Segurament ho he somniat. Possiblement l'àpat generós i la caloreta de finals d'estiu m'ha jugat una mala passada i la notícia que avui he sentit, que començaven a tapar el runam de Vilafruns, no deu ser certa, o si més no, no l'han dit al Comarques.
He buscat i rebuscat, mirat i cercat, però aquella notícia on una enginyera de l'ACA ( Agència Catalana de l'Aigua ) apareixia explicant els treballs que es feien per impermeabilitzar la muntanya salina de Vilafruns, potser no ha estat difosa. Si més no a la pàgina de notícies de TV3 no l'he sabut veure, ara bé, a d'altres mitjans sí que l'he trobat, més o menys i sort! M'he arribat a pensar que estava somniant o pitjor, que m'imaginava coses i hauria de començar a reservar hora pel frenopàtic.
Però bé, resulta que no. L'han difosa i deien ben clar que serà la Generalitat - diguem-n'hi ACA - generosa amb calés d'altri, qui pagarà aquesta feina, tot i que correspondria a Iberpotash restaurar allò que han malmès, però l'empresa minera, res, a treure'n benefici, la comarca a patir i el país a pagar.
Ara, si volem veure desaparèixer aquestes muntanyes de sal que maten aqüífers i camps, potser és l'únic camí, això o bé aquestes empreses si han de fer-ho com cal, marxaran a un altre país subdesenvolupat... o no, vés a saber.
dilluns, 30 d’agost del 2010
dissabte, 28 d’agost del 2010
dijous, 26 d’agost del 2010
Perdem un llençol a cada bugada
Des de fa uns mesos m'he afeccionant a la bicicleta. La de muntanya i trec la llengua mentre esbufego rere els de Calders bike i intento anar-los seguint i no fer-los esperar massa a les sortides que fan. És un grup força heterogeni i si una cosa hi ha en comú, és el gran coneixement que tenen de la comarca i l'estima que li professen.Coneixen els senders, els corriols , les pistes i els atalls. Arreu saben on trobaran un mas, una font o bé una cruïlla des d'on es pot veure tal lloc o anar a tal altre. Amb ells estic descobrint molts indrets dels encontorns que a peu difícilment veuria i malgrat que encara pateixo d'amor pel trescar, he de reconèixer que enganxa. Que és addictiu.
Amb ells també he anat confirmant el què fa temps que sabia, que hi ha un munt de masos que abandonats a la seva sort van desapareixent, van esfondrant-se i amb ells, un bocí important de la nostra història.Hem passat per llocs on només queda alguna paret dreta i s'intueix allò que es perd. Allò que tots perdem. Com a Serramalera, on entre quatre parets mig esfondrades, encara es poden veure les tines recobertes de ceràmica però que aviat desapareixeran. I és de les coses que dol, de les coses que em fan més ràbia. Deixar perdre uns indrets tan especials.
És com la Païssa dels Planella, allà a baix a Monistrol. De xic hi anava de colònies i potser era una manera de mantenir-ho dret. Ara bé, des de fa anys no s'hi pot anar i si bé els voltants són un espai on es crien cavalls, la casa esdevé fantasma i l'era, abans indret de reunió i treball, ara és un bardissar infranquejable.
Fins fa quatre dies no n'he sabut gaire res de la seva història, del seu valor, tenia només un valor afectiu, però buscant, he trobat que és un mas del qual ja se'n parlava al segle XI, batlles del senyor feudal de Calders. Encara conserva la torre defensiva, però la manca de treballs de manteniment fa témer el pitjor.
I segurament a la llarga haurem d'anar a museus com el dels Cloisters per veure el nostre passat i ens queixarem, cridarem al cel, però veient la cura que tenim del nostre patrimoni, no sé si és millor que es conservi almenys a algun lloc.
Amb ells també he anat confirmant el què fa temps que sabia, que hi ha un munt de masos que abandonats a la seva sort van desapareixent, van esfondrant-se i amb ells, un bocí important de la nostra història.Hem passat per llocs on només queda alguna paret dreta i s'intueix allò que es perd. Allò que tots perdem. Com a Serramalera, on entre quatre parets mig esfondrades, encara es poden veure les tines recobertes de ceràmica però que aviat desapareixeran. I és de les coses que dol, de les coses que em fan més ràbia. Deixar perdre uns indrets tan especials.
