L'examen del mestre

Al principi, just quan vaig acabar la carrera, em sentia jutjat quan deia que era mestre. Sobretot per aquells que havien fet altres carreres, segurament que totes elles molt més difícils i interessants. M'enxiquia. Em sentia petit, perquè la poca experiència feia que parlessis només dels estudis i la carrera de mestre, no ens enganyem, és ben simple. Massa senzilla per la tasca encomanada.  Per això, quan parlava amb tal o Pasqual que havien fet una cosa o altre, em semblava que el que jo havia fet no tenia mèrit, no tenia importància i al final acabava no parlant-ne i fent-me petit.

Amb el temps però, tot i que la dificultat de la carrera és la que és i això no ho canviarem, qui ho ha de canviar encara està meditant quina nova llei fer, la feina del dia a dia et va donant un orgull que t'omple el pit. Una il·lusió i una esperança difícilment explicable. Sobretot a mesura que infants que han passat per les teves mans, deixeu-me usar aquesta expressió, totalment fora de lloc i poc encertada, però m'agrada com a metàfora, esdevenen adults i te'ls trobes i parleu. Vénen a ser com el veritable examen de la teva tasca. 

És cert que l'atzar pot fer que una persona influeixi en una altra o bé passi desapercebuda, però rebre comentaris de nois a qui vares ajudar o ho vares intentar, i en qui dipositares les esperances i veus que no només se n'han sortit sinó que et recorden, és genial. És la veritable paga del mestre. 

És lògic que parli d'aquests, dels que no els he fet ni fred ni calor, no en sé res perquè res m'han dit, però dels altres, sí que en sé, perquè mantinc cert contacte amb bastants i segueixo el seu progrés i això és el que fa que la feina sigui meravellosa. Veure l'adult en què s'estan convertint.

A l'aula he tingut nens maldestres, d'aquells que ningú confiava amb ells i que, ves a saber perquè i perquè amb tu, a vegades la complicitat neix espontàniament, hi estableixes un vincle especial i aquest, esdevé el catalitzador que farà florir i explotar les possibilitats d'aquell infant. Altres vegades, nens que tenien certs blocatges en certes àrees perquè la manera de treballar era tal o tal altra, al fer-ho de manera diferent, aquest pressió també s'allibera i és com si se li tragués un pes de sobre i pogués expandir-se. Algun altre cop m'he trobat algun infant que la seva forma barroera de treballar amagava el geni que era i en deixar de banda l'estètica, descobreixes el geni així com tothom del seu entorn. Són èxits que bé valen una feina. Que bé valen una professió. 

També és cert que de fracassos uns quants. El que passa és que aquests solen conèixer-se menys, potser perquè és més fàcil retrobar-se amb el mestre que ens ajudà a fer el pas i parlar-hi, que enfrontar-se a un més de la cadena que no ens sabé ajudar. Però també hi ha de fracassos, no som immunes a l'error.

Per tot això m'agrada ser mestre i encara més, rebre missatges d'infants ara adults i saber-ne d'ells, m'esperonen a seguir endavant i a fer-ho, si puc i en sé, cada cop millor.       

Serà més car el suc que les sardines?

