Estelades i senyeres

Diumenge vàrem passejar per Artés. Fa goig voltar pel Bages aquests dies. Bé, més que res dic pel Bages perquè últimament surto poc d'aquí, tot i que crec que arreu és igual. Però el que deia, que fa goig. Arreu veus estelades i senyeres. Suposo que si els que passegessin fossin els casposos de "La razón" o "el mundo" dirien que és com voltar pel Berlín d'abans de la guerra mundial. Tot i que quan jugava la de la menstruació, aquella que ens trobàvem a la tele fins a la sopa, estaven ben inflats i cofois quan al carrer es veien estanqueres i als camps aguilots. Aleshores era orgull patri, sentiment digne i de casta, sí senyor. Una noble demostració d'orgull i reivindicació. Ara és diferent, ara és una provocació.
Per cert que llarg un, vaig anar només arribar a Artés a donar sang. Feia dies que no ho feia i és clar, un cop comences, ho trobes a faltar. Enganxa. Però ves per on, diumenge era fira a Artés. La fira de la verema, amb degustació de vins. Uns vins que jo, aquell dia, només vaig mirar de lluny. Llàstima. L'any vinent m'esperaré uns dies abans de donar res. Si més no a haver fet els tastets.
I seguint amb les estelades i senyeres, que em perdo, després, a la tarda, al centre cívic de Calders, passaven el partit de màxima rivalitat. Els d'aquí contra els d'allà. Just començar feren un mosaic gegant, una senyera voltant tot el camp. La bandera constitucional i regional que diuen ells, però tot i això, un acte d'independentistes i una provocació blasmaven els cavernícoles. I altre cop a comparar-nos amb l'Alemanya de principis de segle passat. Déu n'hi do! La veritat és que fa mandra rebatre els arguments suats i demagògics dels quatre de la caverna, encara que amb el que criden, semblen més, de debò. Està clar que el discurs cala per pesat i reiteratiu -ja ho deia Goebbels, suposo que mentor de molts d'aquests-  i al final sembla que només els símbols de l'estat tenen legitimitat, mentre que la resta esdevenen profans i herètgics. A la foguera, catalans!
L'atac és el de sempre. Usar el futbol amb finalitats polítiques no és lícit. I bla, bla, bla. Tornem-hi amb la cançoneta. Més tard, perquè no es cansen, quan parlem d'independència ens surten que si volem posar fronteres a l'Europa oberta i moderna. Caldria però, que recordessin que va ser a l'Estat espanyol a qui la Comissió Europea va haver de fer un toc d'atenció perquè no complia el tractat de Schengen en referència a les duanes, obligant-lo a tancar-les. Els costava treure-les. I la darrera perla, la més hilarant, la dissertació del còmic Ruiz Gallardón parlant de les parts del cos i l'Estat, una dialèctica meravellosa. Una oratòria prodigiosa. Que si el tronc no deixa les extremitats, que si les extremitats i el tronc visca la mare que els va parir i així anar cargolant, fins que ja no sabem si som tronc o extremitats, pit o cuixa. Sigui com sigui, mentre ell es desembolica, ells xerren, nosaltres anem fent via. Pesats!

