Els dies en què la cantonada era buida queden enrera. Lluny queda el dia quan decidires canviar el recorregut. Com si fos el més habitual, t'has acostumat a allargar la passejada fins a casa, just per passar per allà, per satisfer el teu petit plaer. Ben abrigat, enfundat en una jaqueta càlida traient només el nas per sota de nombroses capes de roba, vas buscant aquella flaire abans de veure'n la fumarada. El nas, roig i fred d'on sol penjar una candela que t'acompanyarà fins a les calors primaverenques, descobrirà l'aroma familiar malgrat la incipient manca de sensibilitat i un cop trobat, un cop reconegut, l'anirà seguint amb delit fins a l'origen. Aleshores, al rostre un lleu somriure et precedirà. Un somriure triomfal, ja que esperant-te com cada dia, veus la castanyera atiant un foc vigorós tot fent saltar guspires càlides cap al cel fred. Està abrigada amb roba de colors apagats, colors tardorencs, tot torrant castanyes sense presses. A poc a poc, a consciència, remenant el caliu amb saviesa. A una banda unes poques paperines ja fetes, plegades curosament amb uns diaris de notícies ara velles i a l'altra les castanyes amb el tall reglamentari esperant el torn. Sempre a punt per a una aglomeració que mai es produirà, sempre però amb les paperines justes per a repartir. Avui però, no n'agafaràs la mateixa quantitat de sempre. A la paperina habitual n'hi afegiràs unes quantes més i malgrat que són per quan arribis a casa, per quan en el caliu de la llar celebreu la Castanyada, no te'n podràs estar d'obrir-ne una, tot deixant les altres oblidades en una butxaca de l'abric. Mecànicament, car és un acte que ha esdevingut mecànic, malgrat la seva exquisidesa, aniràs pelant les castanyes una a una, bufant les restes de cendra de sobre i menjant-les tot assaborint-les. És un dels teus moments. Notar la textura, fruir del sabor, deixar la ment en blanc, concentrar-se en la seva dolçor. Poc després, quan arribes a casa i bateges les castanyes amb un glop de moscatell, servit això sí en un got petit, ja que és preferible la repetició de l'acció al deixar un cul al got, estens un diari a sobre la taula, a punt per a la vetllada. Més tard, amb una taula plena d'amics i una pila de pells de castanya al mig del diari, entre converses que s'encadenen i riures que s'encomanen, l'ambient s'anirà endolcint, gràcies a unes castanyes gustoses i un moscatell seductor. I un cop s'acabi la nit, un cop l'adéu s'esdevingui, la vetllada passarà al bagul dels records, però dels record que es senten, dels records que es noten, ja que la festa de la Castanyada sempre és igual, però sempre obre una porta dolça de records i sensacions.
Fa uns anys, a la Llar d'Infants el Coral de Castellar del Vallès, vàrem decidir fer un treball de música. Un projecte de descoberta i alhora d'estima, no només a les cançons sinó també als instruments i autors musicals.
Els destinataris eren 39 nens i nenes del primer cicle d'Educació Infantil, de l'anomenada Llar d'Infants.
La idea era realitzar diferents activitats musicals durant tot el curs i al final assistir, grans i mitjans, a un concert al Palau de la Música Catalana a Barcelona. Cal dir que aquest concert, que es realitza anualment, va dirigit a infants del segon cicle d'Educació Infantil i Cicle Inicial, però que a demanda, es va permetre l'assistència dels nostres infants.
Inici del projecte
La Llar d'Infants El Coral constava de tres classes dividides per franges d'edat. Una amb 18 nens i nenes de dos a tres anys, una altra amb 13 d'un a dos i la darrera amb 8 lactants. A cada classe hi havia un mestre i a més a més disposàvem d'una persona que feia el suport a les tres aules.
