaudí. Però ja se sap, els nostres governants només tenen orelles pels de fora. Van a la seva. Tot i que cada cop més hi ha gent que no vol aquest projecte. Però ells són impermeables. Són superiors. Tenen la veritat. Són mags. 

Cal donar exemple

Fa temps a Calders

No barregem esport i política. Són dues coses diferents. Cal tenir amplitud de mires... Ens diuen un i altre cop, sobretot si parlem de seleccions espanyoles i les blasmem. Però després descobreixes que si corres per la selecció catalana i arribes el primer, el número u, vaja, que talles la cinta, que abans de tu només han passat els que marquen la cursa, aleshores descobreixes que si ho fas amb un mallot que no sigui estatal, no compta. La medalla te la pintes a l'oli.
Sí que van fer un succedani per tenir-nos callats i contents dit open, però a l'hora de la veritat, o passes per l'aro o no val. Li ha passat al Jessed, que ha arribat el primer dels Skygames però qui s'emporta la medalla és el japonès, el segon. D'acord, ell té la satisfacció de saber-se primer. Ell i tots, però d'aquí uns anys, quan mirem la classificació, bé, o demà, és igual, sortirà com a guanyador el Dai i no és just. És un engany. És una estafa. És una manipulació!
L'altra opció és fer com la Núria Picas, anar amb els espanyols i després brandar l'estelada tot creuant la línia de meta. Ara bé, no contents amb el fet de fer-la anar de roig taurí, s'ofenen per l'estelada i l'amenacen dient-li que si la mostra al podi, no cobrarà. I és clar, ser heroi és complicat, sobretot en aquests esports de tan poca cobertura. Aleshores què hem de fer? Callar i cantar les excel·lències d'aquest estat que ens agermana i ens mima o bé lluitar sols contra tots els estaments? Quins collons! Mal mal de ventre els agafi a tots.
Des de l'Assemblea es demanarà a tots els ajuntaments que no despengin l'estelada. Una manera de donar exemple. De posar-se al costat dels individus que reivindiquen, per fer força, per fer pinya. Els polítics marcant camí. A Calders, ara que s'ha promogut l'assemblea i que s'ha provocat aquest moviment des d'alcaldia, bé, s'ha catalitzat, estarà bé veure quina posició es pren i més tenint en compte que fa gairebé un any la van arriar. L'onze de setembre. Serem ara conseqüents i assumirem el paper de líders que se'ns demana o amagarem el cap sota l'ala? Gran dilema se'ls planteja.
Temps al temps. De moment l'estelada oneja al Puig per iniciativa popular i aquesta sí que no l'arriaran els governants, però ep, que tampoc se l'apropiïn. Ells ja saben on l'han d'hissar. A la Casa de la Vila!

Revisions

Els tres porquets

View more documents from sergipich.

Jo sóc feliç

Sóc feliç. Pel que tinc i pel que sóc. Perquè tinc tot el que necessito i tinc a tothom a qui vull a prop. O si més no m'hi sento connectat. I potser és per aquella màxima, aquella que diu que no per tenir molt s'és més feliç i hi afegiria que s'és feliç quan es valora allò que es té i sobretot, amb qui es comparteix el camí.
L'altre dia, al concert del Dani, veient els amics i també uns dies abans, a Calders o bé en un berenar comiat amb antics companys de l'escola Sant Vicenç, vaig sentir-me content, ple. Connectat. Perquè les relacions maduren. Perquè ja no és aquella necessitat d'estar les vint-i-quatre hores junts amb els amics per demostrar l'afecte. Ara pot ser més breu però igual o més intens. I quan descobreixes la felicitat i el plaer en petits detalls, aleshores és el màxim.
Avui, per exemple, després d'anar amb bicicleta amb un amic durant força estona, he posat un cd de música i amb l'airet agradable, juntament amb la claror del final de dia, hem estat amb el Berenguer asseguts al sofà, bé, jo assegut, ell fent tombarelles, però xerrant, rient, compartint moments.
També l'altre dia, a les classes que anem per preparar la vinguda del nostre segon fill o més ben dit, de tornada a casa, portàvem música de fons, les finestres obertes del cotxe i agafats de la mà amb la Lali. Natural. Habitual. Breus instants però alhora instants llargs. Instants de plenitud.
Avui, pensant en qui sóc i el que tinc, em sento afortunat.

