Ves què hi farem...

Sona bé... i malauradament...

Un ensurt

Calders ho té això.
Quan acaba de ploure i fa una mica de sol, val la pena sortir a passejar. La frescor, els colors vius i el silenci només trencat per la piuladissa de certs ocells o el fregadís de les plantes que dansen amb el vent, conviden a sortir a fer el volt. Tenim el bosc a tocar, diria que des de qualsevol casa no es deu tardar més d'un parell o tres de minuts a trepitjar bosc. Així doncs, he pres la motxilla per portar al Berenguer i hem sortit a fer un volt. Tots dos sols, pare i fill. Camí de la Fonteta, Mirador i cap al Pou de Glaç sense arribar-hi.
Enmig, he anat fent breus aturades per anar fent fotos de la vida que esclata en forma de flors, i ja de tornada, m'he aturat més estona a un roquissar, ple d'almesquins, per fer-ne fotos tot buscant la llum ideal. Mentrestant en Berenguer ha aprofitat per seure i jugar una mica. Té un any, el seu radi d'acció augmenta però encara no es dispara. De seguida ha començat a agafar pedres tot mostrant-les com si les volgués llençar perquè la Píxel, la gossa, les atrapés, entre rialles i primeres paraules en forma de sons escurçats.

Almesquí

De cop, un sisè sentit o un rampell paternal, m'ha fet recordar les colònies de petit. Tots els infants ens dedicàvem a investigar. Fòssils, plantes, ocells i sobretot a aixecar les pedres per trobar escorpins, per veure'n com s'amagaven ràpidament tot mostrant el seu agulló amenaçadorament.
Dit i fet. No acabo de pensar en la bèstia que miro la pedra que té a les mans i veig que a sota, encongit i suposo que esporuguit - o molest - hi ha un petit escorpí. Minúscul direu, però jo al Berenguer tampoc el veig massa gran en comparació.

Escorpí blanc

Segurament no li hauria fet res. Segurament ha estat un ensurt innocent, però d'una revolada l'he alçat - al Berenguer, és clar - i hem anat uns metres més enllà, sobre una catifa verda molt espessa.
La tarda ha estat agradable. La passejada distreta, però l'ai del cor m'ha durat força estona.

Egunkaria aurrera!

Des del 2003. I ara, amb quins diners es paguen set anys de silenci obligat?
Hi ha una manera de compensar tot el mal fet? Sí, se'ls ha absolt, s'ha confirmat que no tenien res a veure amb l'entramat d'ETA i a més a més s'ha avisat al poder judicial que és perillós i irresponsable associar llengua i cultura basca amb banda terrorista. Molt bé, queda clar i suposo que la majoria ho teníem clar. Però i ara què? Tot i la sentència l'Associació de Víctimes del Terrorisme i Dignitat i Justícia han aconseguit el seu objectiu, fer callar una veu diferent, una veu basca. Tancaran ara aquestes organitzacions? Empresonaran preventivament els responsables d'aquestes associacions o bé tenen el dret de perjudicar vides alienes sense sanció possible? Potser ara es podria posar en dubte les seves actuacions i per si de cas, que vagin a la presó i d'aquí a 7 anys, en parlem.
Ara bé, tot i l'alegria de veure que la lògica preval, no deixa de ser irònic que primer es clausuri un mitjà de comunicació, s'empresoni els seus directius i anys més tard es sentencii que no han fet res d'incorrecte i per tant, ho sentim i fins una altra, apa siau.
Pensem-ho fredament. No és coartar la llibertat d'expressió clausurar un mitjà de comunicació si no se n'està al 100 % convençut? I empresonar uns pares de família? Com lesa això la seva imatge? I la seva família, com ho han viscut? Qui els indemnitzarà per les hores d'angoixa, les sospites viscudes i les pressions rebudes? Qui pensarà ara amb ells?
Em sap greu, però jo penso que si s'han equivocat i a sobre van ser tan durs, haurien de pagar un preu alt pel seu error. El jutge, inhabilitat. Les associacions encausades per falses acusacions i potser dissoltes. Els investigadors que varen facilitar les acusacions, inhabilitats o investigats per tendenciositat. Al fiscal, investigat per inepte i si es dóna el cas, sancionat.
No es pot actuar tan a la lleugera quan hi ha en joc la vida d'unes persones, la llibertat d'expressió d'un poble i els drets d'aquest a expressar-se.
Per tot, Egunkaria aurrera!

Tenim un president, que no ens el mereixem...