Estructuràrem el projecte a partir de les cançons habituals, les quotidianes que ens serveixen per configurar el dia, les activitats, les rutines... Si bé fins aleshores teníem moltes cançons per pautar el dia, al començament donant-nos la benvinguda, a l'hora dels àpats, al recollir les joguines... n'introduirem moltes més que ens ajudaren no només a fragmentar el dia fent-lo previsible i per tant ajudant-nos a ser autònoms, sinó a fer-ne una estona de gaudi, a escoltar música per plaer, a cantar per plaer i alhora a introduir les cançons dins de les activitats, com una part més d'aquestes.
La caixa de música.
Totes les cançons, totes les músiques, tot plegat necessitava un nexe, quelcom que ho lligués per tal de donar sentit a cada nova cançó, a cada nova audició. Necessitàvem un element que despertés la curiositat, que fos sempre el mateix, per tal de que els infants poguessin anticipar el què vindria i alhora sempre fos nou, per tal de crear unes expectatives, un interès. Aquest element fou la Caixa de música. Una caixa de sabates folrada i d'on sempre sortien elements sorprenents.
A dins d'aquesta hi havia un titella, teníem un corb que en dèiem el Corb del Silenci, el qual sempre portava quelcom d'especial. La condició bàsica era que tenia molta estima al silenci i per tant, quan sortia, calia fer silenci. A partir d'aquest, s'introduïen les cançons, els jocs, les audicions...
Si ens volia ensenyar una cançó, ens portava una cartolina tamany DIN-A4 on hi havia escrita la lletra de la cançó juntament amb un dibuix , una fotografia o un titella de dit que fes referència a aquesta. Si ens volia fer escoltar una audició, juntament amb el Cd on hi havia la peça, ens deixava un objecte i una cartolina amb la imatge de l'autor i la d'un dels instruments dominants.
Vàrem treballar la música des de diverses vessants. Cantàvem cançons, escoltàvem concerts o cançons, intentàrem viure en un ambient musical, fer de la música la raó de l'escola i encabir-la arreu.
Un munt de cançons
Al llarg del dia cantàvem cançons més llargues, cançons tradicionals que tenien com a finalitat d'una banda gaudir d'aquestes i de l'altra acostumar-se a les audicions. Algunes podien demanar la col·laboració dels infants, com per exemple la cançó de Don Pepet*. En aquesta peça un grup d'infants es posava en filera i cadascú tenia una funció. Des del que jugava el paper d'Esperanceta i es pentinava, fins al don Pepet, que la recollia quan queia, passant pel que feia ballar els mocadors o bé repicava una caixa xinesa pels tacons.
Eren cançons on cadascú tenia una funció puntual per tal de que aquesta quedés lligada. D'aquest tipus de cançons en férem força. Cal dir que gràcies a la interpretació que hi anava associada, malgrat ser cançons llargues i complexes, les acabaven memoritzant, ajudats de la gestualització.
De cançons per ballar moltes, cançons que ens anomenaven parts del cos, cançons que es referien a objectes o que tenien uns passos determinats.
D'altres peces que introduirem foren les audicions. Estirats a terra de panxa enlaire, asseguts en rotllana, amb els ulls tancats o oberts, escoltaven una cançó que el mestre cantava. Una cançó que tenia com a finalitat gaudir escoltant una persona cantant.
Les audicions
Cada quinze dies el corb del silenci ens portava un Cd nou. Una nova peça amb el seu autor per tal de que l'escoltéssim. Era una peça d'un minut a dos de durada i que anava acompanyada d'uns senzills moviments per a significar quelcom. En el concert per a trompetes de Delalande per exemple, es repetia una tonada primer fort i després fluix i amb les mans anàvem accentuant aquest aspecte obrint-les o tancant-les. En d'altres audicions podia tenir rellevància el greu i l'agut o bé l'aparició d'un tipus d'instrument o altre.
Cada audició tenia quelcom d'especial i l'escoltàvem durant quinze dies. A més a més, fèiem el préstec de les audicions. Les famílies podien emportar-se una còpia d'una audició ja escoltada, durant uns dies a casa. Lògicament, a mesura que el curs avançava, hi havia més on triar.
