L'altre dia vaig tornar a sentir en Cabrel després de molt de temps i de nou em vingué al cap una cançó seva, de les que més m'agradà. Segurament ara tornarà a estar de moda, si més no ja es comença a escoltar pel Parlament...
Us en deixo la traducció al català i l'enllaç d'aquesta amb imatges...
A gaudir-ne!
En el temps que porto esperant en aquesta habitació negra
Sento com es diverteixen i com canten
Al final del corredor
Algú ha tocat el forrellat
I m'he capbussat cap al gran dia
He vist les fanfàrries, les tanques
I la gent al voltant
Al primer moment he cregut
que només calia defensar-se,
però aquesta plaça sense sortida,
començo a comprendre.
L'han tancat darrere meu
tenen por de que reculi,
al final ens les tindrem
amb aquest ballarí ridícul.
És que és seriós aquest món?
És que és seriós aquest món?
Andalusia, ja me'n recordo.
Aquells prats vorejats de cactus,
no tremolaré davant
d'aquest pallasso, d'aquest escanyolit!
L'atraparé, a ell i al seu barret
els faré girar com un sol.
Aquesta nit la dona del torero
dormirà sobre les seves dues orelles.
És que és seriós aquest món?
És que és seriós aquest món?
Ja he perseguit fantasmes d'aquests
fins fregar les seves ballarines,
m'han colpejat fort al meu coll
perquè m'inclini.
D'on surten aquests acròbates
amb els seus vestits de paper?
Mai he après a barallar-me
amb nines.
Sentir la sorra sota el meu cap,
és de bojos que això pugui agradar.
He pregat perquè tot s'acabés,
Andalusia, ja me'n recordo.
Els sento riure mentre agonitzo,
els veig ballar mentre jo moro,
no em pensava que algú es pogués divertir
tant al voltant d'una tomba.
És que és seriós aquest món?
És que és seriós aquest món?
Sí, sí home, home,
balla, balla.
Cal ballar de nou,
I en matarem d'altres
Altres vides, altres braus
i matarem altres
Vinga, vinga a ballar ...
I matarem altres
I com deia aquell
Si el toreig és art, els escorxadors són els seus museus.
dissabte, 16 de gener del 2010
divendres, 15 de gener del 2010
Hi ha camins que l`herba mai colgarà
Aquest matí m'he capbussat en un mar de sensacions. He pres el cotxe i he enfilat cap al Soler, al costat de Perpinyà, per fer-hi una xerrada de matemàtiques, tornant així a la meva escola de professió, on vaig aprendre molt del què sé.
D'entrada tot el viatge ha estat dominat per una frisança incontenible, com una marea creixent que ja em venia de dies enrera per aquell neguit d'explicar quelcom en públic i no saber-se'n del tot mereixedor i que avui, enfilant la carretera, ha fet una triomfal eclosió.
Poc després, a mesura que el viatge avançava i que la destinació s'apropava, s'anava afegint un neguit intern que em feia dubtar de la propietat del meu cos, amb sensacions curioses mentre en veu alta m'anava repetint allò que volia dir per no oblidar-me de res.
Ara bé, un cop a Olot m'he anat perdent, m'oblidava frases, tallava raonaments i poc a poc, he anat callant i deixant-me seduir pel Canigó, el sentinella emblanquinat que guaita la terra catalana.
Aquest, com un imant místic o potser per la bellesa salvatge que desprèn, m'ha atret com sempre i poc a poc, ja amb uns raonaments totalment embarbussats, l'he anat seguint amb la mirada fins a esdevenir mut.
Escortat per ell he travessat la frontera, de nou amb la sensació de portar un cartell enganxat al front on s'hi llegia: Atureu-me, sóc culpable de ves a saber què, però sense més incidents he pres la baixada que mena a l'àrea del poble català, que com la porta Catalana sembla que una ventada hagi desplaçat del seu indret original i els hagi situat a l'atzar.
Allà, encara protegit pel Canigó ha començat a sonar una cançó d'en Cabrel, d'aquelles que m'ensenyaren per tal d'ajudar-me amb el meu mediocre francès i malgrat la paradoxa de la situació, aquella veu francesa m'ha retornat a l'època de la Bressola dels contrastos, a l'escola familiar, dels viatges amunt i avall, de l'entendre un poble català que també parla en francès.
