Aquesta casa em porta molts records. Entrar-hi, passejar per les seves cambres, reconèixer els seus racons, és tornar a una època molt feliç, quan el temps semblava no córrer i les amistats ocupaven tot l'espai. Cada racó té una història, una conversa, una imatge. Moments gravats que ens porten lluny, molt lluny. Fins i tot a veure personatges que ja han marxat, com mon pare.
Amb ell, amb ells, hi vàrem anar abans de les primeres colònies, a preparar la casa. Bé, ells a preparar-la, muntant les lliteres, els armaris, preparant el terreny i jo allà, amb els altres infants vagarejant. Jugant per tot arreu. Descobrint la infinitat de racons que s'amaguen en aquesta casa. Cambres amb tines, pous profunds, preses rovellades, portes tancades que provàvem d'obrir, espais prohibits...
Després, de colònies, primer de nen, després de monitor. 15 dies seguits. Quinze dies d'estiu que donaven per molt, on trobaves en aquelles velles cuineres la tendresa que cercaves en moments d'enyorança o bé la complicitat en aquells monitors joves i eixelebrats. Per un infant quinze dies són molts dies i més si estàs lluny de casa i dels teus. Per un jove és tot. Ets amo de tu mateix. Governant-te.
Els records són curiosos. Les excursions que aleshores ens semblaven inacabables, avui les veus curtes. Les habitacions que creies enormes, són cops de puny i et fas creus que allà hi dormíssiu deu o dotze infants. Però la fermesa de la casa, malgrat totes les esquerdes i esvorancs, malgrat aquelles teules que malden fent equilibris per no caure, sembla a prova de tot. Resisteix. Planta cara al pas dels anys i a l'embat dels elements, però res és etern i la deixadesa d'avui, ho pagarà aviat. Molt aviat. Un altre patrimoni del país que penja d'un fil.
No és només una casa amb història. No és només un edifici entranyable, que ho és. És l'embrió de moltes primeres experiències. De moltes vivències. En aquesta casa molts hi vàrem créixer. Hi vàrem aprendre molt, potser per això seguim anant-hi de tant en tant. Per visitar-la. Per veure aquella vella amiga que tant ens va cuidar. Per retre-li possiblement l'últim homenatge. L'últim fins al proper. Com les abraçades que ens fem amb els amics en acomiadar-nos, que amb els anys, sembla que s'allarguen. Que costen més de desfer, perquè mai se sap i potser cal viure el moment i celebrar-ho. Viure'l intensament mentre es pot.
Per veure fotos de l'interior i des voltants, cliqueu aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada