Ja el tenim aquí.

Només hi ha una sensació comparable a ser pare per primer cop i és ser pare per segon cop.
Ahir, a quarts d'una del migdia, va néixer el Quirze. A casa. Tranquil·lament, amb Montserrat i el Montcau de fons, vetllant per nosaltres, com la Mar, la llevadora. Bé, tranquil·lament més o menys perquè un servidor, això de parir -diria donar a llum per la tendresa del que representa però la força del moment em decanta cap al mot parir, més descriptiu- declara que en seria incapaç. Segur. Ho afirmo. Ho constato. Sexe dèbil en diuen? Si us plau, compte amb el lèxic que ens crea falses imatges. Ai del dia que els diccionaris reflecteixin la realitat...
Doncs com deia, que després de mesos esperant l'estrena, va arribar el dia. Abans de les tres de la matinada ja trucava a la porta, avisava que era en camí, que preparéssim la sala. A quarts d'una es mostrava a aquest món, sortia a escena.
Abans de néixer, suposo que per debilitat, em demanava com seria veure'l aparèixer. Quines sensacions em despertaria i sobretot, ja ho sé que està malament això de comparar, però som humans i tibem de memòria, si la seva aparició seria menys lluïda al ser el segon. Menys emotiva, com si ja hi estigués avesat, ves. Tots hem sentit tòpics i comentaris de desganats, però el cert és que no. Sortosament no. Malgrat haver passat un cop pel naixement d'un fill, el segon fou com anar a l'estrena d'una altra pel·lícula. Un altre moment de força pura i amor.
L'instant abans de l'expulsiu se'm va fer etern. Sóc patidor de mena i l'única manera de no patir, és tenir-ho tot controlat, res més lluny del que et trobes en un embaràs. Així doncs, després de les fases que em conec; mans suades, nus a la gola, respiració entretallada..., va venir tot el contrari. L'alleujament. L'alliberament de mesos d'espera, amb la certesa que tot va bé durant el període de gestació, però amb pinzellades de dubtes. Els metges sempre et parlen de percentatges, et recorden que quelcom es pot tòrcer i així passes dia rere dia, amb una certesa incerta. Per tant, quan apareix el teu fill, quan durant uns breus instants, mil·lèsimes de segon el veus brut i inert, t'atures atordit, però abans de que cap pensament s'arribi a formar, entelant-te l'alegria que comença a deixar-se anar, un esgarip, acompanyat dels primers moviments espasmòdics, et confirma que està bé. I l'equació es capgira i el neguit i patiment d'abans esdevé joia i emoció en la mateixa intensitat. I el prens. Sense pensar en res més. Més endavant el miraràs de dalt a baix, pensant que hi sigui tot, perquè l'instint de prendre'l passa per sobre del de constatar, del de controlar, de les pors més ancestrals que tenim. I aleshores, amb ell a tocar, respirant i amb els ulls oberts, uns ulls que escruten la realitat sense veure-la, sents un remolí de sensacions i emocions de difícil descripció, un sacseig total que només pots respondre amb l'alliberament d'algunes llàgrimes que ningú, perquè ell és el centre d'atenció, veurà. I ja t'està bé, perquè avui és el seu dia i demà i l'altre i l'altre.

Ho tindré TOT

Que bé! Convergència no té majoria absoluta, que feia por, molta por. Un xec en blanc, als del Palau, era com posar un gos a vigilar una xarcuteria. Ara els caldrà tocar de peus a terra i pactar, buscar consensos, escoltar i cedir. És a dir, que potser sí que es farà la voluntat del poble, no la de la Caixa.
A més a més Esquerra és la segona força i vetllarà perquè el dret a decidir, entre d'altres coses, es faci i no se'n desdiguin a la primera de canvi com ja ens tenen acostumats. A sobre entra la CUP que no en deixaran passar ni una i Iniciativa ha sortit reforçada. Sembla que hauran de fer el gir social que tothom demana.
D'altra banda els espanyolistes recalcitrants, els que confonen la llibertat amb els seus interessos, ni unint-se podran impedir el dret a decidir. PP i Ciutadans no sumen. Això sí, baladregen i escenifiquen, però els números són els números. Catalunya sí. Espanya, crec jo que no, encara que se'ls afegeixi el desfulla margarides del PSC-PSOE. Tan sensats que encara no saben si van o venen. Mal els pesi a tots plegats, ara hauran d'escoltar Catalunya i no la silenciosa, que sempre diuen.
Perquè des d'ahir l'aritmètica dóna molts resultats i tots passen per l'acord. L'aiguabarreig del parlament garanteix debat, però en clau de país, la majoria ho avala i tard o d'hora dictarà sentència. I encara que a Madrid no ho vulguin veure i es felicitin per la desfeta, perquè n'és, de Convergència, menystenen el tsunami que ve al darrere, empenyent amb força. Segurament els aniria millor si Convergència hagués obtingut majoria absoluta. Quatre crits, quatre amenaces, l'escenificació de tres cessions i tot com sempre. Però ara, avui, el teatre no els servirà. Les cartes són sobre la taula i encara que les paraules se les emporti el vent, l'aposta ha estat feta i difícilment baixaran del carro no sent majoria i empesos per totes bandes. Massa cosa hi ha en joc. A més a més, no ens oblidem que els cinquanta escons que tenen han votat a favor del dret a decidir, perquè aquest cop han estat clars, malgrat li pesi al Duran.
Per tot això, em sembla que ho tindré TOT.

