Caldendari escolar

Avui a l'escola hem començat a mirar el calendari. Mirar i remirar per començar a proposar sortides i actes. Mirar i remirar per veure quan queien les festes i així començar a preparar les activitats que faríem.
I avui, després de parlar-ne, m'ha sobtat que encara anem a toc d'església, a toc religiós. És veritat que moltes de les festes en són o si més no n'és el seu origen, tot i que a hores d'ara la línia entre la tradició i la religió és força tènue i aquestes es poden agafar des de vessants més laics. A més a més sembla que cada cop disten més d'aquell origen religiós i en queda més la part lúdica o se n'extreuen els valors universals prescindint de l'adoctrinament.
Ara bé, malgrat acceptar que hi ha festes que tenen aquest origen i que per tradició ja han esdevingut clau de volta de moltes escoles, el què em sobte força encara, és el monopoli que té la religió sobre el calendari, sobre l'organització social.
En totes les activitats busquem un raonament, un perquè i sobretot busquem maximitzar els resultats, l'eficiència i si quelcom ens sembla millorable, no dubtem a fer els retocs necessaris. Tot menys en el calendari, el què regeix la nostra activitat que està a expenses d'unes creences religioses. La divisió temporal que es podria fer amb criteri i seny, que es podria adaptar a la realitat existent, es deixa de banda i es fa a partir d'uns criteris religiosos, gairebé cabalístics. Uns criteris arcaics i poc clars, dignes d'època medieval i que el fan variar any rere any però sense un motiu real aparent - setmana santa-.
De res serveix que tota la nostra activitat busqui un equilibri en l'horari de manera que faciliti els aprenentatges i alhora intenti seqüenciar els continguts de manera pautada en el temps i l'espai.
Vivim en una societat on representa que tot està o hauria d'estar meditat i raonat, que les coses es fan per un motiu lògic i efectiu, però a l'hora de la veritat, hi ha aspectes que es regeixen per aquestes raons religioses i deixen de banda la raó. Deixen de banda el poder de decisió.
I després passa que en comptes de dividir el trimestre lectiu de manera objectiva, mirant pros i contres, valorant el què és millor o pitjor pels infants i en resum per tothom, ens regim per unes tradicions sense qüestionar-les, només perquè es diu que és així i a partir d'aquí s'abandona la raó que havia de ser el nostre far i s'agafa una subjectivitat d'una minoria majoritària.
Caldria potser estendre el raonament també en aquest camp, establint uns períodes de descans i de treball fixes, ben estudiats i repartits. Basant-nos en el pragmatisme, en l'objectivitat, en l'eficiència i la resta, els comptes de la vella dels quaranta dies per setmana santa, per a les celebracions personals de cadascú.

Visa pour l'image

Durant el temps que vaig viure a la Catalunya Nord una de les cites més esperades de sempre, fou el Visa Pour l'Image.
Cada inici de curs, cap al setembre, s'obren diferents indrets de Perpinyà al públic i allà s'hi exposen fotografies de diferents autors, des de fotoperiodistes reconeguts a d'altres que s'estan donant a conèixer, però sempre imatges de gran qualitat.
Les temàtiques són molt variades, des de viatges a conflictes armats, passant per denúncies mediambientals o bé mirades diferents a indrets llunyans i propers. Són imatges acompanyades d'uns peus de foto explicatius, extensos i clars, però que són totalment prescindibles.
Allà sempre vaig trobar alguna exposició que m'impactà i em trasbalsà i que encara recordo profusament. Un any fou una mirada a un camp de mutilats de guerra, un altre any a la malaurada i oblidada ciutat de Bhopal, un altre dones del món, un altre els desballestadors indis. Sempre n'hi havia alguna d'especial i per això sempre hi tornava.
A més a més podia descobrir indrets que generalment estaven tancats al públic i passejar-me per uns edificis singulars sense presses i al meu aire. Vaja, que a més de visitar indrets de manera discrecional, podies gaudir i reflexionar a través de la mirada de diferents fotògrafs. Una experiència totalment recomanable si s'és a prop de Perpinyà o es vol descobrir la ciutat passant inadvertit, voltant arreu i sense donar explicacions.

Socialitzem les despeses, privatitzem els beneficis ( Vilafruns )

Segurament ho he somniat. Possiblement l'àpat generós i la caloreta de finals d'estiu m'ha jugat una mala passada i la notícia que avui he sentit, que començaven a tapar el runam de Vilafruns, no deu ser certa, o si més no, no l'han dit al Comarques.
He buscat i rebuscat, mirat i cercat, però aquella notícia on una enginyera de l'ACA ( Agència Catalana de l'Aigua ) apareixia explicant els treballs que es feien per impermeabilitzar la muntanya salina de Vilafruns, potser no ha estat difosa. Si més no a la pàgina de notícies de TV3 no l'he sabut veure, ara bé, a d'altres mitjans sí que l'he trobat, més o menys i sort! M'he arribat a pensar que estava somniant o pitjor, que m'imaginava coses i hauria de començar a reservar hora pel frenopàtic.
Però bé, resulta que no. L'han difosa i deien ben clar que serà la Generalitat - diguem-n'hi ACA - generosa amb calés d'altri, qui pagarà aquesta feina, tot i que correspondria a Iberpotash restaurar allò que han malmès, però l'empresa minera, res, a treure'n benefici, la comarca a patir i el país a pagar.
Ara, si volem veure desaparèixer aquestes muntanyes de sal que maten aqüífers i camps, potser és l'únic camí, això o bé aquestes empreses si han de fer-ho com cal, marxaran a un altre país subdesenvolupat... o no, vés a saber.

Què és la Bressola?

per si encara no ho he explicat prou clar...

Perdem un llençol a cada bugada

Des de fa uns mesos m'he afeccionant a la bicicleta. La de muntanya i trec la llengua mentre esbufego rere els de Calders bike i intento anar-los seguint i no fer-los esperar massa a les sortides que fan. És un grup força heterogeni i si una cosa hi ha en comú, és el gran coneixement que tenen de la comarca i l'estima que li professen.Coneixen els senders, els corriols , les pistes i els atalls. Arreu saben on trobaran un mas, una font o bé una cruïlla des d'on es pot veure tal lloc o anar a tal altre. Amb ells estic descobrint molts indrets dels encontorns que a peu difícilment veuria i malgrat que encara pateixo d'amor pel trescar, he de reconèixer que enganxa. Que és addictiu.
Amb ells també he anat confirmant el què fa temps que sabia, que hi ha un munt de masos que abandonats a la seva sort van desapareixent, van esfondrant-se i amb ells, un bocí important de la nostra història.Hem passat per llocs on només queda alguna paret dreta i s'intueix allò que es perd. Allò que tots perdem. Com a Serramalera, on entre quatre parets mig esfondrades, encara es poden veure les tines recobertes de ceràmica però que aviat desapareixeran. I és de les coses que dol, de les coses que em fan més ràbia. Deixar perdre uns indrets tan especials.

La Païssa dels Planella on es veu la Torre defensiva i el Mas de Serramalera.

És com la Païssa dels Planella, allà a baix a Monistrol. De xic hi anava de colònies i potser era una manera de mantenir-ho dret. Ara bé, des de fa anys no s'hi pot anar i si bé els voltants són un espai on es crien cavalls, la casa esdevé fantasma i l'era, abans indret de reunió i treball, ara és un bardissar infranquejable.
Fins fa quatre dies no n'he sabut gaire res de la seva història, del seu valor, tenia només un valor afectiu, però buscant, he trobat que és un mas del qual ja se'n parlava al segle XI, batlles del senyor feudal de Calders. Encara conserva la torre defensiva, però la manca de treballs de manteniment fa témer el pitjor.

Tina de Serramalera

I segurament a la llarga haurem d'anar a museus com el dels Cloisters per veure el nostre passat i ens queixarem, cridarem al cel, però veient la cura que tenim del nostre patrimoni, no sé si és millor que es conservi almenys a algun lloc.