Mercat al carrer

Fa temps, a Calders, un grup de voluntaris van començar a recollir diferents objectes per vendre'ls i destinar els guanys a finalitats socials. Aquests voluntaris dediquen el seu temps i esforç per tal de suplir les mancances que té l'administració, més paleses des de la crisis, i ajudar als desafavorits.
Al principi, aquests mercats al carrer es feien de manera puntual per Festa Major d'hivern o bé d'estiu. Ara bé, la gran rebuda que tingué i la gran quantitat de material emmagatzemat, féu que fos necessari una ubicació permanent, com a punt de referència, i a la possibilitat d'obrir més vegades a l'any.
En un principi anaren a Ca la Marieta, un local de la parròquia, al costat d'aquesta. Allà varen fer una botiga molt bonica i petita, però durà poc. Ara han obert la botiga a un antic local que abans l'Ajuntament tenia llogat a la plaça Major. Aquesta botiga obre, segons les informacions de la pàgina web de Calders Cívic, tots els dijous de 6 a 8 de la tarda i l'últim cap de setmana de mes, d'onze a una. És una iniciativa lloable. Gent que destina el seu temps i el seu esforç a una tasca tan altruista mereix ser reconeguda, ara bé, potser caldria veure si és la manera més eficaç d'ajudar als necessitats.
Aquest local privat l'usava l'Ajuntament com a Casal d'avis i el va deixar per tal d'estalviar-se els aproximadament 500 € mensuals que costava, més o menys 6000 € l'any i passà el Casal d'avis a un local propi. Ara sembla que l'ha tornat a llogar. Reconec que podria estar equivocat i que el llogués directament l'entitat, ja que es fa difícil trobar informació a l'únic mitjà informatiu oficial de l'Ajuntament, la pàgina web, però sembla, pel que comenten, que és així. Per tant, costa de creure que amb els pocs dies que obren -i no és una crítica al temps que hi dediquen, per descomptat, que ja és molt- puguin quadrar els números. Així doncs, tot i voler reconèixer la tasca que fan, crec que és lícit demanar que es plantegin, si aquest local el paga l'Ajuntament, si és la millor manera d'ajudar a la gent. Podria ser que ho fessin amb la mateixa intencionalitat com s'havia fet quan es començava el reciclatge. En un principi, el triatge anava a parar tot a l'abocador, no n'hi havia prou perquè la tria fos rendible, però un cop la gent s'hi acostumà, aleshores s'engegà el reciclatge amb la gent ja preparada. Vaja, una manera d'esperonar la gent a anar a la botiga.

Ca la Marieta

En aquest cas però, potser irònicament estarem destinant diners públics d'ús social a tapar les despeses que té una botiga amb finalitats socials i potser aquesta s'acabarà menjant part del pressupost per a serveis socials que volien augmentar. No ho sé pas, però el que sabria greu és que una feina ben feta, generosa i necessària, es veiés eclipsada per un error en la gestió.

Aprofitant l'avinentesa d'uns morts...

Just després del terrible atemptat a la seu de la revista Charlie Hebdo, en Xavier Albiol, aquell alcalde que repartia pasquins on equiparava romanesos amb delinqüència a la ciutat de Badalona, va fer una piulada on es plantejava si tothom havia de tenir els mateixos drets. Literalment deia que "Potser és el moment que la UE es plantegi si pot seguir amb la política que qualsevol té tots els drets. No totes les opcions són vàlides".

El que potser hauria d'aclarir però, és quins són els seus barems per tal d'oferir tots els drets i perquè, i a l'hora que ho fa, potser hauria de fer una gradació de la vàlua de les persones, per tal d'ajudar, a qui es pugui perdre per Badalona, a saber on està i què en pot esperar dels serveis municipals.  

És curiós que hi hagi personatges com aquest, que vomitin constantment contra qualsevol col·lectiu que li és incòmode, aprofitant moments de dolor i que encara ocupi un càrrec públic. 

Ell, que governa una gran ciutat, hauria de saber distingir els individus del col·lectiu i no hauria de criminalitzar el tot per la part, ja sigui per la seva fe -sempre diferent a la seva-, ja sigui per la seva ètnia -sempre diferent a la seva-, ja sigui per la seva llengua -sempre diferent a la seva- o bé per la seva pàtria -sempre diferent a la seva- . Un cop més ens mostra la versió més vil, depravada i inhumana de com de baix pot caure un ésser humà, menyspreant un altre perquè, o bé té unes creences diferents o bé perquè no ha tingut l'accés als recursos, als coneixements o als diners que ha tingut ell i tot fent un poti-poti de conceptes, equipara el terme diferència amb delinqüència. Diferència a ell, és clar.  

Drets fonamentals...

Per la llibertat d'expressió, atacada arreu i de moltes maneres...

