Tan de bo, mai, mai, però...

Compta amb mi from Fundació Enriqueta Villavecchia on Vimeo.

Intercanvi amb Prada de Conflent... Visca!

Perseverança. Tossuderia i sobretot fe en un projecte. Possiblement és la recepta bàsica per anar aconseguint allò que hom creu que és interessant malgrat l'entorn desfavorable.
Una de les activitats més interessants que duiem a terme a la Bressola, o això crec, eren els intercanvis. D'entrada ho fèiem per tal que els infants de la Catalunya Nord poguessin viure plenament en català, però a base de fer-ho, vàrem anar descobrint molts aspectes interessants.

Antics alumnes de la Bressola de Prada

Un que és evident és la relació entre uns infants que tenen, malgrat la proximitat, diferents maneres de veure el món. A la Bressola la mainada està acostumada a ser diferent, perquè l'entorn els percep diferents, però alhora els infants d'aquí, que esperen veure uns infants tan diferents, descobreixen uns infants iguals. Amb els mateixos interessos, les mateixes afeccions i possiblement les mateixes pors i per tant, es desmitifica allò d'una frontera imaginària, creada des d'un despatxos però que de fet no és real.
Un intercanvi permet als infants créixer, situar-se, conèixer una altra realitat i per tant, adaptar allò seu a un nou univers.
Cercant, cercant trobaré més virtuts, però malgrat tot allò positiu que se li entreveu i allò que se sap i sé, sempre ha estat molt difícil aconseguir que un col.lectiu extens es fes seu el projecte i s'hi llencés. Moltes escoles s'han fet enrere. Massa interrogants si no ho has viscut mai. Massa incerteses.
Però aquest any, per fi, a l'escola farem un intercanvi amb Prada de Conflent, la meva altra escola -sempre serà meva després de les hores que hi vaig dedicar i l'afecte que li tinc- i podrem viure aquells moments màgics d'infants de realitats teòricament tan diferents però alhora tan semblants, a més de famílies que descobriran una nova realitat.

Volant per sobre Calders

Aquesta setmana vaig fer anys i la Lali em va regalar, per avui, un vol en avioneta. Vol més una classe teòrica i pràctica de pilotatge. La primera. Fa uns anys ja vaig anar a mirar per fer el curs, però aleshores no vaig poder. Més endavant, qui ho sap, potser el faré.

Arribant a Calders

Avui però, tot i que de fet he fet com quan deixem al fill xic pujar sobre la falda i moure el volant, m'ho he passat molt bé. Quan ja érem al cel, volant, amb aquella calma, m'ha deixat dur els comandaments i he gaudit.

La Guàrdia 

A dins

Hem sortit de l'aeròdrom de Sallent i de seguit, ja ens hem trobat per sobre Calders. Hem estat sobrevolant el poble i he pogut gaudir d'unes vistes d'aquest com si anés passejant amb el ninotet del Google maps.
És curiós que enfilat a una paret o en una cresta exposada tinc un xic de vertigen i he de fer el cor fort, en canvi en una avioneta no en tinc i gaudeixo molt de la llibertat que sento. M'hi trobo segur i amb ganes de més.

Calders

Un reconeixement al canvi

Avui ens han trucat des de la Universitat de Lleida per comunicar-nos que hem guanyat el premi CEIER, "Memorial Rosa Campà i Bonet" a la innovació en el marc de l'escola rural. Aquest premi, premia l'escola o estructura organitzada de centres, de l'àmbit rural que acrediti un treball d'equip docent, desenvolupat en els darrers tres cursos escolars, inclòs l'any que ens vàrem presentar, que és el curs passat, que aporti innovacions metodològiques, organitzatives i de participació significatives i duradores. 
Rebre un premi té el mèrit que té. És engrescador i una bona injecció de moral, a més d'econòmica, però sobretot, en el camp de l'educació i més quan estàs intentant canviar l'aproximació al fet educatiu, és valuós perquè és un reconeixement a la tasca que fas, que d'altra banda no tens si no és per les parts implicades. A més, com que estàs canviant la manera de fer, ets qüestionat constantment. Per tant, que des d'un observador extern de prestigi es valori allò que fas és positiu, no necessari perquè quan prens el camí transformador ho fas a consciència, però per a aquells que tenen dubtes per emprendre el camí els pot ajudar a iniciar-lo.
Cal dir que aquest premi és convocat pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, la Universitat de Lleida i l'Ajuntament de Verdú.
Tinc la sort d'haver coincidit a l'escola amb monstres de l'educació, en el sentit més positiu del mot, com la Cris i l'Anna. Fa tres anys que treballem plegats i cadascú des del seu vessant, ha anat aportant aquell condiment que ha bastit el que avui se'ns ha reconegut. És cert que no ho hem fet pas sols. Per descomptat que al darrera hi ha unes famílies potents i un ajuntament que creu en el projecte, però també és cert que per iniciar aquest projecte cal que hi hagi qui s'ho cregui. Cal que hi hagi qui ho defensi. L'existència de l'escola és gràcies a unes famílies que creien que el seu poble en mereixia una i van batallar perquè fos així. Després de molts mestres passavolants, la decisió de la Cris, quan arribà, de crear un projecte sòlid, va fer que poc a poc d'altres mestres en arribar-hi ens hi anéssim afegint i a dia d'avui, tenim una escola a Mura amb bona salut, amb un passat ric i un futur esperançador.

Peces de museu...

