Compte enrere

En Felipe González diu que és impossible. Que mai de la vida Catalunya serà independent. En Belloch també i a més afirma que si ETA, amb els seus assassinats no ho va aconseguir, una demanda pacífica com la catalana no se'n sortirà. Només faltaria. En Rajoy, l'home del plasma, del parlar poc i malament i del amagar-se porugament, li demana al president català gestos de grandesa. La Sáez borda més que no parla mentre la Cospedal, si surt del guió, s'embolica i acaba fent sorolls guturals per dissimular mots que desconeix. En Montoro parla amb menyspreu de qualsevol reivindicació legítima catalana. I com fa quinze dies, tres setmanes o uns mesos, tots igual. Tots a l'atac. I podria semblar que se senten forts, que estan segurs, perquè van en bloc. Ataquen tots alhora. Fins i tot mouen fils per tal que representants europeus, l'Almúnia no compta perquè aquest canvia segons el vent, diguin allò que volen sentir les orelles hispàniques. Però la imatge que volen transmetre, la seguretat que volen aparentar, queda esmicolada amb els arguments  que fan servir i la insistència i els esforços que hi esmercen. Tots a parlar del mateix, malgrat sigui un tema tancat segons ells i els arguments, els únics, de caixa o faixa, Europa, tribunal constitucional, constitució... Senyal que no els en queden més.
Ara, a sobre, amb la retallada pressupostària d'un 24% constatem la por. Diran qualsevol cosa, argumentaran sobre la grandesa del sistema, però és un càstig. Una coacció prepotent. Xantatge del que se sap, de moment, superior, amb tots els trumfos a la màniga, però en aquest món, res és definitiu, excepte la mort.
Potser els aniria bé però, tenir més memòria i recordar que aquell vast imperi, aquell on mai es pon el sol, tot d'una es va esquinçar i desmembrar malgrat els semblava impossible. Malgrat la solidesa que deien tenir. I ara els passa tres quarts del mateix. On mostren gallardia, s'amaga por. On mostren solidesa, hi ha desconfiança. On mostren seguretat, hi ha terror. On mostren comprensió, hi ha ignorància.
De debò que crec que anem bé. Força bé!

La cursa del Sot

Ahir vaig anar a la cursa de Monistrol de Calders. La veritat és que tot i fer temps que corro i que fem amb d'altres la cursa de Calders, era el primer cop que participava en una cursa d'aquest tipus. Fa temps havia participat a curses de llarga distància però aquesta, de 13 quilòmetres, és d'aquelles que exigeixen més, a parer meu, perquè amb la llarga distància pots anar fent a un ritme més tranquil mentre que en aquesta no. És més explosiva.
Tota la cursa passava per corriols, excepte el primer quilòmetre que anava per pista per tal que s'allargués el grup i no es fes cap tap un cop comencéssim el corriol. Ara bé, el tap no es va formar però sí una cua llarga en arribar al corriol. A partir d'aquest quilòmetre començava la primera pujada. Una pujada dreta i un cop s'acabava anaves planejant sense perdre alçada. Uns quants quilòmetres distrets per un recorregut net i ben senyalitzat. Entre petites pujades i baixades arribaves al riu, la mare dels ous, perquè allà començava la darrera pujada. A la llunyania, al Pla de Trullàs, es veia l'inflable. Xic, xic. I dic es veia, perquè no n'era de xic, era com tots. I aquí altre cop bastant agrupats cap amunt. Una pujada força llarga, poc més d'un quilòmetre i dreta. Algun tram amb esglaons fets picant la terra. Un cop a dalt, una baixada impressionant. Espectacular. Llàstima altre cop que  la gentada frenava el descens si et volies deixar anar. Després del descens, una darrera pujada per enfilar cap al poble.
Ha estat una cursa força divertida, m'agraden les que són tot per corriols, tot i que l'he trobat exigent en certs trams. Potser al no conèixer el recorregut i per tant no preveure el que venia, ha fet que se'm fes força llarga. Qui ho sap, potser l'any vinent si hi tornarem, serà diferent.
Per cert que també hi havia una cursa pels infants. Llàstima però, que no vaig poder veure el meu fill córrer doncs començava  un cop la dels grans havíem marxat. Això sí, quan vaig arribar, vàrem creuar tots tres la línia d'arribada plegats i em va fer molta il·lusió.
Vaja, que per ser la primera he acabat prou content. A més a més, s'ha de reconèixer la bona feina que fan aquesta colla de Monistrol preparant la cursa. Molt ben organitzada, sí senyor.

Delicte. Ser diferent.