La Païssa dels Planella on es veu la Torre defensiva i el Mas de Serramalera.
És com la Païssa dels Planella, allà a baix a Monistrol. De xic hi anava de colònies i potser era una manera de mantenir-ho dret. Ara bé, des de fa anys no s'hi pot anar i si bé els voltants són un espai on es crien cavalls, la casa esdevé fantasma i l'era, abans indret de reunió i treball, ara és un bardissar infranquejable.
Fins fa quatre dies no n'he sabut gaire res de la seva història, del seu valor, tenia només un valor afectiu, però buscant, he trobat que és un mas del qual ja se'n parlava al segle XI, batlles del senyor feudal de Calders. Encara conserva la torre defensiva, però la manca de treballs de manteniment fa témer el pitjor.
Tina de Serramalera
I segurament a la llarga haurem d'anar a museus com el dels Cloisters per veure el nostre passat i ens queixarem, cridarem al cel, però veient la cura que tenim del nostre patrimoni, no sé si és millor que es conservi almenys a algun lloc.
dilluns, 23 d’agost del 2010
Nova oració del pare nostre
Ara que ja és l'hora,
escoltem les sàvies paraules d'en Miquel Martí i Pol...
Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.
El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa.
amén.
escoltem les sàvies paraules d'en Miquel Martí i Pol...
Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.
El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa.
amén.
dissabte, 21 d’agost del 2010
De segones residències.
Lluny, sembla lluny però és força aprop, rere el proper revolt, al capdavall de la recta, es veu el final de l'estiu. S'acaba aquest parèntesis vital, aquesta aturada al camí. Les orenetes, sàvies com són, ja volen més altes que mai i només baixen per omplir-se son bec, doncs fa molts dies que no porten insectes als nius perquè allà ningú ja no les espera i les mores, puntuals com un rellotge, comencen a enfosquir-se tot esperant qui les reculli.
Encara hi ha vida al carrer, encara els passeigs tardaran a buidar-se, ben bé fins entrada la tardor, però aquell creixement desmesurat dels petits pobles, aquella invasió serena i tranquil·la que com onades cada any es repeteix abastant-ho tot, comença a retrocedir, comença a desaparèixer i a acomiadar-se fins l'any vinent. La marea està de baixada.
Enrere queden uns mesos de descans, de prendre el sol a l'ombra dels arbres generosos o d'espolsar-se la sorra enganxada a unes cames ben suades.
Enrere queden també uns pobles plens de cases, de fondes i hostals, bars i restaurants. Uns pobles que a l'estiu es multipliquen, bullen de vida i de passions. A l'hivern es contrauen, els de casa, i ben comptats.
Vivim molt bé. Vivim massa bé. Prou bé com per poder tenir una llar per uns mesos, els més assenyats, per uns dies els grans afortunats.
I direu que amb dret que ens l'hem guanyat.
Oi tant que sí, però i després què? La resta de l'any, què se'n farà? Tant me fa! blasmareu.
Tenim un país petit, que ha basat el seu potencial a base de fer, de construir, de crear i treballar. Treballem molt, moltíssim i després volem marxar, desconnectar, desaparèixer, fondre'ns. Regalar-nos un trosset de paradís durant uns dies perquè ens faci oblidar els maldecaps del dia a dia, però poc a poc necessitem més, volem més i el país no creix i l'espai disminueix. I aquell tros que hem comprat, que durant l'any anirem pagant, només visitarem de tant en tant, mes sempre l'anirem somniant. Allà sí que s'hi està bé, repetirem sense descans i tornem a treballar.
Mentre, aquests pobles de costa o muntanya, aquests pobles que han crescut amb segones residències, a l'hivern esdevenen fantasmes. L'aire hi circula sense impediments, els sons es multipliquen en la immensitat, tot està tancat i barrat i l'espai que li era propi, l'espai que dominava, s'ha eixamplat, s'ha expandit, ocupant turons i valls per encabir-hi més gent, més locals, però l'han enredat, ja que només serà per uns dies, per uns instants. I després, buit de nou, troba a faltar la mida inicial, com el que s'aprima i s'engreixa, la pell li va baldera i no s'hi sap trobar.
I arriba un dia que els fills del poble volen viure sols, volen viure independents i si no són fills de tal o pasqual, només fills d'un treballador, d'un camperol, d'un qualsevol, han de marxar dels rodals que els ha vist créixer i deixar enrere il·lusions, família i amics, car el seu lloc l'ocuparan éssers de pas, éssers fugaços de somriures estiuencs i efímers.
Treballeu! sentenciareu i així podreu amassar, podreu acaparar. Però a quin preu? Qui pot pagar per viure de pagès a l'Empordà o per criar vaques al Pallars?
Potser a l'estiu podran tornar, potser a l'hivern uns dies de descans, a casa dels pares o en una casa de lloguer, però la resta de l'any, malgrat ser un poble buit, malgrat estar inhabitat, el poble ple d'edificacions restarà mort, silent, sense lloc per a ells. I allò que feia el poble especial, aquell caliu humà, aquelles dimensions rurals, hauran desaparegut i només en restarà un poble artificial. Una gran urbs rural.
Encara hi ha vida al carrer, encara els passeigs tardaran a buidar-se, ben bé fins entrada la tardor, però aquell creixement desmesurat dels petits pobles, aquella invasió serena i tranquil·la que com onades cada any es repeteix abastant-ho tot, comença a retrocedir, comença a desaparèixer i a acomiadar-se fins l'any vinent. La marea està de baixada.
Enrere queden uns mesos de descans, de prendre el sol a l'ombra dels arbres generosos o d'espolsar-se la sorra enganxada a unes cames ben suades.
Enrere queden també uns pobles plens de cases, de fondes i hostals, bars i restaurants. Uns pobles que a l'estiu es multipliquen, bullen de vida i de passions. A l'hivern es contrauen, els de casa, i ben comptats.
Vivim molt bé. Vivim massa bé. Prou bé com per poder tenir una llar per uns mesos, els més assenyats, per uns dies els grans afortunats.
I direu que amb dret que ens l'hem guanyat.
Oi tant que sí, però i després què? La resta de l'any, què se'n farà? Tant me fa! blasmareu.
Tenim un país petit, que ha basat el seu potencial a base de fer, de construir, de crear i treballar. Treballem molt, moltíssim i després volem marxar, desconnectar, desaparèixer, fondre'ns. Regalar-nos un trosset de paradís durant uns dies perquè ens faci oblidar els maldecaps del dia a dia, però poc a poc necessitem més, volem més i el país no creix i l'espai disminueix. I aquell tros que hem comprat, que durant l'any anirem pagant, només visitarem de tant en tant, mes sempre l'anirem somniant. Allà sí que s'hi està bé, repetirem sense descans i tornem a treballar.
Mentre, aquests pobles de costa o muntanya, aquests pobles que han crescut amb segones residències, a l'hivern esdevenen fantasmes. L'aire hi circula sense impediments, els sons es multipliquen en la immensitat, tot està tancat i barrat i l'espai que li era propi, l'espai que dominava, s'ha eixamplat, s'ha expandit, ocupant turons i valls per encabir-hi més gent, més locals, però l'han enredat, ja que només serà per uns dies, per uns instants. I després, buit de nou, troba a faltar la mida inicial, com el que s'aprima i s'engreixa, la pell li va baldera i no s'hi sap trobar.
I arriba un dia que els fills del poble volen viure sols, volen viure independents i si no són fills de tal o pasqual, només fills d'un treballador, d'un camperol, d'un qualsevol, han de marxar dels rodals que els ha vist créixer i deixar enrere il·lusions, família i amics, car el seu lloc l'ocuparan éssers de pas, éssers fugaços de somriures estiuencs i efímers.
Treballeu! sentenciareu i així podreu amassar, podreu acaparar. Però a quin preu? Qui pot pagar per viure de pagès a l'Empordà o per criar vaques al Pallars?
