Sobre Escola Nova 21...

Fa un temps que es parla d'una nova iniciativa en el món educatiu, Escola nova 21. De fet, se'n parla des de molts vessants, alguns molt il·lusionats i d'altres molt reticents. Els més escèptics, potser vénen de l'entorn de Rosa Sensat, un referent històric en el món de l'educació.

Una de les principals queixes, i que subscric totalment, és que aquesta iniciativa parteix de l'àmbit privat i sobretot, d'actors que no permeten pensar gens en la seva neutralitat i bona fe, com La Caixa, és cert. Per altra banda es demana que aquesta revolució educativa vingui des del govern. I tant! D'acord al cent per cent. Hauria de ser el nostre govern el que promogués aquest canvi. Sens dubte.
Un altre punt que es critica és que aquest projecte divideix les escoles, les separa classificant-les. De fet però, crec que aquest projecte no les divideix, sinó que ho posa sobre la taula. Visualitza algunes escoles i d'altres. Si ho parem a pensar, quan parlem d'escoles i ens queixem de si és tal o Pasqual, potser hauríem de pensar que cada escola va creixent segons els interessos dels que la formen, perquè quan hi ha moviment en aquella escola, a nivell docent per exemple, aquests es mouen segons l'afinitat en el projecte. És cert que hi ha vegades que diferents professionals intenten canviar centres, però si no es compta amb la complicitat d'un claustre, això és molt difícil i per tant, les escoles fan un efecte crida segons el seu tarannà i no serà una iniciativa com escola nova 21 la que faci o no canviar una escola, sinó el convenciment dels seus professionals.
D'altra banda, veient aquesta iniciativa, alguns professionals faran el pas per buscar una col·laboració que des del govern no troben.
Hi ha molta gent instal·lada en el no, en queixar-se d'aquesta proposta, totalment lícit, però potser, més que criticar o blasmar sobre una nova iniciativa que encara no està del tot desenvolupada, potser caldria fer propostes noves. Engrescar el professorat. Fer de nou que l'educació sigui un tema cabdal, que se'n parli arreu, que es debati, que es proposi, que es discuteixi i això, malgrat algun dels actors no sigui gens desitjable -repeteixo-, de moment és el que aquesta proposta ha aconseguit. S'ha creat una expectativa i una il·lusió que feia temps que no es veia. És cert que hi ha associacions que fa anys que treballen en aquesta línia, però si ha hagut d'ésser un nou moviment el que sacsegés el model educatiu, benvingut sigui i serà feina de les associacions que han batallat sempre, plantejar-se perquè ha hagut de ser un nou actor el que fes trontollar el sistema i entre ambdós buscar una millora educativa global. Caldrà fer una gran reflexió, veient on s'ha deixat de ser el motor principal del país a nivell educatiu amb un paper actiu per anar a remolc, tenint tot el potencial que es té, però sobretot, serà indispensable que ambdues propostes sumin, prenent de cadascuna les fortaleses i reconeixent les febleses per minimitzar-ne l'efecte.
Escola Nova 21 serà el que serà, però de moment, ha sacsejat el panorama educatiu i això és bo, perquè farà que es replantegin coses a tots els nivells, coses que feia anys que no es movien i de ben segur que ens permetrà avançar, de la seva mà o de la mà dels que sempre ens han acompanyat.

Un matí a Verdú

Avui, amb la Cris, hem anat Vedú a recollir el premi "Memorial Rosa Campà" a la innovació en el marc de l'escola rural en nom de la comunitat educativa de Mura. Hem arribat molt puntuals i amb un xic de pessigolles a l'estómac. Ens han rebut professors de la Universitat de Lleida, un de psicologia, un de sociologia i un pedagog i hem xerrat un xic. De fet, quan ens hem assegut, pensava que segur que un deia, que estàvem nerviosos, veient com ens movíem, l'altre, vestits com anàvem segur que ja ens havia situat en una tribu urbana i el tercer, per les poques paraules que havíem dit, ja havia vist el nostre tarannà... Bé, res, pessigolles...

El cert és que ha estat un acte força agradable. L'entrega ha estat abans de la sessió de formació per a futurs mestres, amb representants de la Diputació, del Departament d'ensenyament, de la Universitat i de l'Ajuntament. Tothom amb el seu moment de glòria, per demanar més recursos, més implicació o bé més gosadia.
Ha estat bé perquè ha estat un matí on de nou hem parlat d'educació, de reptes de futur, de visions, d'idees i d'il·lusions. Un fet curiós ha estat que parlant amb un parell d'inspectores de la demarcació de Lleida, una, referent a la innovació, ens ha deixat anar que no entenia com és que encara, a P3, hi havia escoles on feien seure tot el dia els infants a l'aula i amb bates. Sé que sembla poc, un comentari sense gaire pes, però que algú ja vegi aquesta obvietat, que és per alguns, ja és molt i més si és algú com un inspector, perquè vol dir que quelcom està canviant.

Després hem fet un parell de visites turístiques, una a la torre manresana que hi ha al castell de Verdú, on es feia l'acte i l'altra a un obrador de ceràmica que estan recuperant. La gràcia, més que allò que ens han explicat, que ha estat molt i molt interessant, és que ens ha acompanyat l'antic mestre de Verdú. Un home interessant, un home savi com diu la Cris, mestre d'aquells que tothom anomena senyor Joan, amb jaqueta de pana i colzeres, amb un munt d'anècdotes al calaix i que ens ha ensenyat la primera escola del poble. Un edifici que va fer un indià i on estan recollint tot de material per fer un museu. Aquest mestre, que ja no està en actiu, mostrava encara aquelles ganes per transmetre, per compartir i se'l veia un apassionat de la seva professió i del seu poble. Un mestre que moltes escoles voldrien tenir.

El discurs d'en Rufián...

Vaig seguir, amb un somriure sorneguer als llavis, el discurs d'en Gabriel Rufián al Congrés espanyol. Cada frase que deixava, era com un cop de mall. Cada pausa, recordava un col.lectiu menystingut en un moment o altre i que a la cambra espanyola, per aquella deferència entre la casta política, mai s'havia sentit o si de cas, s'havia sentit d'esquitllada.

El seu discurs, incisiu, dur, sec, va colpir molt a certs personatges acostumats a fer i no haver de passar comptes. Va ser com posar un mirall a uns polítics massa poc avesats a passar comptes i curiosament, aquest exercici democràtic, d'acarar-se a les seves promeses i mentides, va ser atacat per molts, però incomprensiblement per aquells que potser l'haurien d'haver acompanyat. Les esquerres espanyoles, més temeroses de perdre espai electoral enfront d'un partit d'esquerres català, decidí que era més important atacar el missatger, malgrat el que digués fos cert, que acceptar no portar la iniciativa al debat. D'aquesta manera els socialistes, retratats per la seva traició als electors, varen ser defensats des de posicions insòlites, veient com partits totalment oposats a la decisió dels socialistes s'aliniaven amb aquests per no donar aire a l'esquerra independentista i en comptes d'aprofundir en el fet consumat l'altre dia, preferiren atacar el missatger. De fet, el que els fa témer més és que el discurs d'en Rufián es va poder seguir a tot l'Estat, sense passar pel filtre dels mitjans dels partits i per tant, tothom podia veure que l'esquerra independentista, malgrat tot, malgrat ser titllada de demoníaca, parlava clar, amb seny i sense embuts, cosa que fa molts anys que molts espanyols esperen dels seus dirigents.
Sorprenent ha estat l'atac d'en Garzón, líder d'IU, que va preferir centrar-se en en Rufián que indignar-se amb els socialistes. De fet al congrés hi ha molt de teatre. Però per un dia que els canten la canya per enganyar, mentir, trair i robar, sense eufemismes, cal celebrar-ho i donar les gràcies de fer-ho i més amb un oratori tan contrari, jugant de visitant.  Sol en una tribuna on una gran majoria t'escridassa per dir veritats incòmodes que una gran majoria ha pactat silenciar per no destapar les pròpies misèries.

Visca la castanyada!!!!

Segurament ja és una batalla perduda. La publicitat que té Halloween ven molt i arreu ja veus colles de joves fent com si visquessin al cor d'Amèrica i volten pel poble demanant caramels. A més, per fer-ho més odiós, imiten de tal manera els films que en comptes de demanar-ho amb sentit, molts, adopten la cantarella del "truco o trato". De fet la majoria ignoren què vol dir o d'on ve, més enllà que rebran quatre llapolies per fer el passerell, però no els importa. Mentre al final marxin amb les mans curulles de sucre diran el que calgui i es posaran qualsevol disfressa. És un gran negoci, ja que sota l'etiqueta d'aquesta festa es poden vendre força productes.
La castanyada sobreviu però dins de les llars, amb els familiars o amistats. És més un dia per trobar-se amb aquells que estimes, compartir quatre castanyes i uns quants moniatos a ran de llar, si fa fred, cosa que darrerament no passa massa, i compartir estones i converses. També per aprofitar i fer una escapada. Aprofitar el que ens regala la tardor, a més de dies que s'escurcen, boscos de colors impossibles i bolets amagats.

