La porta del cel, emboirada.

Aquest cap de setmana he anat amb el Robert a fer la Porta del Cel. És un recorregut circular, d'uns 65 quilòmetres i 11.000 metres de desnivell acumulat. Hi ha vàries modalitats, des de menys de 24 hores fins a travessa.
Nosaltres vàrem escollir la de menys de 36 hores, ja que aquesta et permet fer una pausa per a dormir.
La sortida és obligada des de Graus, a sobre de Tavascan, on hi ha un càmping on estan d'allò més cofois de pertànyer al recorregut i fer quatre calerons.

Pujant al Pic de Certascan

Sortírem el dissabte a les 5 del matí i començàrem a caminar cap al refugi de Certascan, tot i que abans calia pujar al Pic de Certascan ( 2.852 m. ) a fitxar. És un recorregut bàsicament de pujada, el primer tram per un bosc espès i ja a certa alçada, aquest deixa pas al paisatge pelat d'alta muntanya amb aigua brollant arreu. El guarda del refugi és un personatge molt agradable i atent. És d'aquells que es veu que en sap de la muntanya, només dir-li el què havíem trigat fins allà, ja ens va dir el què tardaríem a fer el recorregut i ho anà encertant força. També ens avisà que amb la boira que hi havia allà, a l'Arieja, de camí al refugi de Pinet, suposava que ho trobaríem molt malament i de nou l'encertà
A més a més, allà es veu que els caçadors gavatxos, com que no els agraden els excursionistes perquè els espanten el bestiar, treuen i esborren les marques. Per tant, tenint en compte que els camins no són gaire fresats, ens recomanà fiar-nos de l'altímetre i del mapa.
Ja d'entrada ens equivocàrem de vessant i després de remuntar una tartera ens adonàrem, quan la boira va desaparèixer un instant, que havíem errat el coll. Així doncs, vàrem desfer el camí fins a trobar el camí bo. El pitjor potser, fou després de la Pointe de Recos, sense gens de visibilitat ni rastre de camí i una boira que s'espessia com un vel. Uns excursionistes que anaven en direcció contrària ens animaren dient-nos que mai trobaríem el refugi sense Gps.
Ara, el vàrem trobar, no sense però perdre'ns i voltar força, mantenint l'alçada i anar provant hipotètics corriols. Cap a les quatre, amb boira tancada, arribàrem al refugi, on els confirmàrem que ens hi quedaríem. Tal com estava era força difícil pujar a la Pica d'Estats ( 3.143 m. ) i baixar fins a la Vall Ferrera en poques hores.

La Pica d'Estats, emboirada i gebrada.

Xops i un xic empipats amb el temps que ens acompanyava, vàrem fer nit per l'endemà intentar acabar el recorregut.
De bon matí, de nou a les 5, sortírem del refugi i de bell nou la boira ens acompanyà, només un lapse de temps, entre els 2.600 m i el coll del Sotllo, vàrem estar sense el seu embolcall, però la resta fins al cim, tot tapat.
I és que a vegades semblem titelles a mercè de la natura, que fa i desfà per pur plaer i de sobte, quan et penses que estàs perdut, quan no veus cap fita i et desesperes, es destapa un moment i trobes la següent marca o et mostra que t'equivoques de camí per després, quan vas veient que s'està esvaint i t'il·lusiones follament, es tanca de nou cobrint-ho tot amb el mantell blanc i et deixar amb un pam de nas. Aleshores, com un autòmat intentes recordar els coneixements de muntanya, allò que aprengueres de llegir mapes i busques alguna referència, ja sigui un rierol llunyà que sents davallar, ja sigui una paret que t'apareix de sobte al davant i li atorgues una posició al plànol i respires tranquil, sabedor que vas en la bona direcció... de moment.
I de baixada, una baixada que ja fèiem esperonats creient-nos deixar enrere la maleïda boira, arribà un moment que un peu mal col·locat em causà una fiblada de dolor, un mal moviment que em féu recordar les hores caminades i l'esforç realitzat.
L'objectiu inicial de fer tot el recorregut es començà a allunyar i poc a poc anà prenent força la idea d'arribar senzillament al refugi de la Vall Ferrera i esmorzar. Després, ja decidiríem. La nit abans havíem d'haver-hi anat a dormir, a sopar i a esmorzar, però per la boira no hi arribàrem i pensàrem, ja que havíem pagat, que potser ens donarien l'esmorzar.
Ara bé, a l'arribada res de res. Ni guarda ni ningú per marcar la tarja del recorregut ni altres excursionistes. Un refugi desèrtic. Ni tan sols havien deixat el marcador a fora per si arribava algú que fes la Porta el Cel. Vaja, una manca d'organització poc organitzada.
Des d'allà, veient que els genolls patien i que la boira persistia, vàrem decidir anar a peu fins a Àreu i després tornar com poguéssim a Graus. Al final un cotxe ens portà a Llavorsí i des d'allà un taxi fins a l'inici.
L'experiència, si bé ha estat millor que el cop que vaig anar a fer els Cavalls al Vent, aquell cop que tenia la sensació que només corria i no veia res, ara, malgrat la boira m'ho he passat molt bé. L'alta muntanya m'atrau i tot i que rondino per la boira, pels peus xops i freds i per la manca de senyalització d'un tram, irònicament tot això és el què n'espero de l'alta muntanya i segurament l'únic problema és que ho volíem fer en dos dies ( 36 h. ). L'únic i veritable problema. Sense límit de dies pots fer moltes versions, improvisar, pujar altres cims, anar a altres valls o canviar recorreguts, però la obligatorietat del recorregut ens manava i ens obligava a seguir camins que potser, sense aquesta obligació, no hauríem fet.
Una de les gràcies també, és que hi ha poca gent i no m'estranya veient com està organitzat. Excepte Certascan, on em trec el barret, als altres llocs encara els falta per poder organitzar quelcom de semblant amb garanties. Ara, segons la meva impressió, és clar.