Fa uns dies la Laura va fer públic que el seu fill, que hauria d'estar escolaritzat de fa dies en un Institut, no ho està perquè és un nen diferent. La seva diferència, ser Asperger. Un trastorn de l'espectre autista i que fa que necessiti d'una atenció especial. Ara, després de denunciar-ho via facebook farts dels silencis administratius, sembla que hi haurà una solució. Quins nassos! La llei obliga a l'escolarització de tots els infants però d'altra banda no la garanteix. Quina hipocresia! Només després d'una allau de missatges compartits de Facebook, el Departament, tan sensible a la publicitat, s'ha pronunciat i ara resulta que res, que ja està solucionat, que ha estat un malentès i que demà comença. Quina barra! Quines penques que s'hagi d'arribar a aquest extrem perquè facin cas a una demanda legítima i alhora prescriptiva. I el més gros és que segurament, no ho sé però començo a conèixer com funciona el Departament, no rebran cap disculpa, que com a mínim els deuen i es mereixen.
A hores d'ara però, encara no en sabia res la família. Esperem que els avisin amb temps per preparar l'esmorzar i no arribar tard el primer dia.
Sembla un cas aïllat. Sembla un fet puntual, però cada cop més ens trobem a les aules infants amb trastorns de tot tipus i si bé la il·lusió de l'escola és de ser inclusiva, només faltaria, aquesta il·lusió esdevé un miratge si no hi ha recursos per aquests casos tan especials. D'una banda la presència d'un vetllador, molt necessari a vegades i que poden arribar a ajudar que un infant meni una vida tranquil·la dins d'un entorn normalitzat. D'altra banda, si el vetllador ja no és possible o suficient, centres especialitzats, amb professionals especialitzats i preparats.
Ara que estem parlant tant de com volem que sigui el país que comencem a dibuixar, ara que comencem a pensar i teoritzar sobre el model d'Estat futur que volem, potser hauríem de tenir clar si volem un país que defensi de veritat a tothom o bé un país que surti maco a la foto a base d'amagar els problemes sota l'estora. Jo, ja ho tinc clar. Tots som un.

Aïllant el català

Segurament serà una visió simplista i que no agradarà a molts. Segurament hi ha molts paràmetres que se m'escapen i que no sé analitzar, però que en Bauzà, aquest dandi salat, amic de les llepades de vaca i enemic de la seva pròpia llengua legisli per acabar amb el parlar de Llull a la seva terra, només és gràcies als illencs. Cal recordar que aquest sinistre personatge va aconseguir més del 46% de vots a les darreres eleccions al Parlament Balear. Per tant, mal em dolgui i em pesi, mal em fereixi i m'indigni, té la seva part de legitimitat a l'hora de fer i desfer segons les majories resultants, doncs així li ho varen confiar. Tampoc sé si en el seu programa electoral hi havia aquesta iniciativa salvatge, perquè si és així té tota la raó quan diu que la revolta el sorprèn, però en cas contrari, si no és així i no és més que una carta treta de la màniga a darrera hora, actuant amb nocturnitat i traïdoria, aleshores no té cap dret a demanar res, perquè hi ha temes i aquest n'és un, que necessiten imperativament del consens del país, ja que canviar en educació és remoure els fonaments d'aquest i per tant s'hauria de consensuar qualsevol canvi o en cas contrari esperar, si és que té tants dits de front com els que se li veuen, que la seva acció provoqui una reacció igual de ferma i contundent.
A Catalunya ens passa quelcom de diferent. El parlament és majoritàriament partidari de la consulta i així ho ha proclamat a tort i dret, la gent surt al carrer per a donar-hi suport, però en canvi, aquells que defensen el dret democràtic d'en Bauzà de legislar per majories, ara no piulen, fan un Pilats amb l'afer català i callen. Ja se sap, n'hi ha que tenen dues vares de mesurar. Una quan parlen dels seus interessos i l'altra quan segueixen parlant dels seus interessos.
Sigui com sigui, dono tot el meu suport als docents de les illes i als seus habitants en general, però no com una revolta en contra d'un personatge pervers que em pot caure més o més malament, sinó per la pervivència d'una llengua. Per la subsistència d'una manera de veure el món. El mateix que passa al País Valencià i a la Franja.

