Castanyes, moniatos, panellets i amics

Dilluns vinent celebrem la castanyada. Altre cop. Un any més i després de l'any passat no fer res. Mal any l'any passat. Massa persones estimades que marxaren.
Però enguany, com veníem fent darrerament, els amics de la colla de l'Alt Vallès vindran a casa. La família de tota la vida. Torrarem castanyes, menjarem panellets i ho regarem tot amb cervesa - una concessió moderna - i perquè no, amb algun raig de moscatell que caurà mentre mengem a cullerades els moniatos revinguts.
Tots plegats som força joves. Ep, d'esperit i de cos, no us penseu. Tot just algun comença a desfullar la quarantena i la resta a la saga, més o menys lluny, però malgrat que potser podríem ser dels que haurien escoltat els cants de sirena del Gwendoline massa cops, nosaltres, tossuts, hem fet orelles sordes i prou. Ens hi hem resistit.
A més a més, amb l'agreujant que als nostres fills els hem acostumat a celebrar la castanyada i fins i tot, perdoneu-nos, oh! Carrefour! Oh, Port Aventura! mostrant-los que pot ser una festa divertida a més de nostrada. Digueu-me sinó si hi ha res més divertit que compartir el temps amb els amics o bé si calen succedanis de disfresses quan la conversa omple i la companyonia eixoriveix.
Els nens segur que jugaran a mil històries. Sempre tenen la ment lleugera i l'esperit obert. Desapareixeran durant la vetllada en alguna habitació i de tant en tant vindran a picar castanyes o a rampinyar moniatos en processó, quedant-se uns instants per sentir-nos conversar i després, amb les mans curulles i un somriure trapella, tornaran a marxar fins la propera. De nen el joc tot ho guia i no cal perdre temps a l'entorn d'una taula si l'amic es mou. Mentre, els grans, ja més escarxofats, pelarem castanyes i encadenarem converses sense esforç, mirant-nos, escoltant-nos i potser serà una vetllada d'aquelles que parles de tot i de res, que el temps s'escola gota a gota, com un cabdell que es desfà lentament o potser la conversa serà més a batzegades, ara un ara l'altre. Parlant d'ETA, de què sinó aquests dies, del Gaddafi i de l'alegria que tindran els empresaris occidentals i els seus governs amb el pastís que els cau a sobre o vés a saber de què, però indefectiblement la vetllada s'allargarà. Segur,som així.
A més a més, com sempre algú prendrà el rol de discòrdia. Tenim aquest joc amagat. Sempre hi ha algú que porta la contraria i repta als demés. Planteja arguments, inventa situacions i tots raonem i parlem i bevem i tornem a parlar i a beure i les hores, passen mandrosament. Dolçament. Sense fer soroll. Entre les anades d'un i les vingudes de l'altre.
Uns tercers iniciaran la conversa o faran afegitons però tard o d'hora, són previsibles malgrat alguna vetllada sorprenent, segur que aclucaran els ulls enmig de la discussió deixant-se bressolar per les veus que debaten. Per l'entorn familiar que els acompanya. Van massa cansats els pobres. I quan sigui tard, molt tard, amb recança, perquè costa tancar aquestes portes obertes amb fruïció, potser algú començarà a fer algun gest, algun moviment com per aixecar-se, com per recollir, però costarà. Segur. Perquè junts, s'està molt bé i és un temps que volem allargar. Un temps que no volem que s'acabi perquè el tenim a les mans, el palpem i és nostre.

