Bufen vents del passat

L'altre dia vaig tenir la sort de visitar, amb un bon entès en la matèria, la Sagrada Família. Ens explicà el significat de molts dels detalls de la Basílica, tant de construcció com de simbologia religiosa. Sembla ser que cada detall és cuidat al màxim i que res es deixa a l'atzar, qualsevol ornament té el seu perquè, fins i tot les eleccions estructurals d'aquesta.
Ara bé, la veritat és que la major part de simbologia se m'escapa, malgrat ens ho expliquessin llargament i clara, però és com un conte que t'expliquen, del qual en retens l'essència però no la totalitat. Tot i això, amb la bellesa d'aquesta en tinc prou. L'indret és bell i acollidor i això ja justifica la seva visita i si se m'escapa el significat del nombre de portes o bé la simbologia de les columnes o dels vitralls, m'és igual, no farà que em desmereixi l'admiració de l'indret, ans al contrari. Sé que està tot meditat i interrelacionat, presentant-se'm com un trencaclosques per desxifrar.
El què m'agradà més però, fou l'escola. Bé, la idea d'escola. Al costat de la Sagrada Família s'alça un edifici que féu les seves funcions d'escola d'obrers, un edifici amb tres aules que s'empetiteixen al costat de la grandiositat de la Basílica, però que el seu sentit originari l'equipara a aquesta i que gràcies a la seva construcció modernista s'ha salvat de l'enderrocament.
A dins, en unes fotos de l'època es podia veure com treballaven els infants. Com estudiaven. Si bé és cert que en una es veia una classe magistral, d'aquelles tant blasmades, a la resta es veien els infants fent classe al pati o prenent responsabilitats. Des de geografia a física passant per matemàtiques o consells disciplinaris. Unes imatges que tot i ser en blanc i negre, potser tenen més de color del què ens trobem avui en dia a moltes aules.
És cert que a certes escoles encara s'innova - perdoneu l'ús inapropiat d'aquest mot, però perquè ens entenguem - veient l'educació com una cosa dinàmica, participativa, experimental, vivencial i vital - com ja es feia abans-. No són la majoria, a l'igual que en aquella època, però si tornem a l'època del blanc i negre, a un passat que no pintava gaire bé, com passa ara amb la resolució del Tribunal Constitucional, esperem que recuperem també aquell esperit d'abans, aquell prestigi de l'educació, un prestigi guanyat a pols per uns professionals que estimaven la seva vocació, que en feien bandera.
Si tornem al passat, espero que ens trobem amb aquells mestres perquè ens ajudin a avançar de nou. Perquè encara tenen molt per ensenyar-nos.

Classe de geografia ( 1913 )

De la immersió ...

I res més a dir!!!... de moment.

Aprenent a cops de bastó

A vegades m'és fàcil d'escriure, d'altres no tant. Hi ha dies que em costa concentrar tot allò que vull dir en un espai limitat i d'altres que amb una idea n'hi ha prou i després em costa més desenvolupar-la.
Avui em sento en un atzucac. D'una banda vull mostrar tota la meva indignació per la sentència del tribunal i els serrells que fa dies que surten, emprenyat perquè com la majoria intueixo el rerefons d'aquesta sentència i de l'altra em veig incapaç de sintetitzar els greuges en poc espai.
La sentència no té res a veure amb el nivell lingüístic dels infants, ni dels drets i deures d'aquests i les seves famílies, ni de la defensa de la llibertat, no.
És una qüestió de dominació i força. És la demostració de la fragilitat d'aquest país enfront de qualsevol que vulgui eliminar els seus trets identitaris i diferencials. Tant hi fa el què vulguem, estem indefensos.
És la darrera mostra de la feblesa de Catalunya enfront d'Espanya, un toc d'atenció per recordar que malgrat que siguem un país, ens creiem que ho som i ho vulguem ser, només ho som perquè ens deixen, perquè volen, ja que tot allò que volem i tenim, ho tenim perquè ens ho dóna l'Estat i sempre de manera temporal, sempre de manera benevolent, ja que en qualsevol moment, per qualsevol motiu, ens poden prendre allò que teníem i sense cap avís.
Podem decidir-ho, votar-ho i manifestar-nos i encara que siguem milions, en aquest país compten més quatre que pensin en espanyol que milers o milions que vulguin en català.
Tenim el què ens deixen tenir, som el què ens deixen ser i el pitjor, és que ho som i ho tenim mentre ens deixen, perquè en el moment de que se'n cansin, en el moment en què vulguin canviar les regles de joc, ho faran sense el nostre consentiment, doncs no els cal. Tenen un pes demogràfic major i unes regles de joc ideades i establertes per ells. Tenen la força en tots els sentits i no els cal la raó, ja que aquesta sovint depèn de la força, sobretot si parlem d'Estats.
Qualsevol realitat que tenim ara, qualsevol certesa que tenim i que ens creiem intocable, ho és perquè ens deixen, perquè de moment no ens ho volen prendre, seria massa tot de cop, però poc a poc, com qui desfulla una margarida, aniran desfullant Catalunya fins a deixar-nos en el no res, en l'os. Vivim en un miratge de llibertat i igualtat.
Podríem protestar a Europa, bramar i cridar des d'aquí, però si no ets dels grans, dels seus, no et senten, no paren l'orella. Entre iguals no s'esbatussen.
L'únic camí és el que es fa en solitari, on decideixes a cada cruïlla cap a on vols anar sense haver de demanar permís, sense haver de pregar perquè mai canviïn d'opinió, l'únic camí possible és la independència.

