En Fermí i la Valentina a la Catalunya Nord

Un dels personatges dels contes

El diari ARA fa unes setmanes que publica uns bons articles on  personatges reconeguts expliquen com va ser el seu aprenentatge de la llengua catalana en l'època obscura del nap-buf -a nadie se le obligó a hablar en castellano, deia el tarat- i en algun cas s'atribuïa l'accés a la llengua gràcies a algun llibre escrit en català que tenien per casa.
A dia d'avui sembla que aquest accés a la lletra impresa en català està assegurat. És quelcom de normal i ja no ens hi capfiquem. Ara bé, hi ha un petit racó de país, allà passats els Pirineus, on trobar un llibre per infants, que parli de la seva realitat i en català, és poc més que una missió impossible. D'entrada perquè per trobar llibres escrits en la llengua dels seus avantpassats, han d'anar a alguna llibreria poc més que especialitzada, com la Llibreria Catalana de Perpinyà i a sobre, els que trobaran, seran des d'un punt de vista d'aquesta banda dels Pirineus, la vessant sud. És clar que si són adults podran triar un xic més, hi ha un cert nombre d'escriptors nord-catalans que a dia d'avui publiquen des d'allà llibres molt interessants, però per a infants, pocs. Molt pocs.
Per això, si aquells articles del diari ARA us van remoure quelcom, us convido a participar en el projecte de la Bressola i el Mas Casablanca. Un llibre en català per a cada nen de les escoles Bressola, de la Catalunya Nord, d'uns personatges entranyables i que han funcionat aquí al sud, en Fermí i la Valentina. Falta molt poc per assolir el límit del projecte, però també queden molt pocs dies. Aquest cap de setmana s'acaba el plaç.
Qui sap, potser algun dia, un d'aquells nens, explicarà en rossellonès com va poder conservar la llengua gràcies a un llibre que li van donar d'un ratolí. Un llibre que. li va despertar la curiositat i l'estima a una llengua sovint amagada. Potser el primer i únic llibre en català de la seva biblioteca.

L'onze de setembre, FESTA DE PAÍS. Festa d'Estat.

Si Ciudadanos i PP no volen celebrar la Diada és més que respectable. No ho han de fer. No hi estan obligats, ans al contrari, seria lloable. No tenen perquè commemorar la derrota del nostre país, alhora que valentia, sobretot perquè per a ells va ser una victòria. Que ara vulguin celebrar al dia de la diada no sé quines collonades, i perdoneu-me l'expressió, ho trobo maquiavèl·lic. Però què es pensen, que ens mamem el dit? És una manera menyspreable i barroera d'intentar prostituir una efemèride. Volen enganyar-nos i esborrar un fet històric. Són com aquells nacionalistes espanyols que s'amaguen sota l'escut de ciutadans del món. I un rave! L'onze de setembre és el que és. Ni la festa dels petons, ni la del pèsol, ni la del accident de la pistola que netejava i germà que perdo. Es recorda una derrota amb tints èpics. Un homenatge a un poble que va resistir amb el que tenia. Abandonat a la seva sort i traït per mitja Europa. Poden posar-li el nom folklòric que vulguin a la seva cutre festa, però el que està clar, és que aquest dia és la festa de Catalunya, els agradi o no, i si es pensen que posant-li noms bonics, com dia de la llibertat i convivència -em recorda en Bush a l'hora d'envair Irak, llibertat duradora, ecs-, són més enzes del que semblen, perquè en intentar manipular aquesta festa, fent que s'oblidin els que es van sacrificar en nom dels assassins, se'ls veu el llautó. I és roí. Roí i cruel. L'onze de setembre un poble va ser gairebé aniquilat. Civils em mans d'un exèrcit nombrós, ben armat i poderós, i això no pot esdevenir la festa de la convivència perquè sinó, seria com riure's dels que van morir defensant la ciutat i honorar per igual assassins i assassinats, com passa ara amb els franquistes. Quina convivència s'honora? I llibertat diuen. Però si des d'aleshores va començar el calvari de Catalunya sota el jou de l'Estat.
N'hi ha que es pensen que perquè ens visitin amb un ram de flors li comprarem les idees mesquines i oblidarem l'essència del país, però no és així. L'onze de setembre és un dia de resistència. De record. D'honor. I si a alguns polítics els pica, que es rasquin perquè qui perd les arrels, perd la identitat i en el fons és el que volen, que perdem la identitat per ser fagocitats per aquest Estat que fa anys que ho intenta.
L'onze de setembre, fem VIA!  

