Tosa d'Alp ( 2.537 m. )

 

Avui amb el Robert hem anat cap a Masella. Des d'allà i seguint les pistes, ens hem enfilat cap a la Tosa d'Alp ( 2.537 m. ). Les previsions meteorològiques, per avui, no eren gaire esperançadores i per tant, hem optat per aquest cim fàcil i proper. 

Hem arribat cap a les quarts de deu. No hi havia gaires cotxes aparcats. Ens hem preparat i hem enfilat per les pistes cap amunt. El matí anava aguantant i fins i tot, quan hem arribat a la carena, el sol lluïa. Feia un xic de vent però no massa. Semblava que estiguéssim en una illa de bon temps. Al nord, els cims de la Cerdanya es veien tapats, així com a l'est, Puigmal i zona de Vallter. Mentre que cap al sud, una boira baixa cobria tota la plana i només el Montseny i algun altre cim treia el cap per sobre d'aquesta. 

La baixada, per poder-la gaudir, l'hem fet per les pistes. La part de dalt estava molt bé. Hi havia molta neu, de fet els canons anaven funcionant, però a mitja alçada, la capa de neu no era tan compacte i baixant hem rascat un xic els esquís. La part davall tornava a estar ben nevada.

La tornada l'hem fet per Castellar de n'Hug i val a dir que el paisatge d'aquells cims nevats, és impressionant. 

Ha estat una sortida divertida, d'aquelles que has fet molts cops i que saps que no és gens exigent, però tornar-te a calçar els esquís, després de tot, el temps passat i la situació que vivim, és un regal i esperem que duri i puguem fer moltes més sortides. 

Per veure més fotos, clica aquí. 

Pic de la Dona ( 2.702 m. )

 Aquest matí hem anat amb el Marc cap a Vallter. Hem quedat a les set i cap a les 9 ja estàvem enfilant per les pistes. 

En arribar m'he adonat que no duia els pals d'esquiar. En fer el canvi de cotxe, perquè hem quedat a Artés, me'ls he deixat i per tant es presentava una mala jornada. Per tal de fer-ho fàcil hem decidit pujar per les pistes d'esquí anant cap al Clot de la Xemeneia i fer el cim pel Circ de Morenç. 

Hi havia força neu i fins al capdamunt de les pistes hem pujat molt bé. De fet el Marc m'ha deixat un dels seus pals. Un cop al capdamunt hem anat resseguint el circ. Una fondalada tancada que ens arrecerava del vent. Primer puja suaument. Cap a l'esquerra pots pujar pel coll de la Geganta, però hem anat a buscar el camí més directe al cim, per la coma Ombriaga. Quan ha anat trempant i ha calgut fer algunes voltes Maria, li he tornat el pal al Marc. M'he tret els esquís i amb el piolet he pujat de dret. Més fàcil i segur. 

En poca estona hem arribat al cim, trobant-nos amb la gent que venia del coll de Mantet. 

La baixada l'hem fet pel mateix camí. Jo he baixat amb els esquís a l'esquena, la neu, força humida i pesada, no feia preveure una bona baixada sense pals. De fet el Marc m'ho ha confirmat.

He anat baixant bé, enfonsant-me alguns trams fins a l'engonal. 

Un cop a l'inici de la pista, ja m'he calçat els esquís i amb un bastó que m'ha deixat el Marc, hem baixat per aquestes molt bé. La neu està ben trepitjada.

A baix, a l'aparcament, no el principal que està tancat, sinó l'altre, regnava un caos impressionant de cotxes que pujaven i baixaven. De fet, per sortir, hem hagut de fer força cua. 

Malgrat tot, ha estat una bona primera sortida. Al matí encara ens ha brillat el sol una estona, tot i que de baixada han començat a caure els primers flocs de neu. Ara bé, ja estàvem avisats i ho teníem clar.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

Felicitats Eva!

Avui fa anys l'Eva. Avui és el seu aniversari. Avui és d'aquells dies que et sap greu encara més que visquem el que estem vivint, però malgrat la distància, avui estic amb ella. 

Avui celebro amb ella el seu aniversari. Potser no al seu costat, però de cor hi sóc. Perquè amb els amics, i això ho saben bé la colla de Castellar, la distància no té importància. Hi som de cor i ens notem encara que estiguem a quilòmetres de distància, perquè l'afecte no entén de barreres.

Avui és l'aniversari d'una persona que estimo molt, que n'hem passat moltes de plegats. D'ella n'he après molt, com a mestre i com a persona. És una persona sensible, sempre al cas dels altres, sempre intentant fer la farina plana, per ajudar a tothom i maldant per tal que l'ambient sempre sigui agradable. Com a mestra, vetllant pels infants, escoltant-los, demanant-se sempre què més fer, buscant la manera d'ajudar-los, sent sempre oberta i escoltant. 

Fa anys que vàrem trobar-nos, per dir-ho d'alguna manera, a l'escola i amb el temps, hem anat establint un vincle ferm, un vincle preciós. Tenim aquella complicitat que tenen els amics de cor, que amb la mirada ja s'entenen o bé que saben quan a l'altre li cal temps. Aquella complicitat que es dóna algunes vegades amb amics i que quan esdevé, cal celebrar. 

L'amistat és un sentiment molt poderós. Un lligam que es va forjant amb el temps i que a base de vivències es va consolidant. La nostra, ha superat força tempestes, onatges grans i n'ha sortit reforçada. Consolidada. 

N'hem passat moltes. Més que en passarem, però aquesta amistat que ens tenim, es sustenta en la confiança, la complicitat i l'estima que ens tenim.

Avui fa anys una gran persona. Una persona d'aquelles que quan entra a la teva vida ho fa de ple i se't mostra com és, sincera, alegra i somiadora. Una persona d'aquelles que no deixa indiferent. 

A l'escola som bons companys, arreu bons amics i sé, que aquesta amistat que ens tenim, aquest afecte que ens sentim, serà d'aquells que duraran per sempre i amb el temps, recordarem tot el que hem viscut amb un somriure i alhora, com a la cola que va segellar una amistat profunda.

Avui, estic molt content. Per molts motius, però un, és perquè l'Eva fa anys i jo, com molts dels seus amics, puc celebrar haver-la conegut. Puc celebrar compartir la seva amistat. 

Per molts anys bonica! Que gaudeixis molt del teu dia!

Conèixer l'entorn

 

Aquest matí, després de treballar, he sortit una estona a córrer. Avui per Mura. Feia temps que no ho feia, però enguany, com que per la Castanyada no podrem fer la festa d'escola com sempre, ens ha semblat que seria bonic sortir per comunitats a diferents racons del parc, i n'he anat a veure. Els de la comunitat de grans, on estic jo, anirem al Puig Andreu i com que hi ha trams que no havia fet mai, he decidit anar-los a trepitjar. 

Aquesta tarda, casualitats de la vida, m'han trucat del diari Ara per un article que faran i on sortirà l'escola. Casualitats que truquessin avui, no pas que no sabés que trucarien. He parlat, tot i que qualsevol de les mestres hauria pogut parlar, perquè tenim entre mans un projecte compartit i que hem treballat entre tots i jo, ara, i només puntualment, estic més a primera línia, però som un equip que l'ha treballat i mastegat força, i el coneix i estima molt, i per tant, qualsevol de les mestres podria ser-ne la representant. 

Aquests dos aspectes, que semblen allunyats, crec que esdevenen molt propers de fet. 

Parlant amb la periodista, ja tremolo en què sortirà a l'article, he confirmat que una de les coses que creiem que és molt important, és el coneixement i l'arrelament de les mestres al territori. Com més coneix una mestre el terme municipal, com més coneix les persones, entitats i racons d'aquest, més el pot aprofitar i més el pot fer conèixer als infants i de retruc, fer que l'estimin.

Sembla evident, però no ho és tant, ja que moltes vegades costa aconseguir els moments i els espais per conèixer el lloc on treballes. 

Ara bé, per part meva, el temps que fa que estic a Mura, m'ha permès conèixer molts racons i més persones, i en conèixer-los, he acabat estimant-me aquest poble i per tant, suposo que aquest amor es comparteix i es veu, i s'acaba revertint en els infants.

Un curs especial

Fa un mes i poc més. I anem comptant cada dia, cada setmana que podem anar endavant, que podem tenir l'escola oberta. Els infants frisaven. Els mestres, frisàvem. Les famílies, frisaven. Perquè tots en teníem moltes ganes, segur que per motius diferents, però tots necessitàvem i desitjàvem iniciar el curs de nou.  

És un curs estrany. Anem amb mascareta, prenem certes precaucions, però malgrat tot, la il·lusió que tenim tots de viure amb normalitat, fa que coses tan anormals com anar amb el morral, passin a ser secundàries, un mal menor que diríem. 

Durant aquest temps, hem tornat a refer els vincles, ens hem tornat a conèixer i gaudim d'un dia a dia que avui sabem que, com tot, no és segur i per tant, estem contents de poder-nos veure i treballar junts. Compartir moments, viure experiències, fer projectes... en definitiva, fer escola plegats de la manera més natural i senzilla possible.

Molts dels projectes que teníem es veuen alterats, alguns anul·lats, però les ganes i l'empenta fan i faran que trobem alternatives per fer que aquest any, sigui com tots els altres, un any especial per a ells. Però un any especial de manera positiva, buscant el costat positiu d'aquesta situació, adaptant-nos i trobant la manera de convertir els ais en fortaleses. 

Els infants, rere la mascareta, mostren uns ulls espurnejants, alegres, vius, plens d'emoció i entusiasmats, xirois de poder compartir vivències amb els seus amics i de poder viure experiències a l'escola. Poc els neguiteja el morral, poc els atabala. Enfront del que podria ser, s'adapten i ens mostren que tenen una força interior que fa que la seva il·lusió, empenta i alegria passi per sobre d'aquest mal moment i se n'oblidin per poder gaudir del que tenen.  

Ben cert que una escola sense mascareta seria millor. Ben cert que és quelcom que ens empipa. Però també és cert que tenim la sort de tenir l'escola, de poder-nos trobar, de poder xerrar, compartir, jugar, aprendre plegats, riure i somriure, plorar si cal i tot això, un tros de roba no ens ho impedirà i segur que quan la deixem enrere, la mascareta, potser haurem après a mirar-nos als ulls i a conèixer-nos més, així com a valorar més el que tenim. 

Visca la festa major i la comissió!

És un any estrany, molt estrany. El coi de virus ens està fent canviar molts hàbits i moltes de les coses que donàvem per descomptades, veiem que no. Que s'han de replantejar. 

Ara estem en plena Festa Major al poble. Uns dies en que la gent surt al carrer i fa més poble i ens trobem més i xerrem més -morrió posat- encarant el final d'estiu amb bon humor, tot retrobant-nos després d'un període singular. 

Aquest any semblava que la Festa Major seria diferent, més insípida, però tenim la sort, i als pobles això és una sort -la riquesa immaterial que no es veu però se sent- que comptem amb un gruix de joves que treballen amb il·lusió i serietat per fer de la Festa Major, una festa especial. Que s'impliquen amb el poble i tiren endavant l'esperit de viure aquí amb força. Dic esperit, perquè aquests dies, participant en les activitats de la Festa Major, veig que hi regna l'esperit que fa de pobles com Calders, un poble gran. Un poble acollidor.

D'una banda es percep en els organitzadors, gent jove i compromesa, que treballa pel poble de manera desinteressada, donant temps i energies per fer que cada any les activitats siguin millors i sobretot, actuant de manera inclusiva, fent que la festa del poble sigui de tothom i per a tothom. 
Un exemple, el torneig de volei. Durant un temps s'ha vist que al poble hi havia afició i veient-ne el potencial, s'ha incorporat com un acte més. Però el més interessant és que aquest acte, és un acte que abasta un ventall ric d'edats, obert a tothom, inclusiu, on per participar només cal tenir-ne ganes. 

D'altra banda amb les propostes, imaginatives per poder esquivar els contratemps.

La manera com organitzen els actes, denota que ho fan amb il·lusió i crec que força amor, perquè se'ls veu disposats a donar el millor d'ells i fer que tothom se senti bé.

A Calders tenim la sort de tenir una comissió dinàmica, jove, alegre, oberta, implicada, treballadora, imaginativa, que és capaç de fer que els que participem als actes, ens sentim bé. Contents i orgullosos de formar part d'aquest poble, on tothom es coneix i tothom es saluda. On la relació és propera i on tothom és important. 

Davant d'això, només pots estar agraït de formar part d'aquesta comunitat i donar les gràcies, cada dia i a cada moment, per tenir aquesta riquesa i saber que a la llarga, els teus fills, segurament en formaran part d'aquesta roda. Gràcies als joves d'avui, perquè els teus fills, en veure que el jovent del poble hi és, donant temps i esforç, faran el pas i esdevindran el relleu natural. S'implicaran com quelcom lògic.

Per cert, hi ha coses que són genials i una de les que com a pare t'omplen més de felicitat, és veure que infants d'edats molt dispars, s'entenen i es respecten, es valoren i s'ajuden i això, ja a nivell humà, és una de les riqueses que no hauríem de perdre i que ens fan especials. Ens fan poble i Calders, en això, és gran. Molt gran.   

Pic de la Coma de Varilles ( 2.759 m. )

Ahir vàrem anar cap a Andorra amb el Marc, el Martí i el Dani, a la vall d'Incles ( 1.700 m. aprox ). Només arribar ja vàrem veure que havia refrescat i ens vàrem haver d'abrigar un xic. Baixava un vent fred de les muntanyes que glaçava. De fet ja varen dir els del temps que les temperatures baixarien. 

Vàrem pujar fins al refugi de la Cabana Sorda ( 2.294 m. ), al peu de l'estany. Un refugi lliure en molt bon estat, amb salamandra a dins per escalfar-te i força net. A dins hi havia un parell d'argentins que tenien previst passar-hi també la nit.  

Al cap de poc d'arribar-hi, va començar a ploure, primer aiguaneu i poc a poc aquesta va anar passant a calabruix i finalment a neu. Per sopar portàvem unes costelles de porc, aquesta sortida és de les especials, d'aquelles per gaudir de la muntanya però sobretot dels amics i, veient que a dins no les podríem fer, vàrem encendre foc amb el carbonet que portava el Dani en un lloc arrecerat. Amb les costelles, va ser un sopar fantàstic i de fet, ja en començar a fer-les, el bon ambient s'anà escampant i les converses, que iniciàrem a mitja tarda, s'allargaren a després de sopar, entre riures i confidències. 

Avui al matí, després de dormir poc, perquè si bé el refugi era molt càlid, els llits eren molt durs, quan ens hem llevat, hem vist un paisatge ben enfarinat. 

Hem esmorzat i de seguit hem enfilat cap al pic de la Coma de Varilles ( 2.759 m. ) trepitjant neu. El Dani, que no portava un calçat adequat, ens ha esperat al refugi. La pujada ha estat pel corriol nevat, amb unes boires que anaven i venien però que sempre han mantingut el cim tapat. 

El primer tram volta la muntanya per darrera, per enfilar-te cap al coll i des d'allà seguir la carena fins al cim. En un determinat moment hem vist, perquè el Martí ens ho ha mostrat, l'efecte Broken, les nostres siluetes reflectides a la boira de sota nostra, envoltades per un halo de llum. 

Un cop fet el cim hem baixat de dret, per un torrent que baixava cap al llac. Ha estat un descens distret, dret, entre herbes relliscoses i el torrent per on baixava un fil d'aigua que s'obria pas saltironejant entre el rocam. 

Un cop a baix ens hem trobat amb el Dani, hem recollit les coses que teníem al refugi i hem marxat ja cap al cotxe. 

Ha estat una sortida fantàstica. Un lloc molt bonic, que ha guanyat en bellesa gràcies a la neu. A més, és una de les sortides que ens reservem a fer durant l'any, per compartir moments amb amics que ens estimem molt i que tot i que aquest cop no ha pogut venir molta de la gent que ve sovint, ho vivim com un retrobament, com un regal entre amics i que sempre esperem amb anhel.