S'acaba una etapa. Bona feina, Joan Pere

A partir de la primavera del 2013 quan pugi a veure els amics a La Bressola se'm farà estrany no trobar-hi al Joan Pere. Molt estrany. I és que es jubila. Hi ha persones que sembla que mai es jubilaran, que sempre superaran les anades i vingudes dels altres. Seran presents, com rocs a la costa, combatent l'embat de les onades, però de la mateixa manera que la mar erosiona el rocam, el temps implacable fa forat i tothom, tard o d'hora, ha de fer un pas enrere. Ha de recular. Però del Joan Pere se'm farà estrany. Molt estrany. La institució va lligada a ell i ell, està lligat a la institució. Geni i figura, dandi del nord, músic trobador, mestre apassionat, pedagog autodidacta, ha dedicat la seva vida i les seves energies per assolir un somni. Una il·lusió. El seu discurs sempre conflueix en un punt, en un anhel. El desig de veure normalitzat el país. El desig de veure normalitzada la llengua en aquell racó de nació. Amb gran personalitat, com tot home amb bon nas, no deixa indiferent.
Quan començà molts se'n reien d'aquell grupet de vuit nens i nenes amb aquell senyor curiós. Eren simpàtics. Eren divertits. Amb el temps i molt d'esforç, l'escola creixé i aquells 8 nens i nenes n'esdevingueren 100 a Prada i 700 més arreu del territori i les mirades, ara, són de respecte, de reconeixement. La formiga fa dia a dia. Només ella es creu que omplirà el rebost. No escolta els cants de sirena. La cigala ja pot riure, però a l'hivern, qui riu, és la formiga vora la llar amb la panxa plena, com el JP.
Té el cor ocupat. La ment sempre està barrinant. La llengua, el català, aquell mal de llengua que deia en Larreula, l'amic incondicional, amb La Bressola l'ha enamorat.
És un home de recursos, capaç al matí de saludar a un ministre, al migdia trobar una subvenció de sota les pedres i a la tarda netejar mocs. Sobretot, els mocs, als inicis. Quan el mestre model ho era tot, per alguns una utopia, una flor d'estiu. Ara estem més habituats. Trencà esquemes, entrà el català a l'educació del nord, l'estengué a tot arreu. Lluità i convencé, encara ho fa avui dia, per omplir l'escola de català. Tot el dia, totes les hores. Tots els racons. Fent normal escoltar el català en aquelles terres maltractades. En aquelles terres oblidades. Tornant-li l'orgull. El valor. La força.
Molts, com jo, vàrem arribar a La Bressola seduïts pel model, un model que anà creixent amb l'escola, que s'anà fent amb els anys. En ell vèiem un pilar. El pal de paller. Vaig tenir la sort de treballar amb ell uns quants anys. Ell i d'altres de molt bons. De discutir amb ell. De meditar amb ell. De fer-nos amics. Com tothom té clarobscurs, però només personatges especials, amb petites dosis d'egocentrisme, d'eixelebrament, de rauxa, de valentia, d'inconsciència, de passió i de molta força i convicció aconsegueixen grans fites. Perquè el camí fins avui ha estat dur. Ple de pedres. Ple d'entrebancs. Reptes des de fora i des de dins i per sobreviure a tot, cal tenir un cap ben moblat, uns objectius clars i una voluntat de ferro.
La seva vida, durant molts anys, ha estat la Bressola. Ha estat la llengua. Ha estat el país i gràcies a personatges com ell, perquè cal ser un personatge per lluitar a contracorrent, avui parlar català a la Catalunya Nord és més normal. Més habitual. Un dret.
Ell i d'altres també, és cert, han tornat el prestigi al català, al país i malgrat encara queda molta feina a fer, ara el camí és més planer i al fons, allà rere un revolt, on els arbres deixen pas a la clariana, comença la baixada. Preparem l'embranzida.

Una descoberta

Ahir, a ràdio Flaixbac, la vaig sentir i em va agradar molt. Moltíssim. Fresca, alegre, diferent, divertida. Es del grup barceloní Blaumut, del seu disc "El turista". Una troballa.

L'escola crea independentistes.

Els problemes ens ajuden a pensar. A ser crítics.

Diu l'estrany ministre d'educació, el tal Wert -casualment les seves lletres van seguides al teclat- que l'escola a certs indrets crea independentistes. Vaja, sense citar-ho explícitament -tampoc cal ser molt llarg per entendre-ho, veig difícil una Extremadura  independent- ens parla de Catalunya entre d'altres llocs. I potser sí que té raó. Ara bé, segurament no és pels motius que esgrimeix. Per exemple pel seu temari. Un servidor va estudiar allò que ara volen tornar a imposar i la veritat, in, inde, Independència. Tampoc per la llengua vehicular. Durant anys va ser la dominant i encara ho és en certs llocs. No senyor.
Probablement l'afirmació que fa, tot i voler referir-se als continguts d'allò que s'ensenya i equivocar-se de motiu, és certa en el fons, no en els detalls. L'escola de per si, i en aquest país bàsicament, crea independentistes. Deu crear separatistes. Sobretot si després aquests van a la universitat. Ep,  i no es deu a un adoctrinament, repeteixo. Ni a uns fets històrics, que tenim ben clar que molts són interpretables, no tots, és clar. Tampoc a la llengua que s'usa. Evidentment. L'independentisme avui dia és bilingüe.
El fet que l'escola crei independentistes rau en el fet que l'escola ajuda a pensar. A raonar. A valorar. Obre les ments i fa que els estudiants es preguntin coses. S'interroguin per tot allò que els envolta, des dels animals que veuen al país que tenim. I això, aquesta obertura de ments, aquesta capacitat de reflexió, aquesta visió crítica del món, fa que es plantegin dubtes. Que es crein interrogants i per si sols, gràcies a les eines que serveixen per desxifrar el món, esdevenen plenament i conscient independentistes. Per molts motius. Segurament hi ha tants motius com persones i l'escola, l'únic que fa, és ajudar a pensar en general. A raonar. A relacionar. Després cadascú aplica el raonament a la seva realitat i en treu les conclusions petinents.
Possiblement per això volen crear escoles gueto, escoles d'adoctrinament subvencionades. Ara bé, només que els usuaris d'aquestes escoles arribin a desenvolupar el sentit crític -que els el caparan-, en el sentit de qüestionar-se allò que l'envolta, els sortirà el tret per la culata i estaran subvencionant independentistes.
Per això no s'estan de braços creuats i ja ataquen des de diversos fronts. Avui mateix l'eina que està més en boga és la destrucció i desacreditació de l'escola. Del coneixement. La primera amb les retallades generals en tots els camps, la segona malparlant-ne i restant-li credibilitat, per d'aquesta manera, amb el temps, tenir xais que acatin sense pensar. Sense raonar i a la llarga siguin una bona mà d'obra barata i mecànica. Uns consumistes fidels i conformats.
Per tant, sí que és cert que l'escola crea independentistes però no perquè tingui aquesta finalitat com a horitzó, sinó perquè ajuda a estructurar el pensament i a crear persones reflexives que a la llarga arriben a aquesta conclusió. Si no és que tenen por, interessos o vertigen, és clar.