La Calderina

Una de les primeres coses que va fer el nou equip de govern de Calders quan va entrar a governar, va ser eliminar el Castell de Calders, l'antic butlletí municipal. Un dels motius argumentats, la poca pluralitat d'aquest, ja que es feia des de l'equip de govern i si bé hi havia espai reservat per a l'oposició, les entitats i qui ho volgués, semblava que aquest no era suficient. En aquest butlletí s'hi explicava l'acció de govern i segurament, es donava més rellevància a les coses positives que a les negatives, és clar. Tot i que es parlava de tot. L'altre argument, que suposo que va pesar de la mateixa manera a l'hora d'eliminar-lo, fou la feinada que comporta. Les hores i hores que cal destinar per publicar periòdicament una revista de la qual, segurament, se'n treu poc rendiment polític, ans al contrari, ja que moltes coses se't poden girar en contra.
A partir d'aleshores l'Ajuntament apostà per la creació d'una revista feta per gent allunyada de l'equip de govern. N'impulsà la creació tot proposant-ho a gent que sabia que podia tirar endavant aquesta proposta i se'n desvinculà. I la veritat, el resultat, tot i que té una vessant menys política -té uns apartats reservats a fer d'altaveu de l'acció de govern-, no està malament si volem una revista costumista. Ara bé, a vegades fa la sensació que li fa la feina a l'equip governant, però aquesta impressió és totalment subjectiva, ho reconec.
En el proper butlletí sortirà l'argumentari pel qual l'Ajuntament, govern i oposició -terme en perill d'extinció a Calders-, està a favor del circuit del Canadel,  fins i tot d'aquells regidors que anys enrere fent oposició recolliren signatures en contra de donar la llicència a aquest. El problema és que si volem saber el perquè de tot plegat haurem de pagar. Haurem d'abonar, ni que sigui un sol euro, per saber perquè l'Ajuntament del nostre poble dóna suport al circuit. Informació a la carta. En el sentit de pagar per saber.
Abans, amb l'altre butlletí, que es passava casa per casa, podies saber-ho gratuïtament, estant-hi d'acord o no, ara, no. Tot té un preu en aquesta vida.
A més, si ens envien a la pàgina web, una pàgina web que surt realment mal parada dins del rànquing de pàgines web municipals, no en sabrem res. Si no és que coneixem els codis emprats per indicar tal lloc i tal actuació i desxifrem els resums dels plens.
Vaja, que em sembla que la Calderina, tot i ser una bona iniciativa, li ha tocat ballar amb la més lletja i fer la feina que d'altres, en condicions normals, haurien de fer i fan arreu. Informar als ciutadans sense esperar res a canvi i a sobre semblant més transparents.

Fent-se entendre.

