Taga ( 2.040 m. ) de Ribes de Freser

Aquest matí, amb la Montse, hem anat a fer el Taga ( 2.040 m. ) des de Pardines.
Hem sortit no massa d'hora, cap a quarts de deu començàvem a caminar. Feia un dia claríssim. Un xic fred però amb un sol lluent. La neu estava un mica gelada, de fet tota la pujada ha estat amb neu gelada, ja que encara que lluïa el sol, a les parts altes bufava un xic el vent.
El cotxe l'hem deixat cap a uns 1.400 metres, just quan hem trobat el primer revolt obac ple de neu. Ens hem carregat els esquís a l'esquena i hem començat a enfilar per la pista. Uns dos-cents metres més amunt, ja hem trobat neu contínua i ens hem calçat els esquís.
Avui era d'aquells dies ben curiosos. Ens hem trobat de tot, gent caminant, corrent, amb raquetes, altres amb bicicleta, uns amb botes d'alta muntanya, altres amb vambes... Suposo que uns i altres ens miràvem encuriosits, veient diferents maneres de pujar a la muntanya, però ots ben contents. 
La pujada amb esquís ha estat francament bona, fent alguna ziga-zaga per superar algun desnivell, però fàcil.

La baixada ha estat genial. La neu estava fantàstica, no era pols, però tenia el punt de gelat que feia que es baixés molt bé i es pogués girar amb facilitat. Sense canvis de neu sobtats i ben llis. En comptes de baixar per on hem pujat, de dret, hem intentat allargar una mica la sortida baixant per un torrent. De fer aquest és l'itinerari principal de pujada. En aquest torrent ens hem trobat més gent i hem acabat baixant pel fons d'aquest, per un petit embut. Hem anat apurant la baixada tot i que al final, hem acabat de nou amb els esquís a l'esquena.

Normalment costa pujar amb esquís al Taga per manca de neu. Cal anar-hi de seguit quan fa una nevada perquè ràpidament la neu es fon i avui era un d'aquells dies, aviat ja no n'hi haurà prou aquí, com perquè valgui la pena anar-hi amb esquís.

Port del Comte

Avui hem anat amb el Robert al Port del Compte. No hem sortit massa d'hora, bàsicament perquè el Port és a prop i fer el Padró dels quatre Batlles és ràpid.
Hem sortit de Calders amb un dia rúfol i només acostar-nos al Port ja ens ha començat a nevar.
Quan hem sortit, del Sucre, no nevava, però hi havia una boira espessa.
Hem anat pujant per les pistes fins a entrar al bosc. Hi havia molta neu. Un bon gruix de neu humida.
A mesura que hem anat pujant la boira s'ha anat tancant, fins al punt que en alguns moments, no ens vèiem amb el Robert si ens havíem separat gaire.
Un cop a dalt del collet que fa, abans d'encarar l'última baixada i pujada, a més de la boira s'ha afegit el vent. No vèiem res. Les traces estaven esborrades. I feia un fred viu, les mans se'ns han gelat en intentar ganyipar.
Després de parlar-ho un xic, hem decidit baixar. El dia no semblava que anés a aclarir-se.
Ara, la baixada, tot i anar poc a poc per anar seguint traces, ha estat genial. Sobretot un tram de flanqueig enmig del bosc on la boira no era tan espessa i el vent ja no es sentia.

Com passa sovint, malgrat les inclemències del temps, ha estat una gran sortida, menys llarga del que hauríem volgut, però amb moments que omplen per una jornada.

Un escrit que ve de lluny

Els que em coneixen saben que m'agrada escriure. De fet, sovint, tasques que hem fet a l'escola, les acabo passant en un text, més per tenir-ho jo que per res més i a vegades, aquests escrits els envio a alguna revista educativa. El darrer ha estat un escrit d'un projecte fet a l'escola. Vàrem construir un galliner i com que em va agradar molt, ho vaig escriure i enviar a Perspectiva escolar. A ells també els va semblar interessant i avui, al número 409 de gener - febrer, hi surt.
Ara, el que molts no saben és com em va venir aquest desig d'escriure, més tenint en compte que sempre he estat algú de ciències. Ciències pures. I és fàcil d'entendre.
Fa molts anys, miro enrere i veig que en fa més del que em pensava, vam patir una tragèdia. Una amiga, en un accident de muntanya ens va deixar. Va ser demolidor. De fet em costava, i crec que a tots els que ho vàrem patir, trobar paraules per expressar allò que sentíem. Posar nom al dolor. Posar nom a quelcom que mai havíem viscut.
En aquell moment vàrem provar de fer un escrit per expressar el nostre estat. Les paraules, no sortien. Era difícil trobar el mot escaient. El mot precís, perquè ens semblava que  no hi havia mots al diccionari per expressar allò que sentíem. Les paraules ens fugien. Res ens semblava prou exacte. Bé, no a tots, sempre hi ha en una colla qui té el cap més lúcid i en aquell moment, quan un dels amics ens llegí el seu text, vàrem veure que era allò. Que havia posat mots al nostre dolor. Que havia sabut plasmar el nostre estat d'ànim.
En aquell moment, d'una banda em vaig sentir agraït en veure que podríem exposar el nostre estat d'ànim. De l'altra motivat a trobar les paraules pel meu compte i entossudit a que mai més em passés, que no fos capaç d'expressar amb paraules, un sentiment que em bullia a dins, per molt fort que fos o per això, i vaig començar a escriure. A cercar maneres d'expressar-me. A aprendre i a seguir aprenent per mai quedar-me mut.
En certa manera, tot i que pot semblar estrany, amb la mort d'aquesta amiga vaig perdre molts record compartits que haurien vingut, però vaig guanyar molts aprenentatges que em deixà. 

Maladeta ( 3.308 m. )

Avui hem anat amb el Josep i el Dome a fer  la Maladeta ( 3.308 m. ). Vàrem arribar ahir al refugi. Cap a quarts de cinc vam aparcar als Llanos de l‘Hospital ( 1.700 m. aprox ). Després de fer uns metres amb els esquís a l’esquena, fins a l’inici de les pistes de fons, ens vàrem calçar els esquís. Vam fer tota la vall fins al pla de Besurta i des d’allà, vàrem enfilar cap al refugi.

Aquest matí, ben d’hora, ens hem calçat els esquís, amb ganivetes perquè estava un xic gelat, i hem enfilat cap a la Maladeta. La neu estava molt bé.  Hem sortit del refugi a 2.140 metres i hem anat guanyant alçada fins al peu del corredor de la Maladeta, a uns 2.900 metres.

Allà hem deixat els esquís. Bé, el Josep s’ha quedat allà que avui no estava massa fi i es reservava per fer el pic de la Rimaia i amb grampons i piolets, hem anat pujant el corredor. No ho semblava però un cop hi érem, hem vist que s’aixecava molt. Hem anat pujant fent escaleta. A dalt, a la sortida, hi havia el tros més dret i complicat, ja que calia flanquejar unes roques. Sortint del corredor, ja per un pendent suau, hem acabat de pujar fins al cim.

La baixada l’hem fet pel corredor de nou. D’esquena al pendent i amb compte, sobretot al desfer el primer tram. Després, poc a poc, hem anat baixant i ens hem trobat amb el Josep.

El Dome i ell han intentat fer el pic de la Rimaia, però el corredor d’aquest encara era més dret que el de la Maladeta i la neu no estava massa bé, així doncs, ho han deixat córrer.

Des del peu d’aquest corredor hem iniciat el descens amb esquís el Josep i jo, el Dome anava amb raquetes. A la part de dalt la neu estava fantàstica. Neu un xic dura però sense estar glaçada. A mitja alçada ja hem trobat algun canvi de neu i a baix, sí que ja era més complicat perquè t’enfonsaves més.

És però un gran descens, més de 1.300 metres de desnivell fins al cotxe . Avui he gaudit molt, moltíssim. A més a més feia un dia claríssim, tot i que fred.

Pic de Pessons ( 2.862 m.)

Aquest matí hem quedat amb la Verònica i el Josep per anar a fer esquí de muntanya. Ens hem trobat a quarts de set i hem anat fins a Grau Roig, on hem aparcat cap a quarts de nou.

Sortint de pistes volien anar fins al pic de Pessons i després, si el dia acompanyava, anar a fer el Montmalús.

Hi havia força neu, tot i que alguna pista estava tancada, de fet per la que hem pujat. Hem arribat al final de les pistes, on el camí es bifurca. D’una banda cap al Montmalús i de l’altra al Pessons ( 2.862 m.).  Hem pres un tros de pista per anar cap al llac que hi ha camí del Pessons. Aquí, a la baixada, se m’ha trencat la cinta del pal, però amb un cordino petit,ho he pogut arranjar.

Hem anat flanquejant el llac, seguint una traça ben ampla i marcada, no sense haver de recular algun tros en mirar el GPS.