Rogaining Aresta Les 3 Valls

A punt per l'arrossada

Avui amb el Jordi hem anat cap a Sant Feliu de Pallerols. Hem sortit força d'hora de Calders. Cap a les 7. Anàvem a participar a un rogaining. I... què és això? Es menja? Es condueix? Doncs... No. No senyor. És un tipus de cursa. Però una cursa especial. Dura unes quantes hores, sis la d'avui i l'objectiu és, gràcies a l'ajut d'un mapa i una brúixola, trobar el màxim de fites. Al mapa que ens han donat hi devia haver unes seixanta fites. Aquestes es troben marcades amb uns cercles petits que representen uns 10 metres de diàmetre sobre el terreny. A més, de cada fita ens diuen el tipus de terreny on es troba. Sota un marge, a una clariana, al camí, al riu...
El valor de la fita depèn d'on es troba, entre tres punts i nou, ja us podeu imaginar que la puntuació li dóna la dificultat. El mapa, molt detallat, te'l donen un quart d'hora abans de la sortida i és aleshores que decideixes el recorregut. Potser aquest moment és el més estressant. No ajuda a fer-lo relaxat anar sentint qui parla pels altaveus fent el compte enrere mentre vas intentant trobar un recorregut prou bo. Sobretot si és el primer cop que hi vas. Jo, el Jordi ja n'ha fet uns quants.
Es pot participar de manera individual o per equips i hi ha diferents categories. Ara bé, tothom cerca les mateixes fites. Quan en trobes una la marques amb un dispositiu que portes -sportident- i a l'arribada descarregues les dades.
És una manera d'anar per la muntanya molt divertida. Combina la cursa, anàvem corrent gairebé tota l'estona i l'orientació, tant per trobar el camí de fita a fita com per trobar la fita mateixa. D'entrada em semblava que sis hores serien eternes, però m'han passat volant. A més trobo molt divertit anar pel mig del bosc intentant trobar la fita. Sembla com quan busques bolets. A vegades dret, sovint acotat, sempre embardissat.
Avui però, el temps no ha acompanyat massa ja que tot el matí, des de que hem començat fins que hem marxat -a mitja tarda- no ha parat de ploure. I malgrat això, malgrat anar xop com un ànec i uns indicis de rampes cap al final a la darrera fita dins del poble, m'ho he passat molt bé. Fantàsticament bé. Segur que tard o d'hora hi torno. Hi podeu pujar de peus.

