L'hort urbà

Fa un parell d'anys vàrem portar amb uns amics un tros. Allà hi plantàrem força coses. No era massa gran però  en vàrem treure molt profit. Tomàquets, albergínies, cebes, enciams, faves, maduixes, patates, carabasses, cogombres, carabassons... i tot ecològic,  què caram! Si t'hi poses, doncs posa-t'hi bé. I encara que tampoc sóc gaire primmirat, he de reconèixer que, com deien els Verds, que el tomàquet torni a tenir gust de tomàquet és un punt. I com que en teníem força cura, tampoc ens calia posar-li sucs.
Més endavant vàrem haver de compartir el tros amb el veí, un pagès d'aquells de tota la vida, d'aquells que ensulfatava dia sí i dia també i com que a més a més amb el fill petit tampoc volíem dedicar-hi massa temps, el deixàrem córrer. Una pausa momentània.
Ara fa uns mesos al pati de casa, res, tres petits espais on abans hi abundaven les males herbes i entremig hi sortien uns rosers escardalencs i un cep, vam començar a plantar-hi coses. Aquest cop però, amb l'ajut del fill. I de moment ja hi tenim unes quantes tomaqueres, patateres, enciams, cebes, una carabassera i un parell de cogombreres. Més endavant plantarem més coses, ara, amb en Berenguer que ja és més gran i vol ajudar, és un plaer plantar, cuidar i perquè no, collir i menjar. Segurament aquest estiu en gaudirem força, ja que és una activitat divertida per fer amb família.
Sense anar més lluny avui, arribant de comprar, hem collit un enciam i n'hem menjat per sopar. I vés a saber perquè, però era molt més bo que els darrers que hem menjat. I només era un enciam. Un enciam i prou. També és cert que tal com pinten les coses potser en dependrem més del que voldríem. Ja ho veurem.

La marató de TV3

A mi em sembla almoina. Ep, sense voler ofendre. Un pedaç per poder-se sentir millor. D'acord que hi ha força gent benintencionada. D'acord que la causa és noble i digne, d'altra banda com tantes altres. Però en comptes de donar morralla per la pobresa, potser que mantinguem els serveis. No sé si m'enteneu. Res de retallar en educació. Menys en sanitat. Ni tocar les pensions. Ni un pas enrere en l'estat del benestar. Mantinguem els serveis i si podem, augmentem-los. I les maratons, per altres fins més complicats. Si voleu, pels banquers. Fem-ne una per Bankia i d'aquesta manera que l'ajudi qui vulgui, no tots i obligats.
Però hi ha paraules que només pronunciar-les els àngels canten i les nimfes ballen. Cap plantejament. La crítica ofen, sembla deshumanitzat. Pobresa dieu? Doncs a  ajudar sense plantejar-se res. Però potser abusem del conte de la llagrimeta. Ajudem-hi. Avoquem-nos-hi. Però no és això companys. No podem eixugar l'oceà amb pals de fregar. Cal buscar la causa, l'origen i atacar allà on neixen les desigualtats. D'aquesta manera no ens acontentarem només posant pedaços, tapant forats per mantenir un sistema que ja ens va bé. És cert que aquests programes són útils, són medicinals, ajuden a netejar consciències. Són somnolents. Avui t'ajudo despenjant el telèfon. Demà et retallo assistència amb una mà mentre amb l'altra mà unto els amics. Patim, patam, el mag ha tornat.

Haurem de demanar a en Pep, imaginatiu com ell sol, que ens inventi un vídeo, tipus final d'Europa. Un vídeo amb cançons i imatges que ens facin aixecar de la cadira i en comptes de donar quatre euros per mantenir oberts dos dies més els menjadors populars, fent que vinguin a buscar el plat de llenties amb una mirada d'etern agraïment -que bons que som-, desviar els diners destinats a rescatar bancs cap a famílies en risc d'exclusió -d'altra banda diners també seus-  i d'aquesta manera evitar l'engreix de les llistes de pobresa. Ep, però només és una idea, mentrestant, anem fent maratons i salvant bancs de gestors enriquits. 

