Coses de la llengua

Curiositats de la llengua, Millet, en la mitologia catalana, és un follet minúscul de forma poc determinada que es deixa endur pel vent per volar. A més a més té la capacitat d'embarassar les dones que reben de cara el vent amb el follet, infantant mesos després un ésser deforme que així que neix fuig cames ajudeu-me.

I ves per on, avui dia es parla força d'un follet, perdó, Millet, que també emportat pel vent ha, no embarassat fadrines, sinó buidat les caixes de l'Orfeó. Tanmateix però, no ha pogut fer com el seu fill mitològic ( la Mola ) i fugir sense deixar rastre.

Es veu que això de ser prohom ennuega i omple tant que després es perd el món de vista i un es creu amb el dret de fer i desfer a plaer. Els altres, diguem-n'hi els patrons, els que potser haurien d'haver vetllat per la bona gestió, es planyen de no haver sabut llegir els senyals, amb tot però, aquest follet s'ha emportat una bona picossada, a més de la creu de Sant Jordi. La confiança cega els ha deixat a les fosques.

Segurament mai se sabrà quant ha rampinyat, ja que és difícil aclarir els comptes, però el què està clar, és que si tots som iguals i als pelacanyes ens observen amb lupa tot allò que fem, aquest prohom, espècimen digne d'admiració, també hauria d'haver estat controlat amb lupa, què dic amb lupa, amb microscopi! Ja que ells, els prohoms i ell en concret, tenen més responsabilitat, doncs gaudeixen d'un estatus que els fa més visible i alhora gaudeixen de més privilegis. Vaja, sembla que tenen tots els privilegis.

Era d'esperar però. Si seguim valorant les persones no pels seus actes,- ja veieu com ha actuat aquest cràpula - sinó per l'aureola de l'estatus, guanyat o heretat,així anirem, trobant Millets arreu.

I és que estem perdent el nord, estem perdent l'essència de l'ésser humà, on cadascú es forja el seu destí i els mèrits se'ls guanya cadascú. Però ja se sap, si ets prohom - d'ascendència, herència - o príncep, pots ser un inútil acabat que el teu cognom et garanteix l'estatus i el benestar, sense haver-te de justificar, sense haver de demostrar, sense haver de lluitar.

Després passa el què passa.

Pràcticum

Aquest any, com ja m'ha passat altres vegades, tinc una estudiant de pràctiques a l'aula. D'il·lusió, no excessiva, la veritat. Algú del ram està a l'aula i va veient com treballes i de vegades, no ens enganyem, costa tenir algú que en sap del tema i et pot jutjar - ja que també és la seva feina- . Tot i això ho accepto per dos motius.
El primer, perquè penso que ho faci bé o malament, està bé que algú pugui triar una classe per fer les pràctiques i poder veure el dia a dia, amb les alegries i, perquè no, les misèries del sistema. A més, pot ajudar-me a veure coses que jo ja tinc instaurades i potser no són les millors.
I l'altre motiu, perquè crec que és un ball que estem obligats a ballar. Moltes vegades ens queixem de que els mestres fan o són, però quan tenim l'oportunitat, per petita que sigui, d'ajudar al sistema i en el fons els infants del país, ens fem enrera. No que jo no serveixo o no que em fa vergonya, diuen alguns.
Per això m'apunto a tenir estudiants de pràctiques, perquè podré ajudar i potser podré donar la meva opinió sobre l'educació i un cop de mà, o això m'agradaria, a algú. A més, de retruc segur que aprendré moltes coses.
Ara bé, si la meva manera de treballar no és la que millor li sembla, també li servirà com a model, del què no ha de fer, és clar.
Que és una mica pretensiós? Potser, però estic treballant després d'unes pràctiques d'estudiant, una avaluació de la inspectora, unes oposicions i un any de proves. Si no serveixo, és perquè ningú ha gosat dir-ho, per tant, algú o més ben dit bastants, s'ho haurien de fer mirar.
Per això faig de tutor de pràctiques, perquè crec que la qualitat del sistema educatiu depèn de tots i totes.