Ho vull TOT

Avui és jornada de reflexió. Avui cal pensar en les propostes d'un i altre i decidir-se. Però potser, més que de reflexió, és una jornada per fer memòria. Una jornada per anar fent balanç dels darrers anys de governs i aleshores, el vot, si bé d'inici podria ser un espectre difuminat, poc a poc va agafant color, es va perfilant.

Hi ha aspectes que ajuden. Per exemple si tens fills i van a l'escola. Els darrers temps aquesta ha empitjorat. S'ha massificat i comencen a posar-se barreres als estudis en forma de taxes. L'ordre de classes cal mantenir-lo inalterat, deuen pensar. Però també ajudaria decidir si es pensés en el darrer cop que s'ha anat al metge. Les cues, les aglomeracions als passadissos... i després, un cop la urgència és atesa, la compra dels medicaments. La taxa. I parlant de taxes. Els pactes amb les concessionàries d'autopistes per no desdoblar carreteres mortals, com la de Manresa. 

Altres coses que ens poden fer decidir són els casos irresolts de corrupció. Per exemple l'execrable Millet i Montull. Ambdós campant tranquil·lament. Amb registres a casa mesos després que s'obrís la via judicial i encara els troben obres d'art. Algú o altre hi està emmerdat i ha de ser de pes, sinó, no s'entén. Ens podria ajudar també pensar en les dificultats que tenim a l'hora de viure plenament en català en tots els àmbits. Utòpic, no? I a sobre se'ns en riuen a la cara dient que marginem el castellà. I de l'habitatge, què dir-ne? Els morts parlen per ells sols. Una necessitat. I així anar desgranant, un rere l'altre casos que un dia o altre ens van indignar però que avui, il·luminats per la bandera i la voluntat d'un poble, obviem. I jo no vull. Jo no crec que decidir Independència sigui carta blanca a tot. A retallades, abusos, corrupció, amiguisme, prepotència i quan cal victimisme. No! 

Jo vull un país lliure però socialment just. Perquè si guanyen amb majoria absoluta després diran que volien dir que deien que pensaven que d'acord pactem. Perquè si anessin en aquesta direcció, a construir estructures d'Estat, no es vendrien l'energia, l'aigua i el sòl. Ah, i a sobre ratifiquem les retallades, sí senyor. Cavem la nostra tomba. 

Per contra si tenen majoria simple, que ves, què hi podem fer, calia anar tots a una. La banca guanya i Convergència cedeix.
Per tant, cal fer memòria i votar amb la ment desperta i sense ofuscar-se per la pastanaga. Que l'arbre no ens tapi el bosc. Així doncs, avui reflexionem, però sobretot, fem memòria. 

D'espectacles variats

A vegades ens sembla que calen grans coses per fer un dia especial. Que si no fem tal o Pasqual serà un dia més, però els menuts de casa sovint ens demostren que no calen grans muntatges per fer una jornada única.
Aquest cap de setmana vàrem decidir anar a veure l'exposició de clicks que es feia a Sallent. En una petita sala, sobre unes tarimes, hi havia representats diferents moments de la vida del Bages. Vuit espais. Vuit decorats que anaven des d'un atac romà al Cogulló a una fàbrica de Sallent. Enmig cavallers i mines. A l'entrada, al costat de la porta, quatre decorats més però de dimensions molt reduïdes. I la veritat, gairebé que no passem de la porta. Amb només aquests dos decorats el Berenguer ja en va tenir prou. Un i altre cop entrant i sortint, es veien per les dues bandes, tot i que només estava pensat perquè es mirés d'un costat, mirant les peces i els detalls. Assenyalant i demanant. Rient i preguntant. No hagués dit mai que donés per tant les escenes de clicks.
L'endemà vàrem anar a veure un espectacle infantil a Barcelona. D'entrada l'havia d'apassionar, apareixien pirates, els seus herois. Anava tot a l'entorn de personatges d'Imaginàrium, però tot va ser sortir un pallasso i l'espectacle ja es va acabar. Sembla que té fòbia als pallassos i només veure'l, creu i ratlla. Marxem? O, i tant!
Per tant, el que havia de ser una sortida per passar l'estona va esdevenir un èxit, mentre que la que havia de ser per recordar temps i temps, un fiasco. No per l'espectacle, molt pensat i ben fet que amb ulls de nen era atractiu i seductor, sinó perquè a vegades, per motius que desconeixem, hi ha coses que ens causen urticària i ja pot estar tot molt bé, que el detall és superior al conjunt. Vaja, com a mi amb certs partits polítics, que també em causen urticària, en detall i en conjunt però.