De colònies

És tard. Sóc a Viladrau amb un refredat d'aquí allà baix i no paro de rajar. Ah, i estic de colònies.
Tot just fa cinc minuts que els nens i les nenes són al llit, ja veurem fins quan dura el silenci. És la segona nit i els dies passats, des de dimecres, haurien de passar factura, però ja se sap, les emocions de compartir uns dies amb els companys fa que la son no vingui. A ells, és clar. Jo estic encaparrat i amb ganes d'agafar el llit, però de moment encara cal voltar una mica i qui sap si podrem dormir tota la nit d'una tirada. Ahir, un parell de cops em vaig haver d'aixecar per poca cosa, però cal ser-hi.
Malgrat tot però, m'agrada anar de colònies, tot i que com ja deia fa dies, em costa separar-me del meu fill. Sento que em perdo coses, però és clar, no es pot ser a missa i repicar campanes que diuen els netejapatenes.
Avui però gairebé ja està i com sempre han estat uns dies força intensos, compartint les hores i descobertes amb els infants. M'agrada perquè els coneixes en un altre entorn i a més a més en totes les facetes del dia a dia. S'estableix un vincle, una relació, que fa que aleshores el diàleg flueixi i la confiança creixi.
També serveix per establir una bona base de relació, per parlar-se amb més confiança, per descobrir l'essència de l'infant; com és, com reacciona, com es relaciona, en resum, per veure'ls en acció.
Demà a la tarda ja seré a casa. Amb la família, explicant-li al Berenguer què he fet - cada dia que he trucat m'ho ha demanat, a part del què menjava - i de postres? - i el dilluns, a classe, hi haurà moments que parlarem de temes sense esmentar-los, de jocs o activitats que sabem i només d'esmentar-los riurem o somriurem, mentre que els que no han vingut, no entendran perquè ens fa riure aquella bestiesa. I d'aquí uns dies, potser dimarts, potser dimecres, tornarem a agafar el ritme de sempre i només de tant en tant diran - perquè sempre ho fan - te'n recordes d'aquell o d'aquell altre a colònies? I tots somriurem o assentirem tot sacssejant el cap mentre seguim treballant.   

Aprenent dels fills

Ser pare m'ha transformat fins a un punt que no m'ho hauria imaginat. Les coses les veig diferents. Les relacions també. I ara, quan estic a l'escola amb els infants, sovint em demano pels seus pares, pel què pensen o per les il·lusions abocades sobre aquells marrecs i els vinculo més a una família. Dins d'un clan.

També m'ha desvetllat més sensacions. Llegim a classe un text senzill, com el Zoo d'en Pitus, on tot gira a l'entorn d'un infant malalt i per uns instants penso en què passaria si fos al meu fill a qui li passés tot plegat o bé quan veig un nen amb dificultats penso què faria si fos el meu o quan veig imatges de pobresa extrema amb infants com a protagonistes em pregunto com ho viuria i l'estómac, irremeiablement, se'm remou i els sentiments se'm desperten i m'entristeixo. Sento una mà invisible que em pinça el coll fent que em costi d'empassar saliva durant uns instants i una calor que em puja galtes amunt.
M'he tornat més empàtic, capaç d'entendre més les coses i alhora patir-les més. Potser es podria pensar que és per egoisme, perquè temo viure-ho en primera persona, però si bé també m'ho he plantejat, crec que no és el cas. Crec que va més enllà, que potser és el gran aprenentatge de ser pare. El regal que ens fan els fills, el què ens ensenyen. El vel que ens treuen dels ulls. I potser gràcies a aquest canvi, intento buscar més la manera de salvar aquell mal pas o li dono més voltes a la situació però des d'altres punts de vista que abans desconeixia.
Antany em sentia més sintètic, més racional. Davant d'un problema a l'escola l'enfocava de manera lògica i executava la solució trobada de manera coherent, sense tenir massa maldecaps. Distant fins a cert punt. Era allò i segur que arribava a la solució. Ara bé, tampoc era massa conscient del que els seus pares podien sentir. No podia entendre-ho tant. En canvi avui m'hi sento lligat. Sento un vincle que fa que vegi el món d'una manera diferent, des d'un altre prisma. Connectat.
Mantenint la professionalitat, una escletxa de tendresa crec que ara em guia més. Perquè entenc més el què les famílies senten, comparteixo més les seves angoixes i il·lusions. Perquè m'hi veig reflectit, incapaç de pensar que altres no poden voler el millor pels seus i per tant m'hi projecto. En contrapartida quan veig els casos dels infants més deixats, també m'indigno més. Perquè no ho puc entendre. Perquè sóc incapaç de capir com uns pares no poden sentir passió pel seu fill i voler-ne el millor. Fent el màxim per aconseguir-ne la seva felicitat. Costa de que m'entri al cap.
I per aquesta regla de tres, també em costa d'entendre com imatges d'infants mal nodrits, esquelètics i moribunds, no desperten la compassió i alhora la ràbia d'aquells que poden fer-hi quelcom, d'aquells que poden ajudar a solucionar el problema. Mai he cregut en la bondat natural de les persones, sóc descregut, què hi farem!, però sí que crec en allò que ens pot despertar la mirada suplicant d'un infant si hem estat pares... o potser encara que no ho hàgim estat.