Nou referèndum a Goenkale

Que en són de bons. Un brindis per ells. Els grups pro-amnistia bascs han convocat una manifestació en suport dels presos de Goenkale. Ràpidament, Dignidat i Justícia, garant de les llibertats, ha demanat a l'Audiència Nacional que suspengui la manifestació. Que la prohibeixi, què s'han cregut aquests manifestar-se pels presos de Goenkale.
L'aparell de l'estat, lent per tot menys per aquests temes - referèndums inclosos - ha posat en marxa tota la maquinària, la piconadora s'ha engegat, els despatxos s'han omplert, els programes s'han activat... excepte el google maps i l'atles clàssic. Les presses, ja se sap, no tenien temps per verificar. I és una llàstima, s'haurien estalviat fer el ridícul més espantós. Goenkale, el preciós poble de Goenkale, amb les seves fonts, els seus carrers i els presos d'allà... no existeix, és un poble de ficció d'una sèrie de televisió basca.
Sembla ser que Dignidad i Justícia haurà de revisar les seves fonts i potser s'haurà de comprar un atles abans de posar el crit el cel.
Ara, jo em pregunto: Que no són del país basc aquests erudits? Que no es coneixen la geografia del seu país, aquests intel·lectuals? O potser vetllen pels bascos des de l'estranger?
Ja se sap, és més fàcil cridar i desqualificar que informar-se i fer un treball seriós. I bromes a part això no deixa de ser un clar exemple de com funcionen certes organitzacions i si molt m'apures l'estat. Actuen, condemnen i després verifiquen.
Després d'això però, no sé si podran passejar pel país basc amb gaire dignitat i menys demanar justícia quan no es prenen la molèstia d'estudiar els casos que denuncien.
Avui, gràcies a la imaginació d'algú, se'ls ha vist el llautó.

Viure el passat

Introducció

L'escola Sant Vicenç, de Sant Vicenç de Castellet és una escola de dues línies amb uns quatre-cents nens i nenes aproximadament. El claustre està format per uns trenta mestres i com la majoria de les escoles disposa de pocs espais comuns. Aquesta introducció ens servirà per situar-nos i per veure que aquesta escola és com moltes de les escoles dels Països Catalans, sense gaires diferències. Una escola gran i afectada últimament per la sisena hora però que malgrat tot, per voluntat i convicció, ha intentat i intenta mantenir el treball internivells i fins i tot amb tota l'escola, fent incursions dins del món dels projectes.

Aquesta experiència que us explicarem es va dur a terme a mitjans del curs passat en motiu de la setmana cultural.

A l'escola cada any es dedica una setmana a un tema principal que serà l'eix dinamitzador. L'any passat varen ser les civilitzacions. El Cicle Mitjà de l'escola, aproximadament uns 100 infants, varen participar en aquest treball convertint una activitat que podia haver estat puntual i anecdòtica en una tasca sòlida i reflexionada. Va ser un treball que va unir infants i mestres, sis per a tots ells, portant-los a un llarg viatge en el temps.

Una idea

A començaments de curs es plantegen les línies generals, els motius de treball i aquest any, com els altres, es va plantejar el tema de la setmana cultural. Cal dir que aquest tema ve determinat per decisió de claustre, per tradició, per costum, ja que facilita el funcionament i serveix per aconseguir una uniformitat, una línia d'escola. Un cop s'ha escollit el tema es deixa a cada cicle desenvolupar la setmana i decidir-ne la intensitat.

Així doncs, poc abans d'arribar a la setmana cultural, uns quinze dies abans, vàrem entrar a la classe amb un mot i la voluntat de sortir amb unes decisions. Sabíem que ens mouríem dins de les civilitzacions, seguint l'esquema d'un projecte recerca. A partir de la paraula civilització vàrem fer una pluja d'idees, un llistat de pobles interessants que ens despertaven curiositat.

Un cop la llista estava feta i cadascú havia explicat què en sabia d'aquella civilització, arribà el moment de votar. Votar el centre del treball dels propers dies. A ningú li escapava que la decisió que es prengués ens acompanyaria durant força dies, per tant era una decisió important. Aquesta fase del projecte es feia en una aula ordinària amb els cinquanta nens i nenes del nivell, atapeïts però contents. Els de tercer escolliren els romans, els de quart els grecs.

A partir d'aleshores ja teníem el nostre centre d'atenció. Calia doncs demanar-nos què en volíem saber i més important, què en faríem d'allò que n'aprenguéssim. Vàrem fer uns llistats de preguntes que ens encuriosien i alhora en responíem d'altres gràcies als seus propis coneixements.

Finalment varen restar una vintena de preguntes. A partir d'aquí férem grups de dos o de tres i començàrem a buscar, seleccionar, destriar, desxifrar la informació necessària per a respondre a aquestes preguntes. Podien anar des de la flora i fauna de Grècia fins als costums socials dels grecs, passant per armament, mitjans de transports o bé els Déus.

Un altre aspecte va ser què en faríem i vàrem decidir fer exposicions, explicar allò que n'aprenguéssim a la resta de companys.

Va ser una tasca feixuga ja que els infants no estan acostumats a buscar i menys encara, seleccionar informació. Per una banda a l'hora de buscar una pregunta, escollir paraules claus, buscar sinònims, situar-ho en el temps i l'espai, tasques que havien de fer per poder acotar la cerca i per altra banda la informació trobada. Garbellar-ho, seleccionar-ho, destriar-ho. Feines ambdues capdalts i alhora complexes, però que la seva destresa a la llarga facilitarà moltes altres tasques.

D'informacions moltes, de curiositats més i les exposicions, fetes amb alegria i implicació ajudaren a desvetllar molts dels dubtes que teníem sobre els grecs. No tots, ja que de vegades havíem formulat preguntes massa complexes, difícils de respondre de manera planera. Algunes restaren al calaix dels dubtes per demà.

S'acosta la setmana

Un cop comencem a buscar la informació i la comencem a exposar, paral·lelament anem guarnint la classe segons el què n'aprenem. Per una banda veiem que el món grec està ple de columnes i que aquestes no són llises, que el fust té diferents volums, que el capitell té gravats i la base és ferma. Així doncs, construïm unes columnes que seran l'entrada de la classe amb similitud a les que veiem.

Ara bé, les columnes aguanten quelcom i decidim fer la coberta amb motius grecs. La idea és disfressar-nos amb un llençol a l'estil grec tot fent postures hel·lèniques, fotografiar-nos i després penjar-ho en forma de fris. El resultat és l'entrada a uns temples en comptes de l'entrada a dues classes. Un resultat espectacular.

Els romans dibuixen i enganxen una via romana que va de classe a classe amb paper d'embalar. A més a més també guarneixen les entrades com si fossin domus.

Per fer-ho més verossímil s'hi afegeix branques d'olivera, típic de les zones grecoromanes pel passadís.

Una setmana intensa

Durant aquesta setmana preparem a partir del què ha sortit dels nens i les nenes i del què creiem que pot ser interessant tot d'activitats destinades a viatjar al món grec i romà. Cada dia de la setmana serà especial i tot el què farem estarà lligat amb el què treballem a classe.

Dies abans de la setmana cultural trobem entre les informacions que a Grècia neixen els jocs olímpics i també descobrim que feien un pa rodó i pla per a menjar. Això ens servirà per fer durant la setmana cultural unes olimpíades i a mitja competició compartir aquest pa. Serà fet per ells treballant les mesures i quantitats, la recepta, els productes, calculant i amassant, és a dir investigant i cuinant.

Els jocs olímpics constaran de proves com la cursa de quadrigues, el llançament de javelina, el llançament de pes, el salt de llargada, el circuit d'obstacles i el cèrcol. Cadascun des d'una visió antiga. A la cursa de quadrigues els nens i nenes fan de cavall i genet per torns, al salt de llargada, el llançament de javelina i pes o la cursa es computa per equips, valorant-se el global i finalment es descobreix que cada grup ha destacat en alguna prova i es comparteix el pa tot valorant la jornada.

L'endemà s'organitza un matí d'arts grecoromanes com és pintar unes torretes amb motius antics. A més a la tarda s'organitzen tallers. Per una banda un de mosaics a l'ordinador, un altre de bijuteria, un altre del joc de l'escala, ja citat en aquesta època, un d'escriptura amb caràcters grecs sobre fang, jocs tradicionals romans com el de les nous... És a dir, diverses activitats sortides d'allò que s'ha anat trobant i sempre amb tots els infants barrejats.

Un altre dia es visita un monument romà present a Sant Vicenç i s'aprofita per dibuixar-lo: La Torre del Breny.