El nostre ben entranyable i estimat president de la Generalitat, en José Montilla, el passat dia 18 de febrer va anar de visita a Tolosa de Llenguadoc. Es veu que hi va anar per diferents actes amb el seu homòleg - diuen ells - francès de la regió i, malauradament, en comptes de visitar el Casal Català, que existeix i es van quedar amb un pam de nas, va preferir anar a la Casa de España.
Quins collons!
Només faltava això, que el nostre president faci actes a la Casa de España. Això sí que és ser cornut i pagar el beure.
Els mitjans de comunicació no varen fer-ne gaire ressò, sabedors que era un acte, si més no controvertit, però és clar, si accedeix a fer aquest acte, deu ser que ho veu normal, veu clar que el president de Catalunya faci un acte a la Casa de España i per tant, està situant Catalunya al nivell de representant d'Espanya, malgrat que és el representant de moltes sensibilitats d'aquest país i algunes, força, potser no estarien d'acord amb representar l'estat que ens nega la veu a Europa, per exemple.
El problema per mi és que tenim un president que li seria el mateix ser president de Catalunya que de La Rioja o bé de l'escala i amb això vull dir que és un personatge espanyol que considera que governa dins d'un territori d'un estat, possiblement conscient només de que té algunes singularitats, però no de que és un país diferent, amb una història sovint enfrontada, una llengua pròpia, unes tradicions diferents igual que les costums i si bé tenim també moltes coses de semblants, potser la voluntat de ser país, solament això, ja ens fa diferents i per tant, ja ens dóna un estatus diferent i caldria que filés més prim a veure on va a fer-se la fotografia, perquè ens representa als catalans, no només els que se senten espanyols.

Escollir el moment

És divendres, quarts de cinc i tornem d'una excursió amb tren. L'alegria de la sortida es barreja amb el cansament del viatge i mentre reparteixo als infants un record que ens han donat, van arribant les famílies per recollir-los.
Allà, a peu d'andana, frisosos perquè el cap de setmana comença, van venint a avisar-me que ja hi ha son pare o sa mare mentre s'acomiaden. Tenen clar que abans de marxar cal que m'ho diguin. El cert és que els progenitors arriben quan arriben i els comiats s'encadenen i es simultaniegen mentre un servidor intenta anar recordant tots els que marxen i amb qui. Alguns però, se'n van sense dir ni ase ni bèstia. Després maldaràs per saber amb qui ha marxat, repassant mentalment els pares que s'han acomiadat, els que has vist arribar de lluny o els que t'ha semblat que senties.
Atabalat, el cansament també t'afecta i la responsabilitat d'arribar tots sans i estalvis també et pesa, vas comptant i recomptant de nou els infants. Només faltaria que te'n manqués un just quan celebraves que tot havia anat bé.
És veritat que generalment sempre tot va bé, però no deixa de ser un pes a sobre que t'afeixuga tot el jorn, com a qui li deixen un cotxe - més preuat, segur, però valgui l'exemple - i que fins que no torna les claus, no està tranquil, encara que ja l'hagi aparcat i no pensi moure'l més. Cal passar el testimoni.
Així doncs, enmig d'aquell formiguer organitzat, vaig comptant i recomptant. És l'efecte pop, intentes tenir un tentacle arreu per tal de tenir-ho tot ben controlat i enmig d'aquell caos organitzat, d'aquell vaivé de cares cansades i somrients, divendres vaig sentir un comentari diferent, sumant-se a la resta de comentaris.
- No estic d'acord amb la nota de matemàtiques, m'etziben des del darrera. No tinc temps ni de girar-me. La veu, femenina constato, segueix recitant greuges mentre altres pares i mares s'acomiaden, demanen pel dia o m'informen que s'emporten tal nen o tal nena. El pop es multiplica. Les orelles, els ulls, les narius s'afegeixen als tentacles i malgrat els múltiples estímuls presents, només un acapara la meva atenció. A partir d'aleshores acomiado d'esma, perdent el compte.
Sobtat, no puc més que mirar a la meva interlocutora i pensant en aquell mític ara no toca, intento acompanyar-la amb la mirada a l'escena que es desplega davant seu, als prop de vint-i-cinc infants i a les corresponents famílies que van arribant i reclamen el just comentari del dia tot acomiadant-se.
Al final, després de comentar-ho per sobre, necessitava una resposta al moment, acordem una reunió per parlar-ne tranquil·lament, per parlar-ne al seu lloc.
Dies després encara em ressona aquella frase. Encara hi dono voltes. Un altre dia l'analitzarem, però avui, em vull fixar no en el contingut d'aquesta sinó en la forma, en l'elecció del moment.
Segurament respon a un neguit que els rossegava per dins, segurament va ser un comentari que els cremava i necessitaven expressar-lo, però després demanarem als infants reflexió, contenció, elecció del moment i sobretot seguir les normes pactades.
Si nosaltres no podem aturar-nos, no podem saber destriar el moment, com podem esperar que un infant, que s'està formant, sigui capaç de ser reflexiu i acati unes pautes acordades?
Vivim en una societat on prima la immediatesa, on el temps, tot i la paradoxa de ser l'època de la història que en tenim més ( l'esperança de vida s'ha allargat enormement ), sembla que n'anem mancats i volem respostes ara i aquí. Volem satisfer el ja i aquest tarannà després es reflecteix en els infants i l'esforç, la paciència, esdevenen aspectes difícils de gestionar, ja que els models ens porten a tot el contrari, a la resposta immediata i a la resolució fàcil.
Potser hi dono massa voltes a un comentari, però penso que tot està relacionat i que els infants aprenen amb tot, tant amb els comentaris, com amb els silencis, com en la manera que ens comportem en les diferents situacions. Són models que van veient i a la llarga, escolliran del viscut davant de qualsevol situació.