No té dos anys i es fa entendre. Té clar el que vol i es fa escoltar. Si vol que li canti la cançó de l'escarabat, s'estira a terra i es toca el cul. Si vol la de qualsevol altre animal, l'assenyala i em crida o fa un gest. "Apà" diu ara. A la mare, "amà". Així de clar. I quan comencem a cantar, entona la cançó, més o menys. Per cridar a la gossa, com que xiulem, imita una espècie de xiulet. Un crit agut i seguit. I l'entens. I la gossa també.
A l'hora de jugar ja no s'està amb formalitats. Ve i agafant-te de la mà t'estira perquè el segueixis. En arribar a l'habitació on hi ha els jocs, s'asseu i pica al terra, amb la mà, al seu costat. Vine, seu amb mi, diu. Ell tria el joc. T'ensenya les fustes, assenyala qualsevol altre joc o bé, ve amb una tassa i te la dóna. Quan fas veure que beus, somriu. Entre un què fas si no hi ha res i un que bé que juguem.
A vegades, quan mirem llibres, si hi surten animals, va fent-ne els sons, si no demana les cançons. A alguns, els acosta la mà i diu un ai tot mirant-te fixament. Són els que poden fer-li mal i que li hem explicat tot jugant. El tàvec, la vespa perquè va veure que picava el seu germà, l'escurçó i un munt més.
Si vol prendre les tisores comença a imitar-ne el moviment amb els dits i com que fa poc vàrem anar al metge i li va fer amb l'estetoscopi com si fos un perruquer, ara ell també ho fa. Amb les pinces de girar la carn fa auscultacions, talla el cabell, mira el nas i les orelles. Un no parar.
L'altre dia, amb dos llapis imitava un violí i entonava una cançó que el seu germà li va ensenyar, la marxa fúnebre que sortia a uns dibuixos.
I assenyalar. Si vol menjar directe a la cuina, a la nevera o el que vulgui. O tocar-se l'orella per fer-te sentir algun soroll, una moto, un avió o un ocell i tot seguit, amb un dit als llavis, mirar-te tot reclamant silenci per escoltar. Segurament entre nosaltres ja s'ha establert un llenguatge propi. Alguns d'aquests missatges els entendrà tothom, d'altres no, però tot i això, tot i encara no parlar, parla molt. Amb la mirada, amb els gestos i es fa entendre, potser més que altres parlant i diu el que pensa i vol al moment, sense embuts, sense convencions. Que bé que aniria que no perdéssim aquesta etapa.
 

Sense novetats al front... Socialista

Cada cop els polítics prenen menys riscos. La cadira atrau i un cop li tenen la mida presa i la tenen ben agafada, aleshores temen perdre-la i per això quan fan discursos, els fan pels propis. Pels seguidors. Per la claca i deixen els equilibris que abans feien per sacsejar l'opinió i destacar dins del partit. Fa temps que no hi ha cap analista que parli de la valentia d'un discurs o altre, de tal polític o altre, i només s'analitzen les formes. El contingut és conegut i previsible i aleshores ens centrem amb tal gest o tal viatge. Intentem desxifrar situacions gestuals tot atribuint-li més significats dels que segurament tenen.
A dia d'avui els discursos estan més preparats per agradar als propis, per tal d'assegurar-se aquells vots que es tenen, sabent que la fidelitat només existeix dins de l'aparell dels partits i es deixa de banda la renovació i l'aposta per obrir el ventall i intentar abastar més i més gent, tot a canvi d'un immobilisme còmode i previsible. Pocs gosen explorar l'essència del partit, els límits d'aquest, les possibilitats que dóna i s'encotillen amb allò que els ha funcionat deixant de banda l'avenç dels temps.
Ho hem vist amb el discurs del nou i flamant dirigent socialista. Un discurs ple de tòpics i d'atacs a una visió legítima del poble català -que fàcil i previsible que és guanyar a Espanya atacant els catalans- per tal d'ancorar els pocs vots que els queden. Els dels unionistes que se'n van cap a Ciutadans i PP. Dels que tenen estima a Catalunya sembla que se'n desentenen. Un mínim risc davant l'ofensiva unionista que impera a la plana, fet i debatut, la pell de brau té més vots que el triangle català
No hi ha lloc per a la lògica de país, per a la conciliació entre les diferents maneres de veure la societat. Per a l'essència de les esquerres. O estàs amb mi o contra meu i val més assegurar una minoria convençuda que arriscar-se a ampliar el marge a risc de perdre els convençuts.
En aquest joc de poders es deixa de banda el respecte i la raó per atiar aquells sentiments més baixos si això permet consolidar un vot i sembla que els socialistes, en plena caiguda, s'aferren a un clau roent i s'enquisten en posicions tancades, totalitàries i intransigents. Vaja, que deriven cap a les posicions dels conservadors, tot i etiquetar-se com a progressistes.