 

De concert

A sobre de Castellar. De nit. Als nostres peus el Vallès encès per milers de llums i damunt nostre, un cel clar i una lluna a punt de fer el ple. Al Puig de la Creu. L'església centenària il·luminada tènuement per espelmes i l'escalf d'amics a punt pel concert. La nau ofereix una acústica agradable, embolcallant. La veu ve d'arreu, t'acompanya i l'escassa il·luminació reforça aquesta sensació. 
El Dani no és molt donat a actes de reafirmació personal i menys si aquests ataquen el seu vessant artístic, el de músic. Massa anys l'hem sentit cantar cançons d'altres per callar de cop i dissabte, després de molt de temps preparant-se, ens va regalar amb un concert. Un per a afortunats. Amics i familiars. I què som? Amics, familiars. Arriba un moment en què la línia és tan tènue que ja no distingim on som o bé ja som tot plegat. I allà érem, gaudint, escoltant, assaborint.
El concert va començar com esperàvem. Quatre bromes per trencar el gel i molta energia per endavant. La primera cançó un clàssic: Sóc dalt d'un arbre del Pirineu. Una declaració d'intencions. Un picar l'ullet als amics. Un moment de complicitat. I a partir d'aquesta una rere l'altra. Un desgranar cançons sense complexes. Algunes amb lletres seves, altres de poetes de nomenada. Unes cançons per un públic entregat. Escoltant i bevent. Perquè la posta en escena fou pensada. Meditada. Exquisida. Tal com a ell li agradaria que li fessin. Un indret sobri, algunes begudes i per a tots. Nens i adults.
La darrera cançó, la punyent. La sentida. La rosa dels vents. Una d'aquelles que per si sola té força i sentiment, amb la història que l'acompanya, encara més.
Dissabte, després de molt de temps, vàrem anar a un concert on l'artista ens conquerí. Moltes gràcies, Dani.

Tribunal suprem o les Suprems opinant?

A València parlen català. Però d'estudiar en català, poc, en castellà i encara. Sort de l'escola valenciana, que sinó... A les Illes el català era reconegut arreu, ara, un catalanoparlant que vagi a l'administració pot trobar-se dues situacions. La primera és que l'atengui algú eixerit, viu, format i que parli i entengui el català, és un mèrit o bé algú mediocre i bàsic, senzillament, algú que tot i viure a les illes no parli ni entengui el català i per tant, el dret del treballador està per sobre del ciutadà. Aleshores aquest darrer haurà de deixar la seva llengua teòricament reconeguda en favor d'algú que representa que està al seu servei. Irònic, no? A la franja parlen l'aragonès oriental, aquella llengua altrament dita català. Suposo que a l'altra banda parlen l'aragonès occidental, altrament dit castellà. I ara aquí, ens volen trinxar el sistema d'immersió. Fa temps que hi van al darrere. Uns magistrats estrangers que tenen com a llengua pròpia i única el castellà, han de pronunciar-se sobre la immersió en català. Vinga home, si els deu picar la toga per tot arreu quan senten el mot català. I desenganyeu-vos, això ho fan gràcies a les majories absolutes del Pp. És una tàctica premeditada i estudiada per fragmentar la llengua i debilitar-la, per d'aquesta manera debilitar i minar el sentiment nacional. Divideix i venceràs. Per això el Pp, tot i els problemes que té o potser per aquests, s'ha llençat de ple a atacar als Països Catalans la llengua. Sí, Països Catalans. Aquells Països que tenen com a punt en comú una llengua i una cultura, així com unes arrels, malgrat que alguns, fins i tot d'aquí dins, vulguin desmentir-ho o aigualir-ho. Duran per exemple o el Pp català. Per cert que dir que el pp d'aquí és català, després de veure'l actuar, és com dir que existeixen els unicorns, bonic però fals.