Quan hi ha crisi, tots som iguals... o no!

Amb un parell de collons... i perdoneu l'expressió. Que estem en crisi... Doncs tibem de tòpics.
Haurem de fer molts sacrificis, deia impertèrrit. Ni li tremolava la veu al sant baró. Serà la demència senil? Serà a micròfon tancat? Perquè si mai es va perseguir el català i ho deia amb aquella faç immutable, amb aquell pit de pollastre ple de condecoracions felipistes entre d'altres, ara que caldrà fer sacrificis, què entenem per sacrificis? I qui els haurà de fer? Nosaltres... ells. Ja ho veig, farà un pas endavant. Es postularà com a exemple. En comptes de netejar el Bribón amb aigua embotellada Evian 3.5, ho farà amb aigua de l'aixeta de la Barceloneta. O bé en comptes de tancar tota una planta d'hospital per operar-se dels carnots, per estalviar en tancaran només mitja, la d'oncologia, què carall! Cal ser solidari!
I mentrestant tothom calla i parlen del gran paper que va tenir el 23F i durant la transició, per mantenir-lo i fer-li la gara-gara, com si obviessin que és el successor del dictador i que durant l'intent de cop d'estat, senzillament va temptejar el terreny per veure a quin bàndol s'alineava, només faltaria. És un supervivent.
Després tenim els altres, els que també parlen d'estrènyer-se el cinturó. Es veu que també ho estan passant malament i si no volen apujar l'IBI de les segones residències, no és perquè ells en tinguin dues, no! És perquè ara no és el moment. Però ja ho farien, que també tenen cor. Espereu-vos uns instants.
Mentre, els tercers en discòrdia són els de més enllà. Els que de tant tocar els diners dels altres, de tant emmagatzemar-los, canviar-los, prestar-los, remenar-los, han acabat gastant-los i no avesats a les pèrdues, errats amb els seus tripijocs, també creuen que cal compartir, que cal repartir... no els guanys, és clar. Abans se'n deien usurers, ara fan el mateix però tenen altres noms més dolços. Menys ofensius, encara que també menys descriptius, més allunyats de la realitat.
Per això, quan els sento parlar amb aquell aire paternalista, afligits de debò, solidaris de tot cor, pedagogs de primera, parlant com si tinguessin els mateixos problemes que té la gent normal, se m'activa el sistema digestiu i els budells es remenen i els gasos, plens de memòria política nominal, surten propulsats amb dedicatòria inclosa. Sempre he estat més procliu a compartir, què hi farem!
Però com poden sortir amb aquesta fredor a reclamar sacrificis a metges, mestres, autònoms i agrònoms entre d'altres? Com poden acabar de parlar de la crisi i marxar sense enrogir ni un bri cap a una de les seves residències palauet aturant-se segurament, i perdoneu-me la possible demagògia, a sopar al Bulli, al Gorría o al Racó de Can Faves?
De nen sempre em deien, si vols fer-te ric, no treballis. Innocent de mi, no ho entenia, perquè tot seguit em deien a corre-cuita que calia treballar i esforçar-se, que en aquesta vida tot es guanya amb esforç i suor. Perseverant! Suposo que temien per mi, que no em vinguessin segons quines idees i em tornés un caragirat. És difícil accedir al cercle d'escollits, al club de prohoms. Ara bé, veient tota aquesta elit, doncs què voleu que us digui, potser sí que vaig començar massa d'hora a treballar, però segurament m'he estalviat fer pactes amb el banyetes, qui ho sap... o molt pitjor.
 

Ahir vaig fer anys.