Enèsim escrit sobre el debat d'ahir a TV3

No me'n puc estar de fer un escrit referent al debat de TV3 d'ahir. No pretenc que sigui una anàlisi acurada, per això ja hi ha els analistes i els experts. Ells sabran treure el gra de la palla d'un debat que a mi em va semblar poc ric en general. Poc aclaridor. Senzillament, vull plasmar les impressions de dues hores de debat. Què caram! Si me'l vaig empassar tot.
A més, a part de mirar la tele, també el vaig seguir pel canal de la CUP, amb les intervencions d'en David Fernàndez i via twitter. Piulada rere piulada. Riquíssim. Ple de comentaris boníssims. El veritable debat.
A la tele el que vaig veure...
En Mas em va semblar que és el que té més taules, el més avesat a parlar. Se li nota que té el cul pelat de debatre -a vegades potser va massa de sobrat i tot- i encara que no és un venedor a qui li compraria res, si que m'aturaria a la seva parada a veure el producte. Ep, però agafant ben fort la cartera que en les aglomeracions mai se sap quin polític et toca al costat i si és una parada convergent...
En Navarro suposo que un cop acabat el debat el van tornar a posar a la capsa de fusta, ple de porexpan pels cops i el van tancar fins l'endemà al matí. Voleu dir que el van avisar quan va començar el debat? Em sembla que no i ara, no només ho té difícil per no estimbar-se en aquestes eleccions, sinó que possiblement Terrassa deixarà aviat de ser un feu socialista. Ja ho veureu.
Na Camacho va gaudir d'un parell de moments estel·lars per a mi. Primer quan li reia la gràcia al Tena que li explicava que treballava perquè ella votés, mentre ella fent sorna li agraïa, però de cop, en Tena seriós li etziba que ella treballa perquè ningú no pugui votar. Muts i a la gàbia. Es va quedar de pasta de moniato. De què no li salta la pinça que li aguanta el cutis. L'altre moment instants abans amb el canvi d'idioma a mitja frase. És malaltís. És patètic. O carn o peix, però aquest canvi forçat es veu que és per guanyar espai polític a Ciudadanos i segurament se'n va sortir, va avançar-se al Rivera. Però és poc elegant.
D'en Junqueras, amb els ulls tancats, diré que em va agradar. Parla clar i sap anar al gra. Convenç i té arguments. La llàstima és que quan obria els ulls em semblava que veia un mossèn a punt de beneir el pa. No ho sé, sembla que és una estratègia, que està tot calculat, però la gestualització oberta i pausada, més que no agradar-me, em posa nerviós. Però reconec que té un discurs atractiu.
L'Herrera és com eternament jove. Es fa gran, li cauen els cabells, però sembla que vulgui seguir sent el sagalet irreverent d'abans, ara bé, els seus mots i les maneres adolescents ja no acompanyen a l'home que les diu. Potser per això perd un xic de credibilitat i cansa.
El Rivera està rabiós. Té mala bava. Està en contra de tot i tothom, però no només dels polítics, sinó dels catalans. Segurament li van fer vores a l'escola i al cau li prenien el berenar, sinó, no s'entén. Devia ser l'ase dels cops arreu, pobre noi.
En Tena no calla ni sota l'aigua. Ahir no feia tan aquells moviments de cap tipus gosset amb molla de cotxe dels anys setanta, que tan m'agradava. És un orador clar, potser per repetitiu. En va tenir de bones. A part del de la Camacho i la del Sistema Solar en va dir una que ens porta al cap del carrer i que potser és de les més assenyades que vaig sentir ahir. Mirant a tots els oradors els etzibà que tot el que proposen no es podrà fer si no som independents. I té raó. Ho hem vist un munt de vegades i malgrat el Navarro es cregui -deu ser l'únic, pobret- que podrà convèncer Espanya, la història ens diu que amb aquest Estat no hi tenim res a pelar. Com deia el Junqueras, que reblava el clau, en el pitjor dels casos ens diran que no, en el millor ens diran que si i ens mentiran.
Del Fernàndez trobo que la van encertar afegint-se al debat sense estar convidats, via el que fos. També diré que per sort m'agraden les cerveses perquè el tarannà i l'escenari del seu discurs, encara que fos davant d'un ordinador, semblava més una conversa de bar que altra cosa. És cert però que el que deia és assenyat i coherent. Van forts.
Resumint. Que entre les formes d'uns i el fons d'altres, ara ja som més a prop del dia 25 i segurament, malgrat no van dir molt, les preferències es van perfilant i ja hi ha menys dubtes a l'hora de votar.