El silenci
Un dels elements que veiérem que era fonamental per poder gaudir de la música, era el gaudir del silenci. Un no s'entén sense l'altre. Per això, a més a més de la gran tasca del corb del silenci, aprofitant una sortida que férem al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, ens estiràrem a terra per descobrir el silenci. D'entrada semblava que hi hauria silenci però a poc a poc, gràcies al silenci que férem, anàrem descobrint els diferents sons que s'amagaven en el silenci. El vent, els ocells, un so llunyà, el silenci absolut...
Va ser una manera de donar valor a aquest, de donar un sentit al silenci, veient que aquest és indispensable i alhora ple de matisos.
Preparant per l'audició
Un aspecte que teníem clar que havíem de potenciar era que dins de la sorpresa de veure en directe una orquestra, era important conèixer els elements per separat. Poder conèixer'ls prou per poder-ne gaudir tot cercant-los i alhora no espantar-se al concert. Hem de tenir present que si bé un concert és agradable, pot haver-hi sons que per desconeguts o imprevisibles, puguin sorprendre'ns a nosaltres però espantar a infants d'un a dos anys. Així doncs convidàrem a diferents músics, pares, mares i amics i amigues dels mestres, a presentar instruments i fer-nos una audició per a cada instrument. Vàrem poder escoltar un violoncel, una guitarra, una trompeta, un violí, un acordió i un teclat.
Cada audició estava estructurada de la mateixa manera. Sèiem en disposició de concert, cadires en filera, entrada en silenci i músic al davant amb el faristol. Després aquest ens presentava l'instrument i finalment ens regalava un petit concert. Per tant, el dia del concert ja havíem sentit, com a mínim per separat, uns quants instruments en directe.
Ben mirat, per tal d'assistir a un concert, n'assistirem a molts d'altres abans.
El concert.
Un divendres de finals del tercer trimestre, després de molts dies d'haver-ne parlat, tant amb els pares i mares com amb els infants, anàrem amb autocar al Palau de la Música. L'excitació i l'expectació era màxima. Tot el viatge fou tens, aquella tensor de qui està a punt d'obrir un regal però s'ha d'esperar a que tothom hi sigui. Feia un any que estàvem preparant aquell moment, aquell concert. A l'entrada, fent també cua hi havia nens i nenes més grans que ens miraven divertits i els nostres infants a ells entre excitats i esporuguits. Vàrem seure en un lateral, deferència dels organitzadors, un espai tancat amb molt bona visibilitat i a prop dels serveis.
Un cop es tancaren els llums es pogué sentir algun crit dels nens i nenes grans i la tensió entre els nostres infants. Ara bé, a partir del primer silenci, de la primera nota, tot va fluir. Els infants de la Llar varen gaudir com mai, escoltant cada instrument, assenyalant-los, rient, aplaudint. Les seves cares eren un poema, un recital. Captivats i alegres cada cop que reconeixien un instrument, gaudint-ne plenament. Va ser un concert llarg i alhora curt. Un concert que resumia el treball d'un any, d'un curs especial.Fou un concert que ens deixà satisfets, tant per la qualitat, com per la resposta dels nens i les nenes, ja que si bé ho havíem preparat molt, era difícil preveure la reacció dels infants davant un escenari tant imponent, amb una música que omplia tots els espais.
Conclusió
Aquest projecte el realitzàrem mestres de diferents nivells que per atzar anàrem a parar a una escola bressol. L'únic que teníem clar era que gaudíem amb la feina i volíem transmetre la passió als infants. Primer en forma de passió per a la música, més endavant passió per la pintura. Aquests, esponges en potència absorbien tot allò que se'ls presentava, sense condicionants, oberts a les noves experiències i sobretot a gaudir i aprendre. Aprendre uns dels altres. Els mestres de les capacitats dels infants si se'ls presenta quelcom estructurat, meditat i amb passió. Els infants d'aprendre de tot allò que se'ls posa a l'abast, sense limitar-se, només nosaltres posem límits a les seves ànsies d'aprendre.
Va ser un treball que ens va ajudar a veure que a dins la llar d'infants es pot treballar moltes coses i que només les pors dels adults posen fre a aquests aprenentatges.