De tot i força

Aquests dies ho tenen això. Per exemple, ahir al matí, rampells d'aquells, em va venir la dèria d'anar a esquiar. Fa anys que vaig decidir que no podia queixar-me de la destrossa de les estacions d'esquí i alhora ser-ne usuari. Així doncs, em vaig decantar per l'esquí de muntanya, sàvia elecció.

Coll de la Marrana amb esquiadors fent la volta Maria.

Dilluns doncs, abans de la mona, vaig enfilar cap a Ulldeter per anar a fer el Pastuira, però veient com estava el tema, poca neu des del coll de la Marrana cap al Pastuira, vaig decidir fer el Bastiments. Un cim garantit i agraït.
De neu força, primavera però i el dia, assolellat i sense gaire vent, cosa rara per aquelles terres.
Doncs bé, tot i sortir sol - gairebé, la Píxel campava alegre buscant altres gossos enjogassats - sabia que aquest cim és dels assenyalats per aquestes dates i com era d'esperar, semblava un via crucis amb totes les estacions presents. Força gent que aprofitant les darreres pales de neu d'aquest any remuntaven primer per unes pistes buides de Vallter 2000, per després, un cop superat el Coll de la Marrana, enfilar la pala ample i esvelta del Bastiments tot fent generoses voltes Maria.

Des del cim del Bastiments, mirant cap al sud.

Un cop fet el cim, ja a casa i després d'haver menjat un mai prou valorat arròs negre de Cal Soldevila, vàrem anar a l'hort. A l'hort de veritat, per cert. Allà, entre unes faves que no creixen i uns enciams que deuen haver contribuït a la felicitat d'uns cargols esmunyedissos, vàrem estar feinejant una estona.

.

Flor d'ametller i Dent de Lleó a Calders.

Mentre el sol ben alt i generós escalfava de valent, les plantes, banyades per aquella tebior, fa dies que treuen el cap, tot ho acoloreixen. I és això del què en tenen aquests dies. És això el què m'agrada dels inicis de la primavera. Pots estar de bon matí gaudint de la neu a la muntanya, amb una temperatura agradable i a la tarda passejar pels boscos i camps, regalant-te dels colors de l'entorn i les flaires que se'n desprenen.
Hi ha un grafiter - suposo que se'n diu així - que córrer per les comarques centrals i malgrat no ser gaire partidari de les pintades en general, aquest sempre em fa somriure i pensar, un tal Grillart. Per cert que normalment escriu en llocs deixats o abandonats.
Doncs bé, n'hi ha un que em ve a la ment sovint, aquell que diu REGALA'T A LA VIDA.
aquests dies, ho faig... més.

Va de música.

Fa uns dies, algú molt proper - es diu el pecat però no el pecador - em va dir que sempre escrivia missatges negatius, sempre crític i rondinaire, mai optimista i il·lusionat.
La veritat és que en discrepo. Potser és cert que m'és més fàcil buscar el costat negatiu aliè i treure'n suc - de taronja, m'agradaria- que no pas veure el què és agradable del què ens envolta i realçar-ho.
Ara, com a atenuant presentaria les fotos que penjo de tant en tant com el costat positiu del meu ésser, si és possible.
És veritat que potser sóc així, potser m'agrada més buscar la palla a l'ull de l'altre, que mirar-me les meves ninetes, reconeixem-ho, però són maneres de fer. Cadascú fa el què pot o sap i veient tantes palles al món... qui es pot quedar callat?
Avui, després d'un breu, brevíssim descans a Gósol i amb la mira més desenfocada - com sinó -, m'agradaria veure el costat positiu de les coses. Buscar-lo si cal.
Així doncs, ni parlaré del país, ni de la llengua directament, ni de res on em surtin rampells esquizofrènics venjatius masoquistes, sinó que em centraré en un espai on només tinc coses bones a dir, la música d'aquest país. Del nostre país.
Personatges que no m'agraden... vaja, ja em surt de nou el costat obscur de la força... bé doncs, personatges musicals com en Gerard Quintana, omplen i engrandeixen el nostre panorama líric amb peces desenfadades i sense necessitat de gaires missatges, només per fer música, només per regalar-nos uns minuts de pur plaer musical, sense anar més enllà. El plaer pel plaer.
N'hi ha molts més. La majoria o s'han consagrat ja dalt de l'escenari, com Manel, o ho faran aviat, com el Petit de Ca l'Eril.
De tots ells, una de les cançons més absurdes però que més m'agrada, per això, perquè és planera i senzilla, és la de l'elefant.
Bé doncs, aquí us la deixo. A gaudir-ne doncs.