Mig cistell!

Aquesta tarda havent dinat i aprofitant que no plovia, m'he escapat una estona a buscar bolets. Diria a caçar bolets, però algú de la terra a qui aprecio molt em va dir un dia que mai se n'havia dit així d'anar a buscar bolets, que l'expressió anar a caçar era de pixapins. Per tant, m'he escapat a buscar bolets. 

Fa dies que tots els amics me'n parlen i m'envien fotografies dels seus cistells. Tots plens. Tots formosos. Que bons boletaires que s'han tornat.  I en coneixen un munt. Jo, pobre de mi, quatre de comptats. Fins i tot l'altre dia a la tarda, abans de començar les classes, van arribar un parell de nens amb els seus cistells amb uns quants bolets. Res, rovellons, fredolics i un d'anisat que ara en no recordo el nom. I és que una de les coses divertides de l'escola rural és això. Nens autèntics. Que gaudeixen del que els ofereix la natura i que en saben força. És el seu medi. Abans de començar les classes, una marrada per anar a buscar quatre bolets i en acabar les classes, altre cop. Més endavant vindran amb espàrrecs, aranyons o qualsevol altra cosa del bosc. Doncs bé, aquesta tarda per fi he tret el ventre de pena. Mig cistell. Però no un cistell petit, d'aquells d'anar a buscar els ous, no, un cistell de camioner. D'aquells que quan baixes del cotxe enrogeixes tot pensant, mentre et veuen els cotxes que passen rabent, vols dir que no n'hauré fet un gra massa? Però no. Avui no. He trobat molts camagrocs, un parell de rovellons i algunes llenegues i tot a tocar de casa. Un petit plaer.

Els grans pensadors de campanya

Vols dir que no se'ls en va la pinça? Una responsable de Ciutadans ( C's) - això de l'apòstrof a la "s" deu ser perquè sembli més anglès que català- demana el boicot als productes catalans, des de Vila-seca. Vaja tu. Si ho demanés des de Torrebotijos, però no, des de Vila-seca, i és que és de ser inútiles... Més tard, un socialista avorrit fa un retoc d'una imatge amb el Mas a l'estil gran dictador, que ves, en Mas no és sant de la meva devoció, però tant com a dictador... I cada vespre -és l'estona que veig la tele- els espots televisius. Què dir-ne!  Que si els Garcia es diran Pladellorens, que si els Lopez , Capdetrons, que si els Camacho, Bótox, o era Vidal?  Bé, no ho sé, però vinga a dir ximpleries. D'altres recorren al cinema, vídeos de l'Alemanya del mur, amb imatges tètriques en blanc i negre, però si és a ells a qui els falta color. O un altre, un míting amb un nefast actor, pitjor polític, fent una arenga independentista però que la claca desmunta. Que bo! Que en són d'aguts! Només cal veure'l per adonar-se que el millor que podem fer és marxar. Si a sobre els hem de donar les gràcies perquè compren productes catalans... Vaja, que entre tots plegats sembla que facin un concurs a veure qui la diu més grossa i més vulgar. On és la creativitat? On és el bon gust? On és la intel·ligència?
I si algú, en comptes de dir bajanades es dediqués a rebatre els arguments a favor de la Independència amb arguments sòlids i raonats? Perquè fet i fotut, l'argument de l'insult ja és l'habitual, n'estem immunitzats, i el de la por, què voleu que us digui, poden convèncer-nos amb les plagues bíbliques quan s'està determinat a fer el pas? Home, com a molt, ens faran ser més previsors, característica intrínseca del poble català i anirem al súper a comprar més aigua, sobretot ara que Convergència se la ven i dosis extres de medicaments, que potser ens faran descompte, però no per això deixarem de creure en el país. No fotem!
Tan enzes ens creuen? Si us plau...