De què viuria en Duran i Lleida...

Aquest matí sentia el resum de l'entrevista que varen fer ahir a en Duran i Lleida. Reconec que tot i saber que l'entrevistaven, no vaig tenir fetge per escoltar-lo, em fa una mica de ràbia. A més reconec que tot allò que fa m'ho miro amb lupa i la veritat, com no pot ser d'altra manera, no em va decebre.
Primer perquè va fer servir la vella tàctica de proclamar i confessar el seu respecte i admiració per l'adversari, just abans d'atacar-lo de manera barroera i sense miraments. Va incidir molt sobre en Junqueras. A ningú se li escapa que aquest és el partit que li fa ombra al seu. Bé, a Convergència, perquè si se separessin i Unió anés per lliure, aniria lliurement cap a casa, a menjar-se els mocs sota la creu.
Deia, del Republicà, que és una persona que no ha vist món, que no sap gaire res i que parla atiant els sentiments sense massa solidesa cognitiva. Estrany si tenim en compte que en Junqueras va estar al parlament Europeu i coneix bé les regles de joc, però n'Antoni està nerviós. Molt nerviós.
L'altre aspecte que m'ha ferit, ha estat quan ha parlat del tema de la Independència, mostrant-se bàsicament en contra i centrant-se en temes socials. És cert que ell, estant a Madrid, si fóssim independents tindria molts números de quedar-se sense feina i hauria de deixar la suite que té a l'hotel Palace i és clar, com va dir ell, de què viuria, per tant no pot erigir-se com a jesuïta bondadós vivint en l'opulència.
Però el que m'ha dolgut més ha estat el cinisme que ha mostrat. Primer ha reconegut que hi ha una desconnexió entre la gent i la política i els polítics, i per això de l'ascens de Podemos. Però en comptes d'entonar el mea culpa, ell que fa segles que s'arrossega per aquest món, ha fet com si no anés amb ell i fos un mal genèric sense nom i cognoms, i d'aquesta manera ha passat de puntetes sobre el tema i a sobre s'ha erigit com a candidat pel canvi. El que fa anys que baveja des de l'estrada. Protagonista principal, juntament amb algun altre, del descrèdit de la política i encara té la barra de girar la truita i tractar-nos com si ens comprengués i pogués promoure la revolució. Ell que ja té les arrels al poder i només es mou per interessos personals.
Però com diu ell i ressona l'eco, de què viuria jo...

Aprendre més enllà de l'aula

A vegades, no massa sovint, coincideixen diferents factors en una escola que esdevenen el catalitzador d'un canvi. Enguany, a Mura, ens trobem en aquest punt. D'una banda ens hem trobat un equip que ens avenim força, de l'altra, tenim ganes de canviar les coses  i a més a més tenim la possibilitat de fer-ho perquè l'escola està en aquell punt, en aquella cruïlla, en que tot et porta cap a un nou projecte i els canvis són benvinguts. Hem canviat d'edifici i l'equip és més o menys estable. Per això, dissabte, com altres vegades hem fet, vàrem anar plegats a unes xerrades que es feien a la FUB, les VI Jornades Diàlegs educatius sobre Aprendre més enllà de l'aula per tal de veure altres maneres de treballar.
Va ser un dia molt interessant, amb xerrades de gent molt saberuda i que té molt per explicar. Una d'aquestes persones és la Carme Alemany, mestra durant molts anys de l'escola El roure gros. En aquesta escola s'ha dut a terme un projecte educatiu diferent. En comptes de trossejar l'horari segons unes àrees establertes, ells ho centraven molt en la ciència, l'aire lliure i en l'experimentació, i provocaven als infants perquè experimentessin i provessin, deixant-los un elevat grau d'autonomia i llibertat i d'aquesta manera aprenguessin i fossin protagonistes dels seus aprenentatges.
Vàrem veure altres experiències. Unes de Reggio Emilia i altres d'altres escoles properes que treballen per projectes. A més a més també vàrem conèixer diferents projectes que intenten fomentar la xarxa educativa entre escoles i municipi, projectes variats amb diferents resultats i per acabar, vàrem assistir a una xerrada molt interessant titulada Créixer amb la natura. Una bona cloenda de la jornada.
Totes elles anaven encarades a trencar amb allò que es fa sovint,  a potenciar l'entorn com a medi d'aprenentatge, com a possibilitat educativa i a situar l'infant com a centre del fet educatiu. A Mura, on l'entorn és màgic i només cal gosar fer el pas, semblava que la jornada ens anés com anell al dit, per ajudar-nos a trencar amb certes inèrcies i continuar un projecte captivador i il·lusionant.
Crec que l'educació és quelcom dinàmic, viu i apassionant, que necessita que sovint es qüestioni aquesta. Cal preguntar-se allò que es fa, allò que s'ha fet i allò que es vol fer. Cal veure altres dinàmiques i propostes. Cal estar obert a noves maneres de fer i pensar. Les xerrades de dissabte, més que per conèixer projectes concrets, van servir perquè un es plantegés allò que feia en general i és a partir d'aquest diàleg, d'aquesta reflexió, que es generen canvis i l'educació avança, perquè es busquen noves respostes a vells problemes. Sense estímuls, sense dubtes, es fa difícil pensar que es pot avançar, perquè són els dubtes els que ens ajuden, un cop resolts, a fer un pas més i anar més enllà.

La fiscal de Catalunya, hombre!

Ara la fiscalia. I amb un gest digne de vassallatge, a més d'acatar perquè toca el burofax de Madrid, la fiscal en cap es nega a parlar en català a la roda de premsa per respecte. Per allò que els havien inoculat als nostres avis de l'educació i el respecte, i el problema és que hi ha gent benintencionada, aquesta no, que ho diu de veritat i s'ho creu. Que ho justifica. Que no parlar en català en certs àmbits és d'educació i respecte, però de fet és el contrari. És una manca de sensibilitat suprema, de respecte, educació i un afront.
D'una banda perquè pressuposa que el seu interlocutor és ruc. Perquè pressuposa que els oients, ja sigui en aquesta roda de premsa feta a Barcelona o bé a qualsevol trobada al país amb qualsevol persona d'aspecte immigrat -en altres casos- , aquests no l'entenen donant per suposat que no poden saber el català. Perquè deuen ser, crec que es deu pensar de manera inconscient , rucs o quelcom per l'estil i per això amaga la llengua i els protegeix. Vaja, que d'entrada insulta per omissió a l'interlocutor.
També és una manca de sensibilitat perquè nega a un col·lectiu poder escoltar les respostes en la seva llengua, sobretot en un tema tan sensible, pressuposant que l'altra llengua és de major prestigi, interès o domini públic. Ara bé,  una llengua, en essència és sentiment i quan se't nega la teva llengua, i repeteixo, en un tema tan important, es tanca un xic la porta de la comprensió i la comunicació.
És un afront perquè mostra una actitud bèl·lica. Per com ho diu, seca, tallant i desafiant, i quan ho diu. En un moment en que els gestos són importants i fer el gest seria senyal d'acostament, de complicitat. Però aquesta fiscal, pel que diu i com ho diu, deixa clar l'amo que té, tot i que s'hauria de pressuposar que treballa pel poble i per tant hauria de mostrar més respecte per aquest en comptes d'encarar-s'hi.
Avui, amb les declaracions de la fiscal, han escrit un capítol més de la desafecció que en diuen ells, jo en diria de l'alliberament. Tant pel fons com per la forma. Perquè en una relació, el primordial és que les dues parts es tractin per igual, amb respecte, consideració i educació i això, l'Estat i tots els òrgans que en pengen, fa temps que ho han deixat enrere i han preferit optar per la tàctica colonialista, d'enfrontament i de la por, a la de l'acostament, el respecte i el pacte. Terra conquerida i cremada que en diuen, però ja ens va bé, perquè cada cop que un d'ells parla o actua, un vel cau i som més i més a prop del nostre objectiu.