Al final del curs, a més de cançons variades, audicions múltiples i un concert al Palau de la Música, acomiadarem el curs amb la sensació que havíem fet quelcom de nou, quelcom d'especial i que tant mestres com infants, havíem gaudit i après conjuntament.
*Don Pepet si vas a França passaràs per Mataró i veuràs n’Esperanceta que es pentina en es balcó. Sa pinteta li va caure i don Pepet li va collir “tengui, tengui Esperanceta que s’acabi d’aclarir” Sa mare quan la va veure amb so cap tan estufat li pega 4 galtades a davant s’enamorat. Mocadors de 3 pessetes mocadors de mil colors sabatetes ripuntades i tacons de ballador.
És un estat psicològic en què la víctima d'un segrest o la persona retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. Llegiu-hi nació, país, comunitat, regió,... Com dèiem, la nostra és la seva.
Per cert, el títol del documental, La Forja d'un líder.
Fa una setmana vaig anar a fer els Cavalls del Vent amb el Carles. És una caminada circular de 97 Km que volta la Tossa d'Alp, el Cadí i el Pedraforca, no pels cims, és clar, sinó de refugi en refugi passant per colls i valls, movent-se sempre entre els 1200 i els 2800 metres d'alçada. La veritat és que el recorregut és molt bonic i variat, anant gairebé sempre per corriols frondosos excepte algun tram de pista. A més a més les vistes són impressionants, sent un bon mirador des d'on es domina gran part del territori català. Nosaltres vàrem veure sortir el sol des de la Tossa d'Alp, veient al sud el Principat cobert per un mantell de boira, mentre una franja ataronjada es dibuixava a l'est en totes les seves gradacions possibles. Una d'aquelles imatges per recordar, a més de les ràfegues de vent impetuoses que ens feien anar de gairell. Varen ser hores i hores caminant de pujada i corrent o anant a pas ràpid a la baixada o al pla, és a dir, el què hauríem fet en una cursa. I la veritat és que mai havia fet un recorregut tan llarg amb aquesta idea i un cop provat, un cop vistes les sensacions, segurament no en faré gaires més. Ep! Abans de seguir deixeu-me dir que ens vàrem quedar a l'alçada de Bagà, uns 20 o 30 quilòmetres abans de tancar el cercle per una lesió del Carles, el genoll que ja no és el què era. Dit això, m'agradaria explicar el perquè. Jo sóc d'aquells als que els agrada passejar per la muntanya, pujar un cim quan pots gaudir-ne sense presses. Oblidant el rellotge, decidint a cada pas què fer i si cal i el dia acompanya, asseure'ns dalt d'un cim per omplir-nos bé d'aquest. Gaudint de les vistes, fent un mos i comentant l'esforç del pujar i celebrant la baixada. Però una baixada que ens servirà per comentar qualsevol cosa, per aturar-nos a fer un glop d'aigua fresca o a fotografiar quelcom. Tant li fa. Durant la setmana ja corro. Corro al llevar-me, corro al migdia, corro a totes hores perquè tinc l'horari fragmentat, l'horari estipulat. Per això, quan vaig a la muntanya vull anar tranquil. No sóc dels que els agrada un cop ets al cim, un cop corones la muntanya, llençar-se corriol avall amb presses, sobretot si hi ha quelcom per veure. Sobretot si pots omplir-te els pulmons d'un aire pur fins a rebentar. M'estressa. No va amb mi. Ara, després de l'experiència, valoraré més aquells que fan curses, que corren per aquests mons, doncs ja veig que cal ser d'una mena de manera, s'ha de tenir molta voluntat i força, però sé que no compartiré aquesta afecció, car a mi m'agrada una muntanya ociosa, sense presses. La que es descobreix a cada passa i a més cada una compta. A partir d'ara, si mai em veieu córrer per les muntanyes serà que és una cursa més curta o bé que ja el recorregut l'he fet milers de vegades abans, doncs com la cervesa, la muntanya sense presses, si us plau.