A l'escola, mentre s'acabava de fer la recerca s'anava confegint un gran mosaic, d'uns 3 x 1,5 metres, idèntic a un d'Empúries, ciutat grega i més endavant romana que visitaríem.

D'activitats un munt i totes mescles del passat i el present, com fou veure una pel·lícula d'un heroi grec: Hèrcules.

La darrera jornada escolar. Escolar amb majúscules. Tots els nens i les nenes de l'escola participen en una gimcana multicultural. Cada cicle aporta una activitat, nosaltres vestir-se amb llençol, que és realitzada per grups d'uns 15 nens i nenes de tres a dotze anys. Activitats de les civilitzacions escollides.

Aquella tarda hi hagué quatre-cents nens i nenes per grups passant les proves i els mestres i les mestres també participant. Barrejats sense pors, els grans ocupant-se dels petits, els petits cofois de jugar. Fou una tarda molt especial.

La cirereta.

Dies més tard, ja fora de la setmana cultural, vàrem anar a Empúries on férem una visita teatralitzada. Uns amb un personatge grec, els altres amb un de romà. Abans però, calcularem la distància sobre el mapa, el temps que tardaríem amb autocar, el preu de la sortida per nen i nena i per grup i moltes coses més.

L'arribada a Empúries, després d'haver-ne parlat, d'haver vist imatges a l'ordinador i d'haver fet una rèplica d'un mosaic, malgrat les dues hores per trajecte d'autocar, fantàstic. El premi al treball fet. Tothom va quedar bocabadat del lloc i valorà positivament l'esforç.

Valoració

Aquest treball fou interessant. Més per la implicació i la voluntat de tirar-ho endavant entre tots els mestres i les mestres que per la temàtica escollida. De vegades es qüestiona la possibilitat de fer treballs amb grups tant grans i després d'haver participat en aquesta setmana valoràrem molt positivament tot el què s'havia fet. De problemes els de costum, però el fet de barrejar nivells, mestres i espais, va fer que ens sentíssim tots protagonistes i especials.

Sembla que els projectes són domini d'escoles petites, de mestres convençuts o bé infants xics, però amb aquesta activitat ens demostràrem que podíem fer allò que crèiem, ara bé, amb esforç, implicació i voluntat, sense ser-ne experts, amb molts dubtes però amb molta il·lusió.

Com som?

Avui me n'he adonat. Segurament des de fora és més clar, - i ara direu ja ho sabíem - però a mi m'ha calgut visitar diferents blogs d'amics per caure-hi.
He visitat el de la Marta que parla d'Educació, molt ben estructurat i ben reflexionat. El del Robert, corrent per les muntanyes, el del Ferran, del Líban i el del Rafa, des de Castellar.
Tots ho tenen clar, tots saben què volen compartir. Hi vas sabent-hi de què et parlaran. Després, tornant al meu espai, he descobert que realment navego, vaig d'una banda a l'altra com un tap de suro a l'oceà. D'un tema a un altre sense massa motius. M' és difícil que em centri en una qüestió. Política, llengua, educació, ... de tot una mica i alhora de res. Sempre surant per sobre tots els temes, sense gaire aprofundiment, passant-hi de puntetes. Sense arribar enlloc. Potser sóc així, potser, com ja vaig dir un dia, m'agrada passejar-me sense rumb. Parlar de tot i de res, negant-me a encasellar-me a un espai, sent alhora el mestre, el sarcàstic, l'independentista, l'ecològic o el què calgui. I és que en el fons m'agrada tocar moltes tecles. Suposo que per això no sóc un gran músic ni he compost una bonica serenata. Ara bé, m'omple poder gaudir aprenent amb allò que explica la Marta, somniar en el Líban, córrer al costat del Robert o veure com va Castellar.
Sóc així. Sense una única etiqueta, amb moltes de molts colors. Perquè en el fons crec que tots som així, transversals, capaços de viure moltes realitats. La diferència és el temps que dediquem a reflexionar en cada una. Dins de cadascú hi ha molts jos que conviuen i a vegades un domina als altres. A mi, segurament per mala sort, cap domina i per això segueixo passejant.
Segueixo tastant. Potser un dia canviaré.

Que n'és de car el dentista.

