Torna el Papus!

Que en són de pesats aquests "romans". Que en són de pesats aquests espanyols. Cada cop que un dels seus infames cabdills guanya, canvia les tauletes escolars. Ahir era l'Educació per la Ciutadania, avui serà una Educació Constitucional. Es veu que amb l'anterior es dividia, es veu que una educació ètica els molestava, perquè en el fons era això, ètica, i per tant, volen canviar-la per conèixer la prostitució, ai, perdó, la seva constitució. La llei de les lleis. La mare dels ous. La gènesis de l'estat. Aquella llei suprema que serveix per a castrar les aspiracions dels catalans i si aquests hi troben una escletxa, la reformen i ja està. Atado y bien atado, només faltaria. La ciutadania deixem-la de banda, l'acatament s'escau més, deuen pensar. Obeir i callar.
També parlen d'impulsar l'anglès. Impulsar-lo ells! No m'estranya, amb els grans poliglotes que hem tingut i tenim de caps a l'estat, fan pena. Són la riota d'Europa, sempre de bracet dels traductors. Només una llengua. Només una manera de veure el món, la de la testosterona. La de la pell de brau corejant el sacrifici animal com a espectacle. Déu n'hi do. Segur que si els deixem al mig de Trafalgar Square o a la plaça Pompidou se'ns posen a plorar i comencen a parlar en espanyol cridant fort, perquè els entenguin, vaja. Ni anglès, ni francès, ni alemany, ni basc, ni català, ni gallec. Res de res. La seva i prou. Per a què, es deuen dir. Es pensen que encara viuen al segle XVI. Il·lusos. Els temps estan canviant però no ho veuen. Europa els queda lluny, com gairebé sempre per cert i qui menys, parla dues llengües. Només faltaria!
Potser el més positiu de tot plegat és que el poble català si no se'l sacseja bé, no fa gas i aquests, tal com van, acabaran sacsejant prou l'ampolla perquè els peti als dits i es desvetlli finalment.
Vista els estràbics siderals.
Visca l'estanquera daltònica.
Si això ens ha d'alliberar... És clar.

La senglanada

Avui a Calders s'ha fet la Senglanada, una cursa en bicicleta que passa per corriols i pistes del terme en un recorregut d'uns 35 quilòmetres. Després d'uns quants anys comença a ser una cursa consolidada, una marca al calendari pels afeccionats a la bicicleta. Hi solen participar poc més de tres-centes persones i el grau de mobilització popular és espectacular. Un munt de gent d'àmbits molt diferents col·labora en aquesta cursa. Està clar que si no fos de tal manera seria bastant difícil de realitzar, impossible potser. Al capdavant, gestionant-ho tot, un grup d'afeccionats al pedal dirigeixen tot aquest esperit. Engresquen tota aquesta gent i aprofiten tota aquesta empenta. Segurament és un dels trets que defineix el poble, aquest avocar-se en allò que s'organitza i col·laborar en el que calgui. Tothom s'arromanga, tothom s'hi sent partícip.
És un dia de gala pel poble. Ja de bon matí, la cursa comença a les nou però a quarts de vuit arriben els primers participants, la zona del camp de futbol bull d'activitat. Uns preparant el foc per a fer la botifarrada del final, d'altres muntant carpes, parant taules o preparant les inscripcions. Tan hi fa, ningú resta ociós.
I a mesura que es va omplint els dels avituallaments marxen cap al seus llocs. Avituallaments ben assortits de matèria i gent.
Alguns fa dies que hi treballen, preparant el recorregut, senyalitzant-lo, aconseguint els regals, els records o bé fent-ne difusió, d'altres el mateix dia, a peu de canó, és igual, de feina n'hi ha per a qui en vulgui.
El dia de la cursa és la darrera volta de l'engranatge, la màquina ja treu fum, en la ment de tots està aconseguir que aquells que vénen al nostre poble a córrer, gaudeixin de l'indret, de l'hospitalitat i de l'organització d'aquest acte. És el que mou el fer dels que allà hi ha, l'anhel de veure marxar els participants amb aquell somriure de satisfacció a la cara, pel matí ben aprofitat i pel tracte rebut.

I enguany, no en dubteu, ha estat altre cop un èxit i per primer cop, atalaiant-nos des del campanar o sobrevolant el terme, unes cigonyes que arribaren ahir. A més, per arrodonir la festa, força participants ens han comentat que s'han creuat amb uns senglars que els mostraven el perquè del nom de la cursa, la senglanada. Una prova per a un poble madur que sap mobilitzar-se quan cal.