Fa uns dies vaig anar a una xerrada sobre la salinització de les conques del Llobregat i del Cardener. Segons explicaren, els responsables d'aquesta progressiva salinització són les diferents muntanyes de runam salí al llarg de les lleres d'aquests rius. De la banda del Cardener, el runam de Súria i el de Cardona, de la banda del Llobregat, el Cogulló i Vilafruns, o el què és el mateix, els de Sallent. Fàcil de veure. Si pugeu en cotxe cap a la Cerdanya passareu, a l'alçada de Sallent, pel costat d'una muntanya blanca que es veu des de tota la comarca, de clorur sòdic, vaja, sal comuna. És el què han extret de les mines amb els anys per arribar al què els interessa, al potàssic. El problema és que aquestes muntanyes amb la pluja es dissolen i poc a poc es filtren terra endins i van a parar, després de diferents camins, als rius que les toquen i als camps dels voltants, a més de les aigües freàtiques que abasten les diferents fonts de la comarca. Si agafem aigua a l'alçada de Balsareny, que és on l'agafa la Sèquia per abastar Manresa i la comparem amb la de Sant Vicenç de Castellet, que la capta al riu, veurem que el grau de salinització és creixent, ja que a partir de la Sèquia anirà passant per les diferents muntanyes de runam, i al final aquesta és equiparable a l'aigua del mar. La qüestió però, és que l'empresa explotadora, Iberpotash, hauria de fer quelcom per evitar-ho, ja fos cobrint amb una capa de terra el runam i després plantant-hi vegetació per evitar la dissolució amb les pluges o bé tornant el runam a dins les galeries com bé fa a les explotacions que té a Alemanya. Però és clar, aquí la normativa és més laxa. Fixeu-vos que la fiança que paga l'empresa per tal de deixar l'entorn com estava un cop acabada l'explotació, no arriba al milió d'euros, mentre que la Generalitat ja n'hi ha destinat 9 per restaurar el més petit dels runams, el de Vilafruns. Fent quatre números es veu que li sortirà més a compte perdre la fiança que invertir en la restauració, que d'altra banda no li aportarà cap benefici. Curiosament la fiança va passar de 5 milions d'euros a menys d'un milió a partir d'una resolució de la Conselleria de Medi Ambient. I tot i que no compleixen normatives ambientals, se'ls dóna el permís per augmentar la superfície d'explotació, malgrat la forta oposició que desperta. Els més perjudicats per aquesta salinització però, a més dels habitants dels encontorns, que veuen com no poden conrear per l'excés de sal als camps i les captacions d'aigua de reg , seran els habitants de l'àrea metropolitana, ja que aquesta aigua, rica en sal, és la que es destina al consum humà després de tractar-la. Ara bé, amb tractaments força agressius per a l'aigua. Penseu que amb potabilitzadores com la d'Abrera es pretén tapar el problema i no atacar-lo d'arrel, però no deixen de ser pegats i alhora fer la feina que hauria de fer l'empresa. Ells embruten, en treuen benefici mentre la restauració dels indrets i la potabilització de l'aigua malmesa per ells, recau en la Generalitat, o dit d'una altra manera, recau en tots nosaltres. A més, altres estudis apunten al nombre significatiu de càncers de bufeta a causa de la cloració que cal fer a l'aigua per tractar-la per disminuir-ne la salinització. És a dir, cornuts i pagar el beure.
