Drets fonamentals...

Per la llibertat d'expressió, atacada arreu i de moltes maneres...

La cavalcada de reis

Avui és un dia màgic. Un dia especial. N'hi ha que diuen que pels nens és un dia d'emocions a flor de pell, però de fet, pels grans també ho és.
Al vespre, amb la feina ja feta, anirem a veure la cavalcada. A les grans ciutats aquestes són esplèndides. Carrosses i més carrosses amb mil i un motius. Les dels reis, precioses, ben guarnides, gairebé fastuoses. A dalt, asseguts i envoltats de patges, ses majestats contemplen la gent. Una carrossa per cada rei i més carrosses per als regals. Somrients, saluden al seu pas als infants mentre els seus lacais, a mans plenes, tiren uns dolços que a dures penes arribaran a tocar el sòl. Els nens en van delerosos. Els avis també. I alguns parents, massa i tot. Les rues són el tap que destapa l'ampolla de la il·lusió. Aleshores només caldrà esperar la nit. La rua és prou impressionant per presagiar uns reis generosos. A Calders, per contra, la rua és modesta. És familiar. És cert que cada any hi ha més gent mirant i és que s'ho han guanyat a pols, per allò d'aprofitar el que es té. Des d'un extrem del poble arriben els reis. Els nens els esperen amb fanalets que s'han fet ells. Abans arribaven a peu, caminant entre els xics, ara no, van en carrossa. Davant seu, una corrua de patges amb torxes obren el camí. A pas solemne. A vegades amb música en viu. A vegades no. Damunt la carrossa, l'única carrossa que hi ha, els reis van llençant caramels i saludant als més xics fins que arriben a l'església, on fan una breu visita. Després, cap al Centre Cívic on tothom qui ho vulgui, pot pujar a parlar amb ells. A conversar les vegades que vulgui i l'estona que desitgi. Són propers. Són trempats. Malgrat tot, la sala es va buidant. Hi ha nervis i tothom frisa. La nit és màgica i no es pot esperar. Tothom se'n va cap a casa i és aleshores quan els reis visiten les llars. Tres reis per totes les llars de Calders. Només cal demanar-ho amb antelació i segons l'edat de l'infant, vindran en una franja horària o altre. I entre viatges a la finestra per veure si arriba el rei o no, si aquell soroll de cotxe és reial o no, l'espera es fa menys llarga, fins que de cop, el timbre sona i el rei, mai saps quin vindrà, amb els seus patges arriba. I què dir-ne d'aquells instants, d'aquelles mirades, d'aquelles confidències. Només que cal viure-ho per compartir la il·lusió de l'infant. La il·lusió de la nit de reis. D'aquesta nit.

Senglanada 2015

Ep, atenció, que ja la tenim aquí. Marqueu en vermell, al calendari, el dia. Val molt la pena. 

Per més informació, cliqueu aquí. 

La Sant Silvestre de Calders...

S'ha acabat l'any. El 2014 ja és història i encetem un 2015 ple d'il·lusions.
Aquest any, per tancar-lo, vàrem decidir anar a córrer una estona. Fer la primera Sant Silvestre de Calders. Tot és començar i d'aquí a poc, de ben segur, ja serà una tradició arrelada i escampada per Calders. Segur!
Aquest primer any vàrem fer una volta amb un recorregut força distret.
Vam quedar a la Plaça Major i vam anar cap al Pla dels Gitanos. Allà vàrem prendre el corriol que ressegueix la carena. Abans d'arribar al Mirador però, vam girar cap a l'Alzina de l'Erola, per sobre de les vies d'escalada. Des d'allà vam baixar cap al Castell de Calders però per la banda de sostres, en comptes del Cargolaire. Anàvem a bon ritme, esperonats pel dia fresc que feia.
Després vam seguir la pista ran del riu Calders fins al Vilar i passant per sota el pont de la carretera de Monistrol vam enfilar cap amunt, cap al tram de cursa que ens porta a Sant Amanç, enmig d'una roureda espectacular. I des d'allà vàrem fer el corriol que va a parar a la pista que ve de la Coma i va a espetegar a la cruïlla de Reixach. Vam seguir la pista fins a tocar del Dolmen i baixant pel torrent de la Querosa vam entrar a Calders per Cal Paloma. Vaja, una bona volta per acabar l'any i encarar bé el nou que comença.