Com a mestre mai he cregut que hagués arribat al final del meu camí, ans al contrari, cada cop que he anat a un curs o bé he descobert una escola o una persona que feia quelcom d'interessant, a més de sentir-me altre cop com si comencés, amb necessitat d'aprendre i ganes d'entomar-ho, amb certs dubtes i pors,  ho reconec, he vist la necessitat de formar-me. He cregut que aquella persona o col.lectiu podia oferir-me quelcom i per tant, a més d'escoltar-la i intentar entendre allò que feia, he mirat maneres d'adaptar el meu fer a allò que m'aportava de nou. És a dir, mantenint la meva essència però afegint els seus trets. Crec que és una manera d'avançar. Anar aprenent els uns dels altres. Defenso la meva postura i visió és clar, però deixo la porta oberta a nous aprenentatges.

En molts cercles educatius on m'he mogut però, he trobat gent a qui li costa acceptar noves maneres de treballar i busquen qualsevol pretext per malparlar d'un projecte nou. Sembla com si haguessin arribat al final del camí. Potser amb el temps em passarà i cauré en el mateix error, no ho sé, espero que no, però a dia d'avui estic obert a aprendre i encara que defensi les meves postures a capa i espasa, sempre deixo l'escletxa per rectificar. Sembla que el col.lectiu de mestres hauria de ser el més obert a les novetats, a rectificar i aprendre dels altres, per exemple amb el projecte d'ara Escola nova 21, encara que sigui amb recel, i quan es presenta una oportunitat de sacsejar l'educació, prendre-la al vol i si aquesta resulta errònia, rectificar, i sinó i ens ajuda a crear un nou model, tot això que tindrem. Però cada cop més me n'adono que, i això ja ho he dit altres vegades, no som un col.lectiu valent, som un dels col.lectius més porucs i alhora gelosos que hi ha, on veiem les aportacions dels altres com atacs a la nostra integritat. Al nostre saber. Un col.lectiu immobilista. Que tem les aportacions del veí per mor que aquestes no li facin replantejar les seves actuacions.

Per sort però, no tothom és així i cada cop més hi ha un corrent de persones amb ganes d'avançar, arriscant-se tot apostant per l'educació i els altres, tard o d'hora, canviaran o bé acabaran en un museu, com a peces de col.leccionista que són, d'una època passada on la pols se'ls seguirà acumulant.

Lait el Castillo...

Darrerament sento a molts mitjans, com a Rac 105 al Fricandó matiner, anuncis sobre llet el Castillo publicitant-la com si fos d'aquí. De fet van començar la seva ofensiva publicitària quan hi va haver el boicot a llet Pacual per negar-se a comprar llet dels ramaders catalans. Aleshores també va aparèixer llet Nostra i va tenir força èxit. Seguint l'estela, el Castillo es començà a promocionar com la llet d'aquí de tota la vida i això encara fan. Ara bé, només cal estirar un xic el fil, com m'explicà algú, -Internet permet cercar molta informació- per descobrir que el Castillo pertany a una multinacional francesa; Lactalis. Segur que compren la llet aquí, però els diners van allà.

És sorprenent veure com juguen amb el llenguatge per vendre una imatge que no s'ajusta a la realitat i com, a més, des d'aquí se li segueix el joc. Qui es pregunti si és important preguntar-se l'origen de l'empresa mare, potser que abans es pregunti perquè hi ha qui l'amaga. Si aneu a la pàgina de llet el Castillo, enlloc trobareu l'empresa mare, cal navegar un xic més. Ara, sabent-la, és més fàcil.
Sembla que se n'avergonyeixin de ser el que són i ho amaguen. Moltes marques ho fan i quan ho veus, aleshores, tot i que no han mentit, ja he dit que deuen comprar la llet aquí, fa que perdin credibilitat.

Missatges del passat

Fa, uns 10 anys, a la Fira matemàtica

Hi ha qui se'n fum d'això de tenir amics al facebook. Que en cas de necessitat, res de res, un gran buit espacial, però tot i que hi puc estar d'acord en certs aspectes, aquest em permet mantenir el contacte amb antics alumnes. Gràcies a aquest puc saber com els va i de tant en tant enviar-nos algun missatge i en general, a mi em fa molta il·lusió.
Sé de nois i noies que fa, alguns, fins a 15 anys o més que vàrem estar junts i m'omple d'alegria i perquè no, un cert punt de vanitat, veure el camí que fan i saber que jo em vaig creuar al seu camí i els vaig acompanyar un tros.
Avui, uns quants m'han felicitat, és el meu aniversari i llegir els seus missatges em porta molts records i alhora em confirma allò que vaig intuir d'ells. El gran camí que els esperava.
Sempre parlo de les alegries que té ser mestre i aquesta, veure, sentir i parlar amb antics alumnes, és una de les millors, com quan vaig anar als 18 anys del Peric.  Per unes hores vaig estar amb la seva família, com un més, celebrant el seu aniversari, dinant i jugant a petanca i em va fer sentir molt content i alhora especial. Gairebé sense saber del perquè d'aquell gran afecte rebut.
De fet els anomeno alumnes en aquest escrit, tot i que de cap de les maneres els sento així. Quan estic davant d'un infant no el veig com un alumne, potser perquè ho associo a un terme jeràrquic, no ho sé, però els veig més com a companys de viatge, com a persones que en aquell moment coincidim i ens acompanyem i que, en determinats moments puc oferir-els-hi quelcom que necessiten i que més endavant, quan ens trobem, estarem contents dels moments compartits.
Avui, llegir escrits d'infants que ara ja no ho són, fa que em senti ple amb allò que faig i sóc i a ells els ho agraeixo.