Estic content. Fa vora de deu anys que ja no visc a Castellar i segurament moltes coses han canviat. Durant aquests anys he viscut a diferents pobles i del poble de l'alt Vallès, com diu un bon amic, en guardo el record dels carrers buits i les botigues tancades. Fins i tot ara quan hi volto, domina el record per sobre de la realitat i me'n vaig amb la falsa sensació que segueix sent aquell poble que cantava la Madam, el poble mort. I la veritat és que ha canviat molt. Ara bé, malgrat la llunyania, malgrat les noves arrels, moltes coses encara m'hi lliguen - amics, família, records...- i segueixo tenint un bocí de cor allà ancorat. Com diuen, vols i dols. Potser perquè molta de la gent que m'estimo hi és, potser perquè forts records d'infància hi són, sigui com sigui però, vull el millor per Castellar. Per això, per sobre de partits, per sobre de colors, estic content del canvi que es produirà. Un amic, un company, un bon home, algú amb qui he compartit moltes hores i moltes converses, s'ha postulat com a cap de llista per a les properes eleccions municipals de Castellar. Es diu Rafa. No sé si el partit que representa serà el millor per Castellar, tampoc sé com ho han fet darrerament, doncs poc que els segueixo, però el què si que sé, és el què ell pot oferir. Ja al seu bloc comença definint-se, però és en debades. Qui el coneix, sap com és i qui no, només li cal una xerrada amb ell per descobrir-lo o senzillament veure'l actuar per fer-se'n una idea. És un personatge únic. Parlar amb ell és agradable, sempre clar i alhora sempre té aquell punt, diguem-n'hi do, de saber trobar el camí planer, del fer tranquil i parsimoniós. Compromès amb les idees i els amics, ho dóna tot per allò en el què creu. És algú real, sense màscares, només el què es veu. Possiblement no guanyarà les eleccions, però de ben segur que Castellar, tindrà a l'ajuntament algú més realment preocupat pel poble. Com deien fa anys, amb el Rafa, m'agrada Castellar.
Fa uns mesos que m'he mudat a un pis nou. La veritat, coses de feina, només temporalment. Ara, si us explico el panorama, és ben curiós. Es veu que volen construir una piscina comunitària, al darrera, a uns terrenys sobrers on ara hi ha un hort, molt ben cuidat per cert. El veí del segon, que sempre ha viscut allà, diu que no, ja que ell sempre hi ha conreat i fins i tot ha donat verdures a tothom. Imagineu-vos, només arribar ja em va donar una bossa amb tomàquets collits d'aquí a sota... Però els del tercer, que tenen dos fills i es veu que les vacances se'ls fan molt llargues, diuen que amb una piscina tots hi guanyarem, ja que podrem passar-nos-ho bé sense sortir de casa, a més d'estalviar. L'Enriqueta per contra, l'entranyable àvia que viu a l'àtic, creu que ella no en farà ús i per tant, no vol assumir la part de despesa que li toca, encara que veu bé que s'hi faci quelcom a l'hort - sembla que no està bé amb el Lluís, el del segon- . Per adobar-ho, els dels baixos, tot i que només vénen de tant en tant, van marxar fa molts anys, no la volen, com que mai hi són ... I per acabar, a l'entresòl, hi ha un defensor acèrrim d'aquesta que proposa fer-ne una votació, per esclarir el tema. Embolica que fa fort. El dia que ho va proposar es va muntar un guirigall increïble. És clar, qui havia de votar? Uns deien que pel fet de viure-hi, encara que fos només uns mesos, encara que un aviat marxés o no hi fos mai, ja tenia el dret a decidir. Els altres esgrimien el mateix argument per dir que no, doncs el resultat afectaria als que s'hi quedessin. Uns deien que tothom havia de dir-hi la seva, els altres que només els que hi visquessin. Uns blanc, els altres negre. La veritat, jo que només hi seré mesos i que si em vull banyar, me'n vaig a casa dels pares que tenen un xalet a Pedralbes, em rellisca bastant. Si la piscina surt bé, m'hi banyaré, i si no, me'n tornaré a casa els pares. I en aquestes discussions, votaré sense pensar-m'ho. A més, què n'he de fer si l'hort no hi hauria de ser o la piscina és massa cara... Sincerament, no em preocupa gaire, no és casa meva. Vosaltres, què faríeu? És com si Catalunya fos aquest bloc i plantegéssim qui ha de votar per la possible independència de Catalunya. Tots els del bloc, tots menys els que no hi són mai, tots menys els que d'aquí a poc marxaran o els que hi són de pas o qualsevol altra opció. Potser és un tema per reflexionar-hi sense pors ni tabús, però conscients que cal ser rigorosos, doncs el futur del país en depèn.