Ahir vaig fer anys... Que demani un desig, que demani un desig, em cantava Manel de tornada cap a casa entre revolts obacs i plens ja de fulles marronoses. I jo, abstret al volant, sentint-me especial. Escoltant la cançó dedicada sense sentir-la fins que el xerric d'un pneumàtic, del meu, després d'un dels revolts tancats m'anuncià que la cançó feia estona que s'havia acabat. Tot seguit la mirada fixe a la carretera conscientment i esperant veure la meva amiga. Però no aparegué, va ser un esquirol negre que marxava i no la guineu, que és cara de veure darrerament, qui em desitjà un bon aniversari. Ara, res és menys i tampoc li faig un lleig. 
I vaig fer anys. Un de més i suposo que com deu fer tothom quan fa anys, vaig fer recompte. Format Super 8, sense so. Amb d'altres cançons de fons, suposo que també de Manel, anar passant imatges d'aquest darrer any. Del darrer viscut. Algunes de prou tristes, d'aquelles absències que són presents, que notes un buit físic de tant en tant que et trastoca, d'altres d'alegres, moltes del fill, de la parella, dels amics... Però serà perquè són més fortes, serà perquè són més pesades, les tristes sembla que tenen més fotogrames i que surten més sovint. Sembla que volen anar apareixent i només amb un cop de mà distret com qui espanta mosques desapareixen fins més tard. Però sempre tornen, és clar.
I en arribar a casa un pastís. Era per sopar però el Berenguer, que l'havia fet amb la mare, no se'n podia estar i només sentir-me, vine que veuràs el pastís, que veuràs les espelmes, que veuràs... i sí, el vaig veure. Un pastís especial. Un pastís únic. Per amagar-lo, com si cregués que en Berenguer se n'oblidaria, la Lali el deixà al forn i encara que era poc calent, ho era prou com per fer vinclar les espelmes. Per fondre-les sense pietat. Vaja, dels millors pastissos que m'han fet, si més no dels més divertits i originals. Tots tres vàrem riure força davant de la sorpresa i després, per celebrar el dia, a passejar. Entre vinyes. Com sempre, perquè en el fons, cada dia és especial i no cal un aniversari per fer quelcom de diferent. Si més no per a mi, és clar, perquè després del viscut enguany, crec que si esperem a un dia concret per fer quelcom, per gaudir plenament dels que estimem, potser farem salat.

Manel

Divendres vàrem anar al concert de Manel a Manresa i en vàrem gaudir. No massa gent, a ran d'escenari i amb moltes ganes de veure'ls, sobretot de sentir altre cop les lletres de les seves cançons, en directe ara, així com dels comentaris que hi posen entremig. Tenen la virtut de trobar la frase justa, la paraula encertada i amb quatre mots ben escollits et transporten lluny o et dibuixen un decorat immens al davant. Són uns veritables creadors d'il·lusions, uns mags de les paraules.
Ep, sempre a parer d'un servidor, un analfabet musical consumat però que té clar el què li agrada i que reconeix que les seves cançons li desperten certes emocions.

Torna a ploure

De matinada tronava de lluny. No se sentien els espetecs del llit estant però la Píxel, la gossa, rascant la porta amb insistència - l'edat la fa més poruga - ens ho ha fet notar fins que l'hem deixat pujar. Després, acabats de llevar, hem mirat per la finestra amb ulls lleganyosos el xim-xim constant que anava xopant els camps. Feia dies que no plovia seguit i els cargols, farts de secà, han sortit a celebrar l'orgia d'aigua i frescor, al seu pas, és clar. Tindran dies, s'acosta el seu regnat, el dels dies humits.
I a tocar, mentre la cortina d'aigua suau anava calant a poc a poc, com les coses bones que es fan sense presses, uns arbres assedegats s'alliberaven de la pols que aquests mesos els ha cobert, del seu vestit d'estiu. Una pols que els havia arribat a canviar la tonalitat i afeixugar unes branques vincladisses. Mesos potser des de l'última veritable pluja.
I mentrestant, a fora ningú. Sembla que les primeres pluges ens agafen d'improvís i necessitem dies per veure que no passa res. Que podem sortir sota la pluja, aquella desconeguda que ens visita puntualment i no ens descolorim ni encongim. Bé, físicament, perquè d'esperit, cadascú té les seves dèries. Més endavant ja no en farem cabal, ni de l'aigua, ni de les olors, ni dels animals, serà la constant. Ens n'avesarem.
Avui però, feia goig sortir al carrer. Encara no s'havien format els petits rierols de desguàs, tampoc cap bassal, però el terra, obert al cel, es delia per aquell ruixat i el xuclava d'immediat. Aleshores, sota els peus, aquell sòl dur i esquerdat, s'esponjava a poc a poc amorosint-nos el pas, senyal de tardor, és clar.

