I ara, ... L'antena...

Fa un temps, es va fer un pacte polític a Calders per tal de tenir, segons deien, pau institucional i arguïnt que tothom treballava pel poble. Ben cert, és clar, tot i que amb interessos distints. D'entrada la idea era molt bona. Era un pas mereixedor de ser lloat, semblava que cada grup mantenia ferm els seus principis i alhora es posaven d'acord en temes generals. Ara bé, amb el temps, s'ha vist que aquell pacte no va ser del tot generós per ambdues parts, sobretot perquè aspectes que eren el buc insígnia de l'equip de govern d'aleshores, o si més no de l'ideari d'aquest, no dels que hi havia al davant en aquell moment sinó de les bases, s'anaren diluïnt i així, el grup que estava a l'oposició, sense fer massa res, anà imposant el seu ideari, això sí, amb la connivència dels de la candidatura d'aleshores.
D'aquesta manera, a dia d'avui, tenim un circuit de motocròs que només defensava Convergència però que un gir inesperat del guió féu que un consistori més personalista que assembleari donés suport. També s'ampliaren explotacions de granges i la darrera, la reobertura d'una antena que també costà que s'apagués. De fet, es va aconseguir que se'ls sancionés perquè no la desmuntaven, però no només se'ls perdonà la sanció, tot argumentant que amb les grans multinacionals s'hi ha d'estar bé, sinó que ara torna a operar.
S'ha de dir que ja corre pel poble un full explicatiu dels efectes nocius de l'antena i si es vol, es pot signar per demanar que s'aturi. Vaja, el mateix que es va fer fa uns anys, amb el mateix alcalde i que aleshores funcionà per aturar-la. Visca el dia de la marmota!

40% d'aigua. A molt estirar...

En dies com avui, quan l'aigua és generosa, amb una pluja que s'esplaia, és d'aquells dies que fa goig anar al riu. Baixar al Calders i veure'l córrer rabiós. Gaudir del seu zigzaguejar impetuós. Veure l'aigua saltar i rebotre en tots els meandres i deixar aquelles escumes blanques, immaculades, elevades i poroses enmig de la tonalitat marró de l'aigua. Alhora sentir aquella olor especial, ja sigui de purins, ja sigui de productes químics nostrats. Qui vol sentir l'olor de terra mullada! Està sobrevalorada.
Sembla que hauria de ser al revés. L'augment de cabal hauria de fer disminuir la concentració de merda, però diria que la pluja fa efecte crida. Fa efecte portes obertes i quan més plou, pitjor baixa el riu. Qui ho sap, potser seria interessant aprofitar aquesta equació per esbrinar qui n'és el responsable.
Fa anys, quan vivia a Castellar, allà passava quelcom de semblant. Però en aquell cas, era més fàcil de resoldre el misteri. L'aigua canviava de color, depenia del que feien servir en una empresa riu amunt i veure el Ripoll blau, vermell o verd, també tenia el seu què. Ara no sé com està. Fa temps que no baixo a veure'l, però com si una estrella em volgués fer sentir com si tornés a la meva infància, el nostre Calders, me'l sento meu malgrat tot, repeteix el quadre d'anys enllà, però aquí, en canvi, sempre amb la mateixa tonalitat blanquinosa. Aquí són altres productes. Altres abocaments. Diríem que és més ensopit.

Tan de bo, mai, mai, però...

Compta amb mi from Fundació Enriqueta Villavecchia on Vimeo.

Intercanvi amb Prada de Conflent... Visca!

Perseverança. Tossuderia i sobretot fe en un projecte. Possiblement és la recepta bàsica per anar aconseguint allò que hom creu que és interessant malgrat l'entorn desfavorable.
Una de les activitats més interessants que duiem a terme a la Bressola, o això crec, eren els intercanvis. D'entrada ho fèiem per tal que els infants de la Catalunya Nord poguessin viure plenament en català, però a base de fer-ho, vàrem anar descobrint molts aspectes interessants.

Antics alumnes de la Bressola de Prada

Un que és evident és la relació entre uns infants que tenen, malgrat la proximitat, diferents maneres de veure el món. A la Bressola la mainada està acostumada a ser diferent, perquè l'entorn els percep diferents, però alhora els infants d'aquí, que esperen veure uns infants tan diferents, descobreixen uns infants iguals. Amb els mateixos interessos, les mateixes afeccions i possiblement les mateixes pors i per tant, es desmitifica allò d'una frontera imaginària, creada des d'un despatxos però que de fet no és real.
Un intercanvi permet als infants créixer, situar-se, conèixer una altra realitat i per tant, adaptar allò seu a un nou univers.
Cercant, cercant trobaré més virtuts, però malgrat tot allò positiu que se li entreveu i allò que se sap i sé, sempre ha estat molt difícil aconseguir que un col.lectiu extens es fes seu el projecte i s'hi llencés. Moltes escoles s'han fet enrere. Massa interrogants si no ho has viscut mai. Massa incerteses.
Però aquest any, per fi, a l'escola farem un intercanvi amb Prada de Conflent, la meva altra escola -sempre serà meva després de les hores que hi vaig dedicar i l'afecte que li tinc- i podrem viure aquells moments màgics d'infants de realitats teòricament tan diferents però alhora tan semblants, a més de famílies que descobriran una nova realitat.

Volant per sobre Calders

Aquesta setmana vaig fer anys i la Lali em va regalar, per avui, un vol en avioneta. Vol més una classe teòrica i pràctica de pilotatge. La primera. Fa uns anys ja vaig anar a mirar per fer el curs, però aleshores no vaig poder. Més endavant, qui ho sap, potser el faré.

