Fa uns dies, algú molt proper - es diu el pecat però no el pecador - em va dir que sempre escrivia missatges negatius, sempre crític i rondinaire, mai optimista i il·lusionat.
La veritat és que en discrepo. Potser és cert que m'és més fàcil buscar el costat negatiu aliè i treure'n suc - de taronja, m'agradaria- que no pas veure el què és agradable del què ens envolta i realçar-ho.
Ara, com a atenuant presentaria les fotos que penjo de tant en tant com el costat positiu del meu ésser, si és possible.
És veritat que potser sóc així, potser m'agrada més buscar la palla a l'ull de l'altre, que mirar-me les meves ninetes, reconeixem-ho, però són maneres de fer. Cadascú fa el què pot o sap i veient tantes palles al món... qui es pot quedar callat?
Avui, després d'un breu, brevíssim descans a Gósol i amb la mira més desenfocada - com sinó -, m'agradaria veure el costat positiu de les coses. Buscar-lo si cal.
Així doncs, ni parlaré del país, ni de la llengua directament, ni de res on em surtin rampells esquizofrènics venjatius masoquistes, sinó que em centraré en un espai on només tinc coses bones a dir, la música d'aquest país. Del nostre país.
Personatges que no m'agraden... vaja, ja em surt de nou el costat obscur de la força... bé doncs, personatges musicals com en Gerard Quintana, omplen i engrandeixen el nostre panorama líric amb peces desenfadades i sense necessitat de gaires missatges, només per fer música, només per regalar-nos uns minuts de pur plaer musical, sense anar més enllà. El plaer pel plaer.
N'hi ha molts més. La majoria o s'han consagrat ja dalt de l'escenari, com Manel, o ho faran aviat, com el Petit de Ca l'Eril.
De tots ells, una de les cançons més absurdes però que més m'agrada, per això, perquè és planera i senzilla, és la de l'elefant.
Bé doncs, aquí us la deixo. A gaudir-ne doncs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada