No sóc gaire afí a mitificar les persones. Menys a fer-ne un seguiment crèdul si estan adscrits a un mitjà de difusió, doncs poc me'n refio. Què hi farem, sóc incrèdul de mena. A vegades però, es dóna el cas, i amb Sergi Vicente m'ha passat, que hi ha personatges que te'ls creus, que veus que semblen sincers. Es creuen la professió, diuen allò que veuen, pensen i creuen i sembla que no són fàcils de manipular. En resum, sembla que diuen la veritat sense passar per cap filtre, excepte el seu com tothom, però que en ells és un filtre de malla ample on res s'obtura.
M'ho va semblat en el cas dels Uigurs i fa més temps com a enviat als JJOO de Pequín. Allà, crònica a crònica, relat a relat, vaig anar veient com donava veu al què molta gent pensava a través de cròniques d'actualitat, sense limitar-se a estadístiques esportives o dades viquipèdia. Només narrant el què veia, donant veu als silenciats.
Als JJOO el COI va destacar molt els aspectes organitzatius de la Xina, va cantar-ne les excel·lències i mirà cap un altre costat com tots els estats, vés a saber per quins tractes fets, davant el tracte dispensat pel govern xinès als ciutadans descontents, a l'ocupació del Tibet o a altres queixes que sorgiren. És clar, els JJOO són un espectacle i com a tal, només tenen la finalitat de generar ingressos i contractes, divertir a la gent i exhibir una realitat a mida del qui els organitza, l'aparador del tot va bé, del país ideal.
Així doncs, Samaranch, Tian'anmen, Tibet, Uigurs ... són mots que no compten pel COI ni pels estats. Només es mouen per interessos econòmics. Perquè vivim en un món on res és el què sembla i tot està relacionat. Per això m'agraden les seves cròniques, perquè veig la mosca que es revolta contra l'aranya, malgrat que d'entrada sembla tenir-ho tot en contra, malgrat anar contracorrent mediàtica. Mentre a totes les cadenes parlaven de l'èxit organitzatiu, exhibint un medaller fabulós - segueixo pensant que Espanya seria bastant mediocre sense les medalles dels esportistes dels Països Catalans - el reporter a més a més parlava de drets humans, de la Xina d'estadis enfora, sense ser complaent amb els seus amfitrions i explicant el què hi veia.
Encara que els JJOO no els vaig seguir, que la Xina m'importa ben poc i el COI em provoca repulsió, crec que d'ells n'hem de treure lliçons. Veure el joc que hi ha. Els Estats es defensen entre ells, fent-se una justícia a mida que les institucions els pinten de colors. Per tant, si ens en volem sortir com a País, ho haurem de fer sols, sense comptar amb la tant anomenada comunitat internacional. Haurem de fer-nos estat, car una mà renta a l'altra i nosaltres, avui, només som el sabó. Prenem-ne nota doncs i tinguem clar que estem sols.
dissabte, 15 d’agost del 2009
divendres, 14 d’agost del 2009
Xarxa de Blocs Sobiranistes
Des de fa poc m'he donat d'alta a la xarxa de blocs sobiranistes.
La XBS (Xarxa de Blocs Sobiranistes) és el web que vol aglutinar tots els blocs sobiranistes de la Catosfera, per sobre d’ideologies (dretes-esquerres), d’objectius territorials (Principat - Països Catalans, etc...) i de partits polítics. La idea és aglutinar en un únic web tots els blocs de la gent que s’ha sentit identificada amb la campanya “Jo també vull un Estat propi”. És, alhora, una eina sobiranista i un portal per fer un seguiment del que es cou a la Catosfera. No es tracta estrictament d’un web de temàtica política, hi cap de tot: cultura, societat, temàtica personal, ficció, música, etc... Senzillament, XBS vol esdevenir el web que aglutini tota la Catosfera sobiranista, i a partir d’aquí cadascú escriu en el seu bloc el que més li plagui.
Em sembla que és una iniciativa molt bona per poder veure com es respira a la xarxa i si a més serveix per tal de reivindicar-nos i fer-nos presents, per a mi, endavant. Un pas petit però que suma i ja en tenim un altre.
Salut i independència...
La XBS (Xarxa de Blocs Sobiranistes) és el web que vol aglutinar tots els blocs sobiranistes de la Catosfera, per sobre d’ideologies (dretes-esquerres), d’objectius territorials (Principat - Països Catalans, etc...) i de partits polítics. La idea és aglutinar en un únic web tots els blocs de la gent que s’ha sentit identificada amb la campanya “Jo també vull un Estat propi”. És, alhora, una eina sobiranista i un portal per fer un seguiment del que es cou a la Catosfera. No es tracta estrictament d’un web de temàtica política, hi cap de tot: cultura, societat, temàtica personal, ficció, música, etc... Senzillament, XBS vol esdevenir el web que aglutini tota la Catosfera sobiranista, i a partir d’aquí cadascú escriu en el seu bloc el que més li plagui.
Em sembla que és una iniciativa molt bona per poder veure com es respira a la xarxa i si a més serveix per tal de reivindicar-nos i fer-nos presents, per a mi, endavant. Un pas petit però que suma i ja en tenim un altre.
Salut i independència...
dimecres, 12 d’agost del 2009
La festa d'IKEA
Tremolo. Sento aquest mot i els pèls del clatell se m'ericen. Sembla un raspall de filferros. Mira que en tenen de coses bones els suecs. I és que a més a més són bons, excepte els que portaven aquelles banyes i van anar a Amèrica, i sinó que els ho preguntin als seus veïns. Bons i ben educats, sí senyor. I tot i les virtuts que podrien escampar, s'entesten a regalar-nos IKEES. Vinga obrir botiguetes. Vinga escampar els conflictes familiars, perquè també parlem d'això. Quan a casa sents, hem d'anar a comprar cortines, la tassa del vàter balla, tremola xiquet. No n'hi ha prou en anar a la botiga del costat, no, cal anar a Badalona. Al rovell de l'ou, a la cruïlla de carreteres. A l'IKEA.
-És que tenen de tot, et diran. Però en el contracte no et diran que entraràs a la dimensió desconeguda. Saps per on s'entra, està ben senyalitzat, però un cop passes la porta, pobre mortal, ja no hi ha manera de sortir-ne. Les marques desapareixen de cop i volta mentre un passadís et va menant entre decorats i ziga-zagues per habitacions, banys, cuines... tant, que al cap de deu passes ja no reconeixes per on has entrat i pitjor encara, per on sortir. Fàcil et diuen, segueixi el camí fins al final, allà a caixes. I és això, està pensat de tal manera que no et deixis ni un racó per veure, ni un prestatge per tocar. Encara que només vulguis la tassa del vàter blava que està a l'entrada, encara que se te'n foti el parament de la llar, ho trepitjaràs tot, no podràs fer un atall directe, no, a voltar que les soles no les paguen ells.
I de gent tanta com en vulguis. Ja de petit em parlaven de la superpoblació mundial i només a l'IKEA, anys després, n'he pres consciència. Quanta gent que sobrem... Sobretot aquell del davant que sua a litres, put que espanta i a més et barra el pas contínuament. Deixi'm passar senyor!
Per acabar, un cop has esquivat tota la gentada, ja a caixa, si has triat quelcom d'embalum, busca-ho entre prestatgeries Mecano codificades per vés a saber quin geni i quan ja ho tens, a portar-ho al cotxe i fer-li entrar. Que tinc un utilitari, campions!
Per acabar la traca final arriba a casa, quan obrim les caixes. Festa grossa, és l'escàndol. Vinga confeti i serpentines. Bosses, bossetes, sacs i saquets. Papers i paperets, instruccions estil facis la seva bomba nuclear a casa amb eines incloses i enmig, l'objecte comprat. Sort que t'ho diuen, perquè sinó no sabries que aquells escuradents sense envernissar serà l'armari renaixentista estil Victorià i que aquell tros de ferro rebregat de 5 cm és una clau Allen especial, única i bàsica per a un muntatge de tres hores de durada. No la perdessis, si us plau, que sinó no hi ha manera de muntar-ho.
Res, que cal estalviar? Doncs posem un parell de trossos de roba a les finestres i un bany turc que fa modern.
De debò, a mi, a l'IKEA, si em perdo que no m'hi busquin.
Per cert, me'n descuidava, també és una de les grans empreses que respecte el país, sobretot la llengua. Visca el català.
-És que tenen de tot, et diran. Però en el contracte no et diran que entraràs a la dimensió desconeguda. Saps per on s'entra, està ben senyalitzat, però un cop passes la porta, pobre mortal, ja no hi ha manera de sortir-ne. Les marques desapareixen de cop i volta mentre un passadís et va menant entre decorats i ziga-zagues per habitacions, banys, cuines... tant, que al cap de deu passes ja no reconeixes per on has entrat i pitjor encara, per on sortir. Fàcil et diuen, segueixi el camí fins al final, allà a caixes. I és això, està pensat de tal manera que no et deixis ni un racó per veure, ni un prestatge per tocar. Encara que només vulguis la tassa del vàter blava que està a l'entrada, encara que se te'n foti el parament de la llar, ho trepitjaràs tot, no podràs fer un atall directe, no, a voltar que les soles no les paguen ells.
I de gent tanta com en vulguis. Ja de petit em parlaven de la superpoblació mundial i només a l'IKEA, anys després, n'he pres consciència. Quanta gent que sobrem... Sobretot aquell del davant que sua a litres, put que espanta i a més et barra el pas contínuament. Deixi'm passar senyor!
Per acabar, un cop has esquivat tota la gentada, ja a caixa, si has triat quelcom d'embalum, busca-ho entre prestatgeries Mecano codificades per vés a saber quin geni i quan ja ho tens, a portar-ho al cotxe i fer-li entrar. Que tinc un utilitari, campions!
Per acabar la traca final arriba a casa, quan obrim les caixes. Festa grossa, és l'escàndol. Vinga confeti i serpentines. Bosses, bossetes, sacs i saquets. Papers i paperets, instruccions estil facis la seva bomba nuclear a casa amb eines incloses i enmig, l'objecte comprat. Sort que t'ho diuen, perquè sinó no sabries que aquells escuradents sense envernissar serà l'armari renaixentista estil Victorià i que aquell tros de ferro rebregat de 5 cm és una clau Allen especial, única i bàsica per a un muntatge de tres hores de durada. No la perdessis, si us plau, que sinó no hi ha manera de muntar-ho.
Res, que cal estalviar? Doncs posem un parell de trossos de roba a les finestres i un bany turc que fa modern.
De debò, a mi, a l'IKEA, si em perdo que no m'hi busquin.
Per cert, me'n descuidava, també és una de les grans empreses que respecte el país, sobretot la llengua. Visca el català.
Somio perquè estic despert
Sóc dels que els agrada somiar. Capbussar-me dins un món de fantasia i sentir, sí, és una cosa física, com les gotes del meu somni m'acaronen el cos. Moltes venen a partir de vivències, d'altres s'activen gràcies a un detall. Vaig a la muntanya i esdevinc un maqui, pujo a un patinet a la platja i ja estic a punt per a creuar els set mars, agafo un avió i començo la volta al món. No hi puc fer més i el més gros, o potser el millor, és que ho faig amb els ulls oberts. Encara tinc aquell rau-rau de nen de sentir-me capaç de tot, de poder fer-ho tot, malgrat que ja començo a saber que hi ha cosetes que mai faré. Però vull somiar, vull imaginar. Sempre he cregut que és el què ens quedarà, el que queda al final, una pila de records i il·lusions que anirem revivint i repassant, algunes de certes, d'altres d'ampliades, però que ens permetran omplir hores de tedi alegrement i fer com el gos que es llepa la ferida. Passada a passada, tros a tros, recreant-te, gaudint d'allò somniat, gaudint d'allò viscut.
dilluns, 10 d’agost del 2009
Si arriba, dieu-me Muntanya Escarpada
Fa uns anys vaig viure a la Catalunya Nord. Treballava a la xarxa d'escoles La Bressola a Prada de Conflent. Són unes escoles d'immersió en català en un entorn hostil francòfon. Un projecte il·lusionador que pretén recuperar la llengua catalana com a llengua d'ús habitual en una zona molt malmesa i maltractada per un estat obsessionat en la uniformització, però de manera fina. Per entendre'ns, mentre l'estat espanyol mata les mosques a canonades, el francès les agafa d'una en una i els talla les ales amb bisturí. Això sí, en clíniques antisèptiques, diürètiques i magnètiques. Pura finor i efectivitat.
Ara, veient com estan els germans del nord i després de passejar-me pel sud, em pregunto si no caldria començar a prendre mides. L'aprenent espanyol comença a sortir-se'n. S'està graduant. Si bé ens pot sembla exagerat, aviat ens trobarem igual. Poc a poc el català va desapareixent dels usos socials. A l'escola, a les aules encara es parla català, als patis cada cop menys. A les televisions escassament i les que únicament ho feien en català, per aquell complexe nostre, ara comencen a fer anuncis i programes bilingües. Fa modern, cosmopolita. Per a mi són faves comptades. Si tenim posem 30 canals amb la TDT, 25 són en castellà. I si els 5 en català també introdueixen el castellà, feu números. Quina és la presència del català, qui en surt reforçat amb aquesta normalització de la televisió? També podem parlar de l'etiquetatge, o no cal? I les revistes o els diaris o els mòbils o ...? Voltem pel país.
Poc a poc es va normalitzant el sentiment de que ja ho tenim tot aconseguit i que no cal fer res. Al contrari, defensar la llengua sembla fora de lloc. Una quimera de quatre radicals. Però no ens enganyem. Una llengua és un ésser viu, tant que pot desaparèixer. I la nostra està malalta. Cada conversa on canviem d'idioma, cada producte etiquetat en castellà, portuguès o anglès que comprem, cada Tele 5 del manifiesto que mirem, va furgant en una llengua que es dessagna, en un país que vigila prou les formes com per deixar d'ésser per poder ser als ulls dels altres. Tenim l'exemple a tocar. Faríem bé d'estimar-nos més per no acabar en reserves. Per no ser els futurs indis catalans.
Si voleu saber-ne més o fer quelcom podeu visitar les pàgines de la CAL, Veu Pròpia o la Plataforma per la Llengua.
Ara, veient com estan els germans del nord i després de passejar-me pel sud, em pregunto si no caldria començar a prendre mides. L'aprenent espanyol comença a sortir-se'n. S'està graduant. Si bé ens pot sembla exagerat, aviat ens trobarem igual. Poc a poc el català va desapareixent dels usos socials. A l'escola, a les aules encara es parla català, als patis cada cop menys. A les televisions escassament i les que únicament ho feien en català, per aquell complexe nostre, ara comencen a fer anuncis i programes bilingües. Fa modern, cosmopolita. Per a mi són faves comptades. Si tenim posem 30 canals amb la TDT, 25 són en castellà. I si els 5 en català també introdueixen el castellà, feu números. Quina és la presència del català, qui en surt reforçat amb aquesta normalització de la televisió? També podem parlar de l'etiquetatge, o no cal? I les revistes o els diaris o els mòbils o ...? Voltem pel país.
Poc a poc es va normalitzant el sentiment de que ja ho tenim tot aconseguit i que no cal fer res. Al contrari, defensar la llengua sembla fora de lloc. Una quimera de quatre radicals. Però no ens enganyem. Una llengua és un ésser viu, tant que pot desaparèixer. I la nostra està malalta. Cada conversa on canviem d'idioma, cada producte etiquetat en castellà, portuguès o anglès que comprem, cada Tele 5 del manifiesto que mirem, va furgant en una llengua que es dessagna, en un país que vigila prou les formes com per deixar d'ésser per poder ser als ulls dels altres. Tenim l'exemple a tocar. Faríem bé d'estimar-nos més per no acabar en reserves. Per no ser els futurs indis catalans.
Si voleu saber-ne més o fer quelcom podeu visitar les pàgines de la CAL, Veu Pròpia o la Plataforma per la Llengua.
Jocs de taula
Malgrat ja faci dies, malgrat siguin fets consumats, cal no oblidar-ho. No s'ha d'acceptar la il·legalització com un fet natural, com un acte normal. L'acord polític majoritari no pot eliminar una postura ideològica. Uns rivals polítics. Totes les idees, totes les postures han de poder expressar-se electoralment, fins i tot les que no ens agraden, fins i tot les que a alguns repugnen. Deixar una part de la societat sense veu és com amagar la pols sota l'estora. Hi serà fins que la moguem, no desapareixerà i sempre ens picarà el nas quan passem el llindar.
Si quelcom no ens agrada hem de saber la força que té per poder actuar. Podria ser que estiguéssim equivocats o podria ser que ens equivoquéssim en les maneres. Cal un barem. Cal saber el perquè de les coses per tal de corregir-les si creiem que estan malament o bé per rectificar nosaltres si veiem que hi ha uns arguments convincents al darrera. Il·legalitzar les idees - diguem-n'hi partits - és com empresonar el vent, senzillament no es pot. Trobarà una sortida, un mitjà per expressar-se i potser allò que començà com una partida d'escacs reglada, seguint unes normes escollides majoritàriament, o imposades, aquí caldria parlar-ne força, esdevindrà una confrontació en tota regla. Però què els queda si se'ls barren totes les portes? Si no tenen altra sortida, què faran? Volen que juguin a escacs però no els deixen escollir l'equipació. Tenen la carta al davant però només poden agafar del menú. Les formes els perden, les pors els obsedeixen i donen arguments i motius a aquells que actuen fora del taulell car ells mateixos els en treuen. Per a mi està clar, si juguem a escacs, trio negres.
Si quelcom no ens agrada hem de saber la força que té per poder actuar. Podria ser que estiguéssim equivocats o podria ser que ens equivoquéssim en les maneres. Cal un barem. Cal saber el perquè de les coses per tal de corregir-les si creiem que estan malament o bé per rectificar nosaltres si veiem que hi ha uns arguments convincents al darrera. Il·legalitzar les idees - diguem-n'hi partits - és com empresonar el vent, senzillament no es pot. Trobarà una sortida, un mitjà per expressar-se i potser allò que començà com una partida d'escacs reglada, seguint unes normes escollides majoritàriament, o imposades, aquí caldria parlar-ne força, esdevindrà una confrontació en tota regla. Però què els queda si se'ls barren totes les portes? Si no tenen altra sortida, què faran? Volen que juguin a escacs però no els deixen escollir l'equipació. Tenen la carta al davant però només poden agafar del menú. Les formes els perden, les pors els obsedeixen i donen arguments i motius a aquells que actuen fora del taulell car ells mateixos els en treuen. Per a mi està clar, si juguem a escacs, trio negres.
diumenge, 9 d’agost del 2009
Gran Paradiso ( 4.061 m. )
Aquest estiu hem anat a fer el Gran Paradiso. La primera sortida als Alps però de ben segur que no serà la darrera. És un cim senzill on l'única dificultat radica en l'alçada, 4.061 metres. La resta com als Pirineus. Calçant-se, això sí, els grampons més estona per ser l'estiu, però sense gaires requeriments tècnics. D'alicients molts, un d'ells per exemple, les vistes que té. És una magnífica atalaia des d'on es veu molt bé el Montblanc.
Ara bé, és un cim molt freqüentat, on cal demanar tanda per a poder fer el pas fins a la Madona, ja que cal fer una grimpada amb timba a l'esquena i s'ha de passar d'un en un. Abans hi havia una corda, ara no hi ha res i cal assegurar-se com es pugui.
A la baixada, si has matinat prou, podràs saludar a la corrua de gent que encara puja. Alguns ben entrat el matí encara enfilen. D'altres esbufeguen tot mirant cap avall abans de veure el cim.
La majoria de gent va encordada i pocs amb guia, però si s'ha fet una mica de muntanya amb neu, pot fer-se sense anar encordat ni amb guia. El camí està més fresat que els corriols de Montjuïc i els pendents no són gaire pronunciats. Pel què fa a les escletxes, depèn de l'any.
Vaja, un bon cim per estrenar-se als Alps. I com deia aquell, ara se'ns pot dir alpinistes??
Ara bé, és un cim molt freqüentat, on cal demanar tanda per a poder fer el pas fins a la Madona, ja que cal fer una grimpada amb timba a l'esquena i s'ha de passar d'un en un. Abans hi havia una corda, ara no hi ha res i cal assegurar-se com es pugui.
A la baixada, si has matinat prou, podràs saludar a la corrua de gent que encara puja. Alguns ben entrat el matí encara enfilen. D'altres esbufeguen tot mirant cap avall abans de veure el cim.
La majoria de gent va encordada i pocs amb guia, però si s'ha fet una mica de muntanya amb neu, pot fer-se sense anar encordat ni amb guia. El camí està més fresat que els corriols de Montjuïc i els pendents no són gaire pronunciats. Pel què fa a les escletxes, depèn de l'any.
Vaja, un bon cim per estrenar-se als Alps. I com deia aquell, ara se'ns pot dir alpinistes??
Subscriure's a:
Missatges (Atom)