La cavalcada de reis

Avui és un dia màgic. Un dia especial. N'hi ha que diuen que pels nens és un dia d'emocions a flor de pell, però de fet, pels grans també ho és.
Al vespre, amb la feina ja feta, anirem a veure la cavalcada. A les grans ciutats aquestes són esplèndides. Carrosses i més carrosses amb mil i un motius. Les dels reis, precioses, ben guarnides, gairebé fastuoses. A dalt, asseguts i envoltats de patges, ses majestats contemplen la gent. Una carrossa per cada rei i més carrosses per als regals. Somrients, saluden al seu pas als infants mentre els seus lacais, a mans plenes, tiren uns dolços que a dures penes arribaran a tocar el sòl. Els nens en van delerosos. Els avis també. I alguns parents, massa i tot. Les rues són el tap que destapa l'ampolla de la il·lusió. Aleshores només caldrà esperar la nit. La rua és prou impressionant per presagiar uns reis generosos. A Calders, per contra, la rua és modesta. És familiar. És cert que cada any hi ha més gent mirant i és que s'ho han guanyat a pols, per allò d'aprofitar el que es té. Des d'un extrem del poble arriben els reis. Els nens els esperen amb fanalets que s'han fet ells. Abans arribaven a peu, caminant entre els xics, ara no, van en carrossa. Davant seu, una corrua de patges amb torxes obren el camí. A pas solemne. A vegades amb música en viu. A vegades no. Damunt la carrossa, l'única carrossa que hi ha, els reis van llençant caramels i saludant als més xics fins que arriben a l'església, on fan una breu visita. Després, cap al Centre Cívic on tothom qui ho vulgui, pot pujar a parlar amb ells. A conversar les vegades que vulgui i l'estona que desitgi. Són propers. Són trempats. Malgrat tot, la sala es va buidant. Hi ha nervis i tothom frisa. La nit és màgica i no es pot esperar. Tothom se'n va cap a casa i és aleshores quan els reis visiten les llars. Tres reis per totes les llars de Calders. Només cal demanar-ho amb antelació i segons l'edat de l'infant, vindran en una franja horària o altre. I entre viatges a la finestra per veure si arriba el rei o no, si aquell soroll de cotxe és reial o no, l'espera es fa menys llarga, fins que de cop, el timbre sona i el rei, mai saps quin vindrà, amb els seus patges arriba. I què dir-ne d'aquells instants, d'aquelles mirades, d'aquelles confidències. Només que cal viure-ho per compartir la il·lusió de l'infant. La il·lusió de la nit de reis. D'aquesta nit.

Senglanada 2015

Ep, atenció, que ja la tenim aquí. Marqueu en vermell, al calendari, el dia. Val molt la pena. 

Per més informació, cliqueu aquí. 

La Sant Silvestre de Calders...

S'ha acabat l'any. El 2014 ja és història i encetem un 2015 ple d'il·lusions.
Aquest any, per tancar-lo, vàrem decidir anar a córrer una estona. Fer la primera Sant Silvestre de Calders. Tot és començar i d'aquí a poc, de ben segur, ja serà una tradició arrelada i escampada per Calders. Segur!
Aquest primer any vàrem fer una volta amb un recorregut força distret.
Vam quedar a la Plaça Major i vam anar cap al Pla dels Gitanos. Allà vàrem prendre el corriol que ressegueix la carena. Abans d'arribar al Mirador però, vam girar cap a l'Alzina de l'Erola, per sobre de les vies d'escalada. Des d'allà vam baixar cap al Castell de Calders però per la banda de sostres, en comptes del Cargolaire. Anàvem a bon ritme, esperonats pel dia fresc que feia.
Després vam seguir la pista ran del riu Calders fins al Vilar i passant per sota el pont de la carretera de Monistrol vam enfilar cap amunt, cap al tram de cursa que ens porta a Sant Amanç, enmig d'una roureda espectacular. I des d'allà vàrem fer el corriol que va a parar a la pista que ve de la Coma i va a espetegar a la cruïlla de Reixach. Vam seguir la pista fins a tocar del Dolmen i baixant pel torrent de la Querosa vam entrar a Calders per Cal Paloma. Vaja, una bona volta per acabar l'any i encarar bé el nou que comença.