Els darrers bolets

Els darrers dies se m'ha fet força difícil anar a córrer. Justament ara fa una setmana que vaig voler sortir a córrer una estona. Res. Aprofitar la poca llum que quedava i fer la volta. Tot va començar molt bé. El fred m'esperonava i ben abrigat, notava els músculs en tensió. Amb ganes de moure's. I per tant, vaig començar la cursa amb força expectatives. Anava prou bé, a un bon ritme i em semblava que podria córrer bastant, però a mig camí, bé, mig camí és un dir perquè encara em costa decidir quan és el moment de fer mitja volta, vaig descobrir, mig amagat, un rovelló. Un preciós i formós rovelló.
Quan m'ha passat altres cops, dubto si aturar-me o no i en general segueixo corrent. Amb un no en tens per res, però aquell dia, vaig decidir aturar-me. I premi. Al seu costat un altre. I un altre. I un altre. Així fins més d'una dotzena i a tocar d'ells, unes quantes llenegues i algun fredolic. Ara, que quan vas a córrer, no acostumes a dur cistell. Per tant, amb el buff, un d'aquells llargs, vaig improvisar una bossa que vaig omplir.
Un parell de dies més tard, vaig tornar a sortir a córrer i de nou, a mig camí, no sé si era a mig camí o no, però ho acabà sent, vaig trobar-me unes quantes llengües de bou. Força. Altre cop el buff ple.Tot i que alguns estaven  aixafats. Es veu que hi ha qui, quan desconeix un bolet, l'aixafa, no fos que algú altre el conegués i el pogués aprofitar. Per sort no pogué amb tots.
Dies més tard, altre cop ho vaig tornar a provar. Vaig sortir a córrer amb ganes de gaudir d'una bona  estona i aquest cop, malgrat que de tant en tant mirava cap al bosc, no en vaig veure cap i vaig poder córrer sense entrebancs. Segurament, ara que el fred ja ha fet el tomb, ja no hi haurà més distraccions... o sí. Vés a saber.

Cada dia un viatge especial

Mura es troba enclotat. Arrapat a la falda de la muntanya i en front de la riera de Nespres és un poble de postal. De pedra. El sol hi ha zones que hi toca d'esquitllada i ràpidament el fred s'estén.
Aquests dies, en que el cel és clar i lluminós, quan prenc el cotxe per tornar a Calders hi ha diferents indrets que em tenen captivat. Malgrat hi passi cada dia els espero ansiós, delerós.
Un d'ells és a un parell de quilòmetres passat el poble, quan guanyes alçada i després de conduir ran de roca tota l'estona, amb el Montcau com a únic aliat, de sobte s'obre una escletxa i al fons, ara nevats, apareixen el Port del Compte i ajaçada, suau i seductora la Serra del Cadí. Més enrere s'entreveu el Pirineu Oriental. Blanc. Llunyà. Temptador. Darrera, un xic de Montserrat. Però és un parèntesis breu. Tot seguit els arbres corren el teló i el fons se'n va, fins uns revolts més tard quan apareix tota l'àrea prop de Pujalt amb els seus molins de vent. Altre cop és una visió fugaç. Un parpelleig. De nou els arbres s'estenen fins que arribes a dalt de la cruïlla, al trencant per anar cap a Estenalles. Allà, només sortir a la carretera principal i davallant un xic, apareix imponent el Puigmal; el gegant blanc. I poc després, com si esperés el senyal, treu el nas la Tossa d'Alp i el Puigllançada, de moment força pelats. El vent s'ha emportat el mantell blanc que els cobria fa uns dies i en aquest punt, gairebé sempre, allargo el coll i cerco una taca blanquinosa, molt llunyana, difosa, l'entranyable Canigó. Però dura poc. Una altra davallada em deixa enmig del bosc fins que inicio altre cop la pujada, però ara el Pirineu queda lluny, un record i només em queda, tot sigui això, l'amic Montcau que m'esperona de nou i sé que vetlla per mi tot el camí.

Comprem, comprem...

Ara que comença l'èxtasi del consumisme, que tots ens trobarem agermanats a les cues de les botigues per comprar sense aturador, amb un somriure d'enze a la cara, i que mirarem embadalits la corrua d'anuncis deplorables que ens prometen la felicitat, podríem fer un petit pas més. Voler un xic més. No dic pas de no consumir. Déu nos en guardi! Un bon dia un home va dir d'aturar la producció de Catalunya durant una setmana per pressionar certs grups de poder i de què no l'empalen a la plaça major, no senyor. Tampoc dic de fer un boicot a la casa Freixenet. I ara! Les seves polítiques hispàniques són tan dignes com les dels venedors de cianur, cadascú que triï. Llibertat de consumició. En el meu cas, jo triaré un cava bo, la resta, anirà caient pel seu propi pes. És clar! Però no parlava de cava, sinó de joguines.
Ara en comprarem de grans. Boniques. Cares, Ves, la consciència es neteja amb aquest xampú, així doncs, si compensem els vespres que hem hagut d'hipotecar fent hores per poder comprar aquesta joguina especial, per aquesta joguina especial, si més no triem-la a consciència. Potser serà molt present a casa, qui sap si ho serà més que nosaltres que l'endemà cal matinar, per tant seria bo que, a més de mirar les característiques estructurals d'aquesta, que és important, no ho negaré, mirem que sigui també en català. Per allò de potenciar els que ens respecten i ens valoren com a individus. I això, amics meus, potser ja no serà tan fàcil. Caldrà cercar més i a consciència. El mercat, malgrat els atacs dels simpàtics individus del PP que diuen que una campanya de la Plataforma a favor de la joguina en català és pèrfida, catastròfica i absurda, no n'està ben assortit i potser haureu de confiar en contrabandistes o científics bojos per tal d'aconseguir el preuat objecte.
Ara, segur que amb tenacitat i persistència ho aconseguirem. Segur, en algun lloc, el món és gran, n'hi deu haver.