I ja al col·legi, amb les velles amistats a tocar i les noves incorporacions, més nombroses, expectants, he tornat a reviure aquella sensació de l'escola de tots, del viver de mestres. Joves i no tan joves junts estimant la professió, honorant la vocació. Persones que des de fa temps alguns, des de fa poc molts, han entrat en aquesta família que treballa pel país i per la mainada, que es planteja reptes de país i de futur, que busca el millor pels infants i pel país.
Una escola que pensa globalment i actua localment. Un projecte envejable amb uns professionals admirables.
De nou el caliu de la Bressola m'ha acompanyat. De nou m'he desvetllat amb la visió d'un projecte fet realitat, d'un somni que segueix endavant.
D'entrada tot el viatge ha estat dominat per una frisança incontenible, com una marea creixent que ja em venia de dies enrera per aquell neguit d'explicar quelcom en públic i no saber-se'n del tot mereixedor i que avui, enfilant la carretera, ha fet una triomfal eclosió.
Poc després, a mesura que el viatge avançava i que la destinació s'apropava, s'anava afegint un neguit intern que em feia dubtar de la propietat del meu cos, amb sensacions curioses mentre en veu alta m'anava repetint allò que volia dir per no oblidar-me de res.
Ara bé, un cop a Olot m'he anat perdent, m'oblidava frases, tallava raonaments i poc a poc, he anat callant i deixant-me seduir pel Canigó, el sentinella emblanquinat que guaita la terra catalana.
Aquest, com un imant místic o potser per la bellesa salvatge que desprèn, m'ha atret com sempre i poc a poc, ja amb uns raonaments totalment embarbussats, l'he anat seguint amb la mirada fins a esdevenir mut.
Escortat per ell he travessat la frontera, de nou amb la sensació de portar un cartell enganxat al front on s'hi llegia: Atureu-me, sóc culpable de ves a saber què, però sense més incidents he pres la baixada que mena a l'àrea del poble català, que com la porta Catalana sembla que una ventada hagi desplaçat del seu indret original i els hagi situat a l'atzar.
Allà, encara protegit pel Canigó ha començat a sonar una cançó d'en Cabrel, d'aquelles que m'ensenyaren per tal d'ajudar-me amb el meu mediocre francès i malgrat la paradoxa de la situació, aquella veu francesa m'ha retornat a l'època de la Bressola dels contrastos, a l'escola familiar, dels viatges amunt i avall, de l'entendre un poble català que també parla en francès.
I ja al col·legi, amb les velles amistats a tocar i les noves incorporacions, més nombroses, expectants, he tornat a reviure aquella sensació de l'escola de tots, del viver de mestres. Joves i no tan joves junts estimant la professió, honorant la vocació. Persones que des de fa temps alguns, des de fa poc molts, han entrat en aquesta família que treballa pel país i per la mainada, que es planteja reptes de país i de futur, que busca el millor pels infants i pel país.
Una escola que pensa globalment i actua localment. Un projecte envejable amb uns professionals admirables.
De nou el caliu de la Bressola m'ha acompanyat. De nou m'he desvetllat amb la visió d'un projecte fet realitat, d'un somni que segueix endavant.
dimarts, 12 de gener del 2010
Les matemàtiques en vertical
Fa uns dies em va trucar el Cesc, el director de la Bressola de Prada, demanant-me si els podia fer cinc cèntims de com treballar les matemàtiques en vertical. La qüestió és que durant uns anys vaig treballar-hi a Prada i sabent que m'agraden força les matemàtiques em llençà el caramel hàbilment.
La temptació em seduí. D'una banda tornar a veure antics companys de feina, alguns molt més que això, ja que després de cinc anys convisquen intensament, com un dia ja vaig dir, esdeveniren la família del Nord i de l'altra el repte de posar blanc sobre negre d'allò que creiem que sabem, em féu acceptar el repte. Vaja, tirar-m'hi.
Ara, sabedor que és un gran repte i que potser serà difícil satisfer les seves necessitats. Avui, després de força dies preparant-me la sessió, crec que ja començo a estar a punt, si més no amb les eines de què disposo. No n'hi ha més.
Així doncs, encara que el repte és gran, potser massa gran, el temps dirà. La sessió serà d'una hora, inicialment havia de ser d'hora i mitja però s'ha escurçat i va destinada als mestres d'Inicial fins a Secundària de la Bressola. Tota una gran família.
Dilluns, ja havent paït la xerrada, decidirem si ha estat profitosa o no. De moment us deixo, per si a algú li interessa, un recull d'activitats matemàtiques que poden servir per a treballar en vertical.
A la dreta, a temes d'escola, n'hi ha algunes més.
La temptació em seduí. D'una banda tornar a veure antics companys de feina, alguns molt més que això, ja que després de cinc anys convisquen intensament, com un dia ja vaig dir, esdeveniren la família del Nord i de l'altra el repte de posar blanc sobre negre d'allò que creiem que sabem, em féu acceptar el repte. Vaja, tirar-m'hi.
Ara, sabedor que és un gran repte i que potser serà difícil satisfer les seves necessitats. Avui, després de força dies preparant-me la sessió, crec que ja començo a estar a punt, si més no amb les eines de què disposo. No n'hi ha més.
Així doncs, encara que el repte és gran, potser massa gran, el temps dirà. La sessió serà d'una hora, inicialment havia de ser d'hora i mitja però s'ha escurçat i va destinada als mestres d'Inicial fins a Secundària de la Bressola. Tota una gran família.
Dilluns, ja havent paït la xerrada, decidirem si ha estat profitosa o no. De moment us deixo, per si a algú li interessa, un recull d'activitats matemàtiques que poden servir per a treballar en vertical.
A la dreta, a temes d'escola, n'hi ha algunes més.
dijous, 7 de gener del 2010
De diaris locals, n'hi ha un munt.
Hi ha un diari, l'Indépendant, que ve a ser com un Regió7 o el Punt, però a l'Estat francès. És clar que allà, per tal de no crear consciència de país, les informacions que dóna segueixen una divisió territorial que desdibuixa el què podria ser entès com a límits nacionals, és a dir, el què seria la Catalunya Nord, està inclòs en el Llenguadoc, de manera que es difumina i s'esborra qualsevol referència nacional. Aquest és un dels intents de l'estat francès per tal de minoritzar i esborrar la identitat catalana.
En aquest diari hi ha a més de moltes notícies de la Catalunya del Nord en francès, enllaços des de la redacció en català. Són blogs que ens fan un filtratge de notícies del sud que poden interessar al nord, o segons com a l'inrevés.
De tant en tant li dono un cop d'ull, primer per veure com els va i després perquè també m'interessa el què passa a l'altra punta del país.
Us deixo l'enllaç perquè veieu què els arriba també d'aquí, ara que les televisions del sud les van tancant i les ràdios també per tal de que no tinguin gaires estímuls poc controlats en català i també per aquells que encara desconeixen la catalanitat existent dins l'Estat Francès.
En aquest diari hi ha a més de moltes notícies de la Catalunya del Nord en francès, enllaços des de la redacció en català. Són blogs que ens fan un filtratge de notícies del sud que poden interessar al nord, o segons com a l'inrevés.
De tant en tant li dono un cop d'ull, primer per veure com els va i després perquè també m'interessa el què passa a l'altra punta del país.
Us deixo l'enllaç perquè veieu què els arriba també d'aquí, ara que les televisions del sud les van tancant i les ràdios també per tal de que no tinguin gaires estímuls poc controlats en català i també per aquells que encara desconeixen la catalanitat existent dins l'Estat Francès.
dimarts, 5 de gener del 2010
Carta als reis, per si de cas.
Ben trobats reis d'orient;
Aquest any m'he portat... com ho diria? Per alguns bé, no tan bé per d'altres, però sempre he actuat de cor, que ja és molt. Per això, perquè crec que potser m'ho mereixo, m'agradaria demanar-vos quatre coses. Res, nimietats.
Per a mi no us demanaré gaires coses, que aquest any ja ha estat especial amb l'arribada del meu fill, però posats a demanar-ho tot, us l'escric.
Del món, de la pau, la germanor i la solidaritat, dispenseu-me però per no repetir-me, que ja us ho demanen d'arreu, us en lliuraré. Feu allò que us diguin d'altres més saberuts i segur molt més experimentats, que avui, miraré cap endins.
Aquí estic, amagat en un petit racó del sud d'Europa, mal conegut però molt estimat, i més cobdiciat i m'agradaria demanar-vos algunes coses per millorar.
De l'escola feu-ne la veritable eina de futur. Una escola que garanteixi infants feliços i encuriosits, que la resta ja vindrà sola, ajudats de les famílies.
De la salut, això, tenir-ne i en cas de mancar-ne, seguir disposant de grans professionals, amb tot el temps del món, perquè no? I ben equipats.
També m'agradaria que a ningú li faltés el plat a taula, ves, quan t'acostumes a menjar, dol haver-ho de deixar i del sostre per aixoplugar-se, ara que ja heu fet el primer pas, deixant moltes cases buides, potser ho podríem també acabar d'arreglar.