En un tram, hem passat per roques nevades però amb alguns forats i entremig d’aquestes, he sentit un crec a l’esquí. Sí, s’ha obert. De fet s’ha trencat, no s’ha separat però s’obria. Per tant, veient com estava, me’ls he tret i he seguit pujant caminant. Una odissea. Fins gairebé  al peu de la canal de l’Isard abans del coll per fer el cim he anat seguint un xic de traces, però m’enfonsava força. Primer un pam. Però més endavant fins al genoll de tant en tant i més endavant fins a l’engonal. Ha estat molt dur. Sobretot perquè no pots preveure quan t’enfonsaràs. De cop el terra desapareix sota els teus peus i et trobes amb una cama colgada. Fart d’aquest patir i cansat, m’he posat els esquís un tros, però no anaven massa bé. Es doblegava al fer el joc de caminar. Me’ls he tret de nou i he anat progressant fins a la canal. Allà, la Vera i el Josep també se’ls han tret i amb el piolet hem anat pujant fins al coll. A dalt feia molt vent sortint de la canal. Hem deixat motxilles i hem acabat de pujar.

Al cim la temperatura era de menys mig grau però pel vent, la sensació era de menys quinze graus.

Després de fer quatre fotos hem desfet camí. Massa vent i una cresta que desconeixíem ens ha fet dessistir d’arribar al Montmalús.

Un cop a les pistes he provat de posar-me de nou els esquís. Aquí han anat bé lligats per davant i darrere. He pogut fer una bona baixada. De fet, tot i que he patit molt enfonsant-me a la neu, empipat perquè l’esquí s’ha trencat i hauré de buscar-ne un en plena temporada, m’ho he passat molt bé. Feliç de poder perdre’m per la muntanya, gaudir dels seus paisatges, enfilar canals, creuar llacs… I malgrat tot, encantat de la sortida.

Al final ens han sortit uns 22 km imés de mil metres de desnivell. 

Pica de Cerví ( 2.753 m. )

Avui, amb el Josep, hem anat cap a Boí. Hem quedat a quarts de set i cap a les deu ja érem a peu de pistes de Boí, a uns 2.000 metres.
Feia un dia fred, però assolellat. Hem començat a pujar per les pistes, que estaven ben nevades i alguna trepitjada, tot i que tancades, pel barranc del Confòs. Al coll, hem flanquejat fins al peu de les canals que pugen al cim. Directe a aquest n'hi ha dues, una a la dreta i l'altra a l'esquerra. Parteixen ambdues d'una pala.

Allà hem deixat els esquís. Tot i que hi havia un bon gruix de neu, de tant en tant es veien pedres i ens ha semblat que la baixada no seria massa esquiable.
Hem pujat amunt per la canal, amb uns vint o trenta centímetres de neu pols sobre una capa de gel poc contínua.
Amb grampons i piolet hem progressat fins al coll. Des d'allà hem enfilat la cresta fins al cim. Un tros de cresta curt, per acabar amb neu ventada a dalt.
Al cim, a 2.753 m., estàvem a -10 graus, tot i que la sensació tèrmica, segons un aparell que porta el Josep, era de -25 graus.

La baixada l'hem fet pel mateix camí, excepte un cop a pistes que hem buscat el camí més llarg.
Bon inici de temporada tot i que encara li falta un xic de neu per poder baixar sense patir pels esquís.

Fem pastissos

Dimecres, com cada setmana, vàrem anar al bosc amb els infants de l'escola. Aquest dia anàvem a buscar cireres d'arboç. La secada ha fet que madurin abans de temps. Amb un bol ple, vàrem estar comentant què en faríem i al final, vàrem decidir fer un pastís.
L'endemà a la tarda ens vam separar per grups i vam fer els pastissos. En una taula hi havia els ingredients i les balances. En una altra, perquè amb les cireretes fèiem melmelada, un fogó i al mig, les taules per cuinar.
Un cop repartits i amb la recepta a les mans, van començar a preparar les postres.
Cada grup de manera autònoma. Anaven a buscar els ingredients, pesaven la quantitat que necessitaven, agafaven els estris que calia i després els netejaven. Mentrestant, jo anava voltant, fent fotos, mirant com cuinaven. Fins i tot els que feien la melmelada actuaven sols. Al principi temia pel foc, però de fet, no calia. Anaven amb cura i vigilaven.
En acabar vam enfornar els pastissos i l'endemà, els vàrem menjar. A més, els vàrem compartir amb tota l'escola, ja que n'havíem fet força.
Durant l'estona que cuinaven, vaig gaudir molt mirant-los, veient com s'organitzaven, es distribuïen les feines i feien els càlculs necessaris tot interpretant les receptes.
Pocs plaers hi ha més grans sent mestre, encara que sembli una contradicció, que quan esdevens transparent i els infants no et necessiten. Saben que hi ets, però ells sols van fent amb confiança. La meva tasca fou preparar el  moment, comprant els ingredients, que de fet tampoc hagués calgut i un cop organitzats, deixar que la sessió fluís.
Dijous, cuinant, vaig gaudir molt, perquè m'agrada veure com els infants creixen i veure'ls actuar autònomament, és veure'ls créixer.