Projectes, projectes... d'escola

A vegades a l'escola hi ha projectes que considero que són realment interessants i per tant, crec que val la pena deixar-ne constància per escrit per tal de que no es perdin. I no només per assegurar-ne la pervivència, sinó que deixant blanc sobre negre de les actuacions que m'han semblat especials, vull donar-ho a conèixer per si a algú li interessa.
Sovint són projectes que comencen d'una manera fortuïta, gairebé casual, en que no penses que allò que inicies arribi gaire lluny, més enllà d'una activitat quotidiana d'aula, però que per un factor o per altre, acaba sent una experiència molt positiva i de gran recorregut, i ho valores molt positivament i en treus molt de rendiment.
Altres vegades és per propostes que semblen difícilment realitzables. Per exemple quan planteges o els infants plantegen un repte de molta dificultat i que al final, ja sigui per la insistència i perseverança d'aquests o bé per algun tipus d'alineació astronòmica, aquest arriba a bon port i té uns resultats sorprenents.
I encara uns altres, que si bé semblen projectes senzills i d'un recorregut curt i previsible, la mateixa espontaneïtat dels infants, fa que aquest esdevingui insòlit i que obri portes que mai hauries esperat, portant-te a descobrir nous aspectes d'aquell projecte i aprenent moltes coses també.
En tots aquests casos i potser en algun altre que em deixo, m'agrada fer-ne un recull. En general acaba sent en format d'article, tampoc sabria quin altre format donar-li i aleshores ho envio a alguna revista pedagògica de les que segueixo. Crec que és interessant donar a conèixer les tasques que es fan a les escoles, sobretot perquè en el món de l'educació, una de les millors maneres de millorar la tasca docent és compartir les idees, llegir articles i anar a xerrades. Ara bé, l'èxit del projecte però, és el projecte realitzat amb els infants i els resultats obtinguts amb ells, mentre que la publicació d'aquest és la cirereta del pastís.
El darrer que he fet i que m'ha semblat que sortia de la normalitat, moltes de les coses que fem, per descomptat ho hem après o manllevat d'altres docents, en aquest cas no, és un que va partir d'una proposta dels infants un dia qualsevol. Volien tenir una mascota a la classe.
Ara, un cop acabat el projecte, m'he decidit dies després a escriure-ho, tot i la mandra que em feia -ho reconec- per d'aquesta manera deixar constància del treball fet i qui sap si, potser, algú o altre en podrà treure profit, adaptant, retocant, escapçant o bé copiant, és igual, allò que li interessi del treball fet. Sóc d'aquells que sempre ha pensat i ha dit que el coneixement no hauria de tenir preu ni límits, així com certes produccions, per fer d'aquesta manera accessible el saber a tothom, sense cànons ni peatges. Per això compartir aquest projecte és quelcom que em plau i que cadascú en faci el que en cregui oportú.
Aquí us en deixo l'enllaç.

La llar de foc

A casa teníem llar de foc. Una llar de pedra. Quan arribava el fred, s'encenia i no s'apagava fins que el dia s'allargava i el fred es retirava.
De petits n'estàvem captivats. Al principi d'encendre-la, cada temporada, demanàvem de dormir al menjador, un dia o altre, estirats a la catifa o al sofà per poder estar mirant el foc. Veure'l menjar-se els troncs i sentir la seva escalfor a la cara, una mena de ritual.
Abans d'anar a dormir hi posàvem un tronc gros, d'aquells que dèiem per tal que duri tota la nit i l'endemà, remenant el caliu, cercàvem quatre brases amagades sota la cendra, per tornar a encendre-la, un cop neta.
En aquella època, on el reciclar es feia d'una altra manera, diguem-ne que més personal, moltes de les deixalles anaven a parar al foc. Impensable ara. I un cop aquest havia fet la seva feina, una part de les cendres anava al pati i la resta al contenidor. A l'únic i solitari contenidor que hi havia al cap del carrer.
Durant anys hem anat canviant de casa. La feina ens ha fet voltar un xic i sovint, a l'hora de buscar llar hem intentat cercar-ne una amb foc a terra, però la veritat, en general ha estat un fracàs. O bé anàvem a una que tenia la xemeneia massa alta i tota la casa esdevenia xemeneia o bé en comptes de foc a terra hi havia salamandra, però uns cops el tub d'aquesta feia unes ziga-zagues impossibles o bé la llargada del tub feia que rebufés tot el fum. Fins enguany. Per fi tenim una llar que tira. Que no deixa la casa plena de fum i escalfa i ara, dia sí, dia també, l'encenem una estona. Gairebé com un ritual, perquè els petits de casa també volen participar i els agrada mirar el foc. Veure les flames i les brases mentre el temps passa. Dolçament. Notant l'escalfor al cos, gaudint dels capritxosos dissenys de les flames i sentint el crepitar dels troncs. Un espectacle captivador.

Un èxit rotund

Ahir va ser un dia especial. Ahir votàvem. Sí, votàvem, perquè encara que des de l'Estat en vulguin dir d'una altra manera, els catalans teníem clar que votàvem i votàvem el nostre futur com a país. Hi va haver molta gent. Moltíssima. I a l'ambient es respirava i s'olorava un ambient d'alegria i emoció difícilment reprimible. D'històries particulars n'hi havia moltíssimes. Gent que exercia el seu vot amb una història especial al darrera, perquè cada vot, a més de ser un exercici de dignitat, era alhora un exercici de respecte i reconeixement per a algú. Per a molta gent. Pels que no hi són que haurien volgut viure aquella jornada i pels que hi són i no ho podien fer. 

 L'Estat minimitza l'efecte de la votació d'ahir. També ho va fer amb la d'Arenys. Fan la tàctica de l'estruç. Amagar el cap sota terra i si cal, envien tribunals a resoldre una qüestió política, perquè se senten superats per la situació i els és més còmode ignorar-ho que enfrontar-se al veritable problema.