Bicicletada al Montseny

Pujant a Coll Formic.

Avui he sortit amb els de Calders bike. Normalment fem sortides per aquí, pel Moianès, però avui n'havien organitzat una al Montseny. Així doncs, amb ganes de conèixer recorreguts m'hi he apuntat, encara que feia mesos que no anava en bicicleta.
Hem sortit des d'Aiguafreda i per una pista llarga, més que un dia sense pa, hem anat pujant xino-xano fins a Coll Formic, uns 800 metres de desnivell.
Allà, al bar-refugi-parador a tocar de la carretera hem esmorzat. Portàvem uns 20 quilòmetres i de moment pintava bé, tot i que he de reconèixer que esperava la següent pujada una mica esporuguit. Havíem de baixar cap al poble de Montseny i després pujar cap al Pla de la Calma. Altre cop uns 800 metres, primer de baixada i després de pujada.
Servidor no fa massa que va assíduament en bicicleta i tampoc és massa hàbil, però amb paciència, he anat seguint el ritme. Paciència dels altres, és clar.
Ara bé, un cop hem començat a enfilar cap al Pla de la Calma, les meves cames han pres vida pròpia. Uns moviments, a l'alçada de les cuixes, com si estiguessin plenes de serpents vives, em mostraven que potser en tenien prou, malgrat ser lluny, molt lluny del cotxe. Era com si ballessin una samba sense música. Amb penes i treballs he anat fent, però quan m'he aturat, al baixar de la bici m'he quedat clavat. Com un arbre. Ben falcat al terra per aquelles cames que semblava que tinguessin unes cordes de piano a dins tensades.
Fregues que m'he fet, plàtans, potassa, Isostar... però elles que vivien pel seu compte. Així doncs, veient que m'era força difícil pedalar, he començat a caminar arrossegant la bici. La veritat és que el fort pendent feia que anés gairebé igual de ràpid que els que anaven muntats o poc menys ràpid.
Poc a poc, hem anat pujant fins als 1.285 metres del Pla i a partir d'allà començava la baixada, una rocallosa baixada continuada, fins altre cop a Aiguafreda. Ja damunt la bici he anat fent, menjant-me la pols de tothom i arribant com en Floquet - en pau descansi - i finalment les rampes han desaparegut, tot i que abans m'he repassat varis arbres genealògics...
Al final hem arribat a Aiguafreda havent fet 54 quilòmetres i uns 1600 metres de desnivell positiu. Sí, ja ho sé, no és massa, però és fàcil dir-ho asseguts al davant de la pantalla...
El què m'ha costat més, és saber que això no em costa tant fer-ho a peu en més temps és clar, però en bicicleta, és una altra història, em sento maldestre, nouvingut, tot i que potser amb el temps m'hi aniré acostumant i quan arribi a casa no semblaré el Robocop pel caminar. Bé, l'àvia del Robocop.

Càmera en mà

Tendresa

És una fal·lera. Sembla que no me'n puc estar. Quan surto, sigui per a fer el què sigui, sempre porto una càmera en mà i quan miro al meu entorn, ho miro en clau de foto. A la bossa ja en porto una de petita per si de cas. Però lluny d'impedir-me gaudir de l'instant, em sembla que me l'amplifica, ja que em fixo més en els detalls. De prop o de lluny. Macro o tele. I després gaudeixo pensant en l'angle, en la llum, en el moviment. És veritat que moltes vegades, no sempre, les faig en automàtic, però sovint m'agrada jugar amb l'obertura i la velocitat. Sobretot si hi ha molta llum o molt poca, els extrems.
I en arribar a casa m'assec i gaudeixo mirant les fotografies. Mirant si he estat capaç de captar allò que volia, aquell instant i ràpidament quan en trobo una que em diu quelcom, vull compartir-lo.