La canalla prefereix més el joc. El voltar i demanar. Arribats aquí i a risc d'haver-m'ho de menjar amb patates d'aquí un temps, quan els meus petits es facin més grans i el consumisme més salvatge els captivi, crec que no és massa adient acostumar als infants a anar casa per casa a demanar, a pidolar. És un joc, és una tradició -forana, és clar-, però el missatge és clar, sortir a aconseguir que et donin coses. Fer el mico per quatre caramels, però potser sóc jo que veu fantasmes arreu.
Amb el temps però, aquests que ara es disfressen i veuen la castanyada com una cosa vella, ja vindran i veuran aquestes trobades com el que són, aturades al camí per compartir temps amb aquells que t'estimes i segurament donaran valor a la castanyada més que al Halloween... O no.

Un documental interessant

Dins del marc del projecte Escola nova 21 hem vist el documental Most likely to succeed. Aquest documental mostra un semestre d'un centre de secundària americà que ha apostat per un canvi en la manera d'educar. En general m'ha agradat. És d'aquells documentals que t'ajuden a reflexionar i que veus que es parla de temes i preocupacions que tens a diari en el teu entorn. També hi ha hagut alguna cosa que m'ha xocat i fins i tot alguna que no comparteixo.
De fet m'ha fet gràcia sentir com algú deia allò que fa temps que molts pensem i és que l'escola actual, o si més no molts dels models d'escola actual, a més de ser un model arcaic, amb més de 100 anys d'història i sense canvis malgrat els avenços de tot tipus que ha patit la societat, classes magistrals, llibre de text per a tothom... estava ideada per tenir un tipus de persones. Unes persones obedients, disciplinades, preparades per a poder encaixar en un model industrial. Tot allò que conformava aquesta escola, anava destinat a aquest model, des de la manera de disposar-se a l'aula, asseguts en fileres, desplaçant-se en un ordre determinat, aixecant el braç per expressar-se i per tant demanant permís per parlar o bé la llibertat per deixar el lloc i anar al bany, tenia una finalitat. Tot per crear aquest tipus d'obrer eficient i que de fet, excepte a les fàbriques, enlloc o pràcticament enlloc ningú fa servir aquestes normes. Ve a ser com les proves. Els infants es troben amb un full on han de respondre quelcom memoritzat, en molts casos i sols, mentre a la realitat mai es trobaran en aquesta situació ja que sempre tindran a l'abast mitjans on cercar informació i alhora gent amb qui compartir el problema. Bé, excepte si hem de resoldre una divisió o dir la capital de comarca del Pla de l'Urgell al mig del desert...
Un altre aspecte que afrontava era els neguits dels pares al canvi de model. Molts expressaven que els neguitejava que no es fes cada àrea compartimentada o que en feien poques de, per exemple geografia i història. A més necessitaven que els infants memoritzessin. Ben bé cap sabia perquè, excepte perquè sempre s'havia fet d'aquella manera, però d'arguments ben raonats cap. Alhora tots reconeixien que avui dia uns estudis memorístics no garanteixen res, així com tampoc entrar a la Universitat garanteix feina.
Al documental es mostrava, amb dades, que poc a poc les màquines han anat desplaçant als humans en tot allò en que s'havien preparat, ja fos en feines manuals primer, a feines memorístiques després o d'altres de cert tipus de raonament i per tant, veient l'avanç de la tecnologia potser calia veure què era el que calia potenciar i era més un tipus de competències i habilitats socials que les màquines no poden fer. En el documental es veia un xicot que maldava per fer un projecte i que hi invertia moltes hores i buscava molts camins. Arribaven a la conclusió que fent allò que es volia o que interessava, es podia aprendre molt, més que els que memoritzaven per passar una prova ja que al cap de poc es veia que ho oblidaven tot.
Això m'ha recordat quan era a la Universitat i com, de totes les matèries, l'única que em va fer trempar, i perdoneu l'expressió, fou una on ens plantejaren un repte. Ens demanaren que creéssim un aparell que aprofités qualsevol aspecte del medi ambient.
A partir d'aquí creàrem una màquina que s'activava amb la pluja, salinitzant l'aigua perquè fos conductora, aprofitava aquesta mitjançant una sínia activada amb un motor de cotxe d'scalextric, la filtrava i servia per regar. Me'n recordo del projecte pel resultat final, però també de tot el que vaig aprendre treballant en equip, veient que cadascú podia aportar quelcom i alhora fent encaixar diferents idees de diferents persones, discutint, justificant, provant, investigant, dubtant... Possiblement vàrem aprendre més allà que en moltes hores de colzes fetes a la facultat.

De colònies...