Arribant a Calders

Avui però, tot i que de fet he fet com quan deixem al fill xic pujar sobre la falda i moure el volant, m'ho he passat molt bé. Quan ja érem al cel, volant, amb aquella calma, m'ha deixat dur els comandaments i he gaudit.

La Guàrdia 

A dins

Hem sortit de l'aeròdrom de Sallent i de seguit, ja ens hem trobat per sobre Calders. Hem estat sobrevolant el poble i he pogut gaudir d'unes vistes d'aquest com si anés passejant amb el ninotet del Google maps.
És curiós que enfilat a una paret o en una cresta exposada tinc un xic de vertigen i he de fer el cor fort, en canvi en una avioneta no en tinc i gaudeixo molt de la llibertat que sento. M'hi trobo segur i amb ganes de més.

Calders

Un reconeixement al canvi

Avui ens han trucat des de la Universitat de Lleida per comunicar-nos que hem guanyat el premi CEIER, "Memorial Rosa Campà i Bonet" a la innovació en el marc de l'escola rural. Aquest premi, premia l'escola o estructura organitzada de centres, de l'àmbit rural que acrediti un treball d'equip docent, desenvolupat en els darrers tres cursos escolars, inclòs l'any que ens vàrem presentar, que és el curs passat, que aporti innovacions metodològiques, organitzatives i de participació significatives i duradores. 
Rebre un premi té el mèrit que té. És engrescador i una bona injecció de moral, a més d'econòmica, però sobretot, en el camp de l'educació i més quan estàs intentant canviar l'aproximació al fet educatiu, és valuós perquè és un reconeixement a la tasca que fas, que d'altra banda no tens si no és per les parts implicades. A més, com que estàs canviant la manera de fer, ets qüestionat constantment. Per tant, que des d'un observador extern de prestigi es valori allò que fas és positiu, no necessari perquè quan prens el camí transformador ho fas a consciència, però per a aquells que tenen dubtes per emprendre el camí els pot ajudar a iniciar-lo.
Cal dir que aquest premi és convocat pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, la Universitat de Lleida i l'Ajuntament de Verdú.
Tinc la sort d'haver coincidit a l'escola amb monstres de l'educació, en el sentit més positiu del mot, com la Cris i l'Anna. Fa tres anys que treballem plegats i cadascú des del seu vessant, ha anat aportant aquell condiment que ha bastit el que avui se'ns ha reconegut. És cert que no ho hem fet pas sols. Per descomptat que al darrera hi ha unes famílies potents i un ajuntament que creu en el projecte, però també és cert que per iniciar aquest projecte cal que hi hagi qui s'ho cregui. Cal que hi hagi qui ho defensi. L'existència de l'escola és gràcies a unes famílies que creien que el seu poble en mereixia una i van batallar perquè fos així. Després de molts mestres passavolants, la decisió de la Cris, quan arribà, de crear un projecte sòlid, va fer que poc a poc d'altres mestres en arribar-hi ens hi anéssim afegint i a dia d'avui, tenim una escola a Mura amb bona salut, amb un passat ric i un futur esperançador.

Peces de museu...

Com a mestre mai he cregut que hagués arribat al final del meu camí, ans al contrari, cada cop que he anat a un curs o bé he descobert una escola o una persona que feia quelcom d'interessant, a més de sentir-me altre cop com si comencés, amb necessitat d'aprendre i ganes d'entomar-ho, amb certs dubtes i pors,  ho reconec, he vist la necessitat de formar-me. He cregut que aquella persona o col.lectiu podia oferir-me quelcom i per tant, a més d'escoltar-la i intentar entendre allò que feia, he mirat maneres d'adaptar el meu fer a allò que m'aportava de nou. És a dir, mantenint la meva essència però afegint els seus trets. Crec que és una manera d'avançar. Anar aprenent els uns dels altres. Defenso la meva postura i visió és clar, però deixo la porta oberta a nous aprenentatges.

En molts cercles educatius on m'he mogut però, he trobat gent a qui li costa acceptar noves maneres de treballar i busquen qualsevol pretext per malparlar d'un projecte nou. Sembla com si haguessin arribat al final del camí. Potser amb el temps em passarà i cauré en el mateix error, no ho sé, espero que no, però a dia d'avui estic obert a aprendre i encara que defensi les meves postures a capa i espasa, sempre deixo l'escletxa per rectificar. Sembla que el col.lectiu de mestres hauria de ser el més obert a les novetats, a rectificar i aprendre dels altres, per exemple amb el projecte d'ara Escola nova 21, encara que sigui amb recel, i quan es presenta una oportunitat de sacsejar l'educació, prendre-la al vol i si aquesta resulta errònia, rectificar, i sinó i ens ajuda a crear un nou model, tot això que tindrem. Però cada cop més me n'adono que, i això ja ho he dit altres vegades, no som un col.lectiu valent, som un dels col.lectius més porucs i alhora gelosos que hi ha, on veiem les aportacions dels altres com atacs a la nostra integritat. Al nostre saber. Un col.lectiu immobilista. Que tem les aportacions del veí per mor que aquestes no li facin replantejar les seves actuacions.

Per sort però, no tothom és així i cada cop més hi ha un corrent de persones amb ganes d'avançar, arriscant-se tot apostant per l'educació i els altres, tard o d'hora, canviaran o bé acabaran en un museu, com a peces de col.leccionista que són, d'una època passada on la pols se'ls seguirà acumulant.