L'únic Pujol bo, és el rom

La diferència entre idolatrar un personatges o bé respectar-lo i admirar-lo és qüestió d'anys i formes. En el primer cas és més freqüent en l'adolescència, quan les hormones vives i eixelebrades no et deixen distingir entre el personatge i els seus fets i et mostres com un gosset esperant la moixaina de l'amo, mentre que el segon cas, més guiat pel raciocini, et permets separar-te d'ell i veure'l amb perspectiva, valorant allò que té de bo i allò que no ho és tant i fent un balanç, el situes en un pla adequat, sempre molt llunyà de la idolatria i reconeixent-li els mèrits malgrat les seves errades humanes, tractant-lo amb cortesia però amb prudència.
Amb la confessió del gran Ioda molta gent es trobarà desemparada. Buida. Perquè malgrat que els obscurs d'aquest personatge s'han cantat i relatat a mil, des del suport que va donar a la mili obligatòria fins al vendre's per un plat de llenties en temes d'autogovern, passant per la baixada de pantalons dels jocs olímpics, no ha estat fins ara que els ha caigut la vena dels ulls als seus acòlits i s'han trobat amb el cul a l'aire. Ara poden passar-se de nou els vídeos on es veuen amb el mestre Ioda. Actes passats fent gala d'un servilisme i piloteig només digne de persones que s'infravaloren i veuen en l'altre només les virtuts i gràcies, lloant un ésser menyspreable i vil, amant del paper moneda i reflexionar sobre el seu paper en tot l'afer.
Per sort, poc a poc aquests grans homes van caient i el tel que cobreix les seves misèries, amagat rere la pàtria que ignoren i utilitzen, sempre embolicat amb boniques paraules i amb llaços d'amistat, s'esquincen i deixen veure que el poder també els ha fet vulnerables. Perquè algú que és de dretes i els Pujol en són molt, l'única fidelitat que tenen és vers els diners i sempre s'apunten al carro guanyador. El seny que ens han fet creure.
El procés passa l'escombra i de moment, s'emporta aquells que semblava que serien perennes i senyors del país, els de tota la vida. Un èxit més del poble en majúscules. Segur que serà un país millor.    

  

Nosaltres aquí, parlem valencià!

Fa segles, si algú deia que la terra era rodona, com a poc l'empresonaven en vida si era algú de prestigi reconegut o en el pitjor dels casos anava de pet a la foguera si no era algú de renom. Hi havia unes certeses on les persones, empeses per certes entitats, s'aferraven i sortir d'aquestes era perillós. Era quelcom que aterria perquè certes veritats servien per justificar unes teories i aquestes, en trencar-les, equivalia a trencar totes les seves veritats i qüestionar el seu estil de vida.

A dia d'avui, que hem avançat força, ja no fa por reconèixer que la terra és rodona -més o menys- o fins i tot algú podria assegurar que té forma de Donut i no passaria res si ho demostrés. Al contrari. Vivim en una època on la major part de les veritats acordades, poden ser qüestionades i això es veu com una riquesa, ja que si bé la resposta final és important, el més important és el camí. El procés.  I això en tots els camps. Bé, excepte en un.

En la llengua catalana. Aquí passa totalment el contrari. Totes les evidències, dades històriques, proves empíriques ens confirmen i constaten un i altre cop, que el català i el valencià -digueu-n'hi com us surti del sota ventre- són la mateixa llengua, però hi ha qui necessita que no ho siguin per justificar la seva existència i aquesta tossuderia, aquesta manipulació burda, absurda i estúpida de la veritat, fa que a vegades s'arribin a situacions còmiques -si no fos perquè és una representant política d'un país- en que una persona se les veu per mantenir un discurs coherent per confirmar una mentida. I és clar, quan se li veu el llautó, aleshores tiba de votacions. D'Estatut i de lleis. De majories, quan aquest tema, agradi o no, no és un tema de consens, és un tema científic. Vaja, com si ara a l'Estatut del País Valencià ens digués, que ja ho podrien fer car en són ben capaços, que la sida només es transmet els caps de setmana a les discoteques. Un despropòsit només equiparable a la seva fòbia a tot allò que olori a català.

Si voleu veure com en són de diferents els parlars de tots els Països Catalans, aquí teniu un divertit joc del diari Ara.