Potser a l'estiu podran tornar, potser a l'hivern uns dies de descans, a casa dels pares o en una casa de lloguer, però la resta de l'any, malgrat ser un poble buit, malgrat estar inhabitat, el poble ple d'edificacions restarà mort, silent, sense lloc per a ells. I allò que feia el poble especial, aquell caliu humà, aquelles dimensions rurals, hauran desaparegut i només en restarà un poble artificial. Una gran urbs rural.
diumenge, 15 d’agost del 2010
La porta del cel, emboirada.
Aquest cap de setmana he anat amb el Robert a fer la Porta del Cel. És un recorregut circular, d'uns 65 quilòmetres i 11.000 metres de desnivell acumulat. Hi ha vàries modalitats, des de menys de 24 hores fins a travessa.
Nosaltres vàrem escollir la de menys de 36 hores, ja que aquesta et permet fer una pausa per a dormir.
La sortida és obligada des de Graus, a sobre de Tavascan, on hi ha un càmping on estan d'allò més cofois de pertànyer al recorregut i fer quatre calerons.
A més a més, allà es veu que els caçadors gavatxos, com que no els agraden els excursionistes perquè els espanten el bestiar, treuen i esborren les marques. Per tant, tenint en compte que els camins no són gaire fresats, ens recomanà fiar-nos de l'altímetre i del mapa.
Ja d'entrada ens equivocàrem de vessant i després de remuntar una tartera ens adonàrem, quan la boira va desaparèixer un instant, que havíem errat el coll. Així doncs, vàrem desfer el camí fins a trobar el camí bo. El pitjor potser, fou després de la Pointe de Recos, sense gens de visibilitat ni rastre de camí i una boira que s'espessia com un vel. Uns excursionistes que anaven en direcció contrària ens animaren dient-nos que mai trobaríem el refugi sense Gps.
Ara, el vàrem trobar, no sense però perdre'ns i voltar força, mantenint l'alçada i anar provant hipotètics corriols. Cap a les quatre, amb boira tancada, arribàrem al refugi, on els confirmàrem que ens hi quedaríem. Tal com estava era força difícil pujar a la Pica d'Estats ( 3.143 m. ) i baixar fins a la Vall Ferrera en poques hores.
Xops i un xic empipats amb el temps que ens acompanyava, vàrem fer nit per l'endemà intentar acabar el recorregut.
De bon matí, de nou a les 5, sortírem del refugi i de bell nou la boira ens acompanyà, només un lapse de temps, entre els 2.600 m i el coll del Sotllo, vàrem estar sense el seu embolcall, però la resta fins al cim, tot tapat.
I és que a vegades semblem titelles a mercè de la natura, que fa i desfà per pur plaer i de sobte, quan et penses que estàs perdut, quan no veus cap fita i et desesperes, es destapa un moment i trobes la següent marca o et mostra que t'equivoques de camí per després, quan vas veient que s'està esvaint i t'il·lusiones follament, es tanca de nou cobrint-ho tot amb el mantell blanc i et deixar amb un pam de nas. Aleshores, com un autòmat intentes recordar els coneixements de muntanya, allò que aprengueres de llegir mapes i busques alguna referència, ja sigui un rierol llunyà que sents davallar, ja sigui una paret que t'apareix de sobte al davant i li atorgues una posició al plànol i respires tranquil, sabedor que vas en la bona direcció... de moment.
I de baixada, una baixada que ja fèiem esperonats creient-nos deixar enrere la maleïda boira, arribà un moment que un peu mal col·locat em causà una fiblada de dolor, un mal moviment que em féu recordar les hores caminades i l'esforç realitzat.
L'objectiu inicial de fer tot el recorregut es començà a allunyar i poc a poc anà prenent força la idea d'arribar senzillament al refugi de la Vall Ferrera i esmorzar. Després, ja decidiríem. La nit abans havíem d'haver-hi anat a dormir, a sopar i a esmorzar, però per la boira no hi arribàrem i pensàrem, ja que havíem pagat, que potser ens donarien l'esmorzar.
Ara bé, a l'arribada res de res. Ni guarda ni ningú per marcar la tarja del recorregut ni altres excursionistes. Un refugi desèrtic. Ni tan sols havien deixat el marcador a fora per si arribava algú que fes la Porta el Cel. Vaja, una manca d'organització poc organitzada.