Rússia no és Kosovo

No sé com estan les relacions entre Espanya i Rússia. No sé si estan bé o malament però diria que les relacions haurien d'estar trencades o si més no no n'hi hauria d'haver. Vaja, això és el què em sembla que hauria de passar si l'estat fos coherent i es mogués per principis com ens volen fer creure i no per pors a rèpliques internes. Quan està negant el reconeixement a Kosovo com a estat independent per haver-se'n proclamat unilateralment, tot i que digui que no tem quelcom intramurs i en canvi no piula quan l'exèrcit rus es desplega en dues zones secessionistes de Geòrgia - Ossètia i Abkhàzia - i no defensa en aquest cas la integritat territorial de l'estat, és que el brau és com aquell típic fatxenda de l'escola que només gosa amb els petits i si estan d'esquena, perquè quan n'hi ha un que és més gran que ell, després s'empassa els seus arguments i principis i calla mesquinament tot fugint amb la cua entre cames.
Veient això diria que allò de la testosterona estatal és més la imatge que volen donar que no pas un excés d'andrògens emanats, ja que deuen ser com tothom o potser menys si tant han de gallejar.

Miquel Gil

Els que tenim una veu greu, d'aquelles que més d'un cop quan hem intentat taral·lejar una melodia hem notat que les mirades del voltant ens sotjaven, gairebé indignats, pregant-nos per un benaurat silenci, podríem trobar en Miquel Gil un gran defensor. No és aquell esquellot impertinent que alguns portem ben endins, és quelcom més. No només perquè té la veu greu i aspre, sinó perquè a més a més, i aquí arriba el súmmum, entona. Sap pujar i baixar octaves dolçament, això sí, sempre dins del seu registre.
Va ser una de les descobertes que vaig fer gràcies a Obrint Pas i que sovint cerco i escolto.
Espero que en gaudiu tant com jo.
Aquí canta amb la Lídia Pujol una cançó del gran Ovidi.



Ara, per si no la coneixeu, us en deixo també l'original per poder comparar.



Bon appetit, gourmets!

Una rere l'altra

Serà dèspota i fals el gallec dirigent.
A més a més no li cau la cara de vergonya, te l'engalta i vinga cap a casa.
Però com pot dir res ell? Com pot parlar? Si s'hauria d'amagar rere una col amb el polzet cada cop que es parla de prohibir. Pobre polzet la de capellans que li caurien a sobre...
Obre la boca perquè en té i a sobre només li surten escarabats i ratpenats.
Però és clar, quan formes part d'un bloc granític, d'un roc ben soldat que no hi ha tempesta per dura que sigui que faci trontollar, ans al contrari, ben estofat treus pit, en el seu cas de pollastre i ataques vehement sense vergonya, oblidant les vergonyes pròpies, aleshores què en pots esperar?
Frases ben compostes i agradoses però tergiversant i prostituint el significat. Manual de l'orador buit de continguts però populista. Hàbil creador d'eslògans gastats.
Deia en una cursa de braus, prohibit, prohibir. Tindrà nassos.
Té memòria de lluç a la planxa. Ell, ells, que ho volen prohibir tot, que volen uniformitzar un estat amb les seves lleis i després, quan una cosa no els agrada, no juguen. Ja sigui l'estatutet, ja sigui la voluntat del poble, ja sigui una llei, si no els va bé, a prohibir, regular diran.
Volen un estat a mida, però fet a la seva mida i aquesta és perillosa. És casposa i arnada.
Rèptils nocturns, ataquen sigil·losament amb llengua bífida i esmolada a tot aquell que discrepa. La seva camada n'aprèn ràpid. Després de certes operacions estètiques i molta dialèctica navegant, va trobant el camí cap al far monolític i autoritari, cap a la dialèctica malintencionada i traïdora que treta de context alarma a l'oïdor ben confiat o afí.
Haurien de passar una ITV dialèctica, una ITV de qualitat i després de tots els test, si es veu que no són nocius, els haurien de permetre seguir garlant. Però això sí, vells com són, que venen de dictadura enllà, la ITV cada any, no els consideréssim pas clàssics.