 

Barça campió i l'Athlètic, a pastar.

Sembla que ens emmirallem en ells. O potser que ens els mirem des de sota. Fins i tot hi ha qui els idolatra. Qui ho sap, alguns envegen els seus mètodes, d'altres la seva tossuderia. Però sigui com sigui molts parlen d'agermanament.  Sobretot quan ens trobem en un camp de futbol. Dues afeccions simpàtiques. Dos pobles semblants. Però si rasquem aquesta superfície veurem que més que agermanament, és un tram de camí on coincidim. Mentre des d'aquí es parla de les seves virtuts i fins i tot es farien sacrificis per ajudar a la causa basca, des d'allà, més pragmàtics, no perden el nord i si bé ens miren amb certa simpatia -l'augment de caos a l'estat ens afavoreix a tots plegats- tenen clar els seus objectius i aquests passen per sobre de tot i tothom. L'erre h que en deien. I quan els cal bandegen qualsevol si no els és favorable. No es lliguen amb ningú. I és lloable. És digne. I n'hem d'aprendre. Potser cal tenir clar que primer som nosaltres i si pel camí ens cal deixar-los o aprofitar-nos d'ells, a fer-ho, ells sí que ho farien. Zero a tres i perquè no n'han caigut deu. Massa temps Catalunya ha depès de tercers i quan ja no ens han necessitat, aleshores, bon vent i barca nova. I d'allò que parlàvem, demà en farà un any. Si com a país fóssim més egoistes, més nats a la nostra, més maquiavèl·lics, potser hauríem aconseguit més coses, perquè restar als anuaris mundials com la regió més solidària, col·laboradora, afable i respectuosa, no puntua per escollir el camí cap a la llibertat, ans al contrari. Senzillament afavoreix al menyspreu i a la ignorància, car coneixen les poques respostes contundents que donem.
La xiulada a l'himne ens agermanà. Alguns, des d'aquí, ja la troben desmesurada o exagerada, mostra d'aquest tarannà poruc i absurd català. El voler quedar bé, el que diran i aleshores, ni en l'únic lloc on ens podem expressar, malgrat segrestin xiulets i banderes, ho fem. O ho hauríem de fer. No podem fer-ho via referèndum, tampoc anirem a la desfilada hispànica a pispar la cabra, però si ens obliguen a jugar una copa d'un rei faldiller, assassí, covard i aprofitat, aleshores ens expressarem i aquí, segurament, trobarem complicitats amb bascos, serem germans, però demà, si cal votar sobre el finançament català i aquest passa per trinxar el basc, doncs a fer-ho. Ells bé ho farien. I està clar que només els catalans defensem Catalunya, la resta, els demés, fins que els necessitem i després, apa siau molt bones.

Per un futur mediocre... amb il·lusió!