Un llit còmode

Fa dies que intento caçar la guineu. Condueixo amb la càmera a punt, engegada per si la veig i immortalitzar-la. De moment encara no ho he aconseguit. Ara, un cop l'hagi feta, la compartiré, perquè per a mi és una afecció que té sentit en la mesura que la pots transmetre, si pots fer que els del teu entorn arribin a copsar allò que et desperta aquell instant a tu: tristesa, alegria, bellesa, serenor...
Possiblement tot va començar veient fotografies a casa, velles fotografies en diapositiva oblidades al fons d'un armari. Fotografies d'indrets i personatges desconeguts però que em transportaven lluny i em deien molt i ara, amb el temps, m'he afeccionat a fotografiar allò que em sedueix, que em diu quelcom. I fullejo llibres de fotografies i em demano com les han fet. Però no a nivell tècnic, que també, sinó com viu aquell fotògraf, què fa per aconseguir aquells instants i sobretot, què els passa als fotografiats, despertant-se'm la curiositat.

Sense res a celebrar

Demà anirem a voltar. Però sense celebracions. Capcots i taciturns. El viatge serà silent, quatre mots escadussers tot escoltant les cançons més tristes de Manel i de tant en tant mirades de reüll. Aleshores, quan arribem a destí, que segurament serà la platja - m'agrada aquest estiu que no vol marxar, que s'arrapa com una crispeta al paladar, ja tindrem dies per abrigar-nos - muntarem la paradeta. Res. Una mica d'estris per jugar amb la sorra, per distreure'ns amb l'infant  i jugar plegats, sense celebrar res. Brillarà el sol, segur, perquè no pot ser d'altra manera, i anirà acompanyat d'una lleu brisa que ens farà les hores delicioses i el cel clar. Tot, sense celebrar res, és clar. Més tard, potser ens mullarem els peus, començarem tot flirtejant amb l'onatge, ai que m'atrapa l'onada, ves que en sóc de ràpid, fins que al final acabarem xops. Seriosos i xops. Res a celebrar! I quan les hores hagin avançat mandrosament, segurament només mirant-nos ens direm que cal anar a dinar i recollint tots els trastos, anirem directes a un restaurant d'aquells que allarga la temporada, on els cambrers, vestits amb pantalons negres i camisa blanca, amb llànties de principis d'estiu com mana l'etiqueta, ens serviran a corre-cuita malgrat el local estigui buit un arròs força bo, impensable en asseure's en aquelles taules poc agraciades d'un local desangelat, però que sorprenentment ho serà. Després, havent dinat i sense res a celebrar, qui sap si farem un passeig a ran de mar, mirant les onades i deixant-nos portar. Potser, ja ho veurem, amb la càmera en mà per immortalitzar aquella llum especial o aquell onatge generós tot vagarejant sense rumb. Sense presses. Però també sense res a celebrar, quedi clar. I quan fosquegi, ja farts de no celebrar res, que dura es fa la jornada quan res pots celebrar, tornarem a casa, i potser aleshores, somriurem pel dia i ens direm que bé que s'està sense res a celebrar.

Demà a treballar

Dissabte al Montcau. Diumenge a Savassona. I dilluns, a treballar... o no. Perquè total, són quatre dies. Demà, ben d'hora trucaré, que em fa mal aquí o allà, que aquest cap de setmana tal o Pasqual... i restaré a casa. Mitja volta al llit i a seguir ronsejant, per passar un altre dia amb els de casa. Acabant de beure d'aquest got de nèctar que ha estat aquest cap de setmana... i segur que quan ho digui en veu alta, al matí, quan la Lali es desperti i es llevi per preparar-se el te abans d'anar a treballar, afegirà més aigua. Prou aigua per fer dues tasses ben curulles, perquè sap que encara que ho digui, i ho digui convençut, m'acabaré aixecant i aniré a treballar. Sobreentesos de parella. Mil vegades ho he dit, encara mai ho he fet. Perquè malgrat tot m'agrada la feina i per sobre de tot, fins i tot quan he treballat en coses que no m'agradaven, que també m'ha passat, m'ha dominat un absurd sentiment de responsabilitat i m'he cregut allò de que és el nostre deure i naps i cols,  tot i que començo a creure cada cop menys en els deures i més veient que són quatre dies, però ruc de mi m'alço per anar a treballar. Ara, demà...