El Canigó de sang i or.

Aquest vídeo apareix a L'indépendant, un diari de la Catalunya Nord que es centra en noticies sobretot locals. En ell ens explica el perquè d'un grup de persones amb senyeres al cim del Canigó.
Un dels objectius, diuen, era aconseguir prou gent al Canigó amb els colors de la senyera per tal de fer-ne una fotografia especial. En aquesta apareixen una seixantena d'excursionistes a dalt del cim.
Aquesta imatge sortirà al llibre "66. Sang i Or ", on, a més, hi haurà 364 fotografies més, una per dia durant un any als Pirineus Orientals.
És previst que arribi a les llibreries - suposo que primer a les nord-catalanes i després al sud- al setembre.
La idea ha estat d'Air photographique, una empresa que es dedica a fer fotografies des de l'aire. A la seva pàgina web podeu veure algunes imatges del llibre.
Segurament serà una altra manera de conèixer, tot i que potser haurem de destriar els tòpics, aquell bocí de Catalunya que regalaren al veí sense demanar-ho i que és el gran desconegut.

El riu Gallinas i molts més

Fa uns anys, força, vàrem anar al Perú. Anàrem per lliure, només bitllets d'avió i moltes ganes de conèixer indrets.
Ja cap al final del viatge, vàrem anar a parar via La Merced a Puerto Bermúdez. D'entrada volíem anar a Iquitos, per tal de poder veure l'Amazones, però veient que no teníem temps i que també ens interessava anar a la Selva, ens decidírem per aquesta opció, més a prop de Lima on preníem l'avió de tornada.
És un petit poble situat a l'est, entre la Reserva Natural de Yanachaga i la Comunal El Sira, a peu del riu Pichis. Allà vàrem conèixer en Walter - em sembla que es deia així - i un altre noi, un metge i el seu ajudant que es dedicaven a visitar els poblats indígenes per tal de veure si als dispensaris tenien cura del material mèdic que els havien cedit. Pujaven riu amunt en barca i a cada poblat miraven si hi havia les condicions idònies per al manteniment dels fàrmacs i en cas contrari, els avisaven fins a poder arribar a sancionar-los. Xerrant, xerrant, ens convidaren a anar l'endemà amb ells. Ens digueren que anirien a un poblat, a uns quants quilòmetres riu amunt i que després de la visita, tornarien a baixar a Puerto Bermúdez. Les ganes de conèixer el país i la confiança que ens despertaren, ens animaren a acceptar-ho. Així doncs, l'endemà a la tarda, tots quatre estàvem amb salvavides i un gran somriure a una canoa amb motor navegant pel riu Pichis. D'ells només coneixíem el què ens havien explicat, de l'indret, res en absolut.
Passàrem per diferents llocs habitats, en un d'ells ens avisaren de no mirar gaire, es veu que era la casa d'un traficant i si veia que miràvem massa, es pensaria que érem policies i ens dispararia. Era una illeta al riu, ben cuidada i fortificada i lògicament no mirarem... gaire. Hores després, a l'arribada al poblat ens el trobarem desert i visitàrem el dispensari. Tenien els medicaments fora de la nevera i no es veia a ningú que en tingués cura. La realitat era que s'intentava modernitzar aquell poblat sense tenir en compte el seu tarannà i per això, costava de fer entendre el perquè de determinades obligacions.

Dispensari del poblat indígena.