Un objecte de luxe efímer, el llibre

Veritablement fa mal al cor. Avui he anat a buscar un llibre de text a una llibreria i les cues eren immenses. Cinc dependents atrafegats i sol·lícits anaven amunt i avall cercant els llibres i un altre els cobrava. Trenta, quaranta, cinquanta, setanta euros i més. Quantitats elevades de diners pel que representava només una part del material escolar.
És veritat que hi ha escoles que participen en el projecte de reciclatge de llibres, d'altres que no només no els canvien cada quatre anys -període mínim que mana la llei tot i que les editorials els renoven anualment per impedir que els  trencats o perduts es puguin reposar fàcilment i així crear un problema- sinó que els allarguen més, també és cert que hi ha famílies que els passen entre germans o bé aprofiten els dels cosins, amics o de qui puguin mentre puguin, tot de malabarismes per poder tenir un estri indispensable per poder seguir l'estudi sense haver-se d'hipotecar. Però malgrat tots aquests jocs de mans, el que no deixa de ser xocant, és que un infant hagi d'arribar a pagar entre dos-cents, tres-cents o més euros per poder estudiar, quan en aquest país l'educació, diuen, és gratuïta i sobretot ara, en època de crisis i moment en que tothom malda per retallar d'on sigui per sobreviure.
Fa uns anys, a Calders, l'Ajuntament finançava els llibres i si bé el primer any la despesa fou gran, a mesura que passaven els anys disminuïa mentre les economies familiars ho agraïen. A més es creaven uns hàbits i uns valors importants pel fet de compartir i ser responsable del material. Ara ja no, prioritats.
Fa uns dies vaig sentir un grup d'intel·lectuals escriptors que signaven un manifest en contra de la socialització del llibre de lectura. Segurament els empenyen molts motius lloables per posicionar-se reclamant la biblioteca personal com a dret. Potser però, les virtuts que hi veuen al fet de tenir una biblioteca personal, no és més que un argument matusser per justificar unes vendes que van a la baixa. És veritat que un escriptor viu d'això, de crear llibres i vendre'ls i com més en vengui, més podrà estar a la seva conquilla creant, però potser, amb els temps que corren, s'hauran de reinventar i a més d'escriure hauran de multiplicar les seves actuacions públiques, ja siguin xerrades, col·loquis, lectures o el que sigui, perquè tothom, avui en dia s'ha de moure i no sembla just que facin sentir mals pares aquells que no compren llibres pels seus fills. Malgrat en llegeixin de la biblioteca, dels amics o d'on siguin.

Motivats

És una cançó que conec des de fa força anys. M'agrada la melodia i, la lletra, pel que intuïa semblava que també, tot i que no ha estat fins ara que l'he traduït i he vist que en molts aspectes és una bona cançó pel moment. Encara que sigui en francès, perquè cal estar motivats i oberts, perquè ens vindran de totes bandes però entre tots, enllaçats, els plantarem cara. I trencarem les cadenes.

Per cert, que us recomano aquest grup, Zedba i sobretot aquest àlbum, Motivés! on hi trobareu peces com Hasta siempre comandante, El paso del Ebro, l'Estaca, Bella ciao, La cucaracha, Bandiera rossa entre d'altres.

Qui dia passa, atac acumula

Un economista premi Príncep d'Astúries no descarta que s'hagi de bombardejar Barcelona altre cop. El ministre d'Interiors, el ben catòlic, apostòlic i romà Jorge Fernàndez Diaz, creu que és el mateix atacar unes persones que feien un acte polític la diada del seu país que cremar una bandera i un pòster del dels segells. Una pija que fa revifar l'economia de l'Estat manté el càrrec malgrat haver homenatjat antics combatents feixistes aliats dels nazis. Malgrat que ells fan servir aquest mot a tort i a dret per insultar de cara a la galeria aquells que pensen diferent d'ells. Un xarlatà necessitat de classes de logopèdia llença exabruptes com qui respira en contra de TV3, els catalans i Catalunya en general. Una tafanera vulgar, plena de complexes operada a mil per assolir una bellesa impossible, malparla d'un programa que mostra una realitat del país que li és aliena en nom dels infants, però es descuida de defensar aquests mateixos infants quan l'ideari, ara sí inoculat, és el seu: Toros a mitja tarda, programes que l'esveren hormonalment en horari infantil o nens i nenes lloant el dia del genocidi americà. El lobby industrial militar crida a usar els seus productes oferts. Una gairebé cadena de televisió fa de gran germà espanyol. I així dia sí i dia també. Perquè la maquinària de l'Estat s'ha posat en marxa per parar el procés independentista i en comptes de seduir, atraure, fer-se estimar, proposar, oferir o fer qualsevol gest d'aproximació cap al poble català, el que fa aquest putrefacte Estat, àvid de colònies, un cop les ha perdut gairebé totes i només li resten alguns llibres autoeditats per recordar el seu esplendor passat, és atacar. Insultar. Humiliar i incapaç d'oferir res d'atractiu per a Catalunya usa l'amenaça i la desqualificació per evitar una desafecció que creix de manera exponencial.
Els estrategs espanyols, aquests grans pensadors que han ideat aquest pla tan subtil -enteneu la ironia- potser no han anat més enllà en el seu raonament, però en cas de que Catalunya no aconsegueixi la Independència, tan de bo no sigui així, com es refaran els ponts de diàleg després d'aquests atacs constants, barroers, desproporcionats i fora de mida?
Però siguem optimistes, aviat s'acabarà. Ja anem per la tercera fase segons Gandhi:
- Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i finalment, guanyes.