I una altra demanda seria per la natura. Bella paraula aquesta. Sé que molts també us ho demanen però per si de cas, perquè casa nostra és petita i des d'allà dalt estant potser no es veu tot, ajudeu-nos a tenir cura dels nostres boscos i muntanyes, prats i rierols, mars i fondalades, que poc tenim i molt apretem.
Ja ho sé, semblava que només volia quatre coses però quan t'animes vas fent, ja se sap, demanar és gratuït. Però perquè no us queixeu i per fer-vos-ho més fàcil només us demanaré una cosa, per si aquestes altres no podeu, ja que amb una farem.
Doneu-nos el dret a decidir, el dret a ser independents, que de la resta, ja ens n'ocuparem.
Atentament un servidor més.
Aquest any m'he portat... com ho diria? Per alguns bé, no tan bé per d'altres, però sempre he actuat de cor, que ja és molt. Per això, perquè crec que potser m'ho mereixo, m'agradaria demanar-vos quatre coses. Res, nimietats.
Per a mi no us demanaré gaires coses, que aquest any ja ha estat especial amb l'arribada del meu fill, però posats a demanar-ho tot, us l'escric.
Del món, de la pau, la germanor i la solidaritat, dispenseu-me però per no repetir-me, que ja us ho demanen d'arreu, us en lliuraré. Feu allò que us diguin d'altres més saberuts i segur molt més experimentats, que avui, miraré cap endins.
Aquí estic, amagat en un petit racó del sud d'Europa, mal conegut però molt estimat, i més cobdiciat i m'agradaria demanar-vos algunes coses per millorar.
De l'escola feu-ne la veritable eina de futur. Una escola que garanteixi infants feliços i encuriosits, que la resta ja vindrà sola, ajudats de les famílies.
De la salut, això, tenir-ne i en cas de mancar-ne, seguir disposant de grans professionals, amb tot el temps del món, perquè no? I ben equipats.
També m'agradaria que a ningú li faltés el plat a taula, ves, quan t'acostumes a menjar, dol haver-ho de deixar i del sostre per aixoplugar-se, ara que ja heu fet el primer pas, deixant moltes cases buides, potser ho podríem també acabar d'arreglar.
I una altra demanda seria per la natura. Bella paraula aquesta. Sé que molts també us ho demanen però per si de cas, perquè casa nostra és petita i des d'allà dalt estant potser no es veu tot, ajudeu-nos a tenir cura dels nostres boscos i muntanyes, prats i rierols, mars i fondalades, que poc tenim i molt apretem.
Ja ho sé, semblava que només volia quatre coses però quan t'animes vas fent, ja se sap, demanar és gratuït. Però perquè no us queixeu i per fer-vos-ho més fàcil només us demanaré una cosa, per si aquestes altres no podeu, ja que amb una farem.
Doneu-nos el dret a decidir, el dret a ser independents, que de la resta, ja ens n'ocuparem.
Atentament un servidor més.
dilluns, 4 de gener del 2010
Les nits de reis
Fa anys, potser 20, la nit de reis es llevà amb una sorpresa. Feia temps que ja sabíem això dels reis, que no vénen d'orient sinó de més aprop, però sorprenentment, a casa passaren de nou. El dia es llevà amb un present a la porta d'entrada.
Ningú no sabia d'on venia, ningú no l'havia fet. Ja havíem deixat enrera la il·lusió d'esperar aquella nit amb ulls d'infant i altre cop, ens il·lusionàrem davant d'aquell misteri. El paper ho deia ben clar, el nom es llegia perfectament. Algú havia fet de rei i el millor, no sabíem qui era. Fins i tot vàrem tardar uns quants dies a esbrinar-ho.
Fou un detall sense gaire valor econòmic, quelcom embolicat amb un significat especial. Res de comprat, res d'adquirit mecànicament, una cosa feta per despertar de nou la il·lusió. Un any un pastís, un altre un test amb un pi, un altre unes pedres pintades i així petits detalls que et feien tornar a esperar aquella nit amb alegria.
Amb els anys, aquella iniciativa individual, aquest regal fet sense esperar res a canvi, s'ha anat escampant i ara, la nit de reis, correm per no topar-nos amb d'altres reis, companys i amics que volen oferir un detall, una il·lusió. Sembla però que tothom ho té clar, el detall poc importa, el joc de fer de rei és el què atrau i reservar una estona aquests dies per pensar amb els companys és el què val. Ara, per sort no tothom hi participa, cadascú mostra l'afecte com sap, només faltaria.