La setmana passada vam anar de colònies. De fet, vàrem anar a un camp d'aprenetatge (CdA), el de Tarragona. La gràcia d'aquests camps és que per una banda els que el porten són mestres i de l'altra que són més econòmics que les cases de colònies. També és cert que ho són perquè hi ha activitats fins a les cinc i a partir d'aquesta hora, els mestres preparem allò que es fa.
Aquest format, tot i que fa que estiguis totes les hores amb els infants -a les cases de colònies les activitats les munten els monitors i els mestres poden ser-hi o no, aquí no- permet conèixer molt bé els infants i conviure d'una manera real amb ells.
El preu però, és estar 24 hores amb aquests, des de que es lleven, als àpats, passant per les activitats i la nit, però si bé és força cansat, també és gratificant establir un tipus de vincle diferent. Coneixes els infants en un altre àmbit i pots descobrir aspectes que el dia a dia escolar no et permet i al revés, ells també poden descobrir-te d'una altra manera, jugant amb ells, vivint el dia a dia amb ells.
D'anècdotes en sorgeixen moltes, algunes de ben divertides.
Un vespre, després del joc de nit, un sagal, d'una escola que no és la meva, les colònies les fem barrejats tots els infants d'un cicle de la ZER, em digué i intento transcriure allò que va dir literalment...
-Aquestes són les millors colònies de la meva vida. M'ho estic passant molt bé. En altres hi havia monitors i bé, estava bé, però aquest any, els jocs amb vosaltres, estan molt bé... I tenint en compte que no teniu tanta experiència...
És clar, per a aquell infant, els mestres són mestres. Ell ni es planteja que hàgim estat monitors o que sapiguem jocs. Senzillament, la seva vivència ens encasella a tots els mestres a un lloc i quan sortim d'aquest, se sorprèn.
També és cert que aquesta sorpresa no la té tothom, però passa. En escoles rurals ens coneixem força.
Altres moments interessants són els vincles que s'estableixen amb els infants en determinats moments, complicitats en els àpats, a l'hora d'anar a dormir perquè enyoren els seus pares i tu els acompanyes o bé quan fas bromes o expliques o t'expliquen històries i disposes de tot el temps del món per ells i ells per tu. Aleshores descobriu que el temps es vostre i podeu gaudir-ne sense presses.
Les colònies tenen el valor que tenen, però per sobre de tot, serveixen per refermar vincles, ja sigui de manera individual, ja sigui a tall de grup i això, permet construir relacions i refermar el grup.

Ser bon mestre

 Ser un bon mestre és fàcil. De fet, només cal tenir sentit comú, potser el menys comú dels sentits però un dels més preuats. A més, també és important, bàsic, respectar i tenir en consideració aquells infants que tens al davant, de la mateixa manera que respectes als adults, per així poder esperar respecte.  Quid pro quo...
Alhora és bàsic ser coherent, així com conseqüent, no pots esperar allò que tu no fas i allò que es diu, es fa i cal sempre dir la veritat, malgrat aquells mots et puguin incomodar.
També és important no tenir por de rectificar quan t'equivoques tot reconeixent l'error, perquè rectificar permet veure que tothom s'equivoca, fins i tot aquells que sembla que no ho fan. Al contrari, és bo equivocar-se i rectificar per tal de no donar una sensació, falsa, de perfecció i crear espectatives i a la llarga crear frustracions en els que tens al davant. Mestres però persones!
A nivell formal és important ser correcte. No només en la forma sinó en el contingut, cal parlar de manera adequada ja que som el referent dels que tenim al davant i mai podem saber qui serà el que prendrà aquell mot o aquella frase de referència. I aquestes paraules no poden ser buides, no és veritat que se les emporta el vent, són atrapades i mastegades i per tant, han d'anar acompanyades d'una manera de fer, no podem pas dir quelcom i fer el contrari. Se'ns veuria el llautó! De la mateixa manera és interessant escriure de manera correcte, ja que aquest és un dels nostres mitjans, així com mostrar curiositat per tot allò que es desconeix. Aquesta sed s'encomana i provoca passions. No cal ser una enciclopèdia, però tenir coneixements també ajuda.
Ara bé, és bàsic, és molt important, tenir moltes ganes d'aprendre, perquè ser mestre és una professió en moviment. Sempre hi ha novetats, canvis i cal estar disposat a esborrar allò que es tenia per sabut, per acollir nous aprenentatges que ens ajudin a avançar. Mai ho sabrem tot i per tant, sempre podrem aprendre i d'aquesta manera sempre podrem anar a més. Quina sort que tenim! De la mateixa manera hem d'estar disposats a escoltar, però una escolta activa, d'aquelles que estan disposades a treure'n quelcom de l'emissor i tenir clar que tothom té quelcom a oferir-nos.
Segur que em deixo moltes altres coses, però veient això, potser no és tan fàcil ser bon mestre. Potser, algun dia, ens hi acostarem però mentrestant, fent camí, ho intentarem i sinó, com diuen aquells, morirem en l'intent.