L'estelada al castell

Ahir l'ANC de Calders organitzava una sortida al castell de Calders per hissar-hi una estelada.
Fa unes setmanes, ara que el castell ha estat cedit a l'Ajuntament i de retruc al poble de Calders,o al revés, ara que ha estat cedit al poble de Calders i de retruc l'Ajuntament se'n fa càrrec, aquest va fer netejar el castell. Ha estat una neteja a fons. S'han tallat arbres i arbust i per primer cop, si més no per a mi, ja que amb l'incendi del 1994 ja va passar, es veu tota la part construïda i la veritat, és que el primer dia que hi vaig anar em va impressionar. Vaig quedar-me amb la boca oberta mirant les restes. És un dels meus espais preferits del poble. Per tot. Per la seva història, per la seva situació, per la seva bellesa i ara que està ben destapat, encara més. És un indret que sempre que hi vaig, m'ajuda a somniar. M'imagino mil batalles que mai hi tingueren lloc, mil històries que no passaren, mil personatges imaginaris i busco proves de la meva invenció, tal pedra o tal raconada i sempre, sóc capaç de trobar-ne. És com aquells que mirant estels veuen tal constel·lació o tal altre, el desig els fa la feina. 
Fa temps ja hi van penjar una estelada a la torre, però el vent constant i la fragilitat del lloc, va fer que al cap de poc caigués. Ara està en una asta. Ben hissada. Es veu des d'arreu.
A l'acte hi va participar el grup de Caramelles de Calders, els de Gospel i els grallers. Va ser un acte molt ben fet. Molt bonic. Amb lectura de poemes entremig. Un acte digne del moment.
Avui, oneja una bandera al castell, com anys enllà, com li cal a un castell.

Visca els espectacles infantils... quan els veus.

I que bonic que seria veure els xics de casa cantar. D'acord que si canta, tampoc cal veure'l, sentint-lo n'hi hauria d'haver prou, però fa il·lusió i més si t'has desplaçat fins a la sala. Fa gràcia veure-li la cara d'emoció quan comença tal cançó o tal altra. Però és complicat. Els paparazzis familiars no descansen. Estan en guàrdia les vint-i-quatre hores, i tan els fa que darrera seu hi hagi fileres i fileres de soferts progenitors alçant el coll talment una girafa. La gravació és la gravació. Que no ho veus que allà hi ha el meu nét, fill, nebot o el que sigui? Si almenys tinguessin el detall de compartir les imatges...
I això s'ha d'acabar. S'ha de tallar de soca-rel aquesta invasió de captadors d'instants. Bé caldrà que s'acabi d'una manera o altra.. o la revolució està assegurada.
A l'entrada, per exemple, es podrien posar detectors de metalls, i tot allò que faci disparar l'alarma, cap al cove. De passada, si entra una àvia -o avi, no serem tiquis-miquis- massa esverada -se les veu de lluny, amb mirada estràbica i dits bellugadissos, neguitosa per ser descoberta amb l'eina fatal- que l'escorcollin de cap a peus, segur que sota els enagos o boina segons el cas, guarda algun estri de gravació i pel pare o la mare que estrena càmera o mòbil,  també al cove. No cal fer distincions. Que no en passi ni un. Cal ser estricte i si cal,  un guarda jurat, armat, és clar, perquè la defensa dels drets propis sempre exigeix alçar la veu i tampoc volem que un pobre jan s'enfronti a les masses enfurides a mans descobertes. De feina en tindrà molta. Que revisi les pertinences, com als súpers. Mostreu la bossa a la caixera o caixer, tan hi fa. 
Però si la radicalitat espanta, si l'excés de zel atemoreix, canviem la distribució. Els seients per aquells que volen seure, que tenen la intenció de veure el seu plançó esgargamellant-se tot intentant una nota impossible o bé repicant amb certa intensitat l'instrument diabòlic i si de cas que al darrere, al fons a la dreta, en comptes de serveis, hi habilitin una zona per a gent armada amb aparells electrònics. Amb aparells de gravació, perquè de mica en mica, aquells espectacles infantils, on tothom gaudia d'aquest, s'han convertit en càstings d'Operació Triomf i sembla que la sala estigui envaïda de caça-talents que lluiten per la imatge de la seva vida, sense tenir en compte als demés.