Ahir vaig fer vaga i vaig anar a la manifestació de Barcelona. Vaig començar la vaga indignat com a mestre d'escola pública. Pensava en l'augment de nens i nenes per aula, en el retard de substituts si un mestre es posava malalt, en l'augment d'hores lectives que comportava menys atenció als infants i en les altres mesures, algunes també de laborals -retallades de sou, de complements...-. Pensava que tot plegat comportaria una davallada de la qualitat. Però després, poc a poc, la meva indignació s'anà transformant. Deia el president que havíem arribat a l'os amb les retallades. Però potser ja som al moll de l'os a hores d'ara. Durant anys he treballat a llocs variats. Des d'una fàbrica on entre el material hi podia trobar rates mortes o excrements de gats, a comerços on havies de treballar festius i caps de setmana. També, per arribar a pagar-me la carrera vaig treballar de guia, llevant-me quan el sol encara estava acotxat i arribant a casa quan la lluna ja feia estona que campava i tot per un sou minso. I així feines i més feines i sempre això, feines que un dia deixava sense gaires remordiments. Sense cap altre motivació ni esperit de consolidació. Tampoc implicació. Si calia fer hores o bé treballar d'escarràs, cap problema. Era feina. Per tant, les retallades de sou o de condicions laborals no m'espanten, n'he passat de pitjors i aquestes, com totes les males èpoques, passaran. Els treballadors ens adaptem. Ara bé, a mesura que anava manifestant-me, dins meu augmentava la ràbia. L'ira. Un sentiment d'impotència per la magnitud de la injustícia. Sobretot com a pare, de veure que s'estan carregant un sistema que a qui perjudicarà més és als nostres fills. Als més dèbils i això no té marxa enrere. El que perdin ara, potser no ho recuperaran mai. Als mestres, als treballadors, a rai. Segur que tots tenim històries de feines pitjors, però l'empitjorament de la qualitat, així com de les condicions laborals, repercutirà en el futur dels infants d'avui i per tant, en els homes del demà. Estem hipotecant el seu futur. Per reblar el clau, si bé ser mestre ja era una feina desprestigiada, ara encara ho serà més i optaran a aquesta feina, ja no només aquells que encara tenen un bri de vocació -a aquests poca cosa els frena- sinó gent mediocre. Perquè una feina amb condicions mediocres, només pot atraure gent mediocre, que al seu torn, donarà lloc a estudiants mediocres. Qui valgui un xic, segur que no optarà pas per l'escola pública. Vaja, com passa al món de la investigació. Quatre d'afortunats resten aquí ben posicionats, d'altres més aventurers emigren i el gran gruix, passa a l'empresa privada o es reinventa. Aviat, quan tornin a sortir els famosos informes Pisa, aquells on sempre anem darrere desenes de països i només al davant de quatre de més desafortunats, no caldrà que ens fem gaires preguntes. No caldrà atabalar-se massa com passa ara. Com a país s'està lluitant per estar allà, a la cua. Hi ha molts estudis que fan comparatives del que es gasta cada país en educació i veient la inversió que fem a casa nostra, no podem esperar la qualitat de certs països, són faves comptades. Tants caps, tants barrets!

Aquesta nit

A mi m'ha agradat molt. Què us en sembla?

Un so únic

Fa tres anys el vaig sentir per primer cop. Tres anys i escaig. Recordo que ens esperàvem en una sala  neta i antisèptica.  Hi havia força gent. Molts callats, alguns parlant amb un xiuxiueig gairebé inaudible. Minuts després d'arribar ens varen cridar i a dins, assegut rere la pantalla d'un ordinador, ens esperava el metge. A tocar la infermera. A mi no em van fer gaire cas, gairebé ni em miraren. Només estaven pendents de la futura mare. Li formularen quatre preguntes i acompanyaven les seves respostes amb monosíl·labs i algun sacseig de cap. Res més.
Després, un cop l'informe fou ple, la convidà, ens convidà a passar rere una cortina. I mentre ella es col·locava, veia com anava preparant l'aparell que serviria per fer l'ecografia. La imatge tardà en arribar. Primer unes taques difuses i estàtiques, però a mesura que movia l'aparell per la panxa, anaren apareixent altres formes fins que poc després, sense dir res, connectà uns altaveus i ... Buf! Em vaig quedar hipnotitzat. Sorprès. Emocionat. Un so, talment una màquina de tren accelerada, ressonava per tota la petita cambra enmig d'un silenci respectuós. Era el primer cop que sentia al meu fill. El seu cor.
En sortir vaig pensar que mai em podria tornar a emocionar d'igual manera. La sorpresa ajudava a l'emoció. D'això ja en fa tres anys i escaig i ara fa pocs dies, altre cop vàrem anar al ginecòleg. Aquest cop però, ja sabia què vindria. Fins i tot esperava el so tranquil. Però de nou, com si fos el primer cop, sentir altra volta el batec accelerat de l'infant que creixia dins del ventre matern, m'emocionà. Em trasbalsà. I em vaig quedar mirant bocabadat aquella petita figura moure's a la pantalla acompanyat del so d'un cor enèrgic. La imatge del meu segon fill. El batec del seu cor.