Nova oració del pare nostre

Ara que ja és l'hora,
escoltem les sàvies paraules d'en Miquel Martí i Pol...

Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.


El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa.

amén.

De segones residències.

Lluny, sembla lluny però és força aprop, rere el proper revolt, al capdavall de la recta, es veu el final de l'estiu. S'acaba aquest parèntesis vital, aquesta aturada al camí. Les orenetes, sàvies com són, ja volen més altes que mai i només baixen per omplir-se son bec, doncs fa molts dies que no porten insectes als nius perquè allà ningú ja no les espera i les mores, puntuals com un rellotge, comencen a enfosquir-se tot esperant qui les reculli.
Encara hi ha vida al carrer, encara els passeigs tardaran a buidar-se, ben bé fins entrada la tardor, però aquell creixement desmesurat dels petits pobles, aquella invasió serena i tranquil·la que com onades cada any es repeteix abastant-ho tot, comença a retrocedir, comença a desaparèixer i a acomiadar-se fins l'any vinent. La marea està de baixada.
Enrere queden uns mesos de descans, de prendre el sol a l'ombra dels arbres generosos o d'espolsar-se la sorra enganxada a unes cames ben suades.
Enrere queden també uns pobles plens de cases, de fondes i hostals, bars i restaurants. Uns pobles que a l'estiu es multipliquen, bullen de vida i de passions. A l'hivern es contrauen, els de casa, i ben comptats.
Vivim molt bé. Vivim massa bé. Prou bé com per poder tenir una llar per uns mesos, els més assenyats, per uns dies els grans afortunats.
I direu que amb dret que ens l'hem guanyat.
Oi tant que sí, però i després què? La resta de l'any, què se'n farà? Tant me fa! blasmareu.
Tenim un país petit, que ha basat el seu potencial a base de fer, de construir, de crear i treballar. Treballem molt, moltíssim i després volem marxar, desconnectar, desaparèixer, fondre'ns. Regalar-nos un trosset de paradís durant uns dies perquè ens faci oblidar els maldecaps del dia a dia, però poc a poc necessitem més, volem més i el país no creix i l'espai disminueix. I aquell tros que hem comprat, que durant l'any anirem pagant, només visitarem de tant en tant, mes sempre l'anirem somniant. Allà sí que s'hi està bé, repetirem sense descans i tornem a treballar.
Mentre, aquests pobles de costa o muntanya, aquests pobles que han crescut amb segones residències, a l'hivern esdevenen fantasmes. L'aire hi circula sense impediments, els sons es multipliquen en la immensitat, tot està tancat i barrat i l'espai que li era propi, l'espai que dominava, s'ha eixamplat, s'ha expandit, ocupant turons i valls per encabir-hi més gent, més locals, però l'han enredat, ja que només serà per uns dies, per uns instants. I després, buit de nou, troba a faltar la mida inicial, com el que s'aprima i s'engreixa, la pell li va baldera i no s'hi sap trobar.
I arriba un dia que els fills del poble volen viure sols, volen viure independents i si no són fills de tal o pasqual, només fills d'un treballador, d'un camperol, d'un qualsevol, han de marxar dels rodals que els ha vist créixer i deixar enrere il·lusions, família i amics, car el seu lloc l'ocuparan éssers de pas, éssers fugaços de somriures estiuencs i efímers.
Treballeu! sentenciareu i així podreu amassar, podreu acaparar. Però a quin preu? Qui pot pagar per viure de pagès a l'Empordà o per criar vaques al Pallars?
Potser a l'estiu podran tornar, potser a l'hivern uns dies de descans, a casa dels pares o en una casa de lloguer, però la resta de l'any, malgrat ser un poble buit, malgrat estar inhabitat, el poble ple d'edificacions restarà mort, silent, sense lloc per a ells. I allò que feia el poble especial, aquell caliu humà, aquelles dimensions rurals, hauran desaparegut i només en restarà un poble artificial. Una gran urbs rural.