De tornada estàvem cofois de l'aventura que acabàvem de passar. I és clar, quan visites altres països busques això, busques aventures per després recordar-te'n d'aquell indret i poder-ho explicar ben orgullós, sense ser massa conscient dels perills que pot comportar, deixant-te anar per un moment sense ser conscient que potser després te'n penediràs. Tot i això per a nosaltres no va ser el cas.
No fa gaire hi ha hagut un accident al riu Gallinas. Malauradament han mort persones i segur que condemnaran al guia, com també al propietari de la barca. Ara bé, potser hauríem de tenir en compte que quan visitem certs països lluny d'Europa, la vella Europa, deixem enrere moltes coses, no només la família i els amics.
Aquí tenim uns protocols de seguretat estrictes, ben estudiats i vigilats, però a d'altres països, aquests protocols encara no hi són. Tenen una altra manera de funcionar i potser és això el què ens atrau. Potser per això marxem de tant en tant.
Busquem l'emoció de navegar riu amunt sense veure milers d'embarcacions o pobles, amb contacte real amb la natura i sense una ruta pautada i estudiada. Volem l'autenticitat d'un país, tornar a l'estat verge, però quan hi ha un problema, quan quelcom es torça, agafem el codi d'actuació europeu. Volem aleshores mesurar les responsabilitats des d'un punt de vista europeu.
I és clar que el guia es deuria equivocar i és clar que l'amo de la barca també, però allà es funciona diferent. Funciona a través de la paraula i del compromís. Si vols quelcom, ho parlem i arribem a un acord verbal. Res de contractes, res de signatures. A més a més segurament mai havia passat res, mai hi havia hagut cap problema, però arriba un dia en què hi ha un error fatal i aleshores, agafem el nostre bagatge normativista i ens oblidem del què buscàvem i del què hi havia allà i volem que de cop i volta tot un país tingui unes mesures de seguretat i un tarannà com el nostre, quan la visita que hi fèiem era per buscar una cosa diferent. Volem transformar un país en una còpia del nostre i exigim responsabilitats sense reconèixer que el risc és el què ens atreia.
Ara condemnaran al guia i condemnaran a l'amo de la barca, però lluny de ser la resposta, serà un pedaç a un problema, ja que no deixen de ser dos personatges que deuen maldar per sobreviure i segurament, feien el què havien fet tota la vida, pujar riu amunt i baixar, segons el què demanés el client. Un client afamat d'experiències i emocions, confiat i potser mal informat. I a les notícies tothom s'afanyarà a atacar a aquells dos personatges i tothom parlarà de la irresponsabilitat i manca de professionalitat d'aquests, i el primer de tots el seu estat, car el turisme és una font important d'ingressos, però potser i només potser, només seran els caps de turc per tal de no reconèixer la realitat d'un país, del seu funcionament i molts desitjarem i pensarem i que duri el seu tarannà, tot i compartir el dolor pels desapareguts.

The Wolfe Tones

Molts grups de música tradicional han sorgit a Irlanda. Dels més coneguts potser els Chieftains o els Dubliners. Dos grups que es troben a moltes botigues d'aquí i que fa temps que sonen. Dels primers segur que sonaran a la majoria Women of Ireland ( Mná na h-Éireann )

dels segons, potser Molly Malone. Per cert que fa poc varen venir a Manresa i tot i que ja són força grans, encara no han perdut l'agilitat dels seus dits i aquests volen veloçment sobre les cordes dels instruments.

Però uns que potser no són tan coneguts, segurament perquè són bastant punyents i durs, que parlen sense embuts i són poc exportables, són els Wolfe Tones. Tenen cançons que parlen de foragitar l'invasor, que denuncien els seus excessos, parlen de la realitat irlandesa i dels sentiments que hi ha al darrera. Barregen música i instruments tradicionals amb lletres que ens parlen del dia a dia irlandès.
Als pubs, on sempre hi ha grups a punt per a amenitzar les llargues vetllades del nord, se senten força, normalment després de la petició dels presents. Quan comencen a sonar les primeres notes, instants després d'un primer silenci gairebé respectuós, tothom comença a taral·lejar la tonada i acte seguit, plens d'orgull, entonen les lletra de les cançons a ple pulmó mentre sacsegen uns vasos curulls de cervesa negra escumosa.
Algunes ens narren els fets d'aquell diumenge sagnant -colpidora -, d'altres el gran èxode d'irlandesos cap als Estats Units. També n'hi ha que aborden temes com l'Exèrcit Republicà Irlandès o fins i tot el desig que tenen que els Britànics marxin. Són lletres que parlen d'amor i de guerra, d'il·lusions i desesperança, de tristeses i alegries. Són lletres que ens parlen del negre passat d'un país i de l'esdevenidor que s'atansa.
Cançons que sempre diuen quelcom, que estan fetes amb el cor i que per raons òbvies, per proximitat, per paral·lelismes nacionals, sempre m'han despertat simpatia i un sentiment de proximitat.