Malgrat tot, sortirem al carrer.

La mateixa qualitat diuen. Les mateixes oportunitats afirmen... I jo dic: I un rave. A més alumnes per classe, menys temps per atenció individualitzada, segur. Així com un augment del preu de la matrícula, equival a portes que es tanquen a determinats sectors. Sectors a qui potser se'ls tanca la darrera porta per sortir del pou. I així una mesura rere l'altra presa des d'un quadre de balanços, mirant només columnes de beneficis i pèrdues, sense pensar on s'està actuant. Aquestes mesures i d'altres que venen, equivalen a menys educació i menys qualitat educativa, per descomptat. Seria com voler el mateix cotxe de gamma alta però fabricant-lo amb la meitat de peces. Difícil, no? Però és el que sembla que es vol, no? O bé  volem un poble ignorant, fàcil de manipular?
Sigui com sigui costarà girar la truita. El col·lectiu està malferit. Miro al meu voltant i veig desencís. Conformisme. Passotisme. Tristor. No només per la vaga del proper dia vint-i-dos. És un sentiment general. Un estat d'ànim. Com molts tinc clar que de poc servirà la vaga i que a més a més serà una injecció econòmica pels mateixos que ens retallen per totes bandes, però està clar que alguna cosa s'ha de fer. Alguna cosa hi hem de dir. No podem restar amb els braços creuats, qui calla, atorga. La llàstima és que el col·lectiu de mestres massa sovint funciona com a mestres però sense col·lectiu i molts acaben anant a la seva. Sembla que els anys de mobilitzacions infructuoses han acabat passant factura i ara costa mobilitzar la gent. Es torna més pragmàtica. Més acord amb la societat actual, més a la seva. Què voleu, aquesta educació? Doncs això tindreu, sembla que pensin molts. Perquè desenganyem-nos. Mestres n'hi ha pocs, tot i que molts fan de mestres. Perquè és en situacions com aquesta, quan cal donar la cara, quan cal fer una passa al davant i plantar-se tot lluitant per allò que es creu, defensant l'esdevenidor del país, quan el col·lectiu, i ara sí que parlo de col·lectiu, ha de demostrar la seva vàlua i els mestres esdevenir-ho en majúscules. També però, caldria que anessin acompanyats, perquè l'atac frontal a l'educació és un atac frontal a tots els catalans. A tothom ens afecta o afectarà, ningú pot restar-ne al marge.
Potser sóc idealista, però m'imagino els mestres d'antany, els de la República i els veig abatuts. Desencisats pels seus successors i per l'entorn. Ells tenien uns ideals i lluitaven per aquests i per canviar la societat. Creien en el poder transformador de les escoles. Del saber. Ara sembla que lluitem per sobreviure, per anar fent i ens hem tornat més silents, més porucs. Més ... domesticats.
Els nostres dirigents juguen amb l'educació del país i si no veuen que laminar i minar l'educació dels infants d'avui tindrà repercussió en els adults del demà i alhora en el benestar del país, és mostra o bé d'una ignorància supina o bé d'una mala fe espantosa. I de ben segur que  ambdues opcions són igual de perilloses.
L'única recepta que se m'acut per a sortir de la crisi i alhora allunyar-la prou, és tenir uns infants ben educats, garantia d'uns adults ben preparats i això s'aconsegueix invertint en la seva formació, en el seu desenvolupament, fent de l'educació, dit d'altra manera de les escoles, els instituts i les universitats, el pal de paller del país i no el totxo, l'Eurovegas, les curses de cotxes o motocicletes, el futbol o el turisme entre d'altres.