Des d'allà, veient que els genolls patien i que la boira persistia, vàrem decidir anar a peu fins a Àreu i després tornar com poguéssim a Graus. Al final un cotxe ens portà a Llavorsí i des d'allà un taxi fins a l'inici.
L'experiència, si bé ha estat millor que el cop que vaig anar a fer els Cavalls al Vent, aquell cop que tenia la sensació que només corria i no veia res, ara, malgrat la boira m'ho he passat molt bé. L'alta muntanya m'atrau i tot i que rondino per la boira, pels peus xops i freds i per la manca de senyalització d'un tram, irònicament tot això és el què n'espero de l'alta muntanya i segurament l'únic problema és que ho volíem fer en dos dies ( 36 h. ). L'únic i veritable problema. Sense límit de dies pots fer moltes versions, improvisar, pujar altres cims, anar a altres valls o canviar recorreguts, però la obligatorietat del recorregut ens manava i ens obligava a seguir camins que potser, sense aquesta obligació, no hauríem fet.
Una de les gràcies també, és que hi ha poca gent i no m'estranya veient com està organitzat. Excepte Certascan, on em trec el barret, als altres llocs encara els falta per poder organitzar quelcom de semblant amb garanties. Ara, segons la meva impressió, és clar.
Nosaltres vàrem escollir la de menys de 36 hores, ja que aquesta et permet fer una pausa per a dormir.
La sortida és obligada des de Graus, a sobre de Tavascan, on hi ha un càmping on estan d'allò més cofois de pertànyer al recorregut i fer quatre calerons.
Pujant al Pic de Certascan
Sortírem el dissabte a les 5 del matí i començàrem a caminar cap al refugi de Certascan, tot i que abans calia pujar al Pic de Certascan ( 2.852 m. ) a fitxar. És un recorregut bàsicament de pujada, el primer tram per un bosc espès i ja a certa alçada, aquest deixa pas al paisatge pelat d'alta muntanya amb aigua brollant arreu. El guarda del refugi és un personatge molt agradable i atent. És d'aquells que es veu que en sap de la muntanya, només dir-li el què havíem trigat fins allà, ja ens va dir el què tardaríem a fer el recorregut i ho anà encertant força. També ens avisà que amb la boira que hi havia allà, a l'Arieja, de camí al refugi de Pinet, suposava que ho trobaríem molt malament i de nou l'encertàA més a més, allà es veu que els caçadors gavatxos, com que no els agraden els excursionistes perquè els espanten el bestiar, treuen i esborren les marques. Per tant, tenint en compte que els camins no són gaire fresats, ens recomanà fiar-nos de l'altímetre i del mapa.
Ja d'entrada ens equivocàrem de vessant i després de remuntar una tartera ens adonàrem, quan la boira va desaparèixer un instant, que havíem errat el coll. Així doncs, vàrem desfer el camí fins a trobar el camí bo. El pitjor potser, fou després de la Pointe de Recos, sense gens de visibilitat ni rastre de camí i una boira que s'espessia com un vel. Uns excursionistes que anaven en direcció contrària ens animaren dient-nos que mai trobaríem el refugi sense Gps.
Ara, el vàrem trobar, no sense però perdre'ns i voltar força, mantenint l'alçada i anar provant hipotètics corriols. Cap a les quatre, amb boira tancada, arribàrem al refugi, on els confirmàrem que ens hi quedaríem. Tal com estava era força difícil pujar a la Pica d'Estats ( 3.143 m. ) i baixar fins a la Vall Ferrera en poques hores.
La Pica d'Estats, emboirada i gebrada.
Xops i un xic empipats amb el temps que ens acompanyava, vàrem fer nit per l'endemà intentar acabar el recorregut.
De bon matí, de nou a les 5, sortírem del refugi i de bell nou la boira ens acompanyà, només un lapse de temps, entre els 2.600 m i el coll del Sotllo, vàrem estar sense el seu embolcall, però la resta fins al cim, tot tapat.