Diuen que el temps és or - o ort segons els vells - i la veritat, visitant aquells de blanc/verd, cloc, cloc, aquí està corcat, haurem de fer quelcom, trenta euros i fins la propera; m'ho començo a creure.
Res, deu minuts l'altre dia, potser menys, just per dir-me la setmana vinent ens hi posem que avui no tinc temps, però et faig un pressupost aproximat. I ja està, de debò. I encara que no ho sembli, era el primer cop que pagava per un pressupost. Ostres, si pel pressupost de la reparació del cotxe encara em van regalar un got d'aigua fresca, i repassant el cotxe més d'una hora.
Però és clar, normes del gremi. A mi em deien que era el material que ho feia tan car, per aquelles pastes que et posen, ara, sincerament mai me'ls vaig creure i menys quan una que coneixia es va comprar un casalot immens per una morterada immensa de l'època. Caram tu, però no deien que els preus eren cars per què havia de pagar el material? Bé, suposo que sí, però el de casa seva, és clar.
Ara, què hi podem dir, cadascú demana el què vol i allà tu si vols pagar. Tanmateix amb mal de queixal, fas el què pots. Jo he mirat i remirat, però pocs trobo que siguin raonables, econòmicament és clar. Un cop vaig provar un d'aquells d'anunci a tot color, moltes sucursals i preu ajustat.
L'indret polit, ple de personal i un fil musical un pèl millor que el dels ascensors, però el resultat... Bé. Una visita ràpida, un això està fomut i vingui, vingui i vinga. Cinc minuts i al davant uns ulls enfurismats, perquè només veia això rera la mascareta i unes mans aferrant unes tenalles fermament i tibant. Ja a la primera sotragada saltà un tros de queixal, el del seny que no serveix per a res - això deia, però jo me l'estimava -i poc després, un genoll al pit i no passa res, això sortirà, que nosaltres treballem fi. Segur. Al final va sortir, però la imatge em persegueix encara, fixeu-vos que a la nit un llum queda obert a casa, per si torna.
I ara sant tornem-hi. Entro per un mal de queixal i surto amb un pressupost per arreglar-me tota la boca, que això s'ha de fer, que és urgent. I ves, què hi podem fer.
Doncs menjar tou i si et fa mal un queixal, ampliar la hipoteca. Ah, i posar-se al pit una planxa ferma, per si de cas. Sí, senyor.

Tot són números

Aquest diumenge s'ha celebrat a Arenys de Munt - gran vila estimada -, un referèndum sobre la possible Independència de Catalunya. La participació ha estat d'un 41 % ,dels quals un 96 % varen votar afirmativament a donar la Independència a Espanya.
De reaccions moltes, la De la Vega diu que ni cas, sembla que no és representatiu, tot i l'alta participació, ja que a més és il·legal, segons ella també.
A les darreres eleccions municipals, a les europees o al parlament es voltava, punt més punt menys, cap al 50 per cent i aquestes sí que eren representatives. Es veu que els números ballen. És una virtut que tenen. De lectures moltes, mig buit, mig ple. Si m'interessa amb un 40 % diré que gairebé la meitat de la població volia allò i la resta, si no diuen res, és que tot els està bé. Representatiu.
L'exemple de l'Estatut és de llibre. Un document tan important, que té tan poc de recolzament però es tira endavant. Les presses manen.
Ara en canvi, filen prim. No interessa ni el resultat ni la consulta. I mentre es desvirtua una consulta popular legítima, el president diu que defensa la lleialtat enfront dels extremismes. Quina barra. Si no penses com ells, ets extremista, per voler quelcom diferent, per expressar-te pacíficament, per no seguir la corrent, per proposar un canvi. I és que tenen aquesta virtut alguns. Quan una cosa no els vaga, ho titllen d'extremisme, suposo que aviat parlaran dels radicals. És la manera que tenen de funcionar. Si fins i tot fa cosa dir que estàs d'acord amb que es faci la pregunta. Sembla que no es pot preguntar, com si això sol ja fos dolent.
Per a mi, el canvi és el motor de tot plegat, és el què ens fa evolucionar. Noves idees, noves propostes que ens porten a nous escenaris.
Doncs sabeu què, com diuen ells, encara que potser no parlem del mateix:

- La revolució dels petits gestos ha començat.