Ell

Avui, tot estenent roba, m'he quedat durant uns instants amb una samarreta del Berenguer a les mans. De cop m'he preguntat si seria capaç jo de comprar-n'hi una sense equivocar-me, si li encertaria la talla. Ràpidament m'he dit que no. De poc serveix que els posin una etiqueta amb l'edat aproximada a les peces de vestir, mai concorden. Aleshores, m'he plantejat si això era un mal senyal. Un senyal de que quelcom no anava bé i he vist que segurament el tema de la roba potser denotava quelcom. Despreocupació, desinterès?
Una mica angoixat he començat a plantejar-me què volia dir i si era sinònim de passotisme, però poc després, com un llamp que em colpegés al cap, se m'ha començat a omplir la ment amb les coses que sí que sé del meu fill. Amb les coses que podria al·legar en favor meu.
Sé, per exemple, que la llet li agrada tèbia, ni massa calenta ni massa freda. Que li agrada anar descalç i que si li demanes un petó, te'n pot fer un de cargol, un de pet, un de papallona, un de nas o sorollós. Que li encanta que ens abracem tots tres, sa mare, jo i ell i ens llancem al llit. Que fem una abraçada de tres o ballem. Donar menjar als cavalls i tot seguit anar al parc a jugar a botiguers. Passejar-se amb bicicleta fins al camp on hi ha les vaques o els ponis. Veure dibuixos. El Tom molt, però el MIC, el millor. Li encanta la xocolata, les piruletes malgrat n'ha menjat poques i el fuet. Molt el fuet.
Del pa ha descobert el de motlle. El tornen boig els macarrons i escurar les costelles de xai. Per dormir, una manta que té des de petit. Els tractors són una de les passions, així com els llibres. Li encanta compartir el dibuix, ara tu ara jo. I pintar, fer fang, retallar o estripar. És igual. Gaudeix manipulant.
Arrufa el nas quan hem d'ensabonar el cap o bé rentar les dents al vespre. Li agradaria allargar el dia, hores i hores, per jugar, llegir, dibuixar o el que fos. Però quan està cansat, plora i rondina, aleshores res li va bé.
L'expressió de la cara li canvia quan veu els seus cosins. Se'ls estima amb passió. Com a d'altres nens a qui mai li negarà un petó, una abraçada o un somriure. Riu a cor que vols si li fas magarrufes sota el coll, a la cuixa o a les costelles. Però amb mesura. Massa l'atabala.
Amb encara no tres anys he fet un màster. Un doctorat i un postgrau. La vida gira entorn d'ell, del que és i del que vol. Però amb seny, sense perdre el nord. Després de gairebé tres anys m'emociono encara cada matí quan el veig o als vespres quan l'acotxo. M'il·lusiona anar-lo a buscar a l'escola, portar-lo a passejar o senzillament jugar amb ell. Després de tres anys, n'espero encara molts més.

Fot el Camps!

Avui que en Camps ja està tranquil·lament a casa gaudint d'una llibertat sobtada, potser és el moment de recuperar aquesta cançó...

 

I tampoc hi ha gaire més a dir. Veurem què passa ara amb el Matas - ara que el Pp mana, no ho oblidem-.

Moltes preguntes per a una sola resposta.

Quan entres en un laberint et sembla que tots els camins són iguals. Et sembla que per més variats que siguin els recorreguts que fas, sempre vas a parar al mateix indret. A una cruïlla maleïda. Un i altre cop. Ja pots girar a l'esquerra a la segona cruïlla o bé a la dreta que tard o d'hora ensopegues amb aquella fita que et diu que repeteixes camí. Com la pedra que et fa caure. Ja ho diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

A nivell nacional sembla que sempre anem a parar a la mateixa cruïlla. Al mateix parador. Sigui quina sigui la qüestió. Sigui quin sigui el tràngol. La batalla constant per protegir la llengua, l'escola, la sanitat. Les demandes reiteratives per tenir el control sobre els aeroports, sobre els ingressos i les despeses generades aquí. La millora de la xarxa ferroviària, elèctrica... El dret a tenir una selecció pròpia que ens representi en tots els esports. El dret a tenir veu pròpia en totes les institucions d'arreu, sense passar pel filtre / sedàs espanyol. La necessitat de tenir uns tribunals imparcials, justos, nets. Vaja, que hi ha un munt de qüestions que com a poble hauríem de poder decidir i se'ns nega. 