Nas de mocs

Si l'altre dia era el dia del tomb, del canvi d'estació, agradable i tranquil, des de fa un parell de dies és el dia dels mocs. Bé, del nas de mocs i us asseguro que de nas, en tinc. Potser l'aiguat càlid que m'assalta em passa per fer-me el valent i sortir amb el cap moll de bon matí, encara que ho faig sempre. Ja ho deia l'àvia, així et constiparàs, beneit! Ara, un és cabut i home de rutines, què hi farem. O potser és perquè al remenar mobles i llibres a l'escola, després de les vacances estan plens de pols, tard o d'hora ho pago. Sembla com si la pols m'esperés per assaltar-me a la primera de canvi, peça dedicada per l'autor, només a mi. Volves solitàries a la caça d'un nas, del meu nas.
Què hi farem, no ho sé! L'únic que sé però, és que darrerament he anat enganxat a un tros de paper humit, àlies mocador, que sovint havia d'anar canviant i gairebé sargint en certs moments.
A més a més, de tant mocar, al final acabes amb el cap com un timbal, com si a dins uns follets entremaliats s'asseguessin amb una agulla de fer mitja ben aferrada, a esperar que et moguessis. Mirant on la clavarien. I al vespre, estirat per fi, quan deixes enrere aquell goteig transparent que només alliberes sense control quan estàs sol en zona neutral, zona permesa de caiguda de líquids, descobreixes que respirar se't fa feixuc i alenes com un peix fora de l'aigua. Vaja, una agradable companyia. 
I per acabar-ho d'adobar, l'endemà, si l'aixeta s'ha aturat, és un misteri que només desvetllaràs a la primera mocada, que per cert fas amb un cert deix de por, el nas se t'anirà escamant a mesura que passi el dia. Exfoliant, que queda millor. Serà com un llibre obert. Ple de pàgines que voleiaran al vent donant-te un aire intel·lectual.
Avui, pel què sembla la cosa va de baixa. Sembla que passo a la part saberuda. Demà, a vigilar amb el vent, els mobles i el cap, no hi recaiguéssim abans no haguem fet tot el canvi de pell i reposat de mocadors. 

S'acosta la tardor

Avui ha estat el dia. Matí fred, sí, d'acord, no ha glaçat, però 6 graus quan venim de no baixar de quinze bé pot semblar fred. I matí clar. Diàfan que diria algun grup d'ara, d'aquests grups que emergeixen com bolets i es mantenen surant gràcies a reinventar-se dia sí, dia també i no temen usar un vocabulari més ampli, menys col·loquial. I tot plegat amb un cel blau de fons, net de núvols excepte la traça d'algun avió que s'allunya somnis enllà.
A la tarda, després de plegar, una conducció dolça, encadenant els revolts un rere l'altre, amb les temperatures més càlides, la finestra baixada i una lluïssor d'aquelles que el sol ens regala. De les que et parlen de tardor.
Amb la feina gairebé feta, torno a casa. Solitari entre revolts flanquejats d'arbres que serveixen d'amagatall d'alguna guineu - crec que deu ser la de sempre però tampoc ho puc assegurar- que fuig quan entreveu el cotxe, ni abans ni després, sempre m'espera. Just perquè vegi la seva cua onejar entre els arbres i suposo ella sentir unes notes llunyanes del meu Cd. Deu agradar-li la música que escolto o espera per assegurar-se que torno estalvi a la llar.
Després, en arribar a casa, celebrem el dia marxant a passejar, anant a jugar amb la sorra i l'aigua que nosaltres portem. En Berenguer, el fill, feliç de totes, content de tenir-nos per a ell finalment. El dia se li fa llarg. I junts, en qualsevol camp, avui Serramalera, amb Montserrat de fons, fent pastetes i corrent aquí i allà.
Aviat els dies s'escurçaran de cop i en arribar a casa, fosc tancat, haurem de restar enclaustrats. Pendents del fred i del què caigui del cel. El temps manarà.
Avui però, encara a les acaballes de l'estiu, amb aquell romanent de saldo a favor, hem pogut acomiadar-nos dels dies llargs i assolellats, dels dies mandrosos i càlids, però gaudint ja del què la tardor ens promet. Frescor, tons suaus i aire esbullant-nos els cabells.
Avui, ha estat realment un bon dia.

