Olors d'escola

Avui l'escola s'anava buidant, ahir encara hi havia el tràfec habitual perquè es repartien els darrers informes del curs.
Les classes, sempre sorolloses i alegres, avui eren buides i silents. Per les persianes mig abaixades entraven unes franges tristes de llum estiuenca, mentre que les finestres, mal tancades, permetien que la poca frescor existent s'instal·lés en unes aules en penombra.
Els infants no tornaran fins al setembre, els mestres en un degoteig constant aniran encara feinejant per les aules, silents, arrossegant els peus, endreçant i buidant, pensant ja en el nou curs que s'acosta i els infants que vindran.
A les mateixes parets on ahir ressonaven rialles innocents, avui només se senten rumors suaus, espetecs llunyans i el brunzit somort d'algun aparell elèctric mal apagat en la llunyania. Lluny queda aquell xivarri eixordador i ple de vida. Lluny queden aquelles passes infantils i el fregadís de les cadires. Avui les aules eren desertes i aquesta buidor, aquest reposar de l'aire, com el vi que després de viatjar celebra el pòsit que davalla, deixa sortir velles olors, deixa fluir velles aromes amagades.
Són flaires de pintures gastades, d'infants que ja no hi són, de bates brutes i ceres esmolades. Olors de taules buides i armaris polsegosos, de mestres que se'n van i d'altres que arriben. Aromes de coles i de llapis, de gomes i bolígrafs. Olors d'alegries i de plors. D'abraçades i caigudes. D'enfadades i de jocs.
Però també d'estudi i lectura, de vida desbordant. D'aquell infant que somriu quan descobreix el perquè d'aquell problema, del que entén el que llegeix, del que escolta un conte embadalit, del que troba un amic. Del que s'esforça, del que mira, del que renya o el que bromeja. Una barreja única que dura malgrat que l'espai s'airegi, malgrat que les finestres s'obrin i el temps vagi passant. Són sentors que es sumen, olors que parlen. Són les olors d'escola.

I no som una NACIÓ?

nació

1 f. [LC] [PO] [DR] Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.

Extret del Diccionari de la Llengua Catalana

nación.

(Del lat. natĭo, -ōnis).

1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.

2. f. Territorio de ese país.

3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.

Extret del Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española

Que potser el tribunal pretén començar a treballar la semàntica? Faran un nou diccionari? Serà el diccionari adaptat a l'obtusitat jurídica espanyola?
Qui sap, potser ara faran una tisorada als diccionaris per tal d'adaptar-los a la seva realitat...

Juro o prometro, naps i cols.

Avui, per aquelles coses de la representativitat, m'ha tocat assistir a l'assemblea d'un òrgan col·legial. En ell, com que acceptava un càrrec, m'ha tocat jurar-lo o prometre'l, pel cas és el mateix.
El secretari, primmirat ell, ha disposat el què calia, a saber, unes fotocòpies de l'estatut- no sé quin ha fet servir, ni perquè no en tenien un d'enquadernat - i un totxo on es llegia Constitución - aquest sí ben formós - i després m'ha demanat que m'alcés mentre es comentava si havia de posar la mà sobre les santes lletres o no.
Finalment ho he fet a distància, sort que no ha insistit i com que sembla que ha estat vàlid, he promès. Però he promès com podria haver jurat o haver acceptat o simplement podia haver dit, jo, Sergi, naps per la constitució i cols pel rei, i m'explico. Dir una paraula, un mot, no em lligarà més que si ho faig perquè hi crec, però sembla que sense verbalitzar un mot, que ve a ser una abdicació personal, com el dia que promets o jures el càrrec de regidor, no s'esvaeixen tots els dubtes i per tant no pots exercir les funcions.
Personalment em sembla que la majoria se'n fot d'aquesta fórmula, però deuen pensar que té un valor simbòlic que supera el compromís personal i per això va persistint. Deu ser que l'actuació d'una persona dependrà d'aquesta fórmula i no del tipus de persona que s'és.
A més a més, de retruc a tota la cantarella legal t'hi afegeixen pel mig la constitució i el rei, per allò d'intentar deixar-ho tot lligat, malgrat l'òrgan no hi tingui res a veure.
És veritat que no he fet gaires escarafalls, senzillament he promès per imperatiu legal i me n'he guardat prou de tocar la Constitució, però em sembla que si la confiança en una persona ha de recaure en aquesta fórmula obsoleta i buida, anem arreglats i potser per això apareixen Millets, Montulls o Muñoz. Personatges que devien prometre o jurar força càrrecs.
Potser caldria deixar-se de collonades, de formalismes o d'escenificacions i anar per feina. Si algú treballa bé o no, ho diran les seves actuacions, fem-ne un seguiment i no mantinguem quatre mots que semblen més fets expressament per fer-nos acotar el cap de manera servil a un estat sempre present a recordar-nos qui mana, que no pas a garantir un treball eficient i efectiu.

Tot tancant els ulls

Un moment. Res, abans de seguir llegint, deixeu que us sorprengui aquesta cançó. Gaudiu-ne. Després ja en parlarem.