Veient-ho amb perspectiva, potser caldria anar afinant objectius. Estem perdent massa energies pel camí. Lluitem per les seleccions, la llengua, el pacte fiscal, els aeroports, ...  la xocolata del lloro. Una distracció que ens embalsama les inquietuds, que ens calma i esgota per un temps. Potser, només potser, posant-nos únicament un objectiu, ambiciós és cert, però amb un de sol, resoldríem tots els nostres anhels. 

Qui ho diu que serà més fàcil aconseguir unes seleccions nacionals, un pacte fiscal o bé una gestió dels recursos naturals que no pas la independència? Per què no juguem de debò, amb apostesaltes i deixem de remenar la perdiu?
Tan difícil és aconseguir una cosa amb aquest estat centralista, caspós, fatxenda, poruc i prepotent com l'altra, així doncs, posats a gastar energies, temps i recursos, potser que lluitem per tota la baralla i no només per unes cartes. Potser que ens centrem en la Independència i la resta, ja vindrà, no en dubteu.

Un bon diumenge

Una treva enmig de dies rúfols i frescos. Dies que poc acompanyen a sortir, encara que ni plogui ni faci fred del viu, en canvi ahir hi va haver un parèntesis. Un alto al camí. Ben cert és que el matí es va llevar emboirat, però cap al migdia una ventada o el sol ufanós, tant hi fa, s'ho va emportar tot i l'astre rei lluïa ferm.
Amb aquest reclam no vàrem poder fer res més que gaudir de l'instant i improvisant un àpat de primavera ens vàrem instal·lar al pati. El sol lluent i un arròs negre del Soldevila, el colofó.
Després, mandrosos i tips, també un xic embriacs de sol, vi i benestar, vàrem restar al pati jugant i xerrant. Fent castells de sorra amb les mans i la ment. Parlant de l'esdevenidor alhora que pastant amb l'infant.
Ahir va ser un migdia agradable. Senzill. Tranquil. Casolà. Un avançament dels dies que vindran.

Pepe i Espanya

Veig el gran impacte mediàtic de la trepitjada de Pepe a Messi i se m'escapa un somriure. Un lleu somriure. Sembla que és la notícia de l'any, la crònica esperada. Tothom en fa sang i tertulians d'arreu analitzen la reacció d'aquest tarambana. D'altres es posen les mans al cap per la repercussió que tindrà això en les ments fràgils dels infants. Un mal exemple sentencien. Un personatge per a tancar, acorden molts. I és veritat, és una mala acció. Una humiliació al jugador indefens que es troba a terra. S'aprofita de la seva posició de privilegi per esclafar l'enemic, suposo que pensa.
Ara bé. Potser aquesta energia desplegada, potser aquesta indignació col·lectiva podria desviar-se cap a altres camps, més pràctics qui sap. M'estranya que tots els tertulians, tots aquests personatges que s'indignen des del seus púlpits per una trepitjada en un terreny de joc, no s'indignin de la mateixa manera quan Espanya trepitja Catalunya. Quan per l'article vint-i-cinc es nega a pagar el que deu. Aprofita la seva posició de privilegi i ens fa anar com uns titelles. Juga amb nosaltres.
Curiosament sembla que la Generalitat demanarà un préstec a l'Estat per més o menys la quantitat que ens deu. És a dir, que a sobre de no pagar-nos farà negoci amb els interessos que ens cobrarà.
D'altra banda, casualment, tot i que no hi crec massa en les casualitats i menys en política, el deute de la Generalitat amb els ajuntaments ve a ser el que ens deu l'Estat, segons la consellera.
Vaja, que m'agradaria que l'Estat sortís en portada i els mateixos que s'indignen pel paperot que fa el jugador, que es justifica amb l'entrenador, com l'Estat amb Europa o la crisi, s'indignessin amb aquest Estat morós i lladre i també el crucifiquessin mediàticament per les seves males arts.
Però és clar, no es pot comparar. Una cosa és important, transcendent, una victòria que ens alegrarà la vida uns instants tot fen-nos oblidar els maldecaps reals i  l'altra no tant. La salut, l'educació, el futur.
Per tant, endavant. Seguim indignant-nos per una trepitjada en un terreny de joc i oblidem-nos de les trepitjades a l'ànima i l'essència del país.
Potser sí que l'infant que es vol protegir sortirà més perjudicat per la trepitjada de Pepe que la de l'Estat, no ho sé. Temps al temps.