I és que a vegades semblem titelles a mercè de la natura, que fa i desfà per pur plaer i de sobte, quan et penses que estàs perdut, quan no veus cap fita i et desesperes, es destapa un moment i trobes la següent marca o et mostra que t'equivoques de camí per després, quan vas veient que s'està esvaint i t'il·lusiones follament, es tanca de nou cobrint-ho tot amb el mantell blanc i et deixar amb un pam de nas. Aleshores, com un autòmat intentes recordar els coneixements de muntanya, allò que aprengueres de llegir mapes i busques alguna referència, ja sigui un rierol llunyà que sents davallar, ja sigui una paret que t'apareix de sobte al davant i li atorgues una posició al plànol i respires tranquil, sabedor que vas en la bona direcció... de moment.
I de baixada, una baixada que ja fèiem esperonats creient-nos deixar enrere la maleïda boira, arribà un moment que un peu mal col·locat em causà una fiblada de dolor, un mal moviment que em féu recordar les hores caminades i l'esforç realitzat.
L'objectiu inicial de fer tot el recorregut es començà a allunyar i poc a poc anà prenent força la idea d'arribar senzillament al refugi de la Vall Ferrera i esmorzar. Després, ja decidiríem. La nit abans havíem d'haver-hi anat a dormir, a sopar i a esmorzar, però per la boira no hi arribàrem i pensàrem, ja que havíem pagat, que potser ens donarien l'esmorzar.
Ara bé, a l'arribada res de res. Ni guarda ni ningú per marcar la tarja del recorregut ni altres excursionistes. Un refugi desèrtic. Ni tan sols havien deixat el marcador a fora per si arribava algú que fes la Porta el Cel. Vaja, una manca d'organització poc organitzada.
Des d'allà, veient que els genolls patien i que la boira persistia, vàrem decidir anar a peu fins a Àreu i després tornar com poguéssim a Graus. Al final un cotxe ens portà a Llavorsí i des d'allà un taxi fins a l'inici.
L'experiència, si bé ha estat millor que el cop que vaig anar a fer els Cavalls al Vent, aquell cop que tenia la sensació que només corria i no veia res, ara, malgrat la boira m'ho he passat molt bé. L'alta muntanya m'atrau i tot i que rondino per la boira, pels peus xops i freds i per la manca de senyalització d'un tram, irònicament tot això és el què n'espero de l'alta muntanya i segurament l'únic problema és que ho volíem fer en dos dies ( 36 h. ). L'únic i veritable problema. Sense límit de dies pots fer moltes versions, improvisar, pujar altres cims, anar a altres valls o canviar recorreguts, però la obligatorietat del recorregut ens manava i ens obligava a seguir camins que potser, sense aquesta obligació, no hauríem fet.
Una de les gràcies també, és que hi ha poca gent i no m'estranya veient com està organitzat. Excepte Certascan, on em trec el barret, als altres llocs encara els falta per poder organitzar quelcom de semblant amb garanties. Ara, segons la meva impressió, és clar.
dijous, 12 d’agost del 2010
Rússia no és Kosovo
No sé com estan les relacions entre Espanya i Rússia. No sé si estan bé o malament però diria que les relacions haurien d'estar trencades o si més no no n'hi hauria d'haver. Vaja, això és el què em sembla que hauria de passar si l'estat fos coherent i es mogués per principis com ens volen fer creure i no per pors a rèpliques internes. Quan està negant el reconeixement a Kosovo com a estat independent per haver-se'n proclamat unilateralment, tot i que digui que no tem quelcom intramurs i en canvi no piula quan l'exèrcit rus es desplega en dues zones secessionistes de Geòrgia - Ossètia i Abkhàzia - i no defensa en aquest cas la integritat territorial de l'estat, és que el brau és com aquell típic fatxenda de l'escola que només gosa amb els petits i si estan d'esquena, perquè quan n'hi ha un que és més gran que ell, després s'empassa els seus arguments i principis i calla mesquinament tot fugint amb la cua entre cames.
Veient això diria que allò de la testosterona estatal és més la imatge que volen donar que no pas un excés d'andrògens emanats, ja que deuen ser com tothom o potser menys si tant han de gallejar.
Veient això diria que allò de la testosterona estatal és més la imatge que volen donar que no pas un excés d'andrògens emanats, ja que deuen ser com tothom o potser menys si tant han de gallejar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)