Programació de matemàtiques

Programació mates

View more documents from sergipich.

Amb bells, vells amics.

Aquest cap de setmana l'hem passat a Fillols, sota el Canigó. Un poble del Conflent, just després de Vilafranca. Bé, més o menys, cal deixar la ruta principal que va de Prada a Puigcerdà a l'alçada de Vilafranca i anar direcció al Canigó. Muntanyes endins.
La carretera fins al poble està flanquejada per arbres de fulla caduca, plenes de fullam de color torrat a hores d'ara, que contrasten amb el blanc del cim i el blau del cel, donant-li a l'indret un aire romàntic i acollidor.
És una carretereta de muntanya, plena de revolts i giragonses, on dos cotxes a l'hora fan de mal passar i que després de diferents trencalls i pendents, arribes a un petit poblet, d'uns cent i poc habitants, ple de vida i animació. Un poble arrecerat a la falda de la muntanya.
Feia temps que ho dèiem, hem de quedar i veure'ns tots de nou tranquil·lament, i dissabte, després d'haver marcat i remarcat la data al calendari amb vermell, els antics companys de La Bressola de Prada ens vàrem trobar. Vàrem quedar a casa de la Martina, una casa enmig de camps i boscos, a cinc minuts del poble per passar el cap de setmana. Amb un estable i molts tractors, descobrírem la llar dels Montagne. Un indret encisador com ells mateixos.
Al vespre, havent sopat, passejant per prendre l'aire, em vaig adonar que quelcom em torbava. Quelcom em sorprenia i no va ser fins una estona després, que me'n vaig adonar. Silenci. Un silenci insultant. Gairebé de tant de silenci et feien mal les orelles. Aquella manca d'estímuls, ja que ni tan sols se sentia el bestiar, et tocava ben endins. Una sensació estranya, agradable d'una banda i inquietant de l'altra.
I de la trobada, què dir-ne. El temps ha passat. Cadascú ha seguit el seu camí, però malgrat les distàncies, seguim veient-nos de tant en tant i passa allò que passa de vegades amb certes persones. Aquella connexió que tens i que per molt de temps que passis sense veure't, quan et trobes, sembla que res hagi canviat i segueixes una conversa que vares deixar temps enrere, com si fes només uns instants que us haguéssiu acomiadat.
Aquest cap de setmana vàrem tornar a estar junts, a parlar de La Bressola, del país i del muscat. De tot i de res. Començàrem unes converses i n'acabàrem d'altres i el proper dia que ens trobem, seguirem on érem, com si mai ens haguéssim separat.
Per cert, també hem comentat que aquest Nadal podrem gaudir de la segona part de Musiquetes per a la Bressola, aquest cop amb el Gerard Quintana, el Gabaldà, l'Anna Roig, la Lídia Pujol, Refree i els nins i nines de Prada. Un altre espectacle digne de veure.

Començar bé el dia

Aquest matí he tingut una agradable sorpresa. Sortia com cada dia a passejar la Píxel, badallant i amb els ulls mig clucs, quan el badall se m'ha estroncat a mig camí. Només néixer ja ha mort, sense acabar amb el seu agradable recorregut i el culpable, al davant.
Un espectacle únic.
Atabalat he tornat a casa a corre-cuita a agafar la càmera de fotos i tement perdre l'instant, he entrat d'una revolada i saludant només amb quatre mots, càmera en mà he baixat de nou saltant els graons de tres en tres.
El cel però, m'esperava. Els núvols romanien intactes i delerós, he disparat vàries vegades.
A la llunyania, cap a l'est, mentre el sol s'anava llevant, anava acolorint quatre núvols que tenia a tocar, donant-els-hi aquest aspecte meravellós. Un aspecte flonjo i tendre, que et convidava a deixar-ho tot i gaudir de l'instant. Un espectacle màgic.
I n'he gaudit, com em passa sovint quan la bellesa m'atrapa i em captiva i, mirant el cel, m'he oblidat, disculpa'm Píxel, de la passejada i per un dia, hem restat quiets, fruint del despertar d'un nou matí. D'un matí especial.

Dalt dels núvols

A dalt un sol abrusador. Potser per ell, per la seva insistència, la terra bullia o això semblava.
I a les valls un xup-xup amb glopades de núvols d'un blanc esquerdat, alçant-se un pam de terra tot resseguint el relleu, volent escapar del fred però sense poder-ho.
Només els petits turons, empesos per un orgull malaltís, podien deixar enrere l'abraçada humida de la cortina blanca, com uns servidors passejant fins a Sant Jeroni.
Potser la realitat del fred a la plana o la mandra d'un dissabte al matí, ens regalà un jorn de poca gent sota un cel blau. Tan sols escaladors tossuts que surten malgrat glaci i quatre caminants despistats.
Montserrat encara conserva l'encant, sobretot si agafes alçada ràpidament i deixes enrere el parc comercial temàtic religiós. És veritat que gràcies a aquest, allà pots trobar les combinacions més estranyes, marqueses amb abrics de pell sintètica amb peluts apedaçats carregats de cordes a l'esquena, turistes despistats amb clàssics de camises a quadres o sotanes perdudes entre feligresos entusiasmats. Tot hi cap a Montserrat i potser per això, té el seu encant i periòdicament, ve de gust visitar la muntanya, sobretot per començar a trescar i veure el què deixes enrere. Un mar de gent badant.