L'escola, s'allunya de la realitat?

Tot et ve de nou. De cop i volta, un dia sobtat, abandones l'embolcall que et protegia i t'encamines a un nou escenari. Deixes de ser el centre d'atenció, l'únic, encara que a vegades comparties espai amb d'altres que aviat marxaven i te n'adones que entorn teu només gira alguna mosca emprenyadora i res més. Descobreixes que el món gira com vol, lluny de tu.
Aleshores, aquest dia et capbusses en un món nou, desconegut. On les normes són independents dels teus interessos i al principi et xoca. I et reveles. Amb plors, comiats emmurriats i rebudes fredes. Però poc a poc vas situant-te tot descobrint que aquell capoll que t'ha protegit, s'esquinça en mil bocins i has de valdre't per tu sol... Bé, l'adult et socorre si cal, però intueixes que tot ha canviat i t'aferres a algun tros de capoll encara prou gran.
Vas creixent.  De res serveixen ara els teus desitjos, de res serveix el què vols, l'engranatge mana i a partir d'aleshores, ets gran, una peça més de la màquina i les normes canvien, però què hi faràs? T'adaptes, ves sinó. Ets mal·leable i amb els dies acabes acceptant i fins i tot gaudint del nou estat.  A més, per sort, les premisses són compartides amb els de casa, van a una i això et facilita la comprensió, l'adaptació.
I un pas porta a l'altre i canvies a l'escola dels grans i veus que t'ensenyen amb el cor, amb molt de cap. Volen fer persones. Persones millors diuen. Sembla que tot està encaminat a fer persones més obertes i dialogants, generoses i sinceres, compromeses, responsables i aleshores un dia descobreixes una paradoxa. La gran paradoxa actual. Una errada del sistema. De cop el roig s'encén. Les alarmes rugeixen. Temps enrere ja ho endevinaves però la tossuderia d'uns i la insistència d'altres et feia obviar els senyals que tenies al davant. Allò que et diuen, allò que t'inculquen, xoca amb el què hi ha portes enfora, on la jerarquia dels valors és totalment diferent i el què es valora, no té res a veure amb el què allà s'ensenya. Modèstia, companyonia, solidaritat, comprensió, afecte... dóna pas a competència, rivalitat, individualisme, materialisme... Per tant, algun pla està equivocat. Algú s'ha confós.
Caldria doncs canviar de portes endins per adequar-se a la realitat que mana? Quin dilema! O no. Vaja, estic convençut que caldria canviar, però de portes enfora. Caldria que l'exterior s'impregnés de la dolçor dels ideals. Que tornéssim a la infància, que ens guiéssim pel mestratge d'aquells personatges repetitius i capgrossos entossudits a fer-nos compartir, estimar, dialogar... Però és difícil. Poc a poc els mites cauen i veient-te estrany en un món paral·lel, acabes claudicant i només puntualment reprens allò que aprengueres i que en el fons del teu ésser sabies que era el camí, però massa arbres, massa esvorancs, te'l creuen i fan que tard o d'hora passi factura i esdevinguis un altre ésser solitari. Preocupat en el propi esdevenidor i en el propi benestar, maquillant aquest egocentrisme amb pinzellades de solidaritat, econòmica si no tens temps o de presència si no vas molt folgat. Ara bé, el pas pel món utòpic, idealitzat, harmoniós, per sort deixa empremta i qui ho sap, potser algun dia, potser demà, tot canviarà.
Serà per això doncs? Serà per aquest el motiu que malgrat picar pedra, malgrat anar contracorrent, els valors als primers passos es segueixen inculcant, segueixen vigents ? 
Segurament l'ambició ens mana. El desig d'un esdevenidor diferent. Sabem que educar és una feina de futur i potser, només potser, els d'avui mantindran la flama apresa de petits i canviaran l'esdevenidor, sense deixar-se corrompre pel tarannà que domina. Pel corrent que ens mou.