Un altre dia històric

Les connexions ferroviàries amb el port, ni s'han fet ni hi ha diners per fer-les. La NII a Girona no es pot desdoblar. Està projectada des de fa anys i panys però, ves per on, no hi ha diners ni voluntat per fer-la. Els deutes reconeguts a partir de l'Estatut capat no es poden assumir. Ho sentim però no hi ha diners. Demaneu, demaneu! L'aeroport de Barcelona, ja va bé que sigui de pas cap a Madrid. Un de segona. Sí senyor. La xarxa ferroviària, trens obsolets i cars.  Però us els cedim. Que en som de generosos. Les carreteres, de pagament, si porten a enlloc, és clar.
I així, una rere l'altra. Mentrestant la Soraya, aquesta Heydi miop, ens parla de justícia, de drets i d'igualtat. Ah, i per sobre de tot, de constitució. Excusa per garantir un Estat uniforme. Diu, i se li veu la boleta, que tots els espanyols han de decidir sobre Catalunya. Vinga dona! Quants països han proclamat la Independència a través d'un sondeig a tot l'estat. Cap. I per això ho diu tot sacsejant la papada. Ves per on. Democràtica la mossa. Llarga la nena.
El llistat d'afronts és llarg. És immens. Potser caldria treure dades i mostrar-les. Perquè ser espanyol, encara que sigui de cor, si és que se'n pot ser, surt car, molt car, si més no als catalans. Tant mentalment com econòmica. I no cal dir sentimentalment.
Ara bé, avui és un dia històric. Com ahir i abans d'ahir. La casa es va aixecant. Avui, el parlament, escollit pel poble, ha parlat. Ha exercit la democràcia, aquella que el Pp vol aniquilar quan no li va a favor. D'acord. A més d'altres partits, com els Ciutadans, que han actuat. Han fet demagògia i el ploricó. Però aquesta és la grandesa del sistema. Fins i tot els pallassos inadaptats i manipuladors demagògics, tenen la seva quota de temps en un sistema democràtic. Malgrat parlin per parlar. Diguin bajanades que ni ells es creuen. "O se crean", què hi farem... i que duri. Això és la democràcia. Perquè un parlament és el reflex del seu país, hi ha de tot, com arreu. Però amb justa mesura. Ni massa sonats, ni massa tocats. Només faltaria.
I avui, la majoria d'un poble, els seus representants, diu que sí, que podem dir-hi la nostra. Que podem exercir el dret democràtic de dir si volem ser espanyols o no. Que podem opinar, ja sigui tard o d'hora. Però sigui com sigui, guanyi qui guanyi el dia del referèndum, perquè es farà, perquè és de justícia, estaré content de poder dir i mostrar al món que JO NO SÓC ESPANYOL. Peti qui peti. Malgrat m'ho imposin i m'obliguin, perquè poden i em volen humiliar, com quan passo la frontera o pujo a un avió entre d'altres. També és cert que el fet que es plantegi la pregunta deu ser que no en sóc, que aquest tros de terra que volen fer-nos creure que és Espanya, no ho és, car si es pregunta, vol dir que hi ha el dubte i aquest només sorgeix davant de la possibilitat de que no ho sigui. Per tant, la pregunta confirma la negació i aquesta, ara, hauria de ser si volem ser espanyols, ser d'aquest estat, no si en som. Perquè de ser, som catalans i com a molt, entrem dins d'aquest estat que ens vol acollir ¿? No sé si m'explico. Heus ací la qüestió!

Que demani un desig...

Avui en faig quaranta. I sona molt gros. Sona molt bé també. Sentia fa uns anys d'algú que ja els tenia, que els quaranta eren especials. Eren dels millors i jo m'ho mirava estranyat. Amb una ganyota d'estranyesa dibuixada a la cara. Però ves, potser sí que hi ha una part de raó en aquesta afirmació. O de moment és el que avui puc pensar.
Em sento ple de vida. Amb molts projectes per endavant i una motxilla al darrera plena de recursos, de vivències, d'anècdotes i de moments. Tot està per fer i tot es pot fer i des del peu del quatre, des del canvi de dígit, agafo aire per començar a córrer, prenc l'embranzida que m'impulsarà endavant, a fer el salt. A fer el bot cap al proper número.
De mancances, avui,  en recordo algunes. A mig camí han quedat històries que voldria haver resolt diferent i persones a qui mai voldria haver deixat enrere o perdut. També mots no dits o deixats anar sense haver-los meditat prou. No som amos de tot el que ens envolta. Però gràcies a ells, a elles, sóc com sóc i quan em llevo, mirant-me al mirall, puc dir que em sento viu, em sento ple. De tot se n'aprèn i a tot li devem el que som. L'home d'avui. Els moments més durs ens enforteixen, ens ajuden a créixer, a crear vincles, relacions i a la llarga, allò que semblava que ens esquinçava per dins, que ens esmicolava, realment ens enfortia. Ens soldava. Perquè no hi ha res més tossut que la vida i en aquesta, cada garrotada, després de fer-nos trontollar, ens torna més forts, més enters.
D'amics tinc els que m'estimo. Els que vull i alhora en sóc d'aquells que volen i això em fa feliç. Aquest equilibri. Aquesta pau general. I tinc la família que em fa sentir ple. Sencer. Amb un fill que córrer per casa i un que ja ve. Està a tocar. Sóc amant i amat. Què més puc demanar?
Avui que en faig quaranta, em sento feliç, molt feliç.