Potser l'heu sentit abans. Sonava a una pel·lícula de l'Almodovar, " Todo sobre mi madre" i buscant, buscant, vaig descobrir - amb ajut- un fantàstic músic, molt conegut al seu país, el Senegal i que s'anomena Ismael Lö.
Aquesta cançó es diu Tajabone ( Tadie Bone ). El Tajabone és una festa musulmana, semblant a aquella americana on els nens i les nenes es disfressen i van casa per casa demanant caramels, però allà, al Senegal, en comptes de disfressar-se van per les cases i canten cançons tot ballant i els adults els donen diners o llepolies.
Potser m'agrada més aquesta versió que la dels americans, per allò de que no cal fer por perquè et donin res.
És una cançó que el primer cop que la vaig sentir em sorprengué i anys després, no em canso d'escoltar-la.
I tornem un altre cop??

S'acosta un terratrèmol

Fa uns dies avisava de la possibilitat que les escoles i en definitiva els infants, es quedessin sense colònies ni sortides. Semblava que era una possibilitat remota, però darreres informacions, semblen confirmar aquells rumors.
Segueixo pensant com abans, les valoro enormement, tot i que entenc perfectament els mestres que s'acullin a aquesta iniciativa.
Davant de l'allau de crítiques, sempre és un col·lectiu de blanc fàcil, potser caldria tenir en compte que els mestres també són assalariats i que lògicament, com tothom, defensen els seus drets. I en aquest cas parlem de que al treure la jornada reduïda no es veuran compensades les hores extres que es fan a colònies i a sortides. Vaja, si a algú dels que ara titllen els mestres de sectaris i reaccionaris se li demana que faci hores extres de manera voluntària, m'agradaria saber si es queixaria o no. Oi tant, perquè la feina, per més que t'agradi i t'hi impliquis, feina és.
També és cert que les mesures que prenguin els docents, per suaus que siguin, sempre afectaran els infants, doncs és el seu àmbit de treball. Seria molt estrany que una mesura de pressió d'un mestre no afectés, encara que fos mínimament, als infants, ja que són un binomi difícil de separar, per no dir impossible.
I tenint en compte això, quan des de la Conselleria es titlla d'inacceptable i d'intolerable aquestes mesures, aquesta mateixa reacció ja les legitima, ja els dóna sentit. Sembla que des de l'altra banda ara s'escolta i potser hi haurà moviments. I tot això sense haver anul·lat encara cap sortida.
Les vagues que s'han fet no han servit de res, ja que en l'època que estem, aquestes permeten estalviar uns diners a la Generalitat, que sembla impermeable a aquest tipus de crítica. Per tant, alguns docents veuen en aquesta nova iniciativa una manera de pressió real.
El Departament demana joc net, però això es deu perquè en aquest cas sí que els crea un problema, no pas perquè els infants no vagin de sortides, que d'això se'n queixarà la FaPaC en tot cas, sinó pel daltabaix econòmic que suposarà pel país.
Aquest canvi d'orientació afectarà tant a les empreses de lleure, que mouen des de monitors fins a professionals de la restauració, fins a les empreses de transport, benzineres o museus entre d'altres. Tot un teixit i entramat que ha crescut a l'ombra de les escoles i que en depenen, en més o menys grau, directament.
Si les vacances de febrer eren per estimular, Maragall dixit, les estacions d'esquí, potser la pressió que li faran els professionals del lleure o transport, farà que la Generalitat hagi de consensuar les mesures, sense tirar pel dret i per tant, l'economia farà prendre de nou unes decisions a la conselleria.

M'ha agradat

M'ha agradat sentir algú parlar clar, sense que la veu li tremolés... malgrat les mirades buides i estúpides dels que l'envoltaven, malgrat el poc cas que li feien o faran, malgrat la prepotència d'uns diputats ben apoltronats.

L'Illa del tresor

Fa uns anys, al 2003, a la Bressola de Prada vàrem proposar una feina als infants: fer una pel·lícula.
El treball consistia en llegir l'Illa del tresor i després, a partir del què en treien, havien de crear les diferents escenes i representar-les amb clics. Va ser un treball molt interessant.
El producte final, com passa sovint en el món de l'educació, és pobre per la feinada, la il·lusió i l'esforç realitzat, però que mereix amb escreix el temps dedicat, ja que el nivell de comprensió, abstracció, síntesis i motivació per la novel·la i de retruc per la lectura, fou sorprenent.
És un vídeo que no es veu massa bé, se sent pitjor i costa d'entendre. Teníem pocs mitjans, una càmera, un parell de reproductors de VHS, un casset, i molta imaginació i encara més ganes.
I malgrat aquesta trista presentació, l'he penjat a Internet. De motius força.
Un, perquè m'ho vaig passar molt bé fent-lo. Va ser un treball divertit, un treball fet en equip. Un treball que ens permeté a partir d'una tècnica atraient, seduir els infants per la lectura, preguntant-se coses, imaginant escenes, posant-se en la pell de l'autor i rumiant sobre el llegit. Vaja, treballar sobre el què llegien i passar-s'ho bé.
L'altre, més pragmàtic, perquè al final hi ha el com es va gravar i crec que té un valor històric. Diríem que el trobo entranyable.
El material que fèiem servir, com gravàvem i com fèiem el muntatge, no té pèrdua i no ha estat fins avui - digueu-me lent - que he estat capaç de recuperar la pel·lícula i canviar-li el format. Podria semblar que fos gravat fa cinquanta anys, pel material, però només en fa set, Déu n'hi do.
Per mi és un gran descobriment, viatjar a les catacumbes del cinema, submergir-me a les beceroles de l'audiovisual.
Us en deixo la segona part, on hi ha el com es va fer. Si no n'heu tingut prou i goseu veure la primera part, la trobareu aquí.