Sense pressupostos, res de millores.

Que m'ho expliquin bé. Que m'ho relatin a poc a poc. Que no es deixin ni un mot i em confirmin que vetar els pressupostos era la millor opció.
Avui, en una reunió al Departament d'Ensenyament, deien que la cosa estava magre. Que, en no tenir pressupostos, moltes de les accions previstes de cara a aquest any, al curs vinent, no es podran fer i per tant, es treballarà amb el pressupost de l'any anterior, menor al que hi havia per aquest any. A més, i si no ho tinc mal entès, sembla que serà difícil que s'aprovi un pressupost per aquest any, per qüestió de terminis i per tant anirem més escanyats. La milionada que s'afegia a la partida, per exemple, d'Ensenyament, desapareix.
Sembla que quan prenen una decisió al Parlament no ens afecta, queda lluny, però d'entrada, la plantilla de mestres per al curs 2016-17, que ja hauria d'haver sortit com cada any, s'ha endarrerit i sortirà demà. Això sí, amb una forta contenció/retallada. I no ens enganyem, aquí hi surt tothom perjudicat.
Veient això, veient els escrits de personatges gents dubtosos de ser poc afins a les esquerres, em plantejo el motiu del veto. Potser ara alguns s'aprofiten de la situació i carreguen contra tothom per dir que és a causa del veto que no poden fer res, o potser és veritat i al no tenir pressupostos anirem més collats. No ho sé, però sigui com sigui, de recursos n'hi haurà menys i per tant, com que això sembla clar, demano, no, perdó, exigeixo que tots els polítics, tots, no s'aixequin de la taula de treball fins que no tinguem uns pressupostos, perquè les conseqüències de la seva decisió també els ha d'afectar. No pot ser que s'eternitzi la decisió o la prolonguin en el temps, sense cap tipus de responsabilitat sobre allò que han decidit. Són càrrecs públics. Càrrecs electes. La seva tasca és vetllar per la societat i com que tots saben que no tenir pressupostos és nefast, tots ho diuen, s'entén que restaran treballant fins que n'hi hagi uns que ens pal·liïn la situació a que ens ha avocat la seva decisió i esmerçaran tot l'esforç i el temps que calgui per redreçar la situació, treballant per presentar-ne uns de nous que siguin aprovats.  

Vinga amb els pressupostos

Com més temps passa, menys hi arreplego en política. No entenc res. Ara, els pressupostos. Estic segur que la CUP té motius més que raonables per vetar aquests pressupostos. Qui confia amb els convergents o uns d'esquerres moderats! També tinc plena confiança en els que l'han presentat per pensar que aquests ens porten cap a la Independència. Que es pensen aquests de la CUP, això no és cap joc! Però el que veig, és que fotem un ridícul que espanta i gent com jo, que està totalment convençuda de caminar cap a la Independència, aquests jocs de seients, aquests jocs de veure qui la té més grossa, ens comença a cansar.
Uns, perquè abans de tenir la casa comprada ja volen començar a decidir de quin color pinten les habitacions i els altres perquè segurament, el partit, els surt per sota de la faixa i posen abans alguns interessos propis als de país. Segur. Perquè quan t'has mogut pel món de la política, encara que sigui municipal, t'adones que els interessos mai són del tot purs i a la mínima que poden, et foten gat per llebre. I tant!
Ara bé, sembla que li fem la feina a les espanyes i mentre discutim bajanades, perquè d'aquí a menys de divuit mesos ja serem independents -diuen-, pel camí perdem gent, farta, cansada i fastiguejada.
A sobre, per si no fossin prou desil·lusionants aquests polítics, tots, perquè segur que es pot trobar un terme mig i aprovar els pressupostos, per això va marxar en Mas, tenim que l'ANC, de tant en tant també copa titulars.
Quin país, mare de Déu!
El problema és que aquests que surten a la televisió, que pontifiquen i decideixen, i cobren, no ho oblidem, poc tenen ja a veure amb els que sortim els onze de setembre, que votem i cridem, que ens manifestem i clamem, perquè instal·lats a la seva poltrona, es veuen per sobre del bé i del mal i obliden que darrera hi ha un poble que empeny, un poble que potser, ja es comença a cansar d'aquests jocs i de debò té pressa i potser, no li ve d'un pam si després tenim el pa sencer.
Tinc por, molta por, que no passi com durant la guerra civil, que per la intransigència, obtusitat i orgull de quatre capitosts, es va facilitar la victòria dels feixistes. Ningú en té la culpa, però tots en són actors i a vegades, per fer una truita, cal trencar un ou o dit d'una altra manera, potser és millor passar a la història com el babau a qui van enganyar per una confiança absoluta, que no pas com els que es van carregar les opcions del país, o bé com el que va cedir en els pressupostos per arribar a bon port.
De debò, si el que es volia era eixamplar la majoria social cap a la Independència, no sé si ho han acabat d'aconseguir, però ja ho sé, jo no hi arreplego res.
  

No corris o et queixalarà

El cap de setmana és un bon moment per anar a córrer sense presses. Improvisant. En general, si vaig a córrer entre setmana, mentalment penso un traçat i calculo el temps que tardaré i després el faig, sabent què em trobaré. Al ser recorreguts abastament coneguts, acabes corrent, sovint, sense parar massa atenció per on passes i deixes que el cap voli mentre les cames, experimentades, busquen el camí.
Avui tenia ganes de provar altres camins. Altres recorreguts i de seguida que he pogut, he pres un trencall que no prenc mai. De cop, al prendre un camí nou, més o menys, els sentits s'han aguditzat i en comptes d'anar d'esma, he començat a fixar-me en els detalls. He pres un corriol ombrívol, estret i fresc. De fet m'ha sorprès la seva frescor, anava entre alzines. El curiós del fet és que al no ser les alzines que conec, al veure-les m'hi he fixat més i he vist que estaven ben florides. A més, quan he deixat el corriol, he passat entre camps. Res estrany vivint al Moianès. Ara bé, al ser un traçat diferent, m'he fixat que el camí s'obria i estava flanquejat per una varietat cromàtica de flors impressionant. Semblava talment com si m'esperonessin a córrer mentre un zumzeig d'insectes voladors em perseguia. I així, mil i un petits detalls que a vegades em passen desapercebuts però que avui, anant més receptiu, he captat i n'he gaudit.

La torna ha estat en arribar a Calders. A la zona verda de La Guàrdia hi havia un pastor alemany, de pèl clar, bé, de fet no en tinc ni idea si era un pastor alemany però s'hi assemblava, que estava estirat al mig del camí. En veure'm, ha alçat les orelles i ha acotat el cap. Em mirava fixament. De retruc, jo he afluixat el pas fins a aturar-me. Ens hem mirat i no sé perquè, quelcom m'ha dit que girés cua. Sense presses ho he fet i anava a buscar un camí alternatiu, caminant, quan aquest, d'un bot, s'ha alçat i ha vingut corrent cap a mi, bordant i mossegant a l'aire. M'ha voltat un xic. Ha intentat mossegar-me un parell de cops, tot i que he apartat les mans a temps. Espantat i emprenyat, ho reconec, diuen que millor no mostrar por, me li he encarat com si les tingués totes, tot i que no les tenia i he anat cap a ell cridant-li. Ell, ensenyant les dents i bordant. Tot seguit però, algú l'ha cridat -suposo que m'ha sentit- i sense ni mirar enrere, ha girat cua i ha anat cap a una de les cases que donen a la zona verda. Quin ensurt, collons!
He acabat d'arribar a casa amb el cor desbocat i pensant que el proper dia, qui ho sap, potser aniré pels llocs que conec.

En pell pròpia

Fa temps que tenim un hort a l'escola. Anys, diria. Abans però, era ben lluny. Bé, potser no tant, però prou com perquè per anar-hi calgués un xic de previsió. A més, en no tenir-lo a tocar, com ara que el veiem, els progressos i les necessitats d'aquest passaven desapercebuts. Ara podem treballar sota demanda.
L'altre dia, veient que les faveres ja gairebé no tenien tavelles i que s'anaven omplint d'herbes, vàrem començar a arrencar-les i a netejar l'espai. Sota aquestes creixen les patateres.
Vàrem estar un parell d'hores feinejant a l'hort. Traient les faveres, netejant d'herbes, pelant les faves per deixar la grana per fer-les servir de llavor l'any vinent, regant i altres petites feines per tenir l'hort ben cuidat. La feina és dura, feixuga però agraïda, perquè es veuen els resultats, o això em pensava perquè al cap d'una estona, una nena, em digué:
- Això de ser pagès, és molt dur. Em sembla que no ho seré mai.
Un altre nen, a tocar meu m'ensenyà somrient una gota de suor que li regalimava nas avall. Content i orgullós em va parlar de la feinada feta. 
I en sentir aquesta nena i l'altre nen, a més de veure els companys com feinejaven, vaig pensar que estava bé. Que estava molt bé, perquè aquests, havien experimentat en pell pròpia la feina de pagès i segur que a partir d'ara, possiblement, valorarien de manera diferent la feina del pagès. Potser no al moment, però segur que se'n recordarien.
Treballar d'aquesta manera, d'una manera vivencial, dinàmica, participativa, no és nou, ja durant la República es treballava d'aquesta manera experimental, propera i significativa. Era el quotidià, allò que amb el cop d'Estat es va acabar, perquè ja a la República tenien clar que volien uns infants crítics, uns infants que experimentessin i descobrissin els coneixements, que visquessin l'educació, que sentissin.
Ara aquell esperit renovador d'anys enrere, amb ganes de fer de l'educació el motor de canvi de la societat, i sobretot ara que volem construir un país nou, s'està estenent i sorgeixen iniciatives, com Escola 21, per tal de sacsejar l'educació i donar-li el protagonisme, l'empenta i la força que necessita i es mereix, per poder tenir un futur millor. 

Visca els entrenadors

Avui, el Berenguer ha jugat el penúltim partit de la temporada. Dissabte acaben i seran campions. Els calia una victòria per ser-ho i avui, l'han aconseguit contra el Minorisa. D'entrada pintaven bastos, ja que al ser entre setmana, alguns companys de l'equip no podien ser-hi i eren justos, però la veritat és que han jugat molt bé i han aguantat fins al final.
A principi de temporada se'ls veia un xic perduts. Jugaven amb ganes, però no eren un equip. Cadascú anava a la seva i els partits eren un xic com un foc d'encenalls. Una flamarada i després poc més. Ara bé, a mesura que la temporada ha anat avançant, els seus entrenadors han aconseguit que treballessin en grup. Que se sentissin part d'un col·lectiu i fessin pinya. Darrerament ho hem vist. Corrent tots, jugant generosament. Sabent-se col·locar. Participant i trobant, cadascú el seu rol.
Tenim la sort de tenir uns entrenadors, uns sagals força joves, que gaudeixen de l'esport i de la canalla i així com veiem entrenadors que borden i criden exageradament als seus nanos, perdent els papers, els de Calders es mostren molt respectuosos amb els nens. És clar que també criden i es posen nerviosos quan el resultat és ajustat, però els esperonen, sempre mantenint un tarannà respectuós i això, els nens ho veuen i se'ls estimen. Mostra d'això és que quan els veuen pel poble corren a dir-els-hi quelcom, a picar de mans o a demanar per com els ha anat el seu partit -ells també juguen-. Els tenen confiança i nosaltres també.
Són uns sagals que ho fan de manera desinteressada, per amor al poble, al club i suposo que per estima a la canalla i això, es veu reflectit en els ulls dels nens. Els tenen un respecte i una admiració que només s'aconsegueix amb honestedat, treball i respecte. Tractant als nens com a persones, dignes de confiança.
Avui han guanyat la seva lliga, però el que té més valor, el més important, és veure aquests nois implicats amb el club, amb el poble. Donant temps i dedicació sense esperar res a canvi. Amb ells es veu que tenim un bon futur com a poble.
A Calders, ens sentim afortunats i podem dir ben orgullosos que estem contents i agraïts amb els entrenadors que tenim.