Aquesta nit però, les cases resten obertes, algunes amb moscatell i torrons, d'altres parades per a un àpat suculent i el què va començar com l'estirabot d'un, potser una broma d'adolescent, s'ha convertit en una tradició entranyable, fent que les anades i vingudes sovintegin a la nit.
Enguany tornarem a esperar de nou amb il·lusió aquesta nit, la nit dels reis de debò i l'endemà, ja ho comentarem.
Ningú no sabia d'on venia, ningú no l'havia fet. Ja havíem deixat enrera la il·lusió d'esperar aquella nit amb ulls d'infant i altre cop, ens il·lusionàrem davant d'aquell misteri. El paper ho deia ben clar, el nom es llegia perfectament. Algú havia fet de rei i el millor, no sabíem qui era. Fins i tot vàrem tardar uns quants dies a esbrinar-ho.
Fou un detall sense gaire valor econòmic, quelcom embolicat amb un significat especial. Res de comprat, res d'adquirit mecànicament, una cosa feta per despertar de nou la il·lusió. Un any un pastís, un altre un test amb un pi, un altre unes pedres pintades i així petits detalls que et feien tornar a esperar aquella nit amb alegria.
Amb els anys, aquella iniciativa individual, aquest regal fet sense esperar res a canvi, s'ha anat escampant i ara, la nit de reis, correm per no topar-nos amb d'altres reis, companys i amics que volen oferir un detall, una il·lusió. Sembla però que tothom ho té clar, el detall poc importa, el joc de fer de rei és el què atrau i reservar una estona aquests dies per pensar amb els companys és el què val. Ara, per sort no tothom hi participa, cadascú mostra l'afecte com sap, només faltaria.
Aquesta nit però, les cases resten obertes, algunes amb moscatell i torrons, d'altres parades per a un àpat suculent i el què va començar com l'estirabot d'un, potser una broma d'adolescent, s'ha convertit en una tradició entranyable, fent que les anades i vingudes sovintegin a la nit.
Enguany tornarem a esperar de nou amb il·lusió aquesta nit, la nit dels reis de debò i l'endemà, ja ho comentarem.
dissabte, 2 de gener del 2010
Agafant aire prop del mar
Després d'uns dies de repòs amb amics al Delta de l'Ebre, concretament a L'Ampolla, ja torno al peu del canó per encetar l'any que comença amb energia i moltes ganes per a tot.
Sovint canto les excel·lències de casa nostra, però és quan m'hi passejo sense presses que me n'adono de la sort que tenim i també és aleshores que pateixo, perquè m'agradaria que aquesta bellesa no es perdés per deixadesa o mala fe.
Ara bé, pensem positivament i no obrim nous fronts que l'any és llarg i de segur hi haurà moltes altres coses per a comentar, com la recollida de signatures pel "dret a decidir" feta les darreres eleccions i tipificat com a delicte electoral, o les eleccions que s'acosten i sembla que ja han encès motors, o el tancament aquest any - o no - del tema de l'Estatut, o els referèndums sobre el futur de Catalunya, o molts altres temes que aniran sortint, per allò de tenir sempre la ment ocupada i no tornar-nos ociosos.
Tot i això però, per començar l'any amb bon peu, us deixo unes fotografies d'aquests dies, qui sap si de la calma abans de la tempesta. Són unes fotografies que crec que plasmen el què deia de la bellesa de casa nostra, si més no d'un raconet de casa nostra, que encara en queden molts.
Sovint canto les excel·lències de casa nostra, però és quan m'hi passejo sense presses que me n'adono de la sort que tenim i també és aleshores que pateixo, perquè m'agradaria que aquesta bellesa no es perdés per deixadesa o mala fe.
Ara bé, pensem positivament i no obrim nous fronts que l'any és llarg i de segur hi haurà moltes altres coses per a comentar, com la recollida de signatures pel "dret a decidir" feta les darreres eleccions i tipificat com a delicte electoral, o les eleccions que s'acosten i sembla que ja han encès motors, o el tancament aquest any - o no - del tema de l'Estatut, o els referèndums sobre el futur de Catalunya, o molts altres temes que aniran sortint, per allò de tenir sempre la ment ocupada i no tornar-nos ociosos.
Tot i això però, per començar l'any amb bon peu, us deixo unes fotografies d'aquests dies, qui sap si de la calma abans de la tempesta. Són unes fotografies que crec que plasmen el què deia de la bellesa de casa nostra, si més no d'un raconet de casa nostra, que encara en queden molts.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)