N'hi ha que apel·len a la majoria silenciosa, tan silenciosa que no apareix mai, ni quan ells que se n'atribueixen la paternitat fan actes i concentracions. D'altres que apel·len a la llei. Una llei feta per mantenir les regles de joc actual i que es varen aprovar amb la pistola al clatell. I encara d'altres que sabent que ja no hi ha res a fer, usen la situació perquè els serveix de trampolí electoral i intenten per tots els mitjans treure'n rèdit polític. 

Ara bé, el que està clar i em sembla que a ningú se li escapa, és que govern i partits nacionalistes espanyols necessiten d'aquest conflicte per captar vots i en veritat poc els importa resoldre el conflicte existent. A més, em sembla, si parlem del govern estatal, que la resposta donada al conflicte els deixa en evidència. No pot ser que una revolta popular com la viscuda ahir es resolgui amb una compareixença de premsa de pocs minuts, sense preguntes, només per Tve i amb celo al micròfon per part del ministre de justícia. Segurament volia ser gest. Mostrar que només es resoldrà per la via penal, però pensar que aquesta situació es resoldrà només amb repressió, és viure molt allunyat de la realitat i fugir d'estudi i evitar exercir allò pel que se'l ha escollit; per fer política, i a dia d'avui, a l'Estat, sembla que de política en fan poca. Fins i tot la compareixença de la Camacho va ser còmica, tot i les amenaces i menyspreus. Des del zoo. Que potser a més de desconèixer la realitat del país desconeixen les bromes que es fan entre la seva líder i uns animals molt monos que per allà salten? 

No ho sé, però abans pensava que totes les accions de l'Estat estaven pensades i estudiades per fer un efecte concret i que hi havia algú intel·ligent al darrere que els guiava. Ara, cada cop més, crec que funcionen a rampells i que la intel·ligència que els suposava no és tal, sinó que acostumats com estan a manar i exigir, han oblidat preparar-se per negociar i defensar-se i se senten superats per la situació actual i les accions rebudes i actuen d'esma. 

Altre cop connectats!

Després de mesos sense Internet a casa, avui ens han vingut a instal·lar la línia, bé, a migrar-la en diuen. La veritat és que han estat uns nois molt simpàtics, una parella força peculiar. Pepe Gotera i Otilio.
La primera impressió és que un era el que treballava i l'altre, l'acompanyava tot donant consell i, si calia, anava a cercar alguna eina al cotxe. Ara, dit sigui de passada, cada cop que un demanava una eina l'altre deia que no la tenia. Es veu que tenen més d'un cotxe, quina flota que tenen, i l'eina bona sempre, sempre, era a l'altre. Quina casualitat!
La història ja va començar ahir, quan van venir i no van poder fer res perquè calia fer un forat a la paret. Avui, amb el forat fet, han vingut i ha començat l'espectacle.
El primer acte ha estat veure per on passarien el cable. Trucades amunt i avall per veure què i al final, voltant tota la casa, han decidit el traçat. Així doncs, un dels dos s'ha enfilat sobre la teulada d'uralita de sota casa per passar el cable. Quina por! Ell, tranquil, fent conya però jo, vaja, que em veia al noticiari, fins i tot li he ofert el talabart. 
El primer problema ha estat passar-se entre ells la bobina de cable. Un estava a sota uns dos metres, l'altre a peu de teulada. Fent conyes de la capacitat de llençament ho han provat, però és clar, no arribava. Un servidor, observador extern, només els ha recomanat d'enganxar-la a una escombra i així tibar sense haver de llençar i evitar la possibilitat de foradar la teulada. I entre somriures així s'ha fet.
Després, calia passar el cable ran de paret, a una alçada de quatre metres, tot passejant per la teulada feble. Un s'hi ha enfilat valent i content, però al cap de quatre passes, ja no ho veia clar. Aleshores, servidor, observador extern de nou, els ha recomanat de passar-se la bobina d'una punta a l'altre de la casa per terra i un cop tensessin a alçada aquesta ja aniria pujant. I així ho han fet.
L'acte segon ha estat quan han hagut de fer un entroncament perquè han tallat curt el cable. Bé, un nyap a la façana que durarà temps.  Però ja ens acostàvem a la finestra on hi havia d'haver la roseta i no era el moment de defallir.
L'acte tercer ha estat quan han collat la roseta a la finestra i tot dient que quedava bé, després d'escabotar un parell de cargols, aquesta es movia molt. I és clar, he hagut de demanar de collar-ho a la paret. Però ells no foraden la paret i per tant, he foradat jo i l'han entroncat.
Vaja, que ha estat un matí distret i gràcies a ells, he